Anar al contingut

Georg Simon Ohm

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Georg Simon Ohm

Georg Simon Ohm (Erlangen, Baviera; 16 de març de 1789 - Munich, 6 de juliol de 1854) va ser un físic i matemàtic alemà que va aportar a la teoria de l'electricitat la llei de Ohm. Conegut principalment per la seua investigació sobre les corrents elèctriques, va estudiar la relació que existix entre la intensitat d'una corrent elèctrica, la seua força electromotriz i la resistència, formulant en 1827 la llei que du el seu nom que establix que I = V/R (a on I és intensitat de la corrent, V el voltage i R la resistència). També es va interessar per l'acústica, la polarisació de les piles i les interferències lluminoses. L'unitat de resistència elèctrica, el ohm, rep este nom en el seu honor.[1] Va terminar ocupant el lloc de conservador del gabinet de Física de la Acadèmia de Ciències de Baviera. Va ser fill d'un ferrer, va alternar en els anys de l'adolescència el treball en els estudis, en els que va demostrar preferència pels de caràcter científic. En 1803 va escomençar a assistir a l'Universitat de Erlangen, a on va fer ràpits progressos. En 1827 va publicar el llibre El circuit galvànic tractat matemàticament, en el que va introduir el concepte de resistència elèctrica.[2]

Descobriments

[editar | editar còdic]

Usant els resultats dels seus experiments; Ohm va ser capaç de definir la relació fonamental entre tensió elèctrica, corrent i resistència. Lo que ara es coneix com la llei de Ohm va aparéixer en la seua obra més famosa, un llibre publicat en 1827 que va donar a la seua teoria completa de l'electricitat.

La equació I = V/R es coneix com a llei de Ohm. S'afirma que la cantitat de corrent constant a través d'un material és directament proporcional a la tensió a través del material dividit per la resistència elèctrica del material. L'ohm (Ω), una unitat de resistència elèctrica, és igual a la d'un conductor en el qual una corrent (I) d'un amperi (1 A) és produïda per un potencial d'un volt (1 V) a través de les seues terminals. Estes relacions fonamentals representen el verdader començ d'anàlisis de circuits elèctrics.

La corrent circula per un circuit elèctric d'acort en vàries lleis definides. La llei bàsica del fluix de corrent és la llei de Ohm. La llei de Ohm establix que la cantitat de corrent que fluïx en un circuit format per resistències solament es relaciona en la tensió en el circuit i la resistència total del circuit. La llei s'expressa generalment per la fòrmula V = (I)(R) (descrit en el paràgraf anterior), a on I és la corrent en amperis, V és el voltage (en volts), i R és la resistència en ohms.

L'ohm, l'unitat de resistència elèctrica, és igual a la d'un conductor en el qual es produïx una corrent d'un amperi per un potencial d'un volt a través de les seues terminals; aixina, anys ans que Ohm enunciara la seua llei, atres científics havien realisat experiments en la corrent elèctrica i la tensió. Destaca el cas del britànic Henry Cavendish, que va experimentar en la botella de Leyden en 1781 pero no va aplegar a publicar les seues conclusions, ni es varen conéixer fins que les va publicar casi 100 anys despuix, en 1879, James Clerk Maxwell.

Biografia

[editar | editar còdic]

Va nàixer en 1789 en el sí d'una menuda família protestant en Erlangen, Baviera (en eixa época, part del Sacre Imperi Romà Germànic). El seu pare, Johann Wolfgang Ohm, era cerrajero i la seua mare va ser Maria Elizabeth Beck. A pesar de no ser gent educada, el seu pare era un autodidacta i els va donar als seus fills una excelent educació a partir de les seues pròpies ensenyances.

Ohm va pertànyer a una família numerosa,i com era normal en aquells temps, molts dels seus germans varen morir durant l'infància; dels sèt fills que el matrimoni Ohm va dur al món solament varen sobreviure tres: Georg Simon, la seua germana Elizabeth Barbara i el seu germà Martin, el qual va aplegar a ser un conegut matemàtic.


