Anar al contingut

Guerres civils veneçolanes

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Combat de Maiquetia durant la Guerra Federal, la guerra civil més sanguinosa de l'història de Veneçola.

Les anomenades guerres civils de Veneçola varen ser una llarga série de conflictes que varen assolar dit país (Veneçola) durant la major part d'el XIX i inicis d'el XX, iniciant en la revolució de les Reformes en 1835 i acabant en la revolució Libertadora de 1902-1903. El periodo d'inestabilitat va terminar en la dictadura de Juan Vicente Gómez, qui va acabar en els caudillos regionals en passar el poder a l'alt mando central de les Forces Armades de Veneçola.[1]

Erro al crear miniatura:
Arc de la Federació en Caracas. Este monument commemora la victòria dels lliberals en la Guerra Federal.

Despuix de l'independència i la posterior dissolució de la Gran Colòmbia en Veneçola no existia un govern fort en l'autoritat i poder suficient per a garantisar l'orde ni una idea de nació ni experiència cívica.[2] Açò va comportar a un fenomen de caudillisme i militarisme en que caps polític-militars locals varen ser capaços d'enfrontar i derrotar al governe central seguint els seus interessos particulars i ideològics junt a masses populars que els recolzaven en sentir-se identificats en ells.[3] Processos similars es varen donar en tota l'Amèrica hispana despuix del fi del domini colonial espanyol.[4] Açò es va deure en part al carpiment que va sofrir la classe gobernant, els mantuanos que ya governaven el país des de l'época colonial.[5] Durant la primera mitat del sigle l'únic personage que va conseguir convertir-se en factor de relativa estabilitat va ser José Antonio Páez gràcies al seu poder militar i solament la seua derrota en els camps de batalla va terminar en la seua carrera política.[6] El popular caudillo llanero es va alçar vàries voltes contra governs que considerava havien violat la llegalitat vigent o va combatre contra els qui intentaven derribar governs llegítims.[7] La seua única rebelió contra la llegalitat hauria segut la La Cosiata, i esta va ser una reacció patriòtica contra un proyecte supranacional al que la majoria dels veneçolans no els interessava embarcar-se.[8]

Entre 1830 i 1903 va haver un total de 166 tumults armats i casi cinquanta anys de guerra.[9] S'estima en un milló de morts en total,[10] un 70% d'ells no-combatents caiguts per les pestas, hambrunas, anarquia i repressió política que varen dur les guerres. Atres fonts rebaixen la sifra a 260000 morts en combats, més 62000 per terremots i pestilències, sense contar els caiguts en la Guerra Federal.[11] Solament va haver dos periodos en aquell sigle que els governs varen ser estables i duradors: en 1835 a 1848 i 1870 a 1887.[12]

Una de les causes principals d'esta anarquia va ser la desaparició de l'antiga aristocràcia colonial, que va intentar ser reemplaçada com a grup dirigent per intelectuals i els comerciants de Caracas, pero finalment es va impondre la classe militar perque aquells oficials tenien un ascendent sobre les tropes que els varen servir, fenomen conegut com a militarisme.[13] Ademés, havien massa hòmens que si no guerreaban no tenien una atra forma de subsistir, d'ahí tants alçament.[14] Mills vivien de rebelar-se constantment, passant fàcilment de peó a soldat o d'hacendado a cap montonero.[15]

Cada caudillo es autonombraba general i cada govern otorgava graus militars per apetencias personals o per a agradar a l'ascendit.[14] Guillermo Morón senyala que el cens de 1873, una década despuix de la guerra federal, va tirar que en l'estat Carabobo havien 449 generals, 627 coronels, 967 comandants, 818 capitans i 504 tinents.[16] Per a guanyar prosélitos, durant la guerra Falcón va firmar graus militars en blanc per a distribuir-els en tots els llocs i aixina peons i manumisos analfabets varen aplegar a ser capitans, coronels i generals.[17] Cada cap de montonera es autoproclamaba general i repartia nomenaments entre els seus seguidors.[15] El viager alemà Friedrich Gerstäcker va mencionar que en el país havien 3000 a 4000 soldats en 1868,[18] pero també dos mil generals[19] que «percebien, a lo manco nominalmente, un cert sòu i ocupaven el ranc que els corresponia en la societat», encara que ell dia que la majoria eren «populacho grosser». Els considerava «sanguisoles» que el govern de Falcón va produir a tota velocitat perque «volia en això formar-se un partit d'hòmens que depengueren únicament d'ell i que cregueren poder subsistir tan sol per ell».[20] També ho causava un «impuls d'igualació social» radical. En este periodo de guerres endèmiques tot home, per gust o per les circumstàncies, podia ascendir socialment per mig de la guerra al mateix temps que es perseguien a qualsevol que es considerava detentar «injusts privilegis». Bastava en ser un terratinent, tindre riquees o simplement ser blanc o estar alfabetizado.[15]

