Hans-Georg Gadamer

Archiu:Hans-Georg Gadamer.jpg

Hans-Georg Gadamer

Hans-Georg Gadamer (Marburgo, 11 de febrer de 1900 - Heidelberg, 13 de març de 2002) va ser un filòsof tradicionaliste alemà especialment conegut per la seua obra Veritat i método (Wahrheit und Methode) i per la seua renovació de la hermenéutica. Va ser discípul d'Heidegger i el més rellevant de l'época. És autor de numerosos ensajos d'història de la filosofia, estètica i filosofia de l'història, entre els que destaca L'herència d'Europa (Dones Erbes Europas).

Biografia

El pare de Gadamer era químic farmacèutic, posteriorment també va ser rector de l'Universitat de Marburgo. Pese als desijos del seu pare, Gadamer va fer cas omís a les seues recomanacions que li incitaven a estudiar ciències naturals i va optar per les humanitats. Aixina que va realisar estudis en Breslavia baixe els auspicis de Richard Hönigswald, pero pronte va tornar a Marburgo per a estudiar en els filòsofs neokantianos Paul Natorp i Nicolai Hartmann, baix la direcció del qual es va doctorar en l'any 1922 en un treball sobre Platón (Dones Wesen der Lust nach donen platonischen Dialogen, L'essència del plaure en els diàlecs platònics).

Poc despuix Gadamer va visitar Friburgo de Brisgovia i va començar a estudiar en Martin Heidegger, qui encara no era professor titular pero sí un lluent professor assistent. A través de Heidegger es va insertar en un grup d'estudiants que després destacarien intelectualment, entre ells es trobaven: Leo Strauss, Karl Löwith i Hannah Arendt. L'amistat entre Gadamer i Heidegger es va fer tan estreta que quan Heidegger va rebre una plaça en Marburgo, Gadamer va optar per seguir-li fins a allí. És possiblement la forta influència d'Heidegger lo que ha fet del pensament de Gadamer alguna cosa particularment característic i lo que, en gran mida, ha molejat la seua pensar. Ademés, l'influència de Heidegger va ser la que va separar a Gadamer de les corrents neokantianas en les que, temps arrere, s'havia format.

Gadamer va fer el seu habilitació acadèmica en l'any 1929, i va començar a ensenyar en Marburgo durant els primers anys de la década de 1930. Jamai va rebre un lloc remunerat durant els anys de govern nazi i jamai va entrar en el partit; tan sol cap al final de la guerra va rebre un lloc en Leipzig. No obstant, en revisions biogràfiques actualisades, autors com Richard Wolin varen afirmar que, a principis de la Segona Guerra Mundial, va tindre un acostament al nazisme. En concret, va donar una conferència durant la ocupació de París en l'Institut Alemà (institucions que els nazis usaven per a expandir les seues idees fòra d'Alemània). La conferència es titulava «Poble i història en el pensament de Herder», a on senyalava que, despuix del fracàs de l'Ilustració, les idees de Johann Gottfried Herder servirien per a construir un proyecte nou per a Alemània. En concret, analisant la seua idea de poble (Volk), conclou que «el poble alemà destaca sobre uns atres en l'amplitut i profunditat de la seua autoconciencia històrica», servint açò de «estímul i pensament per a un nou proyecte polític», la qual cosa donada l'época i el lloc a on es va pronunciar eixa conferència és compatible en les idees del Nou Orde promulgades pels nazis. El text d'esta conferència no s'inclou com a tal en les Obres completes de Gadamer, pero sí una revisió prou profunda d'este que va fer en els anys xixanta, a on no apareixien els paràgrafs més controvertits (Wolin 2004: 114-118). Ademés, Gadamer es va unir a la Lliga Nacional Socialista de Mestres en agost de 1933 i en eixe mateix any va firmar el Vot de llealtat dels Professors de les Universitats i Escoles Secundàries Alemanes a Adolf Hitler i a l'Estat Nacionalsocialiste.