A l'edat de 16 anys va concórrer a la Universitat de Erlangen, a on aparentment es desinteresó pels seus estudis despuix de tres semestres, considerant que estava desaprofitant el seu temps, i per pressió del seu pare. Ohm va ser enviat a Suïssa, a on en setembre de 1806 va obtindre una plaça de mestre de matemàtiques en el monasteri de Gottstatt, prop de Nidau.

Aconsellat pel seu colega Karl Christian von Langsdorf —al que havia conegut durant la seua estància en l'universitat— de que llegira els treballs d'Euler, Laplace i Lacroix, va proseguir els seus estudis sobre matemàtiques fins a abril de 1811, quan va decidir tornar a Erlangen. Allí va rebre el doctorat el 25 d'octubre d'eixe mateix any i immediatament va ingressar en el planter de l'universitat.

Despuix de tres semestres va decidir deixar el seu lloc de professor de matemàtiques en l'universitat, en aplegar a la conclusió de que no podia millorar el seu estatus en Erlangen, ya que vivia en condicions pobres i no vea un futur ahí. La seua sòrt no va canviar i el govern bavar li va oferir un lloc de professor en una escola de baixa reputació en Bamberg, treball que va acceptar en giner de 1813. Tres anys més vesprada, despuix del tancament del colege, va ser enviat a una atra escola de Bamberg, que necessitava ajuda en ensenyances de matemàtiques i física. Durant tot eixe temps, Ohm mostrava un visible descontent en el seu treball, ya que no era la carrera lluenta que havia esperat per a sí mateixa: es considerava més que solament un mestre.

L'11 de setembre de 1817 va rebre una gran oportunitat com a mestre de matemàtiques i física en el Liceu Jesuïta de Colónia, una escola millor que qualsevol atra en la que Ohm haguera pogut ensenyar, ya que inclús contava en el seu propi i ben equipat laboratori de física. Una volta instalat allí, Ohm va proseguir els seus estudis en matemàtiques, llegint els treballs de destacats matemàtics francesos de l'época, com Laplace, Lagrange, Legendre, Biot i Poisson, aixina com els de Fourier i Fresnel. Va proseguir més vesprada en treballs experimentals en el laboratori de física del colege, despuix de tindre notícia del descobriment del electromagnetisme per Oersted en 1820.

En 1825 va començar a publicar els resultats dels seus experiments sobre medicions de corrent i tensions, en el que destacava la disminució de la força electromagnètica que passa per un cable a mida que est era més llarc. Va seguir publicant els seus treballs, fins que —ya convençut del seu descobriment— va publicar en 1827 Die galvanische Kette, mathematisch bearbeitet (El circuit galvànic investigat matemàticament), llibre en el que expon tota la seua teoria sobre la electricitat.[3] La seua contribució més destacable va ser el plantejament d'una relació fonamental, cridada en l'actualitat llei de Ohm.[4] Eixa mateixa equació havia segut descoberta 46 anys abans pel anglés Henry Cavendish; pero el caràcter semiermitaño d'est havia impedit la seua difusió. Respecte al llibre, cal destacar que comença ensenyant les bases de la matemàtica, en el propòsit de que el llector entenga el restant del llibre. En l'época inclús els millors físics alemans carien d'una base matemàtica apropiada per a la comprensió del treball, raó per la qual no va aplegar a convéncer totalment als més veterans físics alemans, els qui no creïen que l'acostament matemàtic a la física fora el més adequat, per lo que varen criticar i varen ridiculisar el seu treball.