El periodo d'inestabilitat va terminar en la dictadura de Juan Vicente Gómez qui va governar Veneçola des de 1908 fins a la seua mort en 1935, assegurant aixina una base forta per al poder estatal, acabant en els caudillos regionals en passar el poder a l'alt mando central de les Forces Armades de Veneçola. Per estes guerres el país es va empobrir i va sofrir un relatiu estancament demogràfic.[21]

Estes guerres civils eren sobretot combats entre milícies armades, cada una organisada per la seua localitat d'orige, aixina es reflectien les aliances dels grups de poder regionals en el govern o els rebels en cada moment.[22] Es donaven casos en que els habitants de pobles veïns o fins a d'un mateix poble s'enfrontaven a chicoteta escala durant estes guerres civils.[23] Cada partit buscava el respal dels caudillos regionals, els qui tenien el verdader poder en aquella época.[24]

La desorganisació econòmica de l'independència va ser profundisada per les guerres civils, una llarga anarquia. Páez i Soublette varen basar la seua economia en el cacao, pròpia de la seua regió, els plans. En eixos anys els orientals, els llaneros i els corianos es varen disputar l'hegemonia en ràpida successió.[25] Guzmán Blanco, un caraqueño, va conseguir mantindre's en el poder gràcies a l'auge del café, de la mateixa manera que els andinos Castro i Gómez.[25]

Una atra de les causes de les guerres civils va ser la debilitat de l'eixèrcit del govern central. Per eixemple, en 1833 disponia d'a penes 2700 places d'infanteria, cavalleria i artilleria, en 1837 eren 1400 infants i 200 artilleros, entre 1838 i 1844 1000 de les tres armes, en 1846 creix a 2500 i en 1848 es reduïx a 2000.[26]

Diverses expedicions de guerrilles van successivament apoderant-se de Caracas durant eixe sigle, marcant canvis constants en el govern.[27] Este procés, en el que líders regionals se sentien insatisfets en el repartiment del poder en la capital, s'alçaven en armes i derrocaven a dèbils governs centrals prenent Caracas (açò es va donar contínuament des de l'Independència). En 1812 els corianos de Monteverde organisen una expedició per a derrocar a la Primera República; un any despuix els andinos de Bolívar i els orientals o guayanenses de Mariño acaben en la restauració monàrquica; en 1814 Boves i els seus llaneros arrasen en la Segona República.[28] Páez va ser recolzat pels llaneros, Falcón pels corianos, Castro o Gómez pels andinos,[25] els orientals a Nicolás Rolando Monteverde (lliberal, colaborador d'Andrade i despuix de Castro en els seus primers temps, a qui va ajudar a enfrontar a les partides mochistas en Guayana, caudillo principal d'eixa regió entre 1899 i 1908).[29] Este procés continu és finiquitat per Castro.[28] Despuix de la victòria la seua victòria en 1899 es crea un modern eixèrcit nacional professional que és capaç de sometre a les milícies de llaneros, barloventeños, corianos i orientals que els ixen al pas en la Revolució Libertadora.[27] El caudillisme havia segut aplacat temporalment pel guzmancisme,[30] no obstant al seu decés va tornar a resorgir, lo que va dur a que durant el govern de Castro es prengueren mides definitives.[31] Tots els caudillos pactaven en o lluitaven contra cada govern, promovien tumults locals o moviments autonomistes i s'involucraven en distints bandos (segons el seu interés momentàneu) en les rebelions nacionals: contant en eixèrcits lleals garantisaven la seua preeminència regional.[31] Molts d'ells es dien defensors del federalisme, entés com a «manteniment de les autonomies federals» i oposició a tota centralisació del poder.[32]

