Geografia de les Islas Marshall
Les Islas Marshall consistixen en 29 atolones i cinc illes majors, que formen dos grups paralels: la cadena "Ratak" (amanecer) i la cadena "Ralik" (ocàs). Dos terços de la població de la nació viu en Majuro i Ebeye. Les illes exteriors estan escassament poblades per la falta d'ocupació i al pobre desenroll econòmic.
Els atolones Bikini i Enewetak són antics llocs de proves nuclears de EE UU. El atolón de Kwajalein, en sèt illes de 6,3 km² de superfície i l'estany més gran del món, en 840 km², és un lloc de prova de missils nortamericans.
Localisació
[editar | editar còdic]Oceania, grup de atolones i secs en l'Oceà Pacífic nort, aproximadament a mig camí entre Hawái, a l'est, i Papúa Nueva Guinea, a l'oest. Compartix fronteres marítimes en Micronesia i Kiribati.
Visió general
[editar | editar còdic]
La República de les Islas Marshall s'ubica al noreste d'Austràlia, específicament al nort de Nauru i a l'est de Micronesia. Té 370,4 km de costa i també té com a únic port important a Majuro que és la capital. Té una altura màxima de 10 metros, i per això és un país en perill de desaparéixer a causa de l'aument del nivell de l'mar.[1]
Està composta per dos archipèlecs cridats Ralik i Ratak; alguns secs coralinos que a penes emergixen sobre dos cordilleres volcàniques submarines integrants del Cinturó de fòc del Pacífic que en total sumen unes 1152 illes del Pacífic agrupades en 34 atolones i 870 secs. Eixa dispersió insular comprén un àrea marítima d'aproximadament un milló de km², no obstant l'àrea emergida no supera els 176 km².
Estes illes en la seua majoria a penes descollen del nivell de la mar, açò fa que l'ascens de 0,59 m del nivell de l'oceà Pacífic per a l'any 2011 inunde gran part del territori durant les pleamarés, i es tem que casi tot el territori (d'un modo similar al que els ocorre a atres menuts països insulars de poques altituts com Vanuatu, Maldives, Kiribati, Tuvalu o gran part de Carolinas) córreguen el risc de quedar sumergits en l'aument del nivell oceànic pel calfament global.
El grup insular de la cadena Ralik o Ralic (en el suroest) inclou els atolones Ujelang, Enewetak, Bikini, Ujae, Jaluit, Kwajalein, Rongelap, Namu, Ebeye, Ailingalap, Ebon, Wotho, Rongerik, Namorik, Likiep; el grup de la cadena Ratak o Ratac (en el noreste) inclou a les chicotetes illes de Taongi, Bikar, Mejit, Likiep, Wotje, Erikub, Enetewak, Maloelap, Aur, Majuro (a on està la capital formada per la chicoteta aglomeració aldeana de Delap, Uliga i Djarrit.
Per les males condicions, l'escassea de pluges i la contaminació nuclear, 24 dels atolones estan deshabitats, entre ells: Ailinginae, Bikar, Bikini, Bokak, illa Jemo, Atolón Knox, Rongerik, Toke i Ujelang.
Clima
[editar | editar còdic]
El clima de les illes Marshall és tropical, calorós tot l'any, en poques variacions de temperatura. Els vents constants suavisen la sensació de calor. L'única diferència es dona en les precipitacions, ya que és un país estés de nort a sur entorn a l'equador. Les illes centrals i meridionals són plujoses tot l'any, de clima equatorial; en canvi, les illes septentrionals, al nort del paralel 10 (Enewetak, Bikini, Rongelap, Taka, Utirik i Taong), tenen una estació relativament més seca de decembre a abril, en una mija de 1500 mm, màxims d'agost a octubre (200 a 250 mm per més) i mínims de giner a març, en menys de 40m mm per més. Els anys de la Chiqueta, les pluges descendixen en tot el país, provocant sequia en la partix nort. Les pluges aumenten cap al sur, aplegant a 2500 mm en el atolón Kwajalein, a on inclús entre giner i març no baixa dels 100 mm mensuals.[2]
En Enewetak, un atolón de 6 km² format per 40 illots i un estany interior a on es varen fer proves nuclears, en el nort del país, cauen uns 1410 mm anuals, en més de 200 mm en setembre i octubre, i 30 i 25 mm en giner i febrer respectivament, encara que els dies de pluja no baixen de dèu en febrer, en chapallons intenses pero molt curts, i pugen a 22 dies en octubre. Les temperatures oscilen entre els 25 i ORDC dels mesos plujosos i els 24 a 29-ORDC dels mesos secs, en diferències a penes perceptibles per la humitat.
