Guerra de Successió de Mantua

Archiu:Sacco di mantova nel 1630.JPG

Guerra de Successió de Mantua

La guerra de Successió de Mantua (1628-1631) va ser un conflicte perifèric desenrollat en el marc més ampli de la guerra dels Trenta Anys. El seu casus belli es troba en la competència entre diversos possibles hereus despuix de l'extinció de la llínea principal masculina de la Casa dels Gonzaga en decembre de 1627. Els germans Francisco IV (1612), Fernando (1612-1626) i Vicente II (1626-1627), últims tres ducs de Gonzaga, havien mort sense deixar hereus llegítims. La guerra va enfrontar a França en els Habsburgo en una lluita pel control del nort d'Itàlia. Va concloure en una greu derrota dels Habsburgo.

Antecedents

Situació dels territoris dels Gonzaga

Archiu:Italia 1600-es.svg

Situació de la península itálica al començament del sigle Plantilla:SIGLO.

Mantua és una ciutat ancestral a on la llínea masculina de la Casa de Gonzaga va governar, primer com a marquesos, i despuix de 1540 com a ducs (Ducado de Mantua), en vassallage al Sacre Imperi Romà Germànic. Els Gonzaga, no obstant, estaven dividits en diverses branques que solien acodir freqüentment a l'emperador per a dirimir les disputes territorials que tenien entre sí. Montferrato era una regió a l'est del Piemont, enclavada entre este (a l'oest), el Milanesado (a l'est) i la república de Gènova (al sur), que va ser feu imperial des dels sigles XI o XII. Va ser baratat en ducado des de 1575, despuix de ser marquesado. Era un territori alguna cosa major que Mantua, ric i poblat, que aportava copiosos ingressos al seu senyor. Els Gonzaga varen rebre el Montferrato en 1530 com a dot de l'esposa del duc Federico II Gonzaga, el primer que va ostentar el títul. La dinastia va construir dos recias fortificacions modernes en Mantua i Casal —capital del Monferrato— a lo llarc del sigle Plantilla:SIGLO. El territori, empero, era codiciat des de feya sigles per la veïna Saboya, que havia tractat de fer-se en ell tant per mig de conquista com a través de matrimonis en els seus senyors.

Inesperada crisis de successió

El 22 de decembre de 1612, el duc Francisco IV, de Mantua i de Monferrato (com Francisco II de Monferrato) va morir a l'edat de 26 anys. La seua mort va ocórrer només sis mesos despuix de la del seu pare Vicente I Gonzaga, ocorreguda en juny, i de l'el seu propi fill, Luis, fallit com ell de pigota. Va deixar solament una filla, María, que llavors contava en tres anys d'edat i que va quedar exclosa de la successió per la seua condició de dòna. Francisco IV també tenia dos germans menuts, Fernando, per llavors moradura, i Vicente. Els dos germans es varen disputar el herència, que va obtindre finalment el major, Fernando, mentres que el menor obtenia el càrrec de moradura que havia deixat vacant el seu germà en ascendir al tro ducal.

El germà chicotet de Francisco, Fernando (1587-1626), va prendre el poder, encara que para això va deure abandonar el capelo cardenalicio que gojava des de 1607 i contraure matrimoni per a la perpetuació de la llínea familiar. Desposó primer secretament a Catalina dona Faà, filla d'un noble menor del Monferrato a la que va repudiar abans d'esta tinguera un fill varó (Jacinto) en decembre de 1616. va casar després en Catalina de Médici, germana del gran duc de Toscana, Cosme II, i prima de la regna mare francesa, Catalina de Médici en febrer de 1617, pero este segon matrimoni no va tindre descendència. Aixina, Fernando va tractar en va de llegitimar al fill de la seua primera esposa. Va regnar fins a octubre del 1626, pero va fallir igualment sense descendència llegítima. Fernando es enemistó en Espanya i l'Imperi en invadir Bozzolo per a forçar al seu senyor, fillastre del seu germà Vicente, a que no s'oponguera a l'anulació del matrimoni d'est.

Va ser el rebuig, Vicente II (1594-1627) qui li va succeir en febrer de l'any següent. S'havia casat secreta i imprudentment en una prima seua, Isabel Gonzaga de Novellara, de més de quaranta anys i en escasses possibilitats de tindre fills. El seu germà Fernando va tractar en va de convéncer-ho per a que solicitara l'anulació del matrimoni; Vicente i el seu fillastre Escipión —fill d'Isabel— es varen opondre, si ben el segon es va deixar persuadir finalment. Els intents d'Espanya i França per a que el Tribunal de la Trencada Romana anulara el casament varen ser vans. Para quan va ascendir al tro ducal, estava ya molt malalt —sofria d'asma— i caria de hereus varons. La que tenia els majors drets de successió en el Monferrato era la seua neboda María —exclosa de la successió per la llei successòria de Mantua, que impedia que ho heretaren dònes, a diferència de la del Monferrato—, mentres que a Mantua pròpiament dita els ostentava Carlos III, duc de Nevers, cap de l'anomenada branca «Gonzaga de Nevers». Est era net del duc Federico II i primer carnal del difunt Vicente I. Era qui ostentava els millors drets a heretar el ducado, pese a les pretensions del duc Fernando de Guastalla, qui, en principi, sí que podia aspirar a rebre alguns territoris del ducado.