En 1946, despuix de la guerra, va ser considerat «no corrompido» pel règim nacionalsocialiste i va poder ocupar el seu lloc de rector de l'Universitat de Leipzig. Gadamer no només va mostrar oposició al nazisme, sino que, en el naiximent de la República Democràtica Alemana, també va mostrar la seua férrea oposició al comunisme. Açò li va obligar a traslladar-se a la República Federal d'Alemània, acceptant primer un càrrec en Fráncfort del Meno i despuix el lloc en substitució de Karl Jaspers en Heidelberg en 1949. Esta seria la plaça que ocuparia el restant de la seua vida, fins a la seua mort en l'any 2002.

A lo llarc d'esta etapa va completar el seu gran obra Veritat i método, publicada en 1960 i ampliada en un segon volum en 1986, i es va comprometre en el famós debat que va mantindre en Jürgen Habermas sobre la possibilitat de transcendència històrica i cultural en busca d'una situació social molejada pel pensament crític. El debat jamai va concloure pero va marcar el començ d'una calorosa amistat entre Gadamer i Habermas, inclús Gadamer va facilitar la possibilitat d'entrada de Habermas en el món acadèmic ajudant-li a conseguir una plaça de professor en Heidelberg. Un atre intent similar de debat es va fer en Jacques Derrida pero est va ser menys instructivo perque abdós pensadors tenien un pensament en molt pocs punts en comú. Derrida va considerar el seu error al no buscar un fondo comú en Gadamer la major debacle de la seua vida intelectual i, en el obituario que va dedicar a Gadamer, expressa la seua admiració i el seu respecte filosòfic pel pensador alemà.

Obra

És el fundador de la hermenéutica filosòfica. Sostenia que l'interpretació deu evitar l'arbitrarietat i les llimitacions sorgides dels hàbits mentals, centrant la seua mirada en les coses mateixes, en els texts. Afirma que sempre que nos acostem a un text, ho fem a partir d'un proyecte, en alguna idea prèvia de lo que allí es diu. A mida que profundisem la llectura, este proyecte va variant i es va reformulant segons la llectura nos vaja confirmant o alterant nostra precomprensión. Com este procés pot prolongar-se a l'infinit, mai podem afirmar que hem donat l'interpretació última i definitiva.

El proyecte filosòfic gadameriano, tal com queda definit en Veritat i método, va ser elaborat en relació directa en la hermenéutica filosòfica, proyecte iniciat pero no terminat per Heidegger. L'objectiu de Gadamer era descobrir la naturalea de la comprensió humana. En el llibre, Gadamer va sostindre que la «veritat» i el «método» estaven en desacort l'un en l'atre. Gadamer va ser molt crític en els dos enfocaments metodològics que s'ampren en l'estudi de les ciències humanes (Geisteswissenschaften). Per un costat, va ser crític en els enfocaments moderns que busquen modelar el método de les ciències humanes al método científic. I per un atre, en el método tradicional de les humanitats l'enfocament de les quals es fa explícit en l'obra de Wilhelm Dilthey, qui creïa que per a conseguir una interpretació correcta d'un text era necessari desentranyar l'intenció original que manejava l'autor quan ho va escriure. Gadamer, en contraposició, creïa que el significat d'un text no és reducible a les intencions de l'autor, sino que és depenent del context d'interpretació.

En contrast en estes dos posicions, Gadamer sosté que l'individu té una consciència històricament molejada, açò és, que la consciència és un efecte de l'història i que estem insertos plenament en la cultura i història del nostre temps i lloc i, per això, plenament formats per elles. Aixina, va interpretar que un text comprén una «fusió d'horisons» a on l'estudiós troba la via que l'història del text articula en relació en el nostre propi trasfondo cultural i històric. Al contrari que moltes de les obres canòniques de la hermenéutica filosòfica, l'obra de Gadamer, Veritat i método, no pretén ser una declaració programàtica d'un nou método hermenéutico d'interpretació de texts. Veritat i método pretén ser una descripció de lo que fem permanentment quan interpretem coses, inclús desconeixent que dit procés d'interpretació s'està produint.

Tant la versió original de l'obra en alemà, titulada Wahrheit und Methode, com la versió anglesa Truth and Method, han segut revisades pel propi autor i es consideren igualment vàlides. L'edició alemana de l'obra conté un compendio de treballs posteriors a on Gadamer elabora alguns dels seus arguments i discutix les idees centrals de Veritat i método. Finalment, un ensaig de Gadamer sobre Paul Celan, titulat ¿Quí soc yo, quí eres tu?, és considerat per molts autors, inclosos Heidegger i Gadamer, com la continuació dels arguments esbossats en Veritat i método.

