Hapua
Una hapua és una estany en la desembocadura d'un riu en una plaja mixta d'arena i grava, formada en l'interfaç ric-costa a on un riu típicament trenat, encara que a voltes serpenteante, interactua en un entorn coster que es veu significativament afectat per la deriva llitoral.[1] Els estanys que es formen en les costas de plaja mixta són comunes en la costa este de l'illa Sur de Nova Zelanda i durant molt temps li les coneix com hapua pels maoríés. Esta classificació diferencia a hapua d'estanys similars ubicats en la costa de Nova Zelanda denominades waituna.
Els hapua a sovint es troben en àrees costeres paraglaciarés[2] a on hi ha un baix nivell de desenroll coster i una densitat poblacional mínima. Els hapua es formen a mida que el riu crea un àrea paralela a la costa allargada, bloquejada de la mar per una barrera que altera constantment la seua forma i volum per la deriva llitoral.[1]</ref>[3] Esta deriva estén contínuament la barrera darrere de la qual es forma la hapua transportant sediment a lo llarc de la costa. Els hapua es definixen com a extensions angostes paraleles a la costa del llit del riu coster.[3] Descarreguen la major part de l'aigua almagasenada a l'oceà a través d'un efluent efímer i de gran movilitat.[4] El restant es filtra a través de la barrera pels seus alts nivells de permeabilidad. Els ecosistemes de hapua estan impulsats per una àmplia gama de processos dinàmics que generalment es classifiquen com a fluvials o marins; els canvis en l'equilibri entre estos processos, aixina com les condicions de barrera antecedents, poden causar canvis en la morfologia de la hapua, en particular la barrera. Els eixemples de Nova Zelanda inclouen les desembocadures dels rius Rakaia, Ashburton i Hurunui.
Mig ambient
[editar | editar còdic]Hapua ha segut identificat com establit en la regió costera de Canterbury Bight en la costa este de l'illa Sur. A sovint es troben en àrees de sediment de gra gros a on els rius contribuents tenen gradient de llit moderadament empinats.[1] Les plages en la regió de Canterbury Bight contenen una àmplia gama de tamanys de sediment, des d'arena fins a vores rodades[5] i estan expostes a les ones d'alta energia que conformen un ambient d'onage en la costa este.[6] Les plages són zones de reflexió més que de malbarat d'energia per les seues característiques morfològiques. En esta zona, les corrents de rebalaje i ressaca dominen els processos junt en el transport portuari.[7]
S'ha identificat que la costa este de l'illa Sur es troba en un periodo d'erosió crònica d'aproximadament 0,5 metros per any. Esta tendència a l'erosió és el resultat d'una série de factors. Segons l'esquema de classificació de Zenkovich,[2] els rius de la costa este poden descriure's com a 'menuts'; esta classificació no està relacionada en el seu cabal sino en l'insuficient cantitat de sediment que transporten a la costa per a nutrir-la. El sediment proporcionat no és adequat per a nutrir la costa contra les seues ones típiques d'alta energia i el seu fort deriva costera. Estos dos processos eliminen constantment els sediment i els depositen en alta mar o més dalt a la deriva.[8] A mida que la llínea costera s'erosiona, els hapua han anat "retrocedint" en erosionar la costa atrassera per a moure's cap a terra.[3]
Les hapua o estanys de desembocadura de riu es formen en ambients de micromareas. Un entorn de micromareas és aquell en el que l'amplitut de les marees (la distància entre la marea baixa i la marea alta) és inferior a dos metros.[1] Les corrents de marea en una zona de micromareas són menors que les que es troben en les costes mesomareales (de dos a quatre metros) i macromareales (més de quatre metros).[9] Els hapua es formen en este tipo d'ambient de marees ya que les corrents de les marees no poden competir en els poderosos fluix d'aigua dolça dels rius, per lo que no hi ha una penetració de les marees insignificant en l'estany. Un quart element de l'entorn en el que es forma hapua és el fort component de deriva llitoral. En la zona costera de Canterbury Bight, la direcció dominant de l'onage és cap al nort des del oceà Antàrtic.[1]