No obstant, els Gonzaga carien d'un sistema clar de herència i estaven habituats a dirimir les freqüents disputes successòries entre les seues múltiples branques apelant al fallo de l'emperador i compensant als pretenents frustrats en les seues ambicions, situació a la que se sumava la diferència de lleis successòries entre Mantua i Monferrato i la tesitura de que en este cas el provable hereu seria algú alié a la llínea directa; tot això presagiava una provable crisis. En situacions paregudes, com la de 1591 quan el Vespasiano Gonzaga, duc de Sabbioneta, va fallir sense deixar hereus varons, el hereu principal tenia que resarcir als seus rivals per a obtindre el gros de l'herència. En el cas de 1627, estos eren el duc de Saboya i el de Guastalla.

Els balancejos de Saboya

Archiu:Bildnis des Herzog Karl Emanuel I von Savoyen.jpg

El duc Carlos Manuel I de Saboya, inestable aliat de França i Espanya i un dels aspirants a fer-se en part de l'herència del ducado de Mantua, que finalment va obtindre.

Saboya ya havia invadit el codiciat Monferrato en 1613, en ajuda militar francesa i financera veneciana i l'oposició del Milanesado espanyol. Les hostilitats varen continuar sense grans conseqüències militars fins a 1617 i varen avivar el sentiment antiespañol en Itàlia. En 1616 Carlos Manuel havia invadit el disputat ducado novament en respal francés i venecià i tropes protestants alemanes —quatre mil soldats— i franceses —atres dèu mil—, que es varen enfrontar a les espanyoles del Milanesado.

Després Saboya s'havia aliat en França en agost de 1624, en l'intenció d'atacar Gènova, aliada d'Espanya, i atraure tropes espanyoles del Milanesado per a que no pogueren intervindre en la Valtelina. Mantua va tractar de mantindre's neutral en el conflicte, pero això no va impedir que francesos i saboyanos ocuparen part del sur del Monferrato i establiren guarnicions en ell durant la campanya contra Gènova. Els estralls varen fer que el duc Fernando declarara la guerra a Saboya, lo que va facilitar l'estretament de l'aliança entre esta i França, pese als esforços del duc de Nevers, que la rebujava. Els espanyols, no obstant, varen conseguir socórrer Gènova en agost de 1625 i concentrar tropes en el Milanesado per a hostigar a les franceses apostades en la Valtelina, a el hora que en França esclatava un tumult hugonote. França, acudiada per esta série de revessos, va optar per firmar el Tractat de Monsó en Espanya el 6 de març de 1626, abandonant a la seua sòrt al duc de Saboya. La guerra va estretir ademés els llaços entre el duc Fernando de Mantua i els Habsburgo, puix gràcies a ells havia conservat el Monferrato. El seu germà Vicente va mantindre esta mateixa actitut proespañola.

França va tractar de recompondre la lliga en Saboya en 1627, davant l'imminent mort del duc Vicente. Va propondre cedir-li part del Monferrato a canvi de que reconeguera al duc de Nevers senyor del restant del ducado mantuano, a el hora que va negar tota cessió al duc de Guastalla, massa propenc a Espanya. Carlos Manuel, conscient de la poca vida que li quedava al duc veí, va exigir l'entrega d'entre un terç i la mitat del ducado veí.

Maniobres dels partidaris de Nevers

Els partidaris del duc de Nevers varen debilitar als seus rivals per mig d'una série de maniobres en els últims dies de vida del duc Vicente. Varen acusar al duc de Guastalla de planejar un colp d'Estat i varen posar en marcha una campanya per a desacreditar-los a ell i al seu fill. Varen impedir que l'enviat del Milanesado vera el duc moribunt i varen destituir al cap de l'Eixèrcit ducal, marqués de Luzzara, opost a Nevers, reemplaçant-ho pel propi fill d'est. El alcaide de l'important fortalea de Casal, propenc als espanyols, va anar també substituït per un atre, que va haver de jurar fidelitat al duc de Rethel. El colp final va ser el desposar a Rethel en María per a assegurar-se de conservar Monferrato. La rodalia familiar entre els possibles esposos exigia una dispensa papal, que es va solicitar el 17 de decembre i va aplegar a Mantua el 24 del mateix més. El matrimoni es va celebrar apresuradament la Nochebuena del 1627, el mateix dia que va aplegar la dispensa papal per a celebrar el desposorio, hores ans que fallira Vicente II despuix d'a penes catorze mesos de regnat. El casament es va celebrar en el beneplàcit del papa —Urbà VIII, hostil a Espanya—, que li'l va aconsellar al duc Vicente, que va accedir ya moribunt. També va obtindre el respal de Venècia i França, mentres que Espanya havia tractat infructuosament de que el difunt Vicente desposase a la seua neboda i acollia en Milà al fill del duc de Guastalla, César. El borrador del testament del difunt duc també feya hereu universal a Carlos de Nevers.