L'investigador Thomas Archibald ha presentat un estudi del marc conceptual utilisat per Ohm per a produir la llei de Ohm.[5] El treball de Ohm va marcar el començ primerenc del tema de la teoria de circuits, encara que este no es va convertir en un camp important fins a finals de sigle.[6]

Fins a l'any 1825 Ohm no va escomençar a publicar els seus treballs, estant en el Liceu Jesuïta de Baviera, a on li varen permetre alluntar-se de l'ensenyança durant un any, a fin de que proseguira en els seus descobriments. En agost de 1826, va rebre la no molt generosa suma de la mitat del seu salari, per a passar l'any en Berlín, treballant en les seues publicacions. Ohm va pensar que en la publicació del seu treball se li oferiria un millor lloc en una universitat abans de tornar a Colónia, pero en setembre de 1827 el temps se li acabava i no obtenia millors ofertes. Sentint-se menyscabat, Ohm va decidir quedar-se en Berlín, i en març de 1828 va renunciar al seu lloc en Colónia.

Va treballar temporalment en diversos coleges de Berlín i en 1833 accepta una plaça en l'Universitat de Núremberg, a on li va ser otorgat el títul de professor; no obstant, encara no havia conseguit un lloc concorde als que creïa ser els seus merecimientos.

En 1841, la seua llabor va ser reconeguda per la Royal Society i li va ser adjudicada la Medalla Copley; a l'any següent va ser incorporat com a membre foràneu de la Societat. Lo mateix varen fer vàries acadèmies, entre elles les de Torí i Berlín, que ho varen nomenar membre electe. En 1845 era ya membre actiu i formal de la Bayerische Akademie.

Més allà de les seues investigacions sobre electricitat, en 1843 va anunciar el principi fonamental de la acústica fisiològica, per la seua preocupació pel modo en que s'escolten les combinacions de tons:

En estar exposts a un sò complex creat en mesclar varis tons, els individus són capaços d'escoltar per separat cada to.
Harvey Schiffman (2001)

La llei acústica de Ohm establia que l'oït percep un sò musical com un conjunt de varis tons constituents harmònics purs. És ben sabut que açò no és del tot cert.[7]

Les hipòtesis de Ohm no tenien una base matemàtica lo suficientment sòlida, i la breu vida de la seua hipòtesis va acabar en una disputa en el físic August Seebeck, qui va desacreditar la seua teoria. Finalment, Ohm va reconéixer els seus errors.

En 1849 Ohm va acceptar un lloc en Munich com a conservador del gabinet de Física de la Bayerische Akademie i va dictar numeroses conferències en la Universitat de Munich. En 1852 va alcançar l'ambició de tota la seua vida: va ser designat professor titular de la càtedra de física de l'Universitat de Munich.

Georg Simon Ohm va fallir el 6 de juliol de 1854 en Munich, Baviera, actual Alemània. Està sepultat en el cementeri Alter Südfriedhof, de la mateixa ciutat.

Estudis i publicacions

[editar | editar còdic]

El seu primer artícul, de 1825, examina la disminució de la força electromagnètica produïda per un fil a mida que aumenta la seua llongitut. En 1826, va presentar una descripció de la conducció en circuits basada en l'estudi de Fourier sobre la conducció de la calor. Este treball va continuar la deducció de resultats de Ohm a partir de proves experimentals i, sobretot en el segon, va poder propondre lleis que explicaven en gran medida els resultats d'uns atres que treballaven sobre l'electricitat galvànica.[8] El més important va ser el seu fullet publicat en Berlín en 1827, en el títul Die galvanische Kette mathematisch bearbeitet. Este treball, el germen del qual havia aparegut durant els dos anys anteriors en les revistes de Schweigger i Poggendorff, ha eixercit una important influència en el desenroll de la teoria i les aplicacions de la corrent elèctrica. El nom de Ohm s'ha incorporat a la terminologia de la ciència elèctrica en la Llei de Ohm (que va publicar per primera volta en Die galvanische Kette...),[9] la proporcionalitat de la corrent i la tensió en una resistència, i s'ha adoptat com a unitat SI de resistència, l'ohm (símbol Ω).

