Anar al contingut

Futur de la Terra

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Artícul bo

Ilustració de la Terra sent abrasada pel Sol quan este ya haja entrat en la fase de jaganta roja, dins d'uns 5000 millons d'anys.[1]

El futur del planeta Terra vindrà determinat per diversos factors, com l'increment de la llum solar provinent del Sol, la pèrdua d'energia calorífica del núcleu de la Terra, destorbament originats per atres cossos del sistema solar i variacions a nivell bioquímic de la superfície de la Terra. La teoria de Milankovitch prediu que el planeta seguirà sofrint cicles de glaciacions a causa de l'excentricitat de la seua òrbita, l'oblicuïtat de la eclíptica i la precesión del planeta. Com a part del cicle de formació d'un supercontinente, la tectónica de plaques donarà lloc provablement a un supercontinente dins d'uns 250‑350 millons d'anys. Per això, en algun moment dels pròxims 3000 millons d'anys, la oblicuïtat de la Terra podria començar a sofrir variacions caòtiques, en canvis en la oblicuïtat de la eclíptica superiors al 90°.

Dins d'entre 1000 i 2500 millons d'anys també es vorà incrementada la radiació solar a raïl de l'acumulació d'heli en el núcleu del Sol, lo que comportarà la pèrdua dels oceàs i la cessació de la deriva continental. Este procés proseguirà accentuant-se dins de 2000 millons d'anys quan l'increment de temperatura en la superfície terrestre cause un efecte hivernàcul descontrolado. Aplegats a este punt, la major part de la vida en la Terra, si no tota, ya s'haurà extinguit. Finalment el destí últim més provable del planeta serà l'absorció per part del Sol en uns 5500 millons d'anys, en acabant de que esta estrela entre en una fase de jaganta roja i s'expandixca més allà de l'òrbita de la Terra, encara que al no estar baix els efectes de les marees solars per la seua pèrdua de massa, és provable que el planeta seguixca existint, pero ya sense vida.

Influència humana

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Biologia de la conservació.


El ser humà juga un paper clau en el manteniment de la biosfera en l'actualitat, per la gran cantitat de població humana que ha colonisat i dominat molts dels ecosistemas de la Terra.[2] Açò ha donat lloc a una expansió desmesurada de la nostra espècie, en la conseqüent extinció de moltes atres espècies a lo llarc de l'actual era geològica, denominada ara extinció massiva del Holoceno. L'elevat número d'espècies extintes a causa de l'activitat del ser humà des de la década de 1950 s'ha cridat extinció massiva o crisis biòtica, en una pèrdua estimada, en 2007, del 10 % del total d'espècies existents en la Terra. A la velocitat actual, aproximadament el 30 % de les espècies estaran en perill d'extinció en els pròxims cent anys.[3] La denominada extinció del Holoceno és el resultat de la destrucció de l'hàbitat, de l'introducció d'espècies invasivas en nous ecosistemes, de la caça i del canvi climàtic.[4][5] En l'actualitat, l'activitat humana ha tingut un significatiu impacte en la superfície del planeta. Més d'una tercera part de la superfície terrestre ha segut modificada per l'acció humana, i els humans utilisen al voltant del 20 % de la producció primària global.[6] La concentració de diòxit de carbono en l'atmòsfera s'ha incrementat prop d'un 30% des del començ de la Revolució Industrial.[2]

Les conseqüències d'una crisis biòtica persistent s'han predit a lo llarc d'una llínea de temps que alcança els 5000 millons d'anys.[7] Podria resultar en una desaparició gradual de la biodiversitat i una homogeneïsació de la biota, acompanyades d'una proliferació d'espècies oportunistes com les creadores de plagues i les males herbes. També podrien emergir noves espècies; sobretot aquells taxa que prosperen en els ecosistemes dominats per l'home podrien diversificarse ràpidament en multitut de noves espècies. Els microbis provablement es vorien beneficiats en qualsevol cas, al vore's incrementada la cantitat de nutrients disponibles en l'ambient. No obstant és improvable l'aparició de noves espècies de vertebrats superiors, en lo que les cadenes tróficas seran cada volta més curtes.[8][9]

En el cas d'una hipotètica extinció de l'espècie humana, les diverses construccions que esta ha erigit escomençaran a decaure. Les majors estructures construïdes per l'home tenen una vida mija de 1000 anys, i les últimes que quedarien en peu serien entre unes atres aquelles cóm mines a cel obert, grans canals i carreteres, i grans abocadors. Uns pocs monuments de gran tamany construïts en pedra, com les Piràmides de Guiza o les escultures de Mont Rushmore, podrien sobreviure alguns millons d'anys.[10]