Inicialment, els conservadors i lliberals, que varen marcar tot el XIX en les seues guerres pel poder en els Vages,[22] varen buscar identificar-se en els colors de la bandera veneçolana - groc, blava i roig des de dalt cap a avall-.[33] Els primers, partidaris de Páez, varen usar el roig per a diferenciar-se dels segons, recolzats pels intelectuals de Caracas, veterans frustrats per no haver rebut terres i llaneros, que usaven el groc.[33][24] No obstant, en 1867 es va formar una aliança entre conservadors i sectors lliberals per a recolzar la revolució de José Tadeo Monagas,[33] qui havia utilisat el poder per a benefici personal junt al seu germà, José Gregorio, durant els anys previs en que varen governar.[24] Per a encarnar esta nova unió, grocs i rojos varen elegir el color central de la bandera: el blau.[33] A partir de la segona mitat d'el XIX els conservadors s'identificaren en el color blau,[33] i els lliberals, escomençant en els partidaris del govern de Juan Crisóstomo Falcón,[33] varen seguir utilisant el groc.[22] Un atre punt de diferència era que els lliberals recolzaven un sistema federal, mentres que els conservadors un centralisat. Encara que això era sol teòric, puix en el poder molts lliberals varen eixercir un mandat autoritari, centrat en la seua persona, com Antonio Guzmán Blanco, fundador del Lliberalisme Groc, qui també va ser un anticlerical, partidari del lliberalisme econòmic i benefactor dels poderosos que lo auparon al poder.[34] En les últimes décades del sigle els conservadors varen ser quedant paulatinament apartats del joc pel poder, enaltint-se els lliberals. A partir de llavors les guerres civils es lliuraren entre faccions de lliberals, per eixemple, algunes fidels al federalisme i atres partidàries del centralisme. En les últimes guerres civils del país (1899 i 1901–1903) tots s'autodenominaven lliberals: el caudillo José Manuel Hernández i el seu Partit Lliberal Nacionaliste; també el dictador Castro, qui va derrotar als «lliberals grocs i als lliberals rojos i blaus o blancs o tricolores».[35]

Guzmán Blanco va ser la figura dominant de les últimes décades decimonónicas, el posterior carpiment de la seua figura seria succeït durant els anys 90 del sigle per un resorgiment de l'anarquia i el caudillisme.[36] Abdós factors també varen estar presents en la Guerra Federal (1859–1863) i encara abans, en la Segona República (1813–1814), quan l'incapacitat de les classes dominants de complir en les seues promeses i les aspiracions del vulgo dugueren a violent insurrecció populars que varen devastar Veneçola. La més antiga al mando de José Tomás Boves i la posterior dirigida per Ezequiel Zamora, dos caudillos que varen morir en el camí per conseguir el poder.[37] En canvi, des de la fragmentació de la Gran Colòmbia fins a la Guerra Federal la figura dominant en Veneçola va ser Páez, personage clau en intentar impondre un règim estable en el país.[7]

Guerres civils i caudillos

[editar | editar còdic]

Revolució Integradora

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució Integradora.

Revolució de les Reformes

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució de les Reformes.

Els caudillos federals encapçalats per Santiago Mariño s'alcen contra el govern conservador de José María Vargas en respal de José Antonio Páez en juny de 1835. Mariño i els seus seguidors són vençuts en març de 1836. Els conservadors mantenen el poder per més d'una década. Noves rebelions lliberals, a menor escala, esclaten en juny i setembre de 1844.[38]

Insurrecció llauradora de 1846

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Insurrecció llauradora de Veneçola de 1846.

Produïda en setembre de 1846, animada i dirigida pel lliberal Ezequiel Zamora contra el president conservador Carlos Soublette. José Antonio Páez es convertix en el principal respal del govern i conseguix pacificar el país per a maig de 1847. El poder dels conservadors és debilitat i es deu pactar per a que un lliberal com José Tadeo Monagas assumixca el poder, s'inicia el Monagato (1847–1858).[39]

Guerra civil veneçolana de 1848–1849

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra civil veneçolana de 1848-1849.

La rebelió de Páez esclata el 4 de febrer de 1848, quan el caudillo alça als seus llaneros contra el govern lliberal de Monagas. Se'ls unixen Zamora i Soublette. Formen una tropa 3000 hòmens. Monagas envia 6000 soldats a enfrontar-ho. Vençut en Els Araguatos (10 de març), fuig al Carib fins a reunir seguidors i sis mil mosquetes, s'apodera de Maracaibo pero les seues tropes són vençudes en Taratara (6 d'abril), devent atrincherar-se en Maracaibo. El 2 de juliol de 1849 Paéz desembarca en La Vela de Cor i concentra 2000 rebels, pero és vençut en Casupo el 12 d'agost, rodejat per quatre o cinc millers de soldats governamentals es rendix tres dies despuix. És desterrat, devent exiliar-se fins a 1858.[40]

Rebelió de Barquisimeto

[editar | editar còdic]
Artícul principal → rebelió de Barquisimeto.