Contenga

Actitut dels beligerants

Les pretensions de Carlos de Nevers varen ser recolzades per França —Carlos era un noble d'esta nació, u dels més poderosos del regne, que havia governat Champaña durant quaranta anys—, que es vea en perill pel progressiu sege a que li sometia l'extensió dels dominis dels Habsburgo i els seus aliats. El duc, no obstant, no era ben vist per la cort francesa, a la que havia disgustat repetidament a lo llarc de la década, i especialment per Richelieu, que esperava d'ell una actitut més flexible i favorable a un acort en Saboya, en la que França també pretenia pactar. Ademés de la reticència política a sostindre sense més a Nevers en Mantua, el Govern francés no podia auxiliar-ho militarment fins que no concloguera el lloc de la Rochela.

El duc de Saboya Carlos Manuel I tenia l'esperança d'incorporar el Monferrato a la seua ducado tant per una antiga reclamació que Saboya tenia sobre part de les terres del ducado com pels drets sobre ell que tenia María, neta del duc posat que la seua mare Margarita de Saboya era filla de Carlos Manuel. Davant la negativa del duc de Nevers a cedir-li territori, va presentar al governador espanyol interí del Milanesado l'oferta d'invadir conjuntament Monferrato. A Espanya el decés del duc li permetia en principi apoderar-se de certes places, en especial la de Casal, que hagueren permés reforçar les defenses del veí Milanesado. Les principals fortalees del ducado hagueren supost una greu amenaça tant al Milanesado com al Camí Espanyol en mans d'un senyor hostil aliat a França. Saboya i el governador espanyol del Milanesado, Gonzalo Fernández de Còrdova i Cardona varen pactar el repartiment del Monferrato la vespra de la mort del duc Vicente, de la mateixa manera que Nevers, sense contar en l'emperador: la primera obtindria el gros del ducado, pero el segon rebria Casal i Moncalvo. Fernández de Còrdova havia assegurat al duc saboyano que contava ya en el permís de la cort madrilenya per a impedir la successió en el ducado vacant si no contava en el beneplàcit imperial, cosa que no era certa. Esta lliga invertia la de 1613, quan el llavors governador del Milanesado havia intervingut militarment en favor dels Gonzaga en contra de Saboya, que percebia com a possible aliat de França.

El duc de Nevers va contar en el respal de França, Venècia i el papa, mentres que el seu rival va gojar del de la Monarquia Hispànica, Saboya i l'Imperi. Luis XIII ho va recolzar no solament per ser el seu súbdit, sino també perque el ducado estava formalment baix protecció francesa en virtut dels tractats de Cambrai i Vervins. El duc de Nevers era ademés antic enemic del governador del Milanesado puix en 1622, quan era encara governador de Champaña, havia amparat a Ernesto de Mansfeld i de Cristián de Brunswick, que seguidament havien intentat en va invadir Flandes i havien segut derrotats per Fernández de Còrdova en Fleurus. El de Nevers contava en notables ventages: el respal del principal partit del ducado, el francófilo; el casament del seu fill en María, vista per la majoria de la població com la senyora natural del feu; i el testament del recent fallit duc Vicente. Contra ell els seus enemics varen tractar d'esgrimir la falta de permís imperial a la successió, necessari quan la llínea directa s'extinguia i el govern passava a una atra colateral, encara que en el fondo la disputa no era un enfrontament entre els drets de la casa de Nevers i la de Guastalla, sino entre França i Espanya per el hegemonia en l'Itàlia septentrional. El Consell d'Estat espanyol, que en un principi havia acceptat que Nevers es fera en Mantua l'11 de giner de 1628, va canviar d'idea el mateix dia davant l'informació que va rebre de Milà. El rei, no obstant, es va mostrar al començ contrari a intervindre militarment solament perque Nevers no haguera seguit el procediment tradicional per a obtindre l'aquiescencia de l'emperador al seu advenimiento al tro ducal. Solament va cedir el 15 de giner davant la resolució favorable de la consabida junta de teòlecs. Es va crear una junta especial per a tractar l'assunt de Mantua que va aprovar la lliga —secreta— en Saboya i l'intenció de Fernández de Còrdova d'actuar en apariència com a mer agent de l'emperador. La cort madrilenya sabia ya a finals de febrer que França estava disposta a sostindre a tota costa a Nevers, i no permetria l'interferència espanyola en la transmissió successòria del ducado.