Sobre la hermenéutica, ell va ser qui va traslladar l'objecte tradicional d'estudi, que eren els texts sagrats, als fets socials.

Gadamer no només és conegut pels seus estudis d'hermenéutica, sino que també es va dedicar en intensitat a estudis relacionats en la cultura de la Grècia clàssica. Els seus inicis intelectuals estan íntimament lligats a l'estudi de l'obra dels clàssics grecs, entre ells, destaca en particular intensitat la seua llabor dedicada a l'obra de Platón. Dit interés per la filosofia grega va ser interromput en 1933 per «prudència política», puix tals estudis anaven referits a la teoria sofística i platònica de l'Estat: Gadamer no volia tindre cap tipo d'enredre en les autoritats nazis per treballs explícitament de caràcter polític. Aixina, es varen publicar només aspectes parcials baixe el nom de Plats Staat der Erziehung (L'Estat com a educador en Platón) (1942) i Plat und die Dichter (Platón i els poetes) (1943). Estos treballs són per a alguns de major importància que les seues incursions en el camp de la hermenéutica. Va morir a l'alvançada edat de cent dos anys.

Els prejuïns com a realitat històrica del ser

Tot individu pertany a una societat i per lo tant està immers dins d'una tradició. Esta tradició al mateix temps configura en ell una série de prejuïns que li permeten entendre's en el seu context i el seu moment històric, d'allí que l'individu tinga la seua realitat històrica en els seus prejuïns.

Per a Gadamer tot acostament a un text significa anar a la trobada d'un atre, d'un «tu», i esta trobada deu ser un moment d'obertura per a poder entrar en diàlec en el que tant el «yo» com el «tu» entren en relació. Front al text no cap neutralitat ni autocancelación, «sino que inclou una matisada incorporació de les pròpies opinions prèvies i prejuïns».

Per a la Ilustració, tot prejuí significa un juí sense fonament algun. L'Ilustració propon l'us de la raó per a poder lliberar-nos de la tirania de l'autoritat, cal atrevir-se a pensar per sí mateixa. L'Ilustració busca dir-ho tot des de la raó. La tradició es convertix llavors per a l'Ilustració en lo que per a la ciència són els sentits, causa d'error al moment de comprendre les coses tal com són. L'Ilustració té un prejuí i és «el prejuí contra tot prejuí i en això la desvirtuación de tota tradició». En l'Ilustració alemana els únics prejuïns que s'accepten són els de la tradició cristiana.

Gadamer recupera el sentit constructiu del terme prejuí i ho coloca com a part important de tot l'armassó cognitiu de l'individu, per a ell «prejuí vol dir un juí que es forma abans de la convalidació definitiva de tots els moments que són objectivament determinants».

«La ciència històrica del sigle XIX és el frut més soberp de la Ilustració i per això supon una ruptura en la continuïtat de sentit de la tradició», pero devem buscar entendre el procés històric sobreponent-nos inclús al prejuí de l'Ilustració i aixina comprendre la finitud del nostre ser i de la nostra consciència històrica. Per a Gadamer la raó és real i històrica, està donada no de manera espontànea sino que apareix «sempre referida a lo donat en la qual cosa s'eixercix», tot individu es desenvuelve dins de l'història a la qual pertany i de la qual no pot escapar per les relacions de configuració de la seua ser en funció a ella. L'individu és un ser històric-espai-temporal.

Este individu històric per tant no pot entendre's des del paradigma de l'Ilustració, davant ell actua també l'autoritat que és acceptada en un acte racional i de llibertat. L'autoritat és llegítima en quant l'individu accepta el seu llimitat ser i confia en un TU que coneix millor i més que ell. Una forma d'autoritat que subyacer i es manifesta anónimamente és la tradició, que determina en gran medida les nostres accions i comportament. Esta es rep en el procés educatiu i arribada la madurea s'unifica en els propis criteris i decisions. Esta autoritat, la de la tradició, es fa acció en les costums, les quals s'adopten lliurement i «determinen àmpliament les nostres institucions i comportaments».

