Frisón antic

El frisón antic va ser una llengua germana occidental parlada entre els sigles VIII i XVI en l'àrea entre el Rin i l'Elba en la costa del Mar del Nort europeu. Lo que se sap de l'idioma dels primers habitants de la regió (els frisones citats per Tácito) es basa només en uns pocs topònims i antropónimos. El frisón antic va evolucionar al frisón mig parlat entre els sigles XVI i XIX.

En l'Alta Edat Mija, Frisia s'estén des de l'àrea de Bruixes, a on està l'actual Bèlgica, fins al riu Weser, en el nort d'Alemània. En aquella época, l'idioma frisón va ser parlat a lo llarc del sur de la costa del Mar del Nort. Esta regió és denominada Gran Frisia o Frisia Magna, i moltes de les àrees que conté esta encara atesoren l'herència frisona. No obstant, per l'any 1300, el seu territori va retrocedir fins a Zuyder Zee i l'idioma frisón sobreviu a lo llarc de la costa només com un substrat.

La gent de lo que hui és el nort d'Alemània i Dinamarca que es varen assentar en Anglaterra des de prop de l'any 400 en avant, varen vindre de la mateixa regió i parlaven més o menys la mateixa llengua que la gent que vivia en Frisia; per lo tant, existix una estreta relació entre el frisón antic i l'anglosaxó.

Bibliografia

• Rolf H. Bremmer Jr., An Introduction to Old Frisian. History, Grammar, Reader, Glossary. Amsterdam and Philadelphia: John Benjamins, 2009.