Guerra anglo-espanyola (1655-1660)
La guerra anglo-espanyola de 1655-1660 va ser un conflicte bèlic lliurat entre la Commonwealth d'Anglaterra baix El Protectorat d'Oliver Cromwell i Espanya baix el regnat de Felipe IV, motivat per la rivalitat comercial entre abdós països en les Índies Occidentals. El detonant d'esta guerra va ser el Designi Occidental elaborat per Oliver Cromwell.
Els privilegis d'exclusivitat que Espanya mantenia sobre el comerç i la navegació en les Índies des de l'época del seu descobriment, i els atacs als navío contrabandistas anglesos en la zona, considerats com contrabandistas per les autoritats espanyoles, varen ser considerats per Anglaterra com a injusts i contraris a la seua pròpia llibertat comercial.
Entre els enfrontaments habidos entre abdós parts en el transcurs de la guerra, varen destacar l'atac fallanc de la flota anglesa a L'Espanyola en abril de 1655, la pren de Jamaica al més següent i l'atac en captura o destrucció de part de la flota d'Índies espanyola en Càdis (1656) i en Tenerife (1657). Este mateix any, Anglaterra va firmar una aliança militar en França, que també es trobava en guerra contra Espanya des de 1635, lo que va permetre l'atac conjunt de les tropes d'abdós països a les forces espanyoles en Flandes en la batalla de les Dunes de 1658, resultant en la conquista de Dunquerque, Mardyck, Gravelinas i Ypres.
Les hostilitats varen perdre força despuix de la mort d'Oliver Cromwell en 1658 i els conflictes interns anglesos derivats de la seua successió pel seu fill Richard Cromwell. Despuix de la pau hispà-francesa de 1659 i la restauració de la monarquia en Anglaterra en 1660, el nou rei anglés Carlos II va firmar la pau en Espanya, lo que no va detindre les hostilitats en les Índies en els anys següents.
Context històric
[editar | editar còdic]
Espanya
[editar | editar còdic]La crisis de 1640, baix el regnat de Felipe IV i el govern del comte-duc d'Olivares, va vindre a sumar-se al procés de la decadència espanyola que des dels temps de Felipe III venia arrastrant el país. La guerra de Flandes i la guerra dels Trenta Anys havien terminat mal per als espanyols, en la firma de la Pau de Westfalia de 1648, pero seguien oberts varis fronts de guerra, tant en la península com en Amèrica i en Europa: els alçament independentistes ocorreguts en Catalunya (1640), Andalusia (1641), Sicília (1646–1652) i Nàpols (1647–1648) varen vindre a sumar-se a la guerra en la França de Mazarino, l'independència de Portugal i els atacs de piratas i corsarios anglesos i neerlandesos als virreinatos.
Les despeses econòmiques de tanta guerra i la disminució dels ingressos[1] que la flota d'Índies duya des d'Amèrica, important font de finançació de l'estat, varen deixar la facenda pública en la ruïna. L'estat va declarar la suspensió de pagaments als seus acreedors estrangers en 1607, 1627 i 1647, devent recórrer a renegociación de la deute extern, devaluación de la moneda i arbitràries pujades d'imposts.[2][3] l'expulsió dels moriscos de 1609, les baixes habidas durant les guerres i les greus epidèmias de 1647–1652.[4] varen provocar una disminució en la població espanyola[5] que també afectaria negativament a l'economia.
Anglaterra
[editar | editar còdic]
Des de 1640 els regnes d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda, abdós baix el regnat de Carlos I, travessaven per una etapa plagada de conflictes polítics, religiosos i bèlics: la Revolució anglesa. La guerra dels bisbes de 1639–1640 en la que Carlos I es va enfrontar als covenanters escocesos per motius religiosos va abonar el terreny per a les Guerres dels Tres Regnes, en les que es varen entremesclar les guerres civils en tot el territori de les illes britàniques: la guerra civil escocesa (1644–1650); la rebelió irlandesa de 1641 va desembocar en les guerres confederadas d'Irlanda (1641–1653) en les que els irlandesos catòlics es varen enfrontar als colon anglesos i escocesos protestants. En 1642 va esclatar la guerra civil anglesa, que va enfrontar als adeptes a la monarquia absolutista de Carlos I contra els parlamentaristas partidaris del Parlament d'Anglaterra.