Tradició, domini pel passat

En el seu llibre Veritat i método I, Gadamer nos diu que la tradició és una forma d'autoritat defesa pel romanticisme. Esta autoritat es troba de manera anònima en el nostre ser finito i històric, és transmés des del passat, no solament de manera anònima, sino també al marge de la raó. Aixina mateix, la tradició intervé en les nostres decisions, accions i sobretot en el nostre comportament. Ademés, emergix durant tota la nostra vida, estant sempre ahí, aparentment amagada, pero sempre present.

Les costums, per eixemple, s'adopten lliurement pero no sempre són creades a consciència, podria dir-se llavors que, la validea de les costums no té fonaments vàlits, pero la tradició, en quant domini pel passat i autoritat anònima que es presenta en el nostre comportament i institucions, fonamenta, per lo tant, l'elecció de les nostres costums, els ya presents i els que adoptarem a lo llarc de la nostra vida.

«El romanticisme entén la tradició com el contrari de la llibertat racional» i veu en ella una característica històrica; la tradició no és determinada racionalmente, ni és lliure d'autodeterminació; la seua validea no necessita de la raó, sino que nos domina pel passat i nos determina mudamente. No obstant, Gadamer, creu que estes, raó i tradició, no deuen vore's opostes d'una manera tan incondicional i irreductible, puix en fer-ho, cauríem en un fondo prejuicioso i ilustrat. «En realitat, la tradició sempre és també un moment de la llibertat i de l'història», distint de la posició del romanticisme. És un moment de llibertat, perque encara tenint un grau de permanència, necessita ser afirmada, assumida i cultivada; i un moment d'història, perque, sent la conservació l'essència de la tradició, i aun cuando es presenten canvis aparentment innovadors en l'història, mai deixa d'estar present el passat, per lo tant, s'integra el passat en lo nou i es forma una nova espècie de validea. Dit d'una atra forma, a pesar de que en l'història hi haja moments clau de canvis, per més dràstics i severs que semblen, mai es borrarà per complet lo anterior a eixe moment, sino que en ocórrer eixe moment en l'història, se suma d'alguna manera lo passat en lo nou, sorgint una transformació, distinta a lo anterior, puix la tradició, eixa autoritat de forma anònima, està i estarà present en tot moment històric, en qualsevol decisió, acció, pensament i comportament, ya siga de manera individual o en masses.

En este sentit, s'entén la consciència històrica no com alguna cosa nou, sino com «un moment nou dins de lo que sempre ha segut la relació humana en el passat», és dir, en relació en la tradició. És per açò que comprendre la tradició és important per a reconéixer-la en el comportament històric.

«La consciència històrica s'estén a lo universal en cuanto que entén totes les senyes de l'història com a manifestació de la vida de la que procedixen» i d'esta manera, la tradició es relaciona en la consciència històrica en un auto trobe de l'esperit humà.

D'esta manera l'individu que pertany a qualsevol forma institucional, està delimitat en el seu comportament per una tradició, la qual conferix a est un conjunt de prejuïns en els quals entén i s'entén a sí mateixa dins del procés històric que viu, els prejuïns són components a la realitat històrica de tot individu i li conferixen categories a priori per a comprendre, este comprendre és una integració del passat i del present que s'expressa en moltes formes culturals i que són indesligables del procés històric, d'esta manera els prejuïns, en l'individu, són la realitat històrica de la seua ser.

Significat hermenéutico de la fusió d'horisons

Per a Gadamer, interpretar un text involucra una fusió d'horisons (Horizontverschmelzung). Interpretar un text no és entrar en la constitució psíquica de l'autor, sino que lo que s'intenta fer és traslladar-nos cap a la «perspectiva baix la qual l'atre ha guanyat la seua opinió».

L'ideal propi de les ciències naturals du a renunciar a la concreció de la consciència històrica dins de la hermenéutica duent aixina a Schleiermacher a concloure en la seua «teoria de l'acte adivinatorio, per mig del qual l'intérpret entra de ple en l'autor i resol lo estrany i extrañante del text». Per un atre costat, Heidegger considera que la comprensió del text es troba determinada pel seu precomprensión de manera anticipada, «el círcul del tot i les parts no s'anulen en la comprensió total, sino que alcança en ella la seua realisació més autèntica».

