Deriva continental
La deriva continental és la hipòtesis que descrivia el desplaçament de les masses continentals unixques respecte a unes atres, desenrollada en 1912 per l'alemà Alfred Wegener a partir de diverses observacions empíric-racionals.
L'hipòtesis de Wegener va ser desplaçada en la década de 1970 en el desenroll de la tectónica de plaques, quan es va poder explicar de manera adequada el moviment dels continents.[1]
Història
[editar | editar còdic]Precursors
[editar | editar còdic]
El cartógrafo flamenc Abraham Ortelius va notar ya en 1596[2][3] que les formes dels continents a lo llarc de les costes opostes de l'oceà Atlàntic (en particular, d'Àfrica i Sudamérica) semblaven articular-se, i va sugerir que Amèrica hauria segut «arrancada» d'Europa i Àfrica (per sismes i inundacions).[4] Francis Bacon en 1620, François Placet en 1658,[5] Theodor Christoph Lilienthal en 1756,[6] Alexander von Humboldt en 1801 i 1845[6] i Antonio Snider-Pellegrini en 1858[7] també varen fer comentaris similars. De fet, l'idea de que la Terra hauria experimentat canvis profunts de tot tipo durant la seua història es va mantindre àmpliament fins a finals de el XIX. Charles Lyell va escriure:
El pensament dominant va començar a canviar despuix de 1850, baix l'influència en particular del geólogo i mineralogista nortamericà James Dwight Dana, qui va escriure:
| Els continents i oceans tenien el seu contorn general o forma definida en temps més antics. Açò s'ha demostrat sobre Norteamérica a partir de la posició i distribució dels primers llits del Silúrico, els de l'época de Potsdam. … I açò provablement provarà el cas en el temps Primordial en els atres continents també | The continents and oceans had their general outline or form defined in earliest clave. This has been proved with respect to North America from the position and distribution of the first beds of the Silurian – those of the Potsdam epoch. … and this will probably prove to the case in Primordial clave with the other continents also. |
En 1889, Alfred Russel Wallace va considerar els desplaçaments relatius dels continents com una hipòtesis obsoleta:
| Antigament era una creència molt general, inclús entre els geòlecs, que les grans característiques de la superfície terrestre, no menys que les més menudes, estaven subjectes a mutacions contínues, i que durant el transcurs del temps geològic conegut els continents i grans oceans havien canviat de lloc una i una atra volta entre sí. | It was formerly a very general belief, even amongst geologists, that the great features of the earth's surface, no less than the smaller ones, were subject to continual mutations, and that during the course of known geological clave the continents and great oceans had again and again changed plaus with each other |
L'idea de que Amèrica, Europa i Àsia estaven unides una volta, no obstant, va seguir sent proposta per varis estudiosos, entre ells Franklin Coxworthy (entre 1848 i 1890),[11] Roberto Mantovani (en 1889 i 1909), William Henry Pickering (en 1907)[12] i Frank Bursley Taylor (en 1908).[13] Eduard Suess també va propondre en 1885[14] i 1893[15] l'existència passada del supercontinente de Gondwana i del oceà de Tetis. Alguns dels arguments que invocarà més alvance Wegener ya havien segut presentats per estos predecessors. Montovani, en particular, va subrallar la similitut de les formacions geològiques dels continents meridionals, pero explicava la fracturación del supercontinente per l'activitat volcànica i la posterior lluntea dels continents per una suposta dilatació tèrmica de la Terra. Taylor imaginava que els continents s'haurien mogut per un procés de «esmonyida continental» per les forces de les marees durant la suposta captura de la Lluna durant el Cretácico. Encara que el mecanisme que va propondre era infundat, va anar el primer en donar-se conte de que un dels efectes dels desplaçaments continentals era la formació de montanyes, i va atribuir en raó la formació del Himalaya a la colisió entre el subcontinent indi i Àsia (durant un temps la deriva dels continents es coneixerà com la «hipòtesis de Taylor-Wegener»).
La distribució dels continents en la Terra és el resultat d'un procés geològic cridat deriva continental, que és impulsat principalment per la tectónica de plaques. La teoria de la deriva continental va ser proposta inicialment pel científic alemà Alfred Wegener a principis de el XX i posteriorment desenrollada i confirmada en evidència geològica i geofísica.
La tectónica de plaques és una teoria geològica que descriu la litosfera terrestre (la capa externa sòlida de la Terra) com dividida en vàries plaques rígides que es mouen sobre el mant terrestre més decorregut. Estes plaques estan en constant moviment, encara que de manera molt llenta, i es desplacen en diferents direccions.
Els continents estan ubicats sobre estes plaques tectónicas, i la seua distribució canvia a lo llarc del temps pels moviments de les plaques. A lo llarc de millons d'anys, els continents s'han mogut, separat, colisionat i reconfigurado, formant supercontinentes i fragmentant-se novament en continents individuals.