Una hapua també requerix sediment per a formar la barrera de l'estany. El sediment que nutrix la costa este de Nova Zelanda pot provindre de tres àrees diferents. El material altament erosionable dels Alps del Sur s'elimina per mig del ras; després és transportat a través de les planures de Canterbury per varis rius trenats fins a les plages de la costa este.[3] La segona font de sediment són els alts penya-segats que es troben en l'interior dels estanys.[8]
Característiques
[editar | editar còdic]Els hapua té una série de característiques que inclouen canvis entre una varietat d'estats morfodinámicos per canvis en l'equilibri entre els processos marins i fluvials, aixina com les condicions de barrera antecedents. La barrera d'arena i grava canvia constantment de tamany i forma com a resultat de la deriva costera. L'aigua almagasenada en el hapua drena cap a la costa predominantment a través d'una eixida; encara que també pot filtrar-se a través de la barrera depenent de la permeabilidad del material.[3][10]
Els canvis en el nivell de l'aigua de l'estany no ocorren com a resultat de l'intrusió salina o marea. L'aigua en una hapua és predominantment aigua dolça que s'origina en el riu associat. Els hapua no són estuaris al no haver entrada de marea; de tots modos, la marea té un efecte sobre el nivell de l'aigua en l'estany. A mida que la marea alcança el seu punt màxim, l'aigua de l'estany té una cantitat molt menor de barrera per a penetrar, per lo que el nivell de l'estany aumenta.[11] Açò està relacionat en una teoria física coneguda com a cap hidràulic. El nivell de l'estany té una forma d'ona sinusoidal similar a la de la marea, pero alcança el seu pico una miqueta més vesprada.[10] En general, qualsevol intrusió d'aigua salada en la hapua solament ocorrerà durant una tormenta a través del desbordament de les ones o el rocío de l'mar.[3][8]
Les hapua pot actuar com a font i sumidero de sediment.[8] La majoria dels sediment en la hapua provenen de fonts fluvials.[1] Durant cabals de riu mijos a baixos, generalment s'acumulen sediment més grossos en la hapua; mentres que partix del sediment més fi es pot transportar a través de l'eixida a la costa.[8]
Els hapua són extremadament importants per vàries raons. Proporcionen un víncul entre el riu i la mar per als peixos migratoris, aixina com un corredor per a les aus migratòries.[1][12] Perdre este víncul a través del tancament de l'eixida de hapua podria resultar en la pèrdua de generacions sanceres d'espècies específiques, ya que és possible que deguen migrar a l'oceà o al riu com a part vital del seu cicle de vida. Els maoríes també varen utilisar els estanys de la desembocadura del riu, com hapua, com a font de mahinga kai (recolecció d'aliments).[1][12]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Kirk, R.M. and Lauder, G.A. (2000). Significant coastal lagoon systems in the South Island, New Zealand: coastal processes and lagoon mouth closure, Department of Conservation.
- ↑ 2,0 2,1 Zenkovich, V.P. (1967). Processes of coastal development, Interscience Publishers.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 (2009).Beach Management, Principles and Practice.Earthscan Publications Ltd.
- 267, 280.
- ↑ “Paterson, A., Hume, T., & Healy, T. (2001). River mouth morphodynamics on a mixed sand-gravel coast. Journal of Coastal Research, 288–294.”
- ↑ “McLean, R. F. (1970). Variations in grain-size and sorting on two kaikoura beaches. New Zealand Journal of Marine and Freshwater Research, 4(2), 141–164.”
- ↑ “Davies, J. L. (1964). A morphogenic approach to world shorelines. Zeitschrift für Geomorphologie, 8, 127–142.”
- ↑ “Kirk, R. M. (1980). Mixed Sand and Gravel Beaches Morphology, Processes and Sediments. Progress in Physical Geography, 4(2), 189–210. doi:10.1177/030913338000400203”
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 (1991).Applied Geography.11(4)
- 267–287.doi:10.1016/0143-6228(91)90018-5.
- ↑ ”Short, A.D. (1991). Macro-Meso Tidal Beach Morphodynamics: An Overview. Journal of Coastal Research,417-436.”
- ↑ 10,0 10,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaGoring - ↑ “Hume, T. M., & Herdendorf, C. E. (1988). A geomorphic classification of estuaries and its application to coastal resource management–A New-Zealand example. Ocean and Shoreline Management, 11(3), 249–274.”
- ↑ 12,0 12,1 (2001).Ecology and Geomorphology of Coastal Shinge.
- 261–276.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hapua» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.