Gwalia

Gwalia

Gwalia és una antiga ciutat minera d'or situada a 233 quilómetros al nort de Kalgoorlie i a 828 quilómetros a l'est de Perth, en el gran desert de victòria d'Austràlia Occidental. Hui en dia, Gwalia és essencialment una ciutat fantasma, despuix d'haver estat en gran part deserta des de que la principal font d'ocupació, la mina d'or Fills de Gwalia, tancara en 1963. A només quatre quilómetros al nort es troba la ciutat de Leonora, que seguix sent el centre de les indústries mineres i pastorals de la zona.

Història

Els wongatha, un poble aborigen australià, són els propietaris tradicionals i habitants de Gwalia.

La mineria subterrànea en els Sons of Gwalia va començar en 1897 i va continuar fins a 1963. Durant este temps va produir 2.644 millons d'onces (82,24 tonellades) d'or fins a una profunditat de a través d'un eix inclinat. Sons of Gwalia va créixer fins a convertir-se en la major mina d'or d'Austràlia Occidental només per darrere de Kalgoorlie, i la més profunda del seu tipo en Austràlia. Els 2.644 millons d'onces recuperades (1897-1963) ascendixen en valor a 4.340 millons de dólars (4.550 millons de dólars australians) a preus d'agost de 2012.

La zona a on es troba Leonora-Gwalia va ser recorreguda per primera volta per Sir John Forrest en 1869 durant una busca infructuosa de senyals de l'expedició de l'explorador Ludwig Leichhardt des de l'est. Forrest va batejar un notable montícul, el Mont Leonora, en honor a una parent. Varen passar varis anys ans que Edward "Doodah" Sullivan buscara per primera volta la zona en 1896 per a la prospecció d'or, despuix de les recents troballes en Kalgoorlie i Coolgardie. L'or va ser descobert prop de la base del mont Leonora en maig de 1896 per Carlson, White i Glendinning, els qui varen batejar la concessió com "Sons of Gwalia" ("Fills de Gwalia") en honor a Thomas Tobias, un tender de Coolgardie, que els va finançar. El nom Gwalia, l'antic nom per al país de Gales, va ser elegit per l'herència galesa de Tobías. Després varen vendre la seua concessió per 5 000 lliures a George Hall, qui a la seua volta va recuperar la seua inversió en aproximadament un més.

Hall va buscar capital adicional, i va iniciar negociacions en una firma londinenca, Bewick, Moreing &co. A la seua volta, varen enviar a un jove geólogo nortamericana a la zona per a desenrollar la troballa i convertir-ho en una empresa operativa. Eixe geólogo era Herbert Hoover, qui més vesprada es convertiria en president dels Estats Units. Hoover va aplegar a Albany (Austràlia Occidental) en maig de 1897, va viajar en tren a Coolgardie, i finalment a la zona de Gwalia en camello. Es va propondre a sí mateixa com a gerent de la nova mina. Entre les seues sugerències per a reduir els costs laborals estava contractar a treballadors en la seua majoria italians. Com a resultat, la població de la ciutat estava composta en la seua majoria per immigrants italians, aixina com per atres europeus, que buscaven riquees en la nova febra de l'or d'Austràlia.

L'estància de Hoover en Gwalia va ser breu; va ser enviat a China en decembre de 1898 per a que obrira mines allí. La casa en la que vivia Hoover, en vistes a les operacions de la mina, encara existix, i en l'actualitat funciona com a museu i posada d'estage i desdejuni. Hoover va retornar a Austràlia Occidental i Gwalia en 1902 com a soci en Bewick Moreing i gerent de tots els seus interessos en Austràlia Occidental.

A mida que la mina es desenrollava, els treballadors acampaven prop, construint chaboles de ferro corrugado i arpillera, algunes en pisos de terra. Va nàixer aixina la ciutat de Gwalia. Mentrestant, s'estava inspeccionant una zona al nort, que es va convertir en la ciutat de Leonora. Leonora es va fundar formalment en 1898, i les dos ciutats varen desenrollar una certa rivalitat. Açò es va aliviar quan es va construir un tramvia de vapor que unia les dos ciutats (1903) i que se sumava a l'enllaç ferroviari de Kalgoorlie construït l'any anterior. Va ser el primer tramvia d'este tipo construït en Austràlia Occidental. Va ser reemplaçat per un tramvia elèctric en 1907. En 1902 es va establir una estació generadora d'electricitat per a proporcionar energia a les mines. Funcionava en fusta de mulga recolectada en les zones circumdants i es varen instalar varis tramvies d'ample de via de 610 mm (2 peus) per a facilitar el transport. Gwalia també es va convertir en la primera localitat de l'estat en contar en una piscina pública i en albergar el primer Hotel Estatal (1903). Encara que la piscina va quedar abandonada junt en el restant del poble despuix del tancament de la mina, l'hotel va permanéixer ocupat per varis inquilins i hui en dia s'erigix com una atracció popular.