En 1649 Carlos I va ser eixecutat i es va instaurar la república, coneguda com la Commonwealth d'Anglaterra.[6] Oliver Cromwell va conseguir pacificar els tres regnes entre 1649 i 1652 conquistant militarment Irlanda i Escòcia. El nou rei Carlos II va ser derrotat per les forces de Cromwell en la batalla de Worcester de 1651, veent-se obligat l'exili.
En l'exterior, la política proteccionista d'Anglaterra cap al seu comerç, plasmada en la publicació de les Actes de Navegació de 1651, li varen dur a enfrontar-se a les Províncies Unides en la primera guerra anglo-neerlandesa, de 1652–1654.
En 1653 Oliver Cromwell, respalat per l'eixèrcit, va acaparar el poder absolut, sent nomenat Lord Protector perpetu segons l'Instrument de govern,[7] donant pas al periodo conegut com El Protectorat.
Casus belli: les Índies
[editar | editar còdic]
El Breu Inter caetera de 1493 concedit pel papa Alejandro VI als Reis Catòlics a l'any següent del descobriment d'Amèrica, otorgava a estos la possessió i el monopoli del comerç en tots els territoris descoberts o per descobrir en les Índies; el domini sobre estos territoris seria ratificat per Espanya en els anys successius en les Lleis d'Índies, de la mateixa manera que la prohibició de comerciar als súbdits no espanyols.[8][9] Sobre la base d'estes lleis, el comerç per part de navío mercants estrangers en la zona estava considerat per les autoritats espanyoles com contrabando i castigat severament.
A mitan de el XVII l'Imperi espanyol incloïa casi la totalitat del continent americà; Portugal mantenia baix el seu domini la costa de Brasil, segons els acorts del tractat de Tordesillas; atres països europeus mantenien menuts i incipients assentaments: la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals en les Antilles Neerlandeses i Nova Ámsterdam, França en Acadia i la Guayana i Anglaterra en Virginia i en algunes illes menors del Carib.
Hostilitats de preguerra
[editar | editar còdic]Atac anglés a l'Espanyola
[editar | editar còdic]
El 26 de decembre de 1654 va salpar de Portsmouth en direcció al Carib la Western Design, una expedició composta per 18 navío de guerra i 20 de transport baix el mando del almirant William Penn, en Robert Venables com general de les tropes de terra i 2500 soldats d'infanteria, en l'objectiu d'ocupar una o vàries illes i establir una base d'operacions des de la que poder atacar la costa continental, apoderant-se de la flota del tesor espanyola.[10]
A finals de giner l'expedició va aplegar a Barbados i en els dos mesos següents varen reclutar en esta i en les illes propenques (Sant Cristóbal i Nieves, Montserrat i Leeward), atres 5000 hòmens més, levados d'entre els sirvientes dels anglesos.[11] L'indisciplina d'estos nous reclutes, les discòrdia entre els mandos, la calor i les malalties tropicals es varen sumar als inconvenients habidos. Ya des d'abans d'eixir d'Anglaterra l'organisació de l'expedició havia incorregut en numeroses deficiències: els recaptes eren escassos, les armes insuficients per a un grup tan numerós, i l'equipament inadequat (acostumats al clima britànic, els soldats no tenien recipients a on poder dur aigua).[11]
El 23 d'abril de 1655 varen desembarcar a 40 km de Sant Dumenge, en l'intenció d'apoderar-se de L'Espanyola, pero la resistència de les tropes espanyoles dirigides pel governador Bernardino de Meneses, junt en els esclaus negres i mulatos, varen obligar als atacants a retirar-se. El 14 de maig l'armada anglesa levó ancores.[12][13][14]
Pren de Jamaica
[editar | editar còdic]Despuix del fallanc atac contra L'Espanyola, l'expedició va marchar contra la veïna illa de Jamaica, a on varen arribar l'11 de maig. Davant les propostes de rendició fetes per l'almirant Penn, els escassos espanyols presents en Santiago de la Vega, comandados pel governador Cristóbal de Isasi, es varen retirar cap a l'interior de l'illa, destruint tras de sí les seues pròpies instalacions.[15] Penn i Venables, en oberta discòrdia, varen tornar a Anglaterra cada u pel seu costat, a on varen ser imputats per abandó del seu lloc. Les forces angleses varen alçar Fort Cromwell, al voltant de la qual es va alçar la vila de Point Cagway o The Point, que despuix de la restauració anglesa es renombraría com Port Royal.