L'emperador Fernando II, que des de feya cinc anys estava casat en Leonor de Mantua (1598-1655), germana dels tres últims ducs, sent aixina cunyat de Vicente II, va intentar reincorporar el ducado de Mantua a l'Imperi, en concepte de ben vacant, en l'idea de cedir-li-ho a una llínea menor, la de Gonzaga de Guastalla, representada per Fernando II de Guastalla, descendent d'un germà chicotet de Federico II Gonzaga de Mantua i del marqués Francisco I, i que contava en la ventaja de ser aliat d'espanyols i austríacs, puix devia el seu ducado a estos.

Operacions

Invasió hispà-saboyana

Archiu:Casale Monferrato map (018 003).jpg

L'imponent fortalea de Casal, junt al Po, de traça italiana, erigida en el sigle anterior. Era la principal plaça forta del ducado de Monferrato.

Carlos es va fer en el ducado en nom dels seus pares res més fallir el duc Vicente. Fernández de Còrdova havia enviat un emissari a tractar de que el duc Vicente canviara la successió, pero est va fallir ans que el representant alcançara la cort mantuana. Per llavors la principal plaça forta del ducado, Casal, a penes contava en doscents mals soldats com a guarnició. Ans que Fernández de Còrdova conseguira cercar-la, no obstant, el duc de Nevers va conseguir protegir-l'en quatre mil.

En 1628, Carlos Manuel va conquistar la part del Monferrato que li corresponia segons el pacte en Fernández de Còrdova, mentres este penetrava llentament en l'atra, poc despuix, a finals de març. El governador tenia orde de Madrit d'invadir el ducado en acabant de que ho feren les tropes de Saboya, per a no donar impressió de ser l'agressor, sino de llimitar l'alvanç de Carlos Manuel. Per a llavors, en tot cas, ya s'havia publicat l'edicte d'expropiació del ducado, i les operacions militars varen poder presentar-se com a mer compliment d'est. Fernández de Còrdova va invadir el ducado supostament en nom de l'emperador ya que el territori era feu imperial i corresponia a l'emperador designar al senyor del lloc quan el linaje que ho regia s'extinguia. Va invadir el ducado, no obstant, sense contar en el beneplàcit de l'emperador, que li el havia negat inicialment a instàncies de la seua esposa, la tia de la nova duquesa María, més interessada en conservar unides les terres dels Gonzaga que partidària de Nevers. Tampoc va contar en ajuda militar de l'imperi: les forces de l'emperador Fernando estaven llavors concentrades en rendir Stralsund, en Pomerania i solament despuix de la sumissió de la plaça podia Espanya rebre respal militar en el nort d'Itàlia. L'alvanç de Fernández de Còrdova va ser llent. No havia invadit el ducado immediatament despuix del decés del duc Vicente i la negativa imperial a la petició de mamprendre-l'en nom del sobirà de l'imperi no li va aplegar a Fernández de Còrdova fins a finals de giner de 1628. Per añadidura, est caria de tropes suficients per a acometre una gran invasió i de fondos per a sufragar-la. El rebuig de l'emperador a donar cobertura llegal a l'invasió retardó l'ocupació: el governador milanés va esperar llavors fins a rebre l'orde expressa de Felipe IV, que li va aplegar el 2 de març, i va penetrar en el ducado veí vintisset dies despuix. El retart va permetre al duc de Nevers viajar de França a Mantua, a a on va aplegar el 17 de giner. Allí es va negar a sometre la seua assunció del títul al juí imperial. Va solicitar l'investidura de l'emperador, pero no va esperar la resposta d'este abans de proclamar-se duc i a falcar moneda en la seua image. Açò desbaratava els intents d'acontentar a Saboya i se sumava a l'infracció del Tractat d'Asti de 1615, que disponia que María únicament havia pogut permanéixer en territori dels Gonzaga en la condició de que l'emperador donara el vist i plau al seu matrimoni, que no havia segut el cas. L'actitut de Nevers i la pressió tant dels representants espanyols com de Guastalla i els seus partidaris en Viena va ser empijorant la posició d'aquell en la cort imperial. Finalment Fernando va promulgar l'edicte d'expropiació del ducado el 20 de març de

1628, que devia sometre els territoris ducales a un comissari fins que dirimiren les reclamacions a el herència.

Les operacions militars es varen llimitar a Monferrato: no va haver combats reseñables en Mantua, a a on va aplegar el comissari imperial Juan de Nassau el 2 de maig per a tractar en Carlos de Nevers l'encautaació pacífica del ducado.

En lloc de dirigir-se directament contra Casal, Fernández de Còrdova va optar per anar ocupant places menors del Monferrato (Alba, Trinat, Pontestura, Moncalvo i Niça de la Palla), esperant rebre pronte reforços per a mamprendre el sege de la poderosa fortalea mantuana. Els reforços, no obstant, varen ser aplegant llentament i varen resultar exigus per a l'empresa. Va contar al principi de la campanya únicament en les debilitades unitats milaneses, sobre el número de les quals les fonts no coincidixen: eren entre sis i huit mil infants i entre mil doscents i mil cinccents ginets. El pla original era apoderar-se per mig de de Casal a l'assalt, potser inclús en l'ajuda d'un traïdor, no en un sege en regla, pero els retarts i la falta de forces ho varen frustrar. El sege en ferm va començar a mitan de maig. El que l'invasió no terminara en una victòria ràpida va requerir l'enviament a Itàlia de diners i recursos en principi destinats a Flandes, lo que va frustrar les esperances espanyoles de firmar finalment la pau en els holandesos, que llavors estaven negociant-se.