A mida que la mina creixia, també ho feya la població de la ciutat. En 1901, Gwalia va rebre a 884 residents, mentres que Leonora tenia 314. En 1910, Leonora havia creixcut a 1.154, i Gwalia a un pico general d'1.114. Un gran desplome va colpejar la zona en 1921, despuix d'un incendi en la mina. Els danys varen causar que la mineria es detinguera durant tres anys. La recessió resultant va reduir la població d'abdós ciutats a la mitat. La zona va créixer llentament despuix, pero mai va conseguir números de població anteriors mentres la mina estava en funcionament. A principis de la década de 1960, els recursos d'or en Sons of Gwalia estaven gravant les tècniques existents i la rendabilitat, i en decembre de 1963, Bewick & Moreing va tancar la mina. La població de la ciutat va desaparéixer casi de la nit al matí. En 1966, la població combinada de Leonora i Gwalia era de només 338 persones, la majoria dels quals vivien en Leonora.

Leonora va seguir sent un centre pastoral i sèu de l'administració del Comtat de Leonora, pero Gwalia es va deteriorar ràpidament, quedant solament uns pocs residents. No obstant, tant la localitat com la mina es varen convertir gradualment en atraccions turístiques populars.

Al voltant de 1969 es va descobrir níquel en la zona, lo que va provocar un nou creiximent. La població de Leonora va créixer llentament durant la década de 1970, pero Gwalia va permanéixer estancada i deteriorada. En 1971 es va iniciar un esforç de preservació històrica per a restaurar i preservar les cases i edificis que encara quedaven del poble, aixina com les estructures originals de la mina (el castillete i l'edifici de bobinado).

La década de 1980 la mina Sons of Gwalia va reobrir baix un nou pla per a explotar els recursos subterràneus per mig de métodos d'extracció més moderns i eficients. Una supermina va travessar les llabors originals, lo que va obligar a traslladar el castillete i l'edifici de la bobinadora. La nova operació, que prometia 1,6 millons d'onces troy (50 tonellades) adicionals d'or, es va cotisar en la Bossa de valors australiana i va experimentar un creiximent significatiu. La nova mina finalment va produir 2,4 millons d'onces troy (75 tonellades) d'or a un promig de 5,2 grams per tonellada (0,036 gr/lb), la mateixa cantitat que la mina anterior, pero en un terç del temps.

Gwalia va ser notícia nacional en 2000 quan un avió noliejat que transportava a sèt treballadors de Sons of Gwalia (més el pilot) es va estrelar. L'avió, un Bimotor Beechcraft Super King Air 200, aparentment va perdre la pressió de la cabina poc despuix de desapegar de Perth. El pilot i els passagers es varen quedar sense suficient oxigen, i l'avió va continuar en llínea recta en pilot automàtic fins que es va quedar sense combustible i es va estrelar en Queensland, a . L'incident va fer reviure la tragèdia que s'havia produït només uns mesos abans en Estats Units i que s'havia cobrat la vida del golfiste Payne Stewart.

Sons of Gwalia NL es va vore en dificultats financeres en 2004 (per una cobertura de riscs), i la crisis resultant es va convertir en notícia de primera plana en tot el país i va repercutir en el mercat mundial de l'or. La mina va experimentar un resorgiment a finals de la década de 2000, quan St Barbara Limited va desenrollar una rampa més profunda. Els objectius es troben a uns 2.000 metros (6.600 peus) baix terra, i la producció d'or comença en alcançar els 1100 metros (3600 peus). En abril de 2008, la rampa es trobava a uns 1000 metros verticals (3300 peus) baix la superfície, en un portal des de l'antic pou. Esta és una continuació d'a on la va deixar Sons of Gwalia, a uns 375 metros verticals (1.230 peus) de profunditat.