El procés principal que determina la distribució dels continents és la divergència i convergència de les plaques tectónicas:
Divergència de plaques: Quan les plaques se separen en les vores, es crea una zona d'expansió en el fondo de l'oceà, a on emergix material des del mant terrestre i forma nova corfa oceànica. Este procés allunta gradualment els continents veïns i pot donar lloc a la formació de nous oceans. Un eixemple d'açò és la Dorsal Mesoatlántica en l'Oceà Atlàntic.
Convergència de plaques: Quan dos plaques choquen entre sí, una placa pot ser espentada per baix de l'atra en lo que es coneix com una zona de subducción. Açò pot donar lloc a la formació de montanyes i cadenes montanyoses. Un eixemple és la cordillera dels Vages, a on la placa de Naixca està sent subducida baix de la placa Suramericana.
Estos processos geològics, junt en atres moviments tectónicos i events geològics a lo llarc del temps geològic, han segut responsables de la configuració actual dels continents que veem hui en dia. És important tindre en conte que la distribució dels continents continua canviant a lo llarc de millons d'anys per la contínua activitat tectónica en la Terra.
La teoria d'Alfred Wegener
[editar | editar còdic]
La teoria de la deriva continental va ser proposta originalment en 1912 pel meteoròlec i geofísico alemà Alfred Wegener (1880-1930), qui la va formular basant-se, entre atres coses, en la manera en que semblaven encaixar les formes dels continents a cada costat del oceà Atlàntic, com Àfrica i Sudamérica, de lo que ya s'havien percatado anteriorment Benjamin Franklin i uns atres. També va tindre en conte la distribució de certes formacions geològiques i del registre fòssil dels continents septentrionals, que manifestava que podien haver compartit flors i fauna en temps geològics anteriors. En eixes senyes, Wegener va calcular que el conjunt dels continents actuals varen estar units en un passat remot de la Terra, formant un supercontinente, denominat Pangea, que significa «tot terra» en grec. Este plantejament va ser inicialment descartat per la majoria dels seus colegues, ya que la seua teoria caria d'un mecanisme per a explicar la deriva dels continents. En la seua tesis original, va propondre que els continents es desplaçaven sobre una atra capa més densa de la Terra, que conformava els fondos oceànics i que es prolongava baix ells, de la mateixa forma en que es desplaça una estora. No obstant, l'enorme força de fricció implicada va motivar el rebuig de l'explicació de Wegener i la posada en suspens, com a hipòtesis interessant pero no provada, de l'idea del desplaçament continental. En síntesis, la deriva continental és el desplaçament llent i continu de les masses continentals.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1999) The Rejection of continental drift: theory and method in American earth science, Nova York: Oxford University Press. ISBN 0195117336.
- ↑ Abraham Ortelius (1596 (3.ª ed.), 1570 (1.ª ed.)). Thesaurus Geographicus (en la), Anvers: Plantin. OCLC 214324616.
- ↑ James RommNature.367(6462)
- 407-408.doi:10.1038/367407a0..
- ↑ «This Dynamic Earth: the Story of Plate Tectonics» (en en). U. S. Geological Survey. Consultat el 16 novembre 2017.
- ↑ Maurice Renard, Yves Lagabrielle, Erwan Martin, Marc de Rafelis Saint Sauveur (2015). Éléments de géologie, Dunod, p. 204..
- ↑ 6,0 6,1 Harro Schmeling. «Geodynamik» (en de) (pdf). Université de Francfort..
- ↑ Antonio Snider-Pellegrini (1858). La Création et ses mystères dévoilés, Paris: Frank et Dentu..
- ↑ Charres Lyell (1872). Principles of Geology ; or, The modern changes of the earth and its inhabitants considered as illustrative of geology, 11 edició (en en), John Murray, p. 258.
- ↑ James D. Dana (1863). Manual of Geology (en en), Philadelphie: Theodore Bliss & Co, p. 732.
- ↑ Alfred Russel (1889). Darwinism: An Exposition of the Theory of Natural Selection, with Some of Its Applications (cap. 12, The Geographical Distribution of Organisms) (en en), Macmillan, p. 341.
- ↑ Franklin Coxworthy (1924). Electrical Condition; Or, How and where Our Earth was Created (en en), J. S. Phillips, pp. 163.
- ↑ W. H. Pickering(1907).Popular Astronomy.
- 274-287..
- ↑ Frank Bursley Taylor(1910).Bulletin of the Geological Society of America.21
- 179-226.Consultat el 19 novembre 2017.
- ↑ Eduard Suess (1885). Dones Antlitz der Erde [La figure de la Terre] (en de), Leipzig: G. Freytag. Pagina 768: «Wir nennen és Gondwána-Land, nach der gemeinsamen alten Gondwána-Flora,…» (Nous l'appelons Gondwana d'après li nom de l'ancienne flore de Gondwâna…)
- ↑ Plantilla:Article Page 183: «This ocean we designate by the name "Tethys", after the sister and consort of Oceanus. The latest successor of the Tethyan Siga is the present Mediterranean» (Nous appelons cet océan Téthys, d'après la sœur et épouse d'Oceanos. Els vestiges de la mer Téthys sont l'actuelle Méditerranée).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Deriva continental» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.