En agost de 1853 en Cumaná s'havien alçat un miller de conservadors exigint la tornada de Páez, ràpidament varen ser esclafats i el govern va decidir incrementar l'eixèrcit a 10 000 places. Un nou tumult en Barquisimeto va esclatar el 12 de juliol de 1854 al mando de Juan Bautista Rodríguez, amotinant-se 3000 hòmens; de colp i repent els dividix en tres batallons per a una ofensiva combinada a l'interior. Quinze dies despuix Rodríguez i 1700 soldats són vençuts prop de la seua ciutat per 2500 governamentals. El 28 es rendien 1000 rebels dirigits per Antonio José Vásquez. El tercer batalló es va dissoldre en Portuguesa en partides guerrilleres. Una nova rebelió de 150 soldats va esclatar el dia 31 en la mateixa ciutat, pero a mitan d'agost s'havien rendit.[41]

Revolució de Març

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució de Març.

Els germans José Tadeo Monagas i José Gregorio Monagas es mantenen turnándose en el poder fins al 5 de març de 1858, quan ràpidament un tumult acaudillada pel lliberal (en respal dels conservadors) Julián Castro Contreras esclata en Valéncia, pronte té més de cinc mil seguidors armats.[42] El 18 de març Castro Contreras entra en Caracas, tres dies despuix de la renúncia dels Monagas.[43][39] L'aliança entre lliberals i conservadors dura poc, lo que desencadena un nou i pijor conflicte.[42]

Guerra Federal

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra Federal.
Erro al crear miniatura:
Guerra Federal.

Va ser una insurrecció massiva que va esclatar el 20 de febrer de 1859 baix el mando de Zamora, formant un eixèrcit de 3000 rebels (les guerrilles seran la majoria de les accions bèliques i les grans batalles solament dos).[39] Est venç en Santa Inés el 10 de decembre de 1859 (2500 rebels vencen a 3200 governamentals, sofrint 200 i 800 baixes respectivament). El seu eixèrcit creix fins als 7000 hòmens en ajuda de l'oriental Juan Antonio Sotillo pero és assessinat el 10 de giner següent i succeït per Juan Crisóstomo Falcón (molts rebels deserten).[44] L'eixèrcit lliberal inclou 3000 llaneros orientals veterans.[45] Els lliberals són vençuts en Coplé (17 de febrer de 1860) per León de Febres Corder i 5000 soldats, passant-se a una etapa de guerra de guerrilles que sumergix al país en una profunda anarquia.[44] Este conflicte va ser el més sanguinós de tots els vixcuts, entre 20 000[46] i 100 000[10] vides es varen perdre. El Tractat de Coche el 23 de maig de 1863 posa fi a la guerra en la victòria de Falcón.[47] Despuix de la caiguda de Guanare (5 d'abril de 1863), els conservadors no tenien com resistir. Els lliberals controlaven Cor, Maracaibo, Barquisimeto i Guayana, en dos eixèrcits (4000 places en l'oest veneçolà i 3000 en el suroest).[48]

La Genuïna

[editar | editar còdic]
Artícul principal → La Genuïna.

En setembre de 1867 el general Luciano Mendoza s'alça en Bolívar contra Falcón, descontent en eixe govern. En decembre ho fan els generals Miguel Antonio Rojas en Aragua i Pedro Arana en Carabobo. Falcón envia als generals Pedro Manuel Rojas al surest i a José Loreto Arismendi i José Eusebio Acosta a l'orient. Manuel Ezequiel Bruzual queda a càrrec de l'Estat Major.[49] Els rebels al mando del general Natividad Mendoza són vençuts en cerro L'Esperança, en Petare, pels generals governamentals Just Valls i Vidal Rebolledo. Els rebels queden obligats a llimitar-se a l'activitat guerrillera. El 16 d'octubre Blanco Guzmán va negociar un acort de pau en Mendoza. Dos dies despuix s'entregava l'indult.[50]

Revolució Blava

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució blava.

Despuix d'anys de tensió política, el 12 de decembre de 1867 s'alcen José Tadeo Monagas i els rebels reconquistadores o blaus (lliberals descontents i conservadors) contra el govern de Falcón. Sumen 4000 soldats del Guárico, Carabobo i Aragua. Estos, al mando de Miguel Antonio Rojas, són vençuts dotze dies despuix prop de la capital.[51] El moviment blau havia començat en alçament autònoms i sense coordinació.[52] El 25 d'abril de 1868 Falcón deu renunciar, pero açò no satisfà als blaus. El 6 de maig s'enfronten en Les Adjuntes i quatre dies més vesprada en Mont Cavalleria. El govern interí de Manuel Ezequiel Bruzual intenta negociar, pero Monagas concentra 4000 soldats al voltant de la capital. Entre el 22 i 25 de juliol 3300 blaus assalten Caracas, defesa per 2300 governamentals. Moren més de 1000 combatents d'abdós bandos.[53] El 26 de juny de 1868 Monagas entrava en Caracas.[54] Monagas nomena president interí a Guillermo Tell Villegas. Bruzual fuig a la Guaira i despuix a Port Cabell, Monagas en 3000 places ho sitia durant dèu dies fins a la capitulació el 14 d'agost, morint Bruzual en els combats.[55] Després envia a Rojas a pacificar l'oest.[56]

