Anar al contingut

Guerres dels Balcans

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Guerres dels Balcans


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.


Les guerres dels Balcans varen ser dos guerres ocorregudes en el surest d'Europa de 1912 a 1913. La primera va enfrontar al Imperi otomà en la cridada Lliga dels Balcans formada per Bulgària, Montenegro, Grècia i Sèrbia. Les chicotetes nacions balcàniques varen conseguir expulsar als otomans de casi tot el territori de la península, pero no varen poder evitar enfrontar-se entre sí pel repartiment de les terres que els havien arrebatat, lo que va originar la segona guerra dels Balcans.[1] El Tractat de Bucarest va posar fi a les guerres, pero va deixar la zona en un equilibri inestable, pel desig dels derrotats búlgars de prendre's el resquit en quant sorgira l'oportunitat.[2] Les lluites tampoc varen asseciar les ganes dels nacionalistes grecs i serbis, que seguien desijosos d'ampliar els seus Estats a costa d'otomans i austrohúngaros, respectivament.

Abans de la guerra

[editar | editar còdic]

La conquista de la península balcànica pels otomans, completada a finals del sigle Plantilla:SIGLE, va marcar el començ d'una etapa fonamentalment pacífica en la regió.[1] L'extensió del nacionalisme sorgit en l'Europa occidental a finals del sigle Plantilla:SIGLE i principis d'el Plantilla:SIGLE va ser el germen de nous conflictes.[1] Els grups balcànics varen tractar d'aplicar el concepte d'Estat-nació i per a això varen voler eliminar el poder turc de la península.[1] Si ben els primers esforços es varen dirigir contra els otomans, les distintes nacionalitats varen acabar per enfrontar-se entre sí a causa de les incompatibles ànsies territorials.[1] Les grans potències, en especial les confrontants (Rússia i Àustria-Hongria) varen tractar d'influir en l'evolució de la situació política peninsular en el seu propi benefici.[1] El principal instrument per a això va ser el Tractat de Berlín de 1878, que reflectia els canvis en la regió fins a principis del sigle Plantilla:SIGLE.[1] Com a conseqüència del tractat i de l'incapacitat de les chicotetes nacions balcàniques d'impondre els seus desijos d'extensió territorial a les grans potències, aquelles varen buscar la colaboració de Rússia i d'Àustria-Hongria.[3]

A finals del sigle Plantilla:SIGLE i principis d'el Plantilla:SIGLE, una série d'organisacions públiques i privades dels països limítrofs varen intentar atraure's a la població cristiana macedonia per mig de la finançació d'escoles, iglésies, societats culturals i bandes armades.[4] L'objectiu era que els macedonios optaren, de grau o per força, per una de les nacionalitats que es disputaven la regió.[4] Els principals adversaris varen ser els nacionalistes grecs i búlgars.[4]

La pren del poder pels Jóvens Turcs en juliol de 1908 va supondre el principi del fi de l'acort entre les potències, inquietes per la possibilitat del resorgiment del poder otomà respecte de la situació balcànica.[5] El succés va desencadenar una série de reaccions en la zona: els búlgars varen proclamar la seua independència (el 5 d'octubre, encara que es commemora el 22 de setembre); el 6 d'octubre, els austrohúngaros varen anunciar l'anexió de Bòsnia-Hercegovina per a disgust de Sèrbia, que desijava apropiar-se de la regió.[6] La crisis bosnio va posar fi a l'acort austro-rus sobre els Balcans i va tensar les relacions entre Viena i Belgrat.[6]

Causes

[editar | editar còdic]

En l'any 1878, els otomans varen perdre el control sobre Tesalia, Bòsnia i Hercegovina, Novi Pazar, el noroest i el noreste de Montenegro, Rumelia i Dobruya.[7] Despuix de la derrota diplomàtica russa en la crisis bosnio de 1908, esta va tractar de recuperar la seua influència en els Balcans, induint als països de la península a associar-se[8] baix la seua supervisió.[9][10] En 1911, va aplegar també a un acort en Itàlia per a cooperar en ella en la regió.[9] El mateix any, la derrota del Imperi otomà davant la mateixa Itàlia en la guerra ítalo-turca, que li va permetre a esta anexionarse Líbia, i la contínua inestabilitat en l'Imperi varen fer que els països balcànics veren com a imminent la partició de Macedònia.[9][11] La debilitat otomana va permetre als Estats balcànics arrumbar temporalment les seues diferències i coaligarse per a atacar a l'imperi.[12]

A pesar de la seua rivalitat per controlar Macedònia[8] i erigir-se com la potència principal dels Balcans, Bulgària i Sèrbia varen conseguir alcançar un acort el 13 de març de 1912 de defensa mútua i contrari al repartiment de territori otomà per atres països.[13][10] Els anexos secrets de l'acort tractaven sobre la divisió de Macedònia entre els dos països, deixant la futura frontera entre abdós extremadament vaga:[8][10] Sèrbia es anexionaría els territoris al nort dels monts Šar, Bulgària aquells a l'est del Struma i de les montanyes Ródope.[13][11] El restant de Macedònia quedava sense assignar, encara que Sèrbia es comprometia a no exigir els territoris més allà de la llínea Kriva Palanka-Vés-els-Ohrid, sense ocupar cap de les dos últimes poblacions.[13] El restant podria dividir-se entre Bulgària i Grècia.[13] Abdós països es comprometien a enviar cent mil soldats al front de Macedònia, suministrant Sèrbia un total de cent cinquanta mil i Bulgària doscents mil soldats.[13]

Més vesprada, Bulgària va aplegar a un acort més llimitat en Grècia. Esta es va negar a acceptar una Macedònia autònoma i va reclamar, com Bulgària, el port de Salónica.[13] Aixina, l'acort en Grècia va ser purament defensiu, donades les grans diferències entre les dos nacions.[13]

A continuació, Sèrbia i Bulgària varen començar les negociacions en Montenegro, que devia provocar al Imperi otomà per a conseguir l'esclat de les hostilitats.[13] Rússia, conscient de que la seua aliança per a frenar el poder del Imperi austrohúngaro s'havia convertit en un pacte per a atacar a l'Imperi otomà, va tractar de frenar-la per mig de diplomàcia, per a lo que contava en l'acort d'Àustria-Hongria.[14] El 8 de octubre de 1912, estes dos potències varen advertir als països balcànics que els possibles canvis territorials en la península no serien reconeguts per les grans potències, pero eixe mateix dia Montenegro va desencadenar un atac contra els otomans, recolzat immediatament pel restant dels seus aliats.[14][11]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Hall, 2010, p. XII.
  2. ↑ Hall, 2010, p. XIII.
  3. ↑ Hall, 2010, p. 5.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Papaioannou, 2012, p. 4.
  5. ↑ Hall, 2010, p. 9.
  6. ↑ 6,0 6,1 Hall, 2010, p. 10.
  7. ↑ Atles del Nou Orde Mundial. Gérard Chaliand, 2004, Edicions Paidós Ibèrica
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Yokell, 2010, p. 11.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Jelavich y Jelavich, 1986, p. 216.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Hall, 2010, p. 11.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Yokell, 2010, p. 12.
  12. ↑ Papaioannou, 2012, p. 5.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 13,7 Jelavich y Jelavich, 1986, p. 217.
  14. ↑ 14,0 14,1 Jelavich y Jelavich, 1986, p. 218.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerres_dels_Balcans&oldid=1069461»