Esta precomprensión es realisa des de la realitat històrica de l'individu: en cada moment històric els texts es produïxen de manera diferent i fent us de l'història efectual d'eixe moment; d'esta manera el verdader sentit del text està referit al moment de l'autor, pero també i en gran mida, està subjecte a la situació històrica del llector. La història efectual és lo que determina a priori la manera en que anem a entendre un text.

L'individu està en el món en una determinada història efectual que li conferix a la seua volta una manera d'entendre el món, aixina es fa expressa el seu finitud i evidencia els seus llímits, els quals determinen el seu horisó, que «és l'àmbit de visió que comprén i tanca tot lo que és visible des d'un determinat punt». Dit horisó té la possibilitat de ser ampliat i al mateix temps la consciència pot trobar nous horisons. La tasca de la comprensió històrica es resol en la consecució d'un horisó històric per a comprendre lo que un vol sense que això signifique que l'intérpret adquirixca l'horisó de l'autor, l'horisó històric es guanya movent-se a una situació històrica, açò significa reconéixer a l'atre i comprendre-ho.

Per tant, la comprensió es realisa en el moment en que l'horisó de l'intérpret, en relacionar-se en el de l'autor, es veu ampliat i al mateix temps incorpora l'atre; formant un nou horisó «comprendre és sempre el procés de fusió d'estos presunts horisons per a sí mateixos». Des de la hermenéutica açò significa que la comprensió es dona en un horisó comprensiu en el present que és la superació de l'horisó històric. Per a Gadamer les categories fonamentals de la seua proposta són: comprensió-interpretació-confluència d'horisons-prejuïns. Es referix a horisons de temps (passat i present-tradició).

L'estètica gadameriana

La filosofia estètica de Gadamer servix de pòrtic preliminar a la fundamentación de la hermenéutica filosòfica en el sí de la seua obra Veritat i método I. La seua pretensió fonamental és mostrar fins a quin punt davant l'experiència estètica les ciències naturals i el seu método particular topen en una barrera infranquejable. Un dels motius fonamentals és que en l'experiència estètica, segons Gadamer, es produïx una dissolució del subjecte perceptor i l'objecte, açò és, l'obra d'art. Una experiència tal, capaç de trencar la dicotomia subjecte-objecte trenca en la tradició de les ciències naturals per a les quals tot motiu d'estudi és ya sempre un objecte dispost per a l'estudi per part d'un subjecte o grup de subjectes. L'experiència estètica es fa, es porta a terme, per mig d'un moviment de balanceig en el qual transiten en un mateix sentit l'obra i el subjecte que la goja, aixina per eixemple, en la contemplació d'una obra d'art l'espectador es veu somés, ell mateixa, els avatars de la trama i, en això, s'introduïx en la mateixa obra al mateix temps que l'obra opera sobre ell. A esta noció englobante la denomina Gadamer joc, possiblement seguint, encara que en un atre sentit, l'estela del concepte de joc que estava present en Schiller.

Al mateix temps que es produïx la dissolució de subjecte i objecte baix el joc, també es produïx una variació sobre la temporalitat de l'experiència estètica. El discórrer quotidià se nos presenta com una temporalitat homogénea i casi llineal, no obstant, en l'experiència estètica, el subjecte es pert per a sí mateix i la percepció de la temporalitat varia. Gadamer intentarà donar conte d'esta nova temporalitat, d'este «vore's absorbit», per mig del concepte de «festa». La temporalitat de l'experiència estètica s'assembla a la festivitat, és dir, és una ruptura dins de la noció quotidiana de la temporalitat.

Per una atra part, seguint l'estela heideggeriana, Gadamer reivindica el valor de veres inherent a l'experiència estètica. En l'obra d'art se nos dona una sòrt de veres i existix un guany cognitiu evident; la pròpia experiència ya ha molejat el nostre ser i hem sumat #aprenentage que abans de l'experiència estètica singular no estaven presents. A la seua volta, l'obra d'art i l'experiència que devé del seu fruïment, també pot donar lloc a coneiximents d'orde moral. En este sentit, Gadamer reivindica el valor artístic de la alegoria front a l'habitual reivindicació del valor simbòlic de l'art. L'alegoria té, entre unes atres, una funció moral: pretén indirectament conduir a una determinada noció sobre lo bo. Gadamer, de la mateixa manera que el seu mentor Heidegger, priorisa la capacitat que té la poesia com a ferramenta per a «dur la veritat», per a «desocultar», ademés del seu innegable valor per a recrear nous móns i fabricar llenguage. En este sentit, considerarà que la poesia, en l'orde de les arts, juga un paper primordial. El mateix Gadamer obri el seu opus magnum Veritat i método en un poema de Rilke que, segons el seu propi criteri, vindria a resumir, sucintamente, el núcleu de la hermenéutica filosòfica.