Revolució d'Abril

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució d'Abril (Veneçola).
Erro al crear miniatura:
Antonio Guzmán Blanco en la Batalla de Sant Fernando d'Apure.

Cridada també Revolució Groga, va succeir el 14 d'agost de 1869 quan el lliberal groc Antonio Guzmán Blanco intentava buscar respal per a enfrontar al govern de Monagas és atacat per l'eixèrcit. Deu refugiar-se entre les delegacions estrangeres i exiliar-se.[56] La rebelió esclata despuix de dos anys d'anarquia política durant el govern de Monagas.[57] La seua coalició lliberal-conservadora s'havia fracturat quan els conservadors varen escomençar a concentrar el poder. Guzmán Blanco desembarca en Curamichate, prop de la Vela de Cor, el 14 de febrer de 1870. Havia reunit 52 barcos en Curazao, duent material per a armar ràpidament un eixèrcit de 18 000 rebels. El 27 d'abril, despuix de tres dies de lluita, Guzmán Blanco i sis a huit mil rebels entren en Caracas (la ciutat tenia a penes 1600–2000 defensors, la majoria veïns armats).[58] Guzmán Blanco marcha en 6000 soldats sobre Apure, pacificándola per a inicis de 1871 i assegurant el seu poder.[59] S'inicia el llarc periodo del Lliberalisme Groc.[60]

Revolució de Cor

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució de Cor.

La Revolució de Cor o Colinada comença en octubre de 1874, els rebels són comandados pel general León Tossal pero per a febrer següent estaven vençuts. En l'orient s'alça el general José Ignacio Polit Briceño.[61] Guzmán Blanco deu deixar el poder pocs anys despuix en favor dels seus opositors.

Revolució reivindicadora

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució reivindicadora.

Francisco Linares Alcántara inicia un govern molt contrari al Guzmanato, pero fallix el 30 de novembre de 1878. El 3 de giner de 1879 Guzmán Blanco s'alça contra el seu successor José Gregorio Valera. Ràpidament el gros de l'eixèrcit veneçolà deserta, més de 10 000 soldats s'unixen a l'antic dictador mentres que solament 3000 permaneixen lleals al president. El rebel dividix el seu eixèrcit en tres forces i envia al general José Gregorio Cedeño en 2300 soldats a La Victòria, ahí es dona la batalla decisiva el 6 de febrer. Moren més de 2000 combatents i a penes queden 300 lleals a Valera capaços de lluitar. El 13 de febrer Cedeño entra en Caracas. Guzmán Blanco seguix en el poder fins a la seua mort en 1888.[62]

Revolució Legalista

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució Legalista.
Erro al crear miniatura:
El General Joaquín Crespo i els caps de la Revolució Legalista.

Guzmán Blanco és succeït pels seus lloctinents en els governs continuistes. L'11 de març de 1892 el lliberal Joaquín Crespo es rebela en els seus llaneros en el Guárico. El govern de Raimundo Andueza Palau envia al general Sebastián Casañas en 4000 hòmens a sofocar el moviment, centrant-se la lluita en Táchira, a on el governador Cipriano Castro se sumixca als rebels. Despuix d'algunes victòries inicials, les forces governamentals escomencen a retrocedir en l'oest fins a la decisiva derrota en Táriba (14–15 de maig), permetent als rebels Castro i Juan Vicente Gómez entrar en Mèrida al cap de 3000 soldats.

Despuix d'este èxit Crespo va passar de movilisar chicotetes partides a importants contingents en tot el país.[63] El 17 de juny Andueza Palau renuncia a la presidència i Tell Villegas queda com a interí. L'1 de juliol, en La Tallada del Guayabo, s'enfronten dos eixèrcits de cinc mil combatents cada u. Nou mil rebels assalten Vila de Retor el 9 d'agost. Despuix d'una nova derrota en Els Colorats, el 4 d'octubre, el govern abandona la capital. Crespo s'aproxima en 10 000 soldats i el 6 d'octubre entra victoriós en Caracas.[64][65]

Revolució de Queipa

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució de Queipa.