Al mateix temps, Fernández de Còrdova va rebujar la pau que li va propondre el duc de Nevers, que va prometre desmantellar Casal i admetre en el ducado guarnicions imperials. França, per la seua banda, es va mostrar en un principi conciliadora i disposta a tractar en Madrit, ya que per llavors tenia empenyorat l'eixèrcit en el lloc de la Rochela. Va començar, empero, a concentrar tropes per al recobre de Casal en abril. Esperava concloure el sege de la Rochela per a intervindre en Itàlia. Carlos Manuel devia impedir-ho, tancant als francesos el pas dels Alps.

La situació de Casal va empijorar en juny, pero per a llavors Luis XIII de França havia concedit al de Nevers permís per a reclutar forces en les seues terres franceses i Fernández de Còrdova va tindre que cedir part de les seues forces al duc de Saboya per a protegir els ports alpins d'una eventual ofensiva francesa, debilitant el sege. L'aliança era ademés tirant, puix els dos socis buscaven els seus propis interessos: Fernández de Còrdova sospitava inclús que partix de les forces que havien reforçat Casal en els primers mesos del 1628 eren soldats llicenciats del duc de Saboya, al que també va acusar després de haver enviat pertrechos als sitiats. El sege s'havia debilitat tant en agost que els sitiadores no varen poder impedir que la plaça arreplegara la collita de les afores.

Pese a això, Espanya va rebujar la mediació tant del papa com del gran duc de Toscana.

Reacció francesa

Archiu:Dankaerts-Historis-9287.tif

Image del segon recobre francés a Casal (1630), que va desbaratar el segon sege a la ciutat, que va tornar a fracassar.

El primer intent de recobre a la plaça des de França va fracassar en agost. Els saboyanos varen batre en facilitat a les tropes del marqués de Uxelles —soldats dels feus francesos de Carlos de Nevers— en Saint-Pièrre, que varen tractar d'acodir en auxili de Casal. El sege d'esta es va estretir llavors en el regrés a ell de les tropes que Fernández de Còrdova havia cedit al duc de Saboya i en l'arribada d'unes atres. Para llavors la conquista de la fortalea s'havia transformat en una carrera per concloure el sege ans que caiguera La Rochela i l'eixèrcit francés poguera intervindre en Itàlia. La rodalia del hivern, els disturbis milanesos de principis de novembre i la rendició de la Rochela (28 d'octubre) varen minvar, no obstant, les possibilitats de victòria espanyola. Per añadidura, per llavors Saboya ya estava en tractes en Richelieu, que en acabant de rendir La Rochela es aprestó a socórrer Casal en ple hivern.

Abans de fer-ho, Richelieu va oferir un últim concert a Madrit a finals de novembre: un emissari va dur la proposta, que el Govern espanyol va rebujar. França oferia pactar a canvi de que Espanya acceptara que un tercer neutral ocupara Casal, Nevers demanara perdó a l'emperador i donara garanties de «bon comportament» al Govern espanyol a canvi del reconeiximent com a duc de Mantua; Richelieu considerava l'oferta generosa, pero per a Madrit suponia un baldón, puix l'eixèrcit haguera tingut que retirar-se sense haver conquistat la plaça. Richelieu va haver de véncer la decidida oposició de la regna mare i del partit dévot, contraris a arriscar-se a una guerra en Espanya, preocupats per la pervivencia de núcleus hugonotes en el regne i pels sacrificis fiscals que suponien les campanyes, per a que el rei aprovara dur l'eixèrcit al nort d'Itàlia.

