Harmonia preestablida
La harmonia preestablida és una teoria, en la filosofia de Gottfried Leibniz, per a explicar les interaccions entre les substàncies. Segons esta teoria, totes les substàncies en el món (tant els cossos com els esperits) semblen interactuar casualment les unixques en les atres perque han segut creades per Deu de manera que a cada canvi en una substància li corresponguen canvis coherents en les atres substàncies. El terme que ampra Leibniz per a estes substàncies és «mónadas» que ell descriu, en la seua obra Monadología, com «sense finestres», posat no existix interacció directa entre elles.[1]"En relació en l'idea de Deu com a principi ordenador de l'univers, la noció de l'harmonia preestablida remet a la concepció de que l'orde de l'univers és harmònic i es troba contingut en la figura d'un creador just, perfecte, bondadoso, que crea necessàriament el millor dels móns possibles". [2]
La primera aparició del terme es troba en un text escrit per Leibniz en francés, l'Éclaircissement du nouveau système de la communication dones substances (l'Aclariment del nou sistema de comunicació de les substàncies).[3] S'afirma allí que les relacions causals no depenen de relacions extrínsecas entre les coses, sino que estan contingudes en les coses mateixes, determinades d'una volta per totes per Deu, de modo que els "esforços no estan pròpiament més que en la substància mateixa".[4]
L'hipòtesis de Leibniz, sorgida en el debat sobre el dualisme cartesiano entre pensament i matèria, o entre res cogitans i res extensa, pretenia superar eixa dicotomia a través d'una visió harmònica que excloïa qualsevol relació causal de tipo mecànic entre les dos substàncies, o entre representació espiritual i acció corporal: les va colocar en plans paralels pero sincronisats, comparant-les en rellonges sincronisats per Deu, "Mónada de mónadas" que les resumix en la seua pròpia apercepción suprema.[5][6][7]
Per a Leibniz, tot funciona en vista d'un fi: inclús la matèria aparentment inanimada no actua mecànica i pasivamente com afirmaven Descartes i Locke des de punts de vista oposts. En efecte, en ella viu una entelèquia, o centre de força, que tendix a evolucionar segons les seues pròpies lleis.[8] No existixen causes accidentals que puguen interferir en la seua forma de ser, com la que superficialment s'atribuïx a que una bola de billar choc contra una atra bola.
La causa actua només des de dins, en el sentit de que cada mónada té inscrit en sí mateixa un destí que li és inherent, mentres que les relacions fenoménicas entre les distintes mónadas no tenen substància, sent només aparents: el fet de que la bola de billar es moga just quan és colpejada per una atra es deu únicament al sincronisme en el que les dos mónadas varen ser originalment coordinades per Deu, com dos rellonges que marquen el mateix temps encara que no tinguen conexió entre sí.[9]
Esta harmonia també permet explicar la concordancia entre pensament i matèria, entre percepcions i fenomens, entre el coneiximent de les lleis dels cossos i la seua dinàmica efectiva:[10]
Leibniz resol d'esta manera el dualisme cartesiano anant més allà de la tesis del ocasionalismo, d'acort a les quals Deu va intervindre contínuament per a afinar les representacions de les diverses mónadas de tant en tant, com un relojero que realineaba les manetes dels diversos rellonges en cada moment. Per a Leibniz, en canvi, es tracta d'una harmonia "preestablida", en el sentit de que Deu les ha sincronisat des del principi d'una volta per totes.
Atres interpretacions del concepte tendixen a vore similituts entre Descartes i Leibniz: "En la sexta de les seues Meditacions metafísiques, Descartes parla d'una "disposició coordinada de les coses creades per Deu", poc despuix d'haver identificat "la naturalea en el seu aspecte general" en Deu mateix. La seua concepció de la relació entre Deu i la seua naturalea normativa actualisada en el món existent recordava tant l'harmonia preestablida de Leibniz com el Deus sive Natura de Spinoza".[11]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Leibniz, Monadologia, § 7.
- ↑ Gomez, Lilén. «Definició d'Harmonia Preestablida». Consultat el 21-12-2022.
- ↑ «Prästabilierte Harmonie» (en de). Consultat el 21-12-2022.
- ↑ Plantilla:Lien web
- ↑ «Leibniz: l'harmonia preestablida 2». Consultat el 21-12-2022. «no queda sino la meua Hipòtesis, és dir, la via de l'harmonia preestablida per un artífex diví previsor que des del principi ha format cada una d'estes substàncies d'un modo tan perfecte i les ha regulat en tal precisió que, seguint solament les seues pròpies lleis rebudes en la seua ser, es troba, no obstant, concertada en l'atra: com si hi haguera entre elles una influència mútua o com si Deu intervinguera contínuament més allà del seu concurs general.»
- ↑ «donar-filosofia%29/ Armonia prestabilita» (en it). Treccani. Consultat el 21-12-2022.
- ↑ «Prästabilierte Harmonie» (en de). Consultat el 21-12-2022.
- ↑ «Harmonia preestablida». Encyclopaedia Herder. Consultat el 21-12-2022.
- ↑ Ubaldo Nicola, Antologia vaig donar filosofia. Atlante illustrato del pensiero, Demetra, 2002, pagg. 258 i segg.
- ↑ Giuseppe Carlotti. «Armonia prestabilita». Enciclopèdia Italiana.
- ↑ “II—John Cottingham: Descartes and Darwin: Reflections on the Sixth Meditation” (pdf) (1 de juny 2013). Aristotelian Society Supplementary Volume 87 (1). Oxford University Press. doi:. ISSN 0309-7013. OCLC 5884450451.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Hugo Sommer, De doctrina, quam de harmonia praestabilita Leibniz proposuit, Gottinga, 1866
- Rudolf Eisler, Kritische Untersuchung dones Begriffes der Weltharmonie und seiner Anwendungen bei Leibniz, S. Calvary, Berlino, 1895
- Ignazio Vitale, L' armonia prestabilita in Leibniz, Padova, CEDAM, 1959
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Armonía preestablecida» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.