En 1897 Crespo organisa un frau electoral per a assegurar la victòria del seu partidari, Ignacio Andrade. El candidat vençut i caudillo José Manuel Hernández s'alça el 17 de març de 1898. Els rebels d'Hernández i Luis Loreto Lima sumen 700 combatents pero vencen a l'expresident Crespo i 1500 places en Mata Carmelera, en Cojedes, el 16 d'abril. Crespo mor en el combat. L'eixèrcit rebel ràpidament creix a 16 000 combatents, mentres que el govern té 20 000, incloent milícies de caudillos lleals.[66] El ministre de Guerra, Antonio Fernández, també és vençut el 5 de juny. Finalment, Andrade encarrega a Ramón Guerra la campanya. Est obliga a Hernández a capitular el 12 de juny en L'Astral, en Yaracuy.[67]

Revolució Lliberal Restauradora

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució Lliberal Restauradora.
Erro al crear miniatura:
Cipriano Castro durant la seua entrada a Caracas en 1899.

Els veneçolans exiliats en Colòmbia al mando de Cipriano Castro retornen al seu país en una expedició el 23 de maig de 1899. Com la famosa Campanya Admirable en 1813, les forces dels rebels o restauradores o tachirenses, creixen a mida que entren en el centre andino veneçolà per a derrocar a l'impopular govern d'Andrade. Inicialment Castro i 57 companyers, pronte sumen 700, vencen en Pas Yegüines a 5000 tropes governamentals i entren en Mèrida.[67] El 12 de setembre en 2000 tropes venç en Tocuyito a 4000 o 4600 places governamentals comandades pel ministre de Guerra, general Diego Bautista Ferrer, qui pert 2000 hòmens intentant assaltar les posiciones enemigues.[68]

Dos dies despuix Andrade assumix el mando personal de la guerra i Castro llança una ofensiva coordinada contra Caracas. Despuix d'açò varis caudillos i les seues milícies deserten per al bando rebel: Leopoldo Baptista en 3000 seguidors i Luciano Mendoza en 4500. El 20 d'octubre Andrade és derrocat en un colp d'Estat i forçat a exiliar-se en Curazao.[69] En 10 000 soldats, Castro entra en la capital el 23 d'octubre[69][70] en els generals i caudillos Luciano Mendoza (lliberal groc), Samuel Acosta i Luis Lima Loreto (nacionalistes lliberals o "mochistas", és dir, fidels al caudillo José Manuel Hernández).[71]

Revolució Libertadora

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució Libertadora (Veneçola).
Erro al crear miniatura:
Soldats marchant durant la Revolució Libertadora.

Inicialment, el 26 de juliol de 1901 un eixèrcit de 1000 exiliats i 5000 colombians al mando de Carlos Rangel Garbiras intente retornar al seu país, pero varen ser vençuts en San Cristóbal.[72] Davant les mides de Castro, que buscaven centralisar el poder polític i militar diversos caudillos es varen alçar, inicialment en focs aïllats, pero posteriorment en un gran tumult liderat pel banquer Manuel Antonio Matos, qui duya mesos formant una coalició d'oposició en polítics i militars, i recolzada per empreses estrangeres en interessos en el país. El primer en rebelar-se va ser el governador Mendoza d'Aragua el 19 de decembre.