Sense compondre's provablement per fi en el duc de Saboya, Luis XIII de França i el moradura Richelieu varen travessar els Alps pel port de Mont Cenis en un eixèrcit procedent del lloc de La Rochela i varen forçar el pas de Susa, en el Piemont, el 6 de març de 1629. La marcha hivernal dels francesos va sorprendre a Madrit, que no esperava que actuaren fins a la primavera següent. La resistència saboyana va ser escassa i el duc no va amprar contra els franceses les unitats espanyoles que li acompanyaven. Els representants francesos en Torí havien assegurat en tot moment a Carlos Manuel que respalaven les reivindicacions saboyanas sobre el Monferrato i que l'eixèrcit acodia únicament per a impedir que Carlos de Nevers perguera tota la seua herència. Casal va rebre ademés una guarnició francesa. En abril es firma en Carlos Manuel l'anomenada «treua de Susa», que s'havia escomençat a negociar el 7 del més anterior, despuix de la victòria francesa; a la lliga franc-saboyana es va sumar Venècia el 8 d'abril i Mantua l'11 de maig. Segons lo estipulat en este pacte entre francesos i saboyanos, els espanyols alçarien el sege a Casal i es retirarien a Milà, mentres que els francesos conservarien temporalment Susa com a garantia, si be tornarien a Saboya el restant de territoris que havien ocupat durant la campanya. Si Espanya es negava a posar fi al sege de Casal, l'eixèrcit francés atacaria a Fernández de Còrdova en respal de Saboya. Esta, per la seua banda, rebia de França la cessió de Trinat i els quinze mil escuts de renda que produïa la seua comarca, concessions que varen disgustar a Carlos de Nevers. Va tindre, no obstant, que reconéixer a Carlos com a nou duc de Mantua. En mala situació per la falta de diners i de reforços, el governador del Milanesado va acceptar finalment les condicions franceses, va alçar el sege de Casal el 16 de març i es va retirar a la seua província, amenaçada no solament per l'eixèrcit francés, sino també per Venècia. El mando de Casal va passar al comte de Toiras, cap militar francés que s'havia distinguit en el sege de la Rochela. Els guanys del duc de Saboya per abandonar la lliga en Espanya es varen confirmar en el Tractat de Bossolino del 10 de maig: el ducado conservava la part disputada del Monferrato i rebia la promesa de respal francés en cas d'ulteriors pactes. No obstant, poc despuix va tornar a canviar de bando.

Incursió en el Milanesado

Carlos de Nevers va penetrar en el Milanesado a el hora que l'eixèrcit francés desbaratava el sege de Casal. Va saquejar Casalmaggiore i va tractar en va d'apoderar-se de Sabbioneta i en això va desencadenar l'intervenció militar de l'imperi, les tropes del qual varen escomençar a passar a Itàlia en maig per la Valtelina, al mando del comte Rambaldo de Collalto. En esta es varen apostar ademés guarnicions imperials en la finalitat de dominar el pas entre Alemània i Itàlia, que no es varen retirar fins a 1631.

Segon sege de Casal i Mantua

Archiu:Mappa del Ducato di Mantova nel 1575.jpg

Image de Mantua en 1575 en la que s'aprecia la seua bona situació defensiva gràcies a estar rodejada pel Mincio.

A l'est, un eixèrcit imperial va mamprendre la conquista de Mantua pròpiament dita en setembre del 1629. En agost ya s'havien reunit trenta mil soldats per a l'operació —va aplegar a haver cinquanta mil en la regió—. En les tropes vingudes d'Alemània, mal vistes per Spínola per la seua indisciplina, va aplegar també la pesta, que es va estendre per la regió. Spínola i Collalto varen decidir repartir-se les operacions: el primer cercaria Casal i el segon, Mantua.

Archiu:DucadoDeMantua1620Simple.svg

El ducado de Mantua pròpiament dit, situat al surest del Milanesado, en les seues principals poblacions al començament del sigle Plantilla:SIGLO.

La primera llínea de defenses va caure en poder dels imperials en octubre, que seguidament varen acometre el lloc de la capital del ducado. L'assalt que es va portar a terme en novembre va fracassar, aixina com l'intent d'inundar la ciutat en les aigües del Mincio. L'eixèrcit imperial va firmar una treua en decembre i es va replegar per a invernar; mentres, la pesta va alcançar la ciutat, socavant la seua resistència al sege, que es va recomençar en maig de 1630. Els sitiadores varen véncer a un contingent mantuano-venecià que va tractar d'auxiliar la ciutat. El segon assalt a la plaça, que es va verificar el 16 de juliol de 1630, va concloure en la conquista de la ciutat, que va ser entregada al saqueig dels soldats imperials durant tres dies. El duc de Nevers va capitular davant l'eixèrcit imperial i va ser traslladat als Estats Pontificis.

El Govern de Madrit es va negar a acceptar lo pactat en Susa, va destituir a Fernández de Còrdova i va nomenar en el seu lloc al prestigiós Ambrosio Spínola —paradòxicament, contrari a la participació espanyola en la disputa successòria—, que va recomençar el sege de Casal en la colaboració del duc de Saboya, que va incomplir aixina lo firmat en Susa. Spínola, nomenat governador del Milanesado i cap de l'eixèrcit espanyol en Itàlia el 16 de juliol de 1629, va contar en prou més forces que el seu predecessor. Va arribar a Gènova des d'Espanya en amplis poders el 19 de setembre i el 23 ya es trobava de camí a Milà. El sege va durar cinc mesos, fins a octubre de 1630, pero va tornar a fracassar i a acabar-se per l'intervenció d'un nou eixèrcit de recobre francés. Les relacions de Spínola en Carlos Manuel varen anar molt més tenses que les que este havia tingut en el seu predecessor en el càrrec, perque desconfiava del duc, al que tenia per aliat poc fiable.