En la capital, Majuro, en un atolón de 64 illes que cobrixen solament 9,7 km² i un estany de 250 km², al sur, cauen uns 3355 mm anuals de precipitació, en un mínim de 180 mm en febrer i un màxim de 360 mm en octubre. Les temperatures, constants tot l'any, es mantenen entre els ORDC de mínima i els ORDC de màxima.
Els tifons solen donar-se entre abril i decembre, en més freqüència entre agost i novembre, i més rarament entre giner i març. Solen formar-se en esta regió i afecten principalment al surest asiàtic, cap a on es dirigixen.
Coordenades geogràfiques
[editar | editar còdic]
Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>
Àrea:
total:
181.3 km²
terra:
181.3 km²
aigua:
0 km²
nota:
s'inclouen els atolones de Bikini, Enewetak, i Kwajalein
Àrea - comparació: aproximadament del tamany de Washington D. C.
Fronteres terrestres: 0 km
Llínea costera: 370.4 km
Reclams marítims:
zona contigua:
24 nm
zona exclusiva econòmica:
200 nm
mar territorial:
12 nm
Clima: temporada humida de maig a novembre; càlit i humit; les illes voregen una llínea de tifons
Terreny: corals baixos de pedra calcàrea i illes d'arena
Punts d'elevació:
més baix:
Oceà Pacífic 0 m
més alt:
lloc sense nom en Likiep 10 m
Recursos naturals: depòsits de fosfat, productes marins, minerals profunts en el relleu oceànic
Us de la terra:
terra cultivable:
0%
pastures permanents:
60%
pastures permanents:
0%
boscs:
0%
uns atres:
40%
Terra irrigada: NA km²
Amenaces naturals: tifons ocasionals
Mig ambient - problemes actuals: suministrament inadequat d'aigua potable
Mig ambient - acorts internacionals:
pren part en:
Biodiversitat, Canvi climàtic, Desertificación, Llei de la mar, Protecció de la capa d'ozon, Polució per barcos
firmat, encara no ratificat:
Protocol de Kyoto sobre el canvi climàtic
Geografia - nota:
dos cadenes d'illes de 30 atolones i 1152 illes; anteriorment, Bikini i Enewetak varen ser lloc de proves nuclears per EE. UU.; Kwajalein, el famós camp de batalla de la Segona Guerra Mundial, ara és utilisada per EE. UU. per a proves d'alcanç de missils
Àrees protegides de les Islas Marshall
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Àrees protegides de les Islas Marshall.
Segons la IUCN, en les Islas Marshall hi ha 16 zones protegides que ocupen 34 km² de superfície terrestre, l'11,92% del territori, i 5388 km² de superfície marina i costera, el 0,27% del total de 2.004.587 km² que pertanyen al país. Dotze d'elles tenen la denominació d'àrea de conservació. Ademés, hi ha 2 llocs Ramsar, l'àrea de conservació del atolón Jaluit i el atolón Namorik.[3][4]
En octubre de 2011, el govern va declarar l'àrea marina de les illes, uns 2 millons de quilómetros quadrats, santuari de taburons, el major del món. Tots els taburons capturats per error en les illes deuen ser lliberats.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Illes Mashall». Llibre Mundial de Fets. Consultat el 30 de novembre de 2020.
- ↑ «Climate- Marshall Islands» (en anglés). Climates to Travel. Consultat el 30 de novembre de 2020.
- ↑ «Marshall Islands» (en anglés). Protected Planet. Consultat el 30 de novembre de 2020.
- ↑ «Marshall Islands». Ramsar. Consultat el 30 de novembre de 2020.
- ↑ «https://www.bbc.com/news/science-environment-15142472» (en anglés). BBC News. Consultat el 30 de novembre de 2020.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Geografía de las Islas Marshall» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.