Castro va enviar a Gómez contra Mendoza, enfrontant-se en Sant Mateo i Vila de Cura el 21 i 22 de decembre respectivament. Mendoza és vençut i perseguit. El 7 de febrer es produïx una gran rebelió.[73] Els mochistas estaven alçats en el centre i oest del país, els grocs en l'est i la guarnició de Ciutat Bolívar s'havia alçat liderada per Nicolás Rolando. Despuix de la decisiva batalla de la Victòria (12 d'octubre de 1902) els rebels escomencen a ser somesos, el poderós eixèrcit de 12 000 a 16 000 combatents que havien concentrat sofrix 3000 baixes.[74] Castro a penes tenia 6000 soldats.[75] És l'última guerra civil del país i acaba el 21 de juliol de 1903, despuix de tres dies de sege, quan les tropes rolandistas es rendixen en Ciutat Bolívar.[74] Cipriano Castro es fa en el poder absolut fins a ser derrocat per Juan Vicente Gómez en 1908.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Irwin, Dumenge (2000). Relacions civils-militars en el sigle XX. Caracas: El Centauro. Capítul I. "Finals del sigle XIX i inicis del XX: Des de la desaparició de les huestes caudillescas fins al predomini dels pretorianos" en Resdal.
  2. ↑ Esteves, 2006: 5, 9
  3. ↑ Esteves, 2006: 6. Cada caudillo local en alçar-se per costum tendia a autonombrarse general.
  4. ↑ Història de la Humanitat. Els inicis del sigle XIX. Santiago de Chile: Editorial Larousse, 2005, pp. 36. ISBN 956-8402-39-X.
  5. ↑ Esteves, 2006: 7
  6. ↑ Esteves, 2006: 10–11
  7. ↑ 7,0 7,1 «José Antonio Páez» (html). Veneçola Teua. Archivat des d'el original, el 9 de decembre de 2018. Consultat el 8 de decembre de 2018.
  8. ↑ «Tomás Straka i l'etern anhel de la república perduda» (html). Prodavinci. Archivat des d'el original, el 26 d'abril de 2012. Consultat el 8 de decembre de 2018.
  9. ↑ Francisco Armant Castell Linares (abril de 2005). "Els Vages sigle XIX. Cròniques de guerra i caudillos". Terra Ferma. Táchira: Universitat dels Vages.
  10. ↑ 10,0 10,1 Nineteenth Century Death Tolls. Font: Sheina, Robert L. (2003). Latin America's Wars: The Age of the Caudillo, 1791–1899. Tom I. Brassey's, Incorporated, pp. 249. ISBN Incorporated.
  11. ↑ Spence, James Mudie (1966). La terra de Bolívar: o, guerra, pau i aventura en la republica de Veneçola. Caracas: Banc Central de Veneçola, pp. 46.
  12. ↑ Rondón Nucete, Jesús (2007). Eco del seu temps: Antonio Spinetti Dini. Caracas: Publicacions Vicerrectorat Acadèmic, pp. 30. ISBN 9789801111276.
  13. ↑ Esteves González, 2006: 7
  14. ↑ 14,0 14,1 Esteves González, 2006: 6
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Uslar-Pietri, 2008: 315
  16. ↑ Morón, Guillermo (1971). Història de Veneçola. Caracas: Italgráfica Editors, p. 231.
  17. ↑ Gil Fortoul, 1909: 389
  18. ↑ Gerstäcker, 1968: 14
  19. ↑ Gerstäcker, 1968: 14, 39
  20. ↑ Gerstäcker, 1968: 39
  21. ↑ Esteves, 2006: 6
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Martínez Becerra, Carlos (2004). Integració regional, fronteres i globalisació en el continent americà. Universitat Nacional de Colòmbia, pp. 327. ISBN 9789587014556.
  23. ↑ Martínez Becerra, 2003: 327–328
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 De l'Alcázar, Joan; Nuria Tabanera; Josep M. Santacreu & Antoni Marimon (2003). Història contemporànea d'Amèrica. Universitat de Valéncia, pp. 91. ISBN 9788437056708.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Bonilla, Frank (1972). El fracàs de les èlits. Centre d'Estudis del Desenroll de l'Universitat Central de Veneçola, pp. 66.
  26. ↑ Arráiz, Antonio & Néstor Tablante i Garrido (1991). Els dies de l'ira: les guerres civils en Veneçola, 1830-1903. Valéncia: Vadell Hnos., p. 146. ISBN 9789802121083.
  27. ↑ 27,0 27,1 García Dávila, Luis Manuel (1992). Memòries del general José María García: a través del temps. J. Ibarra, pp. xi.
  28. ↑ 28,0 28,1 Nweihed, Kaldone G. (2000). Veneçola i... els països hemisfèrics, ibèrics i hispà parlantes: pels 500 anys de la trobada en la terra de Gràcia. Caracas: Institut d'alts estudis d'Amèrica Llatina de l'Universitat Simón Bolívar, pp. 22. ISBN 978 98023 71945.
  29. ↑ Guarda, 2005: 51; Quintero, 1989: 81
  30. ↑ Guarda, 2005: 50
  31. ↑ 31,0 31,1 Guarda, 2005: 51
  32. ↑ Guarda, 2005: 52
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 Esteves, 2006: 91
  34. ↑ D'Alcázar, 2003: 91–92.
  35. ↑ Grases, Pedro (1981). Institucions i noms del sigle XIX. Seix Barrall, pp. 285. ISBN 9788432295461; Rondón Márquez, Rafael Ángel (1944). Guzmán Blanco: “el autócrata civilizador”; paràbola dels partits polítics tradicionals de l'història de Veneçola (senyes per a cent anys d'història nacional). Caracas: Tipografia Garrido, pp. 314.
  36. ↑ Mendible Z., Alejandro (2007). L'Integració Suramericana: Presència de Veneçola i Brasil. Universitat Central de Veneçola, pp. 20. ISBN 9789800024454.
  37. ↑ Rojas, Reinaldo (1993). "Rebelions d'esclaus negres en Veneçola abans i despuix de 1789". Estudis d'Història Social i Econòmica d'Amèrica, no. 10, CIHALC: 163–164.
  38. ↑ Dixon, 2015: 138
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Dixon, 2015: 147
  40. ↑ Dixon, 2015: 138–139
  41. ↑ Dixon, 2015: 144–145
  42. ↑ 42,0 42,1 Veneçola: Esclata la Revolució de Març [1] archivat en Wayback Machine.. Efemérides d'hui. Trobar-te.
  43. ↑ Miliani, Dumenge (1963). Fermín Tor. Estudi preliminar. En Coleccion Clasicos Veneçolans. Caracas: Acadèmia Veneçolana de la Llengua, pp. lxxxiv.
  44. ↑ 44,0 44,1 Dixon, 2015: 148
  45. ↑ Esteves, 2006: 61
  46. ↑ Singer, Joel David & Melvin Small (1972). The Wages of War. 1816–1965: a statistical handbook. Nova York: John Wiley & Sons Inc.
  47. ↑ Dixon, 2015: 149
  48. ↑ Esteves, 2006: 79
  49. ↑ Esteves, 2006: 88
  50. ↑ Esteves, 2006: 89
  51. ↑ Dixon, 2015: 157
  52. ↑ Esteves, 2006: 90
  53. ↑ Dixon, 2015: 158
  54. ↑ Revolució Blava. Veneçola Teua.
  55. ↑ Esteves, 2006: 99
  56. ↑ 56,0 56,1 Dixon, 2015: 159
  57. ↑ Esteves, 2006: 5
  58. ↑ Dixon, 2015: 160; Esteves, 2006: 101
  59. ↑ Esteves, 2006: 103
  60. ↑ Dixon, 2015: 160
  61. ↑ Esteves, 2006: 104
  62. ↑ Dixon, 2015: 169
  63. ↑ Dixon, 2015: 176
  64. ↑ Revolució Legalista. Veneçola Teua.
  65. ↑ Dixon, 2015: 177
  66. ↑ Dixon, 2015: 187
  67. ↑ 67,0 67,1 Dixon, 2015: 188
  68. ↑ Dixon, 2015: 189; Esteves, 2006: 119
  69. ↑ 69,0 69,1 Dixon, 2015: 189
  70. ↑ La Revolució Lliberal Restauradora. Veneçola Teua.
  71. ↑ Magallanes, Manuel Vicente (1977). Els partits polítics en l'evolució històrica Veneçolana. Mont Àvila, pp. 198.
  72. ↑ Dixon, 2015: 191; Esteves, 2006: 124; Quintero, 1989: 80–81
  73. ↑ Dixon, 2015: 191
  74. ↑ 74,0 74,1 Dixon, 2015: 192
  75. ↑ Esteves, 2006: 127