Lo primer que va intentar Spínola donada la situació i l'estació, va ser pactar en Nevers, sense conseguir-ho. Seguidament va prendre algunes places del Monferrato, evacuades pels seus defensors francesos, que es varen concentrar en Casal (Niça, Acqui, Fubine, San Salvador, Lu, Vignale Monferrato i Ponzone), mentres l'enemic conservava unes atres entorn a la gran fortalea (Pontestura, San Jorge i Rosignano).

Mediació papal i ascens de Mazarino

Els esforços de l'embaixador francés per persuadir al papa per a que es coligase en França varen fracassar. A Urbà li havia disgustat l'entrada en Itàlia de les forces imperials, molts dels mandos dels quals eren protestants i els soldats dels quals cometien malifets contra la població de Mantua, pero va insistir en mantindre's neutral i tractar de mediar per a que es firmara la pau. Florencia, Mòdena i Parma també varen optar per la neutralitat en el conflicte.

El papa va encomanar la mediació entre els beligerants al seu nebot, la moradura Antonio Barberini, de la delegació de la qual va formar part Mazarino, per llavors simple ajudant de la moradura. Est es va granjear la confiança primer de Fernández de Còrdova i després de Spínola, als que va presentar un pla de pau que comportava la sumissió formal del duc de Nevers a l'emperador i l'ocupació temporal del ducado en disputa —llevat Casal i Mantua— per tropes imperials. Spínola va vore en bons ulls la proposta i va aconsellar a Mazarino que li la comunicara al duc de Nevers. Mazarino va viajar efectivament a Mantua en setembre de 1629 per a tractar en Nevers; est va consultar en Venècia, que es va opondre al pla, i en França. Saboya, a la que també es va presentar el pla, va evitar pronunciar-se sobre ell.

Segon recobre francés a Casal

Mentres, en França, els alçament hugonotes del Llenguadoc havien segut sofocats. La Pau de Alés del 20 de juny va tornar a deixar lliure a Richelieu per a intervindre en Itàlia. França devia encarregar-se de socórrer Casal, mentres que Venècia va quedar encarregada de fer lo propi en Mantua.

Richelieu havia segut nomenat cap de l'expedició de recobre la Nochebuena de 1629 i va partir de París quatre dies despuix, en tres mariscals a les seues órdens. Richelieu es va entrevistar en Mazarino, emissari papal, el 29 de giner de 1630. Es avino a que este proseguira les seues negociacions de pau posat que lo que defenia coincidia en lo fonamental en la posició francesa, pero es va negar a detindre l'expedició a Itàlia.

Va creuar el port de Montgenèvre el 23 de febrer pese a les neus que entorpien el pas i va aplegar a Susa, que seguia en poder de França. Va tractar de que Carlos Manuel tornara a canviar de bando prometent-li el Milanesado i Gènova si cedia Saboya a França, pero est va refusar el tracte i va reforçar les defenses de Avigliana, plaça situada entre Susa i Torí. Richelieu va recomençar la marcha el 13 de març, tement aplegar tart al recobre de Casal i Mantua. En les seues vintitrés mil soldats, va rodejar Avigliana i va marchar cap a Torí, a on Carlos Manuel havia reunit quinze mil. Va creuar el Dora Riparia per Casalette al alba del dia 19 i va alcançar Rivoli, donant l'impressió als saboyanos que pretenia cercar Torí. En lloc d'això, viró bruscament cap al sur el 22 i es va dirigir a Piñerol, estratègica fortalea que va conquistar el 29 de març de 1630 i que França va decidir conservar, pese a que això comportaria provablement la guerra en Espanya i Saboya. Piñerol dominava l'eixida a la planura del Po del camí que, des de França, pansa pel port de Sestrières i seguix la vall del Clusone. La maniobra assegurava la retaguàrdia de la moradura. La pren de Piñerol va supondre la ruptura total de Carlos Manuel en França i l'arribada de Spínola i Collalto, que es varen apostar en Carmañola el 4 d'abril, si be es varen negar a atacar a Richelieu, com pretenia el duc. Els dos generals finalment varen decidir abandonar la zona i tornar als seus respectius seges de Casal i Mantua.

Richelieu va marchar llavors a Grenoble a rebre a Luis XIII, que li duya dèu mil hòmens de reforç; es va reunir en ell el 10 de maig. Va intensificar les operacions a partir de maig, pese a la creixent oposició interna en França. El nou eixèrcit va entrar en Saboya esta volta pel Mont Cenis; va ocupar les valls de Tarentaise i Maurienne i va obligar a les forces saboyanas del príncip Tomás a replegar-se al vall d'Aosta despuix de creuar el port del Menut Sant Bernardo. L'eixèrcit, ya sense el rei, que havia abandonat l'expedició per por a la pesta que afligia per llavors el Piemont, va creuar el Mont Cenis el 6 de juliol, camí de Piñerol. El príncip Víctor Amadeo de Saboya va atacar la seua retaguàrdia des de Avigliana en forces superiors a les franceses, pero va eixir derrotat i va tindre que retirar-se. Els francesos es varen apoderar de Saluces el 20 del més, obrint aixina una nova via de comunicació en França. Carlos Manuel va fallir poc despuix en Savigliano, el dia 26. Per a llavors els francesos dominaven tots els ports alpins entre França i Itàlia.