Òrbita i rotació

[editar | editar còdic]

Les destorbament gravitacionals dels atres planetes del sistema solar es combinen de modo que poden modificar l'òrbita de la Terra i l'orientació del seu eix de rotació. Estos canvis poden influir en el clima a nivell planetari.[11][12][13][14]

Glaciació

[editar | editar còdic]

Històricament hi ha hagut periodos cíclicos de glaciacions en els que grosses capes de gèl cobrien les latitutés més altes dels continents. La teoria de Milankovitch prediu que les glaciacions es produïxen a causa de factors astronòmics en combinació en mecanismes de retroalimentación del clima i la tectónica de plaques. Els factors astronòmics principals són posseir una excentricitat orbital superior a lo normal, una escassa inclinament de l'eix (o oblicuïtat de la eclíptica) i el alineamiento del solstici d'estiu en l'afelio.[12] Cada u d'estos efectes ocorre cíclicament. Per eixemple, l'excentricitat de l'òrbita canvia en cicles de temps de 100 000-400 000 anys, en una variació del ranc de valors de 0.01 a 0.05.[15][16] Açò és equivalent a sofrir un canvi del 99.95 % en l'eix semimenor de l'òrbita del planeta al 99.88 % en l'eix semimayor, respectivament.[17]

En l'actualitat la Terra es troba en un periodo interglacial, que s'esperaria que finalisara en uns 25 000 anys.[14] L'actual taxa d'increment en la lliberació de diòxit de carbono a l'atmòsfera per l'activitat antrópica podria retardar l'arribada de la pròxima glaciació fins a dins d'uns 50 000-130 000 anys. No obstant un periodo de calfament global d'una duració finita (basat suponent que l'us dels combustibles fòssils cessarà entorn a l'any 2200) provablement solament retardarà la glaciació en uns 5000 anys. Per això un periodo breu de calfament global induït a lo llarc d'uns pocs sigles tindria un impacte llimitat a llarc determini.[12]

Oblicuïtat

[editar | editar còdic]
Diagrama a on es mostra l'efecte gravitatorio (elipse blau) causat per la Lluna (esfera grisa) sobre la Terra (esfera verda), el qual genera una ralentisació de la rotació terrestre.

L'acceleració de marea de la Lluna ralentisa la velocitat de rotació de la Terra i incrementa la distancia Terra-Lluna. Atres efectes que poden dissipar l'energia rotacional de la Terra són la fricció entre el núcleu i el mant, les corrents atmosfèriques, les corrents de convecció del mant i els canvis climàtics que puguen aumentar o disminuir la cantitat de gèl en els pols. Estos efectes combinats podrien terminar incrementant la duració del dia en més d'1.5 hores i la oblicuïtat entorn a mig grau a lo llarc dels pròxims 250 millons d'anys. D'igual modo, la distància a la Lluna es voria incrementada en 1.5 radis terrestres durant eixe mateix periodo.[18]

En base en models computacionals, la presència de la Lluna sembla estabilisar la oblicuïtat de la Terra, ajudant aixina al planeta a evitar dràstics canvis climàtics.[19] Esta estabilitat es deu a que la Lluna aumenta la velocitat de precesión de l'eix terrestre, evitant aixina les possibles resonàncies creades entre la precesión del gir i la freqüència de precesión dels nodos de l'òrbita del planeta[20] (és dir, el moviment de precesión de l'eclíptica). No obstant, com l'eix semimayor de l'òrbita llunar continua incrementant-se, este efecte estabilisador disminuirà en el futur. En algun moment els efectes d'estos destorbament causaran provablement variacions caòtiques en l'oblicuïtat de la eclíptica terrestre de fins a 90° sobre el pla de l'òrbita. Açò podria succeir dins d'uns 1500-4500 millons d'anys, si ben no és possible calcular una data més exacta.[21]