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Dixon, Jeffrey S. & Meredith Reid Sarkees (2015). A Guide to Intra-state Wars: An Examination of Civil, Regional, and Intercommunal Wars, 1816–2014. CQ Press. ISBN 9781506317984.
  • Esteves González, Edgar (2006). Les Guerres dels Caudillos. Caracas: El Nacional. ISBN 980-388-247-3.
  • Gerstäcker, Friedrich (1968). Viage per Veneçola en l'any 1868. Caracas: Universitat Central de Veneçola.
  • Gil Fortoul, José (1909). Història constitucional de Veneçola. Tom II. Caracas: C. Heymann.
  • Guarda Rolando, Inés (2005). "L'acció política dels caudillos veneçolans de finals del sigle XIX: un eixèrcit prágmatico". En Dumenge Irwin G. & Frédérique Langue, coordinació. Militars i poder en Veneçola: ensajos històrics vinculats en les relacions civils i militars veneçolanes. Caracas: Universitat Catòlica Andrés Bell. ISBN 9789802443994.
  • Quintero Montiel, Inés Mercedes (1989). L'ocàs d'una estirp: la centralisació restauradora i el fi dels caudillos històrics. Caracas: Editorial Alfadil. ISBN 9789806005709.
  • Uslar-Pietri, Arturo (2008). Mig mileni de Veneçola. Caracas: El Nacional. ISBN 9789803882198.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerres_civils_veneçolanes&oldid=1101814»