Traduccions al castellà

• Veritat i método. Fonaments d'una hermenéutica filosòfica, Salamanca, Seguix-me, 1977; 17.ª reimpr.: 2017. Tr.: Ana Agud Aparicio i Rafael de Agapito. ISBN 978-84-301-0463-5.
• Veritat i método II, Salamanca, Seguix-me, 2002; 9.ª reimpr.: 2015. Tr.: Manuel Olasagasti. ISBN 978-84-301-1180-0.
• La dialèctica de Hegel. Cinc ensajos hermenéuticos, Madrit, Càtedra, 1988. Tr.: Manuel Garrido.
• Els meus anys d'aprenentage, Barcelona, Herder, 1997. ISBN 9788425419775.
• Hermenéutica, estètica i història (antologia), Salamanca, Seguix-me, 2013; 3.ª reimpr.: 2022. Tr.: Constantino Ruiz-Garrido i Manuel Olasagasti. ISBN 978-84-301-1838-0.
• L'herència d'Europa, Barcelona, Edicions 62, 1990. Tr.: Pilar Giralt Gorina.
• L'actualitat de lo bell, Barcelona, Paidós, 1991. ISBN 9788475096797.
• Els camins de Heidegger, Barcelona, Herder, 2017. ISBN 9788425439575.

Entrevistes

• Hermenéutica de la modernitat: conversacions en Silvio Vietta, Madrit, Trotta, 2004.

• «Les promeses de l'art» (conversació en Ger Groot), en Avant, ¡contradiga'm!, Madrit, Sequitur, 2008.
• «Entrevista en H.-G. Gadamer», en M. Xaló i F. Tossal, Passat i #present. Diàlecs, Valladolit, Quatre Edicions, 2001.

Premis

En 1979 li va ser conferit el Sigmund-Freud-Preis für wissenschaftliche Prosa.

Vore també

• Cosmovisión
• Veritat

Bibliografia

• (2017 [17.ª edició]) Veritat i método, I, Edicions Seguix-me. ISBN 978-84-301-0463-5.
• (2015 [9.ª edició]) Veritat i método, II, Edicions Seguix-me. ISBN 978-84-301-1180-0.
• (2022 [3.ª edició]) Hermenéutica, estètica i història (antologia), Edicions Seguix-me. ISBN 978-84-301-1838-0.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Hans-Georg Gadamer.
• «Hans-Georg Gadamer. Ontologia estètica i hermenéutica», per Olga Gómez Milló.
• Hans-Georg Gadamer Homepage (alemà).
• Gadamer, Derrida i la política del sentit per Horacio Potel.
• Breu biografia d'Hans-Georg Gadamer.
• Entrevista a H. G. Gadamer sobre ètica en el llibre L'ètica en l'encreuament.
• «On Hermeneutical Ethics and Education», artícul de Miguel Ángel Quintana Pau sobre l'importància de la hermenéutica de Gadamer per a la nostra comprensió de la música, l'ètica i l'educació en abdós (anglés).
• ^{[enllaç trencat]}, artícul de Miguel Ángel Quintana Pau.
• Julián Marías es referix a Gadamer.
• «Heidegger's Early Years» (vídeo, 4:48 mins.) (anglés).
• «Caràcter hermenéutico del text lliterari», per Reynner Franco.
• «Sobre els muscles dels jagants: Gadamer i Foucault [1] archivat en Wayback Machine.», per Mariano Vilar.
• «Gadamer: hermenéutica i filosofia», per Luis I. de Santiago Guervós.
• «Hans-Georg Gadamer» en Philosophica: enciclopèdia filosòfica en llínea.