Encara que el treball de Ohm va influir notablement en la teoria, al principi va ser rebut en poc entusiasme. No obstant, el seu treball va ser finalment reconegut per la Royal Society en la concessió de la Medalla Copley en 1841.[10] Es va convertir en membre estranger de la Royal Society en 1842, i en 1845 va passar a ser membre de ple dret de l'Acadèmia Bavara de Ciències i Humanitats. En certa mida, Charles Wheatstone va cridar l'atenció sobre les definicions que Ohm havia introduït en el camp de la física[11]

Obres

[editar | editar còdic]
  • Grundlinien zu einer zweckmäßigen Behandlung der Geometrie als höheren Bildungsmittels an vorbereitenden Lehranstalten [Directrius per a un tractament adequat de la geometria en l'educació superior en els instituts preparatoris] (en alemà). Palm und Enke. 1817 – via Google Books. https://books.google.com/books?aneu=DAZkAAAAcAAJ
  • Die galvanische Kette : mathematisch bearbeitet (El circuit galvànic investigat matemàticament) (en alemà). Berlin: T.H. Riemann. 1827 – via Google Books.https://books.google.com/books?aneu=wBtkAAAAcAAJ
  • Beiträge zur Molecular-Physik. Erster Band. Elemente der analytischen Geometrie im Raume am schiefwinkligen Coordinatensysteme [Contribucions a la física molecular. Primer volum. Elements de geometria analítica relacionats en el sistema de coordenades oblicuas.] (en alemà). Nürnberg: Schrag. 1849 – via Internet Archive. https://archive.org/details/elementederanal00ohmgoog
  • Erklärung aller in einaxigen Krystallplatten zwischen geradlinig polarisirstem Lichte wahrnehmbaren Interferenz-Erscheinungen in mathematischer Form mitgetheilt (en alemà) (Tots els fenomens d'interferència perceptibles en plaques de cristal uniaxiales entre llum polarisada rectilínea s'expliquen en forma matemàtica). München: k. bayr. Akademie der Wissenschaften.

Eponimia

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Biografia de Georg Simon Ohm.» [1] archivat en Wayback Machine. Asifunciona.com [15-5-2008].
  2. ↑ Redó Quintela, Félix i Redó Melchor, Roberto C. (2018) Concepte de resistència elèctrica. Universitat de Salamanca
  3. ↑ Chisholm, 1911, p. 34.
  4. ↑ Die galvanische kette: mathematisch By Georg Simon Ohm Pg. 181
  5. ↑ “Tensió i potencial de Ohm a Kirchhoff” . doi:10.1111/j.1600-0498.1988.tb00684.x. Bibcode: 1988Cent...31..141A.
  6. ↑ «Resum de l'història de la teoria de circuits».Actes del IRE.50(5)
    848–855.doi:10.1109/JRPROC.1962.288301.
  7. ↑ Robert Sekuler (1974). «Spatial Vision», Mark R. Rosenzweig (ed.). Annual Review of Psychology, Vol. 25, Annual Reviews Inc, p. 215. ISBN 978-0-8243-0225-2.
  8. ↑ Tatum, Jeremy. «Resistance and Ohm's Law». Physics – Lliure texts. Archivat des d'el original, el 13 d'abril de 2021.
  9. ↑ Plantilla:EB1911
  10. ↑ «Georg Simon Ohm (1789–1854)», The communications miracle : the telecommunication pioneers from Morse to the information superhighway, New York: Springer Science, pp. 8–10. ISBN 978-1-4899-6038-2.
  11. ↑ Merz, John Theodore (1903). "A history of European thought in the nineteenth century", pp. 365–366
  12. ↑ «Ohm» (en inglés). Gazetteer of Planetary Nomenclature. Flagstaff: USGS Astrogeology Research Program.
  13. ↑ Web de jpl. «(24750) Ohm».


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Georg_Simon_Ohm&oldid=647223»