Una oblicuïtat tan accentuada donaria lloc a una série de canvis dràstics en el clima que podrien acabar en la habitabilitat en el planeta.[13] Quan la oblicuïtat de la Terra alcance un valor de 54°, l'equador rebrà menys radiació del Sol que els pols. La oblicuïtat del planeta podria mantindre's en valors d'entre 60° i 90° durant periodos de 10 millons d'anys.[22]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Sackmann, I.-Juliana; Boothroyd, Arnold I.; Kraemer, Kathleen E.(1993).Astrophysical Journal.418
    457–468.doi:10.1086/173407.
  2. ↑ 2,0 2,1 Vitousek, Peter M.; Mooney, Harold A.; Lubchenco, Jane; Melillo, Jerry M.Science.277(5325)
    494–499.doi:10.1126/science.277.5325.494.
  3. ↑ Novacek, M. J.; Cleland, E. E.(2001).Procedings of the National Academy of Science, U.S.A..98(10)
    5466–70.doi:10.1073/pnas.091093698.
  4. ↑ Cowie, Jonathan (2007). Climate change: biological and human aspects, Cambridge University Press, p. 162. ISBN 0521696194.
  5. ↑ Thomas, C. D.; Cameron, A.; Green, R.E.; et al.(2004).Nature.427(6970)
    145–8.doi:10.1038/nature02121.
  6. ↑ Haberl, H.; Erb, K.H.; Krausmann, F.; et al.(2007).Procedings of the National Academy of Science, USA.104(31)
    12942–7.doi:10.1073/pnas.0704243104.
  7. ↑ Reaka-Kudla, Marjorie L.; Wilson, Don E.; Wilson, Edward O. (1997). Biodiversity 2, 2nd edició, Joseph Henry Press, p. 132–133. ISBN 0309055849.
  8. ↑ Myers, N.; Knoll, A. H.Procedings of the National Academy of Science, USA.98(1)
    5389–92.doi:10.1073/pnas.091092498.
  9. ↑ Procedings of the National Academy of Science, USA.98(10)
    5471–5476.doi:10.1073/pnas.101093798.
  10. ↑ «The Earth Has a Future».Geosphere.2(3)
    113–124.doi:10.1130/GES00012.1.
  11. ↑ Science.289(5486)
    1897–1902.doi:10.1126/science.289.5486.1897.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Cochelin, Anne-Sophie B.; Mysak, Lawrence A.; Wang, Zhaomin(2006).Climatic Change.Springer Netherlands.79(3–4)
    381.doi:10.1007/s10584-006-9099-1.
  13. ↑ 13,0 13,1 Hanslmeier, Arnold (2009). Habitability and Cosmic Catastrophes, Springer, p. 116. ISBN 3540769447.
  14. ↑ 14,0 14,1 Roberts, Neil (1998). The Holocene: an environmental history, 2nd edició, Wiley-Blackwell, p. 60. ISBN 0631186387.
  15. ↑ (1991).Quaternary Science Reviews.10(4)
    297–317.doi:10.1016/0277-3791(91)90033-Q.
  16. ↑ Maslin, Mark A.; Ridgwell, Andy J.(2005).Geological Society, London, Special Publications.247
    19–34;.doi:10.1144/GSL.SP.2005.247.01.02.
  17. ↑ L'excentricitat i es relaciona en l'eix semimayor a i en l'eix semimenor b tal i com es mostra a continuació:
    ___MATH_0___
    D'esta manera, para i igual a 0.01, b/a = 0.9995, mentres que para i igual a 0.05, b/a = 0.99875. Vejau:
    Weisstein, Eric W. (2003). CRC concise encyclopedia of mathematics, 2nd edició, CRC Press, p. 848. ISBN 1584883472.
  18. ↑ Laskar, J.; Robutel, P.; Joutel, F.; Gastineau, M.; Correia, A. C. M.; Levrard, B.(2004).Astronomy & Astrophysics.428
    261–285.doi:10.1051/0004-6361:20041335.
  19. ↑ Laskar, J.; Joutel, F.; Robutel, P.Nature.361
    615–617.doi:10.1038/361615a0.
  20. ↑ Atobe, Keiko; Anada, Shigeru; Ito, Takashi(2004).Icarus.168(2)
    223–236.doi:10.1016/j.icarus.2003.11.017.
  21. ↑ Neron de Surgy, O.; Laskar, J.(1997).Astronomy and Astrophysics.318
    975–989.Consultat el 26 d'agost de 2009.
  22. ↑ Donnadieu, Yannick; Ramstein, Gilles; Fluteau, Frederic; Besse, Jean; Meert, Joseph(2002).Geophysical Research Letters.29(23)doi:10.1029/2002GL015902.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Futur_de_la_Terra&oldid=820150»