Anar al contingut

Frigg

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:FriggSpinning.jpg
Frigg hilando els núvols, per J. C. Dollman.

En la mitologia nòrdica, Frigg és l'esposa d'Odín i reina dels Æsir. És la deesa de la llar, el matrimoni, el part, la criança, la família, les arts domèstiques, l'hilandería i la profecia.

En les Eddas li la menciona com una de les deeses principals, junt a Freyja.[1] Les seues funcions primordials en els relats de la mitologia nòrdica la mencionen com a esposa i mare. Té el poder de la profecia encara que mai relata lo que sap,[2] i és l'única que junt a Odín té permés assentar-se en el tro Hliðskjálf i observar sobre els nou móns.[3]

Frigg també participa en la cacera salvage, Asgardreid, junt al seu espós.[4] Els fills de Frigg són Baldr, Höðr i Hermóðr, mentres que els seus fillastres són Heimdall, Týr, Vidar, Váli, Thor i Meili. Les sirvientas de Frigg són Fulla, Gná, Hlín i Sága.

Etimologia

[editar | editar còdic]

El nom de la deesa en nòrdic antic és Frigg (genitivo Friggjar), en sajón antic Fri, i en anglosaxó Frig, sent totes formes derivades del protogermánico Frijō. Frigg és cognado en el sánscrito prīiā́ que significa "esposa". La raïl també apareix en la forma en sajón antic de fri que significa "dama amada", en suec frigga "propondre matrimoni" i en islandés com frjá que significa "amar".[5]

Algunes traduccions a l'anglés han adaptat el nom a Frigga. S'ha sugerit que Frau Holle del folclore germà és un remanente de Frigg.[6] La conexió entre Frau Holle i Frigg pot ser traçada fins a Jacob Grimm. No obstant alguns catedràtics sugerixen que l'evidència llingüística que les relaciona es deu a una traducció errònea des del llatí.[7]

Atributs

[editar | editar còdic]

l'asterisme ('Constelació') d'Orión era conegut com la "rueca de Frigg" o el "huso de Frigg" Friggerock, encara que en ocasions se li assignava a Freyja i era cridat Frejerock.[8] Alguns senyalen que la constelació es troba en l'Equador celest i s'ha sugerit que les estreles rotando en el cel de la nit varen poder ser associades en la rueca de Frigg.[9]

En les Eddas, es menciona que Frigg és Fjörgyns mær, etimológicament "donzella de Fjörgynn". El problema és que en nòrdic antic mær significa tant "filla" com "esposa", raó per la qual no és del tot clar si Fjörgynn és el pare de Frigg tal com es relata en Skáldskaparmál[10] o és un atre nom per al seu espós Odín tal com és interpretat en Lokasenna.[11] El significat original de fjörgynn era "la terra", cf. versió femenina de Fjörgyn, un epítet per a Jörð, "la terra".[12]

La residència de Frigg en l'Asgard és Fensalir, que significa "Saló del pantà".[13] La deesa Sága, qui és descrita bevent en Odín de copes dorades en el seu saló Sökkvabekkr, de característiques idèntiques a Frigg i s'ha sugerit que es tracta d'un atre nom per a la deesa.[14]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (ed.): «Gylfaginning, capítul 35». Edda prosaica. Archivat des d'el original, el 18 de febrer de 2008. Consultat el 1 de març de 2008.
  2. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (ed.): «Gylfaginning, capítul 20». Edda prosaica. Archivat des d'el original, el 20 d'abril de 2008. Consultat el 5 d'abril de 2008.
  3. trad. H. A. Bellows (1936) (ed.): «Grímnismál». Edda poètica. Consultat el 5 d'abril de 2008.
  4. Guerber, H. A. (1895). «Frigga», Myths of Northern Lands, pp. 59.
  5. Hellquist, Elof (1922). Svensk etymologisk ordbok, LiberLaromedel Lund (1980).
  6. Simek, Rudolf (1987). trad. Angela Hall (ed.). Dictionary of Northern Mythology, Cambridge: D. S. Brewer, pp. 81.
  7. vol. 2(n° 115)
    págs. 167,169.
  8. Schön, Ebbe (2004). Torra-Tors hammare, Gudar och jättar i tro och tradition, Fält & Hässler, Värnamo, pp. 228.
  9. vol. 1(n° 91)
    pág. 60.
  10. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (ed.): «Skáldskaparmál, capítul 27». Edda prosaica. Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2008. Consultat el 5 d'abril de 2008.
  11. trad. H. A. Bellows (ed.): «Lokasenna, estrofa 26». Edda poètica. Consultat el 5 d'abril de 2008.
  12. Turville-Petre, O.E.G. (1964). Myth and Religion of the North: The Religion of Ancient Scandinavia, Weidenfeld and Nicolson, pp. 189.
  13. Lindow, John (2001). Norse Mythology: A Guide to the Gods, Heroes, Rituals, and Beliefs, Oxford University Press, pp. 128-130.
  14. Thorsson, Edred (1998). Northern Magic: Rune Mysteries and Shamanism, Llewellyn Publications, pp. 38.


Referències

[editar | editar còdic]