Bloqueig naval de Càdis
[editar | editar còdic]En juny de 1655 l'almirant anglés Robert Blake va rebre órdens de Cromwell per a capturar la flota d'Índies que per eixes dates deuria aplegar a Càdis. Durant tot l'estiu Blake, al mando d'una armada de 28 navío, es va mantindre bloquejant l'entrada al estret de Gibraltar,[16] aprovisionándose en Lisboa.[17] Advertida de l'amenaça anglesa, la flota espanyola invernó en el Carib; el 6 d'octubre Blake va deure retornar a Anglaterra sense haver establit contacte en ella.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Carlos Álvarez Nogal: Les remeses americanes en les finances de la Real Facenda, págs. 53–88.
- ↑ Douglas C. North i Robert P. Thomas: L'ascens del món occidental
- Archivat el 4 de març de 2016 archivat en Wayback Machine..
- ↑ Carlos Álvarez Nogal: Els banquers de Felipe IV.
- ↑ Joaquín de Villalba: Història cronològica de les pesta...que han ocorregut en Espanya, págs. 71–108.
- ↑ Vore l'evolució de la població espanyola en l'época precensal.
- ↑ An Act declaring England to be a Commonwealth, 1649.
- ↑ Instrument of Government, 1653, en wikisource.
- ↑ Lleis d'Índies: Llibre III, títul I, llei i, a on s'establix la possessió espanyola de les Índies. Llibre III, títul XIII, llei viii, a on es prohibix als estrangers el comerç en les Índies
- ↑ Rafael Antunez i Acevedo: Memòries històriques sobre la llegislació i govern del comerç dels espanyols en les seues colónies en les Índies Occidentals (1797), págs. 267–278.
- ↑ C. H. Firth: The narrative of General Venables...relating to the expedition to the West Indies and the conquest of Jamaica; Instruccions de Cromwell a l'expedició, págs. 107–115 (en anglés).
- ↑ 11,0 11,1 Ibíd. págs. v–xli.
- ↑ Biblioteca de l'Universitat de Sevilla; Gómez de Blas, Juan (1655). Relacion de la vitoria, que han tingut les Armes de la seua Magestad ... en la ciutat de S. Dumenge, illa espanyola, contra l'Armada Anglesa de Guillermo Pen embiada pel senyor Don Bernardino de Meneses Bracamonte, Comte de Peñalua ... i Capitan General à Guerra de dita illa, En Seuilla : per Iuan Gomez de Blas.
- ↑ Grandiosa vitoria, qve cent i xixanta hòmens de llança de l'Illa de Sant Dumenge, tuuieron contra sèt mil anglesos (1655).
- ↑ William Penn: Narrative of the Expedition to San Dumenge [1] archivat en Wayback Machine..
- ↑ Relació de lo succeït a l'armada anglesa de Guillermo Pen en l'illa de Xamaica, 1655.
- ↑ Jerónimo de Barrionuevo: Avisos, 1654–1658, vol. II. Barrionuevo era primer de l'embaixador Alonso de Cárdenas.
- ↑ Samuel Rawson Gardiner: History of the Commonwealth and Protectorate, vol. III, págs. 390–405.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1997) Conflicts of Empires: Spain, the Low Countries and the Struggle for World Supremacy, 1585-1713 (en anglés), The Hambledon Press. ISBN 1852851619.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra anglo-española (1655-1660)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.