Davant l'impossibilitat d'acodir en persona a Itàlia a avivar la marcha de l'eixèrcit que devia socórrer Casal, Richelieu va donar poders al mariscal de Schomberg per a que anara en el seu lloc. Est va començar per cercar la plaça d'Avigliana, que torbava les comunicacions en Saluce i Piñerol; la va prendre el 27 d'agost. Mentres, Mazarino tractava en el nou duc de Saboya, Víctor Amadeo I, dispost a renunciar al Monferrato si França li tornava els territoris que havia ocupat. L'emperador també es mostrava més conciliador en França despuix de la pren de Mantua. Mazarino va conseguir que els tres (França, Saboya i l'Imperi) firmaren una treua el 4 de setembre que devia durar fins al 15 d'octubre, a la que Spínola es va negar a adherir-se llevat que se li permetera ocupar Casal. Els francesos, en dificultats ya per a defendre-la, es avinieron a això, pero en condicions: els espanyols rebrien la ciutat, pero no la ciutadella, i l'evacuarien si l'eixèrcit de recobre aplegava a ella abans de l'1 de novembre.

Spínola va fallir per malaltia durant l'operació de sege, el 25 de setembre de 1630, en Castelnuovo Scrivia; per a llavors ya havia substituït al mando del sege pel marqués de Santa Creu (15 de setembre). Les maquinació de Carlos Manuel contra ell havien fet que caiguera en desgràcia davant la cort de Madrit, que li havia privat dels poders de representació diplomàtica que abans se li havien conferit. Santa Cruz, pese a trobar-se en bona situació per a disputar una batalla decisiva, va preferir retirar-se al Milanesado.

Schomberg va aprofitar les semanes de treua per a preparar el seu eixèrcit per al recobre de Casal, que desijava fer abans de l'1 de novembre. Defugint la notícia de l'acort de pau de Ratisbona, Schomberg va decidir proseguir la campanya: el 17 d'octubre va creuar el Po prop de Racconigi i es va encaminar cap a Asti, en l'intenció d'aplegar a Casal abans de la data llímit que haguera obligat a entregar la ciutadella als espanyols. El 20 d'octubre li va aplegar la comunicació de la firma de la pau, que contenia condicions pijors per a França que les pactades en la treua de setembre i li hagueren obligat a detindre's fins a decembre. Arguyendo que el tractat no s'havia ratificat encara —mai ho va anar—, va refusar deixar d'alvançar, decisió que Richelieu va respalar en un despaig que li va aplegar als pocs dies.

La disputa la va resoldre finalment Mazarino, que arrumbó el pacte de Ratisbona: va convéncer a Víctor Amadeo per a que es ciñese a lo pactat en la treua de setembre; a Santa Creu de que la cessió algunes semanes abans de Casal li evitaria una batalla en la que possiblement ixquera malparado; al general imperial Collalto d'admetre l'entrega de la plaça a l'administració conjunta del duc de Nevers i d'un comissari triat pel propi Collalto. Casal quedaria en mans de tropes mantuanas, no franceses. No obstant, Schomberg no es avino a detindre el seu alvanç llevat si els espanyols evacuaven Casal abans que els francesos feren lo propi en la seua ciutadella, condició que Santa Creu encara no havia admés. Es va acostar per tant a l'eixèrcit enemic i la vanguarda ya havia chocat en ell quan Mazarino es va interpondre entre els combatents cavalcant crucifix en mà i proclamant que Santa Creu s'hi havia avenido finalment a complir la condició exigida per Schomberg. Casal va passar a mans dels mantuanos según lo dispuesto per Mazarino.

Vore també

• Llesta dels sobirans de Monferrato
• Casa dels Gonzaga

Referències

* Charvériat, Émile (1878). Histoire de la guerre de Trente Ans, 1618-1648 (en francés), París: E. Plon et cie, pp. 350-9.

* Rodríguez Vila (1904). Ambrosio Spínola, primer marqués dels Balbases (en espanyol), Establiment Tipogràfic de Fortanet.

* Fernández Álvarez, Manuel (1955). Don Gonzalo Fernández de Còrdova i la guerra de successió de Mantua i del Monferrato (1627-1629), Consell superior d'investigacions científiques.

* (1990).33(4)

769-85.

* Elliott, John Huxtable (1991). L'Espanya Imperial, 1469-1716, Vicens Vives. ISBN 9788431612115.* Elliott, John Huxtable (1991). Richelieu and Olivares, Vora. ISBN 9780521406741.

• (1994).(4)

113-30.

• (1997).112(445)

20-65.