Hidrografia
_(20327907505).jpg)
La hidrografia és una branca de les ciències de la terra (geografia) que consistix en la descripció i l'estudi sistemàtic dels cossos d'aigua planetarios, fonamentalment els recursos hídrics continentalés. Pel seu camp d'estudi, l'hidrografia es vincula en atres ciències geogràfiques, en particular en la geomorfología, la hidrologia i la climatologia.[1] En castellà este us està comunament restringit a les aigües continentals; mentres que l'estudi, medició i descripció dels oceans, mars, i costes es considera part de l'oceanografia física, no sent aixina en atres idiomes, com l'anglés o francés en l'us de hydrography o hydrographie.
En l'estudi de les aigües continentals, les característiques hidrogràfiques importants dels rius són: cabal, conca, alvertent hidrogràfic, caixer o llit, règim fluvial, dinàmica fluvial, erosió, sedimentación fluvial, tipos de valls i pendents.[1]
L'hidrografia també s'ocupa de predir com és que les característiques de rius, llac, mars i atres accidents geogràfics que contenen o transporten aigua canvien a lo llarc del temps. L'informació és rellevant per a activitats de navegació i atres activitats marines i llacustres, incloent desenroll econòmic, seguritat i defensa, investigacions científiques i protecció del mig ambient.[2]
Història
[editar | editar còdic]
Els orígens de l'hidrografia es remonten a l'elaboració de cartes de navegació per part dels mariners que s'adinsaven en noves aigües. Estes cartes solien ser propietat privada, inclús secrets molt ben guardats, d'individus que les utilisaven per a obtindre ventages comercials o militars. A mida que el comerç transoceànic i l'exploració aumentaven, els alçament hidrogràfics varen escomençar a portar-se a terme com un eixercici per dret propi, i l'encàrrec dels alçament ho feyen cada volta més els governs i les oficines hidrogràfiques especials. Les organisacions nacionals, especialment les armada, es varen donar conte de que la recopilació, sistematisació i distribució d'estos coneiximents els proporcionava grans ventages organisatives i militars. Aixina varen nàixer organisacions hidrogràfiques nacionals dedicades a la recopilació, organisació, publicació i distribució de l'hidrografia incorporada a les cartes i els rumbos de navegació.
El cartógrafo holandés Lucas Janszoon Waghenaer va produir les primeres cartes nàutiques verdaderes en l'any 1584[3] va ser una figura notable de l'edat d'or de la cartografia flamenca, conegut per les seues contribucions pioneres en cartografia nàutica. La seua primera publicació, Spieghel der zeevaerdt ("l'espill del Mariner") va aparéixer en 1584. Este llibre de mapes combinava un atles de cartes nàutiques i indicacions de navegació en instruccions per a la navegació per les aigües costeres (cabotaje) d'Europa i del noroest d'Europa.
La década de 1660 va experimentar un aument del pensament científic en França i Anglaterra. Entre atres bestreta va haver una gran producció de cartografia marina. La continuació de la cooperació entre científics francesos i britànics durant la primera mitat de el XVIII, va originar les idees geodèsiques formulades per César Cassini, passant a l'us de la triangulació per a mesurar la terra i més vesprada, adaptar-les a les prospeccions marítimes.
A finals de el XVIII, l'us horisontal del sextant i el círcul reflectante essencialment un octant estés a un círcul complet[4] en indicadors d'estació, havia permés fixar, el lloc exacte i la velocitat i adaptar-ho a la sonda. Esta bestreta tècnica va conduir directament a un aument generalisat de la precisió en l'inspecció de l'mar. Molts països marítims d'Europa i Amèrica, ya varen establir les seues institucions i agències hidrogràfiques abans de finals de el XIX.[5]
Abans de la creació de l'Oficina Hidrogràfica del Regne Unit, els capitans de la Royal Navy eren responsables del recapte de les seues pròpies cartes. En la pràctica, açò significava que els barcos a sovint navegaven en informació inadequada per a la seguritat de la navegació, i que quan s'inspeccionaven noves zones, les senyes rara volta aplegaven a tots els que els necessitaven. El Almirantazgo britànic va nomenar a Alexander Dalrymple com hidrógrafo en 1795, en la missió de recopilar i distribuir cartes als bucs del seu Majestad. En un any es varen cotejar les cartes existents dels dos sigles anteriors i es va publicar el primer catàlec.[6] La primera carta elaborada baix la direcció del Almirantazgo va ser una carta de la baïa de Quiberon, en Bretanya, i va aparéixer en 1800.
Baixe el mando del capità Thomas Hurd, el departament va rebre les seues primeres directrius professionals, i els primers catàlecs es varen publicar i es varen posar a disposició del públic i d'atres nacions. En 1829, el contralmirante Sir Francis Beaufort, en calitat de hidrógrafo, va desenrollar l'Escala epónima, i va introduir les primeres taules oficials de marees en 1833 i els primers "Avisos als navegants" en 1834. L'Oficina Hidrogràfica va experimentar una expansió constant a lo llarc de el XIX; en 1855, el Catàlec de Cartes enumerava 1981 cartes que donaven una cobertura definitiva a tot lo món, i produïa més de 130 000 cartes a l'any, de les que es venien aproximadament la mitat.[7]
El 1747, Murdoch Mackenzie[8] va ser el primer hidrógrafo a desenrollar un esquema de triangulació local durant el seu estudi sobre les Illes Orcadas. El 1750, va escriure: "La vida i la fortuna de les persones que treballen en la mar, depén en gran mida de les cartes de navegació" [...] A continuació, va descriure la metodologia per a mesurar una llínea de base, desenrollar una ret de triangulació, construir "balizas o punts de referència" sobre punts destacats de la ret i, seguidament, situar el seu barco *sondador i usar els rodament de la brúixola que es creuaven en estos punts durant les operacions de sondeig.
Els Estats Units varen escomençar a fer contribucions a les ciències de la geodèsia i l'hidrografia el 1807, en els inicis del sondaje de la costa dels Estats Units. El suís, Ferdinand Hassler, va ser triat per a dirigir esta organisació embrionària. Benjamin Peirce,[9] que va ser cap de les operacions de control de costes en la década de 1850, i Charles Schott, el principal matemàtic i geodesista de la Coast Survey, varen alvançar en els coneiximents. El seu treball, com el de Hassler, estava relacionat en els problemes de posicionament terrestre, pero en última instància açò va conduir a cartes nàutiques molt més precises.
Etimologia
[editar | editar còdic]La paraula hidrografia procedix del grec antic ὕδωρ (hydor), "aigua" i γράφω (graphō), "escriure".
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 C. D. de Jong, G. Lachapelle, I .A. Elema, S. Skone- Hydrography. (2006) 364 pages, ISBN 9040723591, ISBN 9789040723599
- ↑ «International Hydrographic Organization».
- ↑ Hydro International (ed.): «The History of Pursuing Hydrographic Measurement Accuracy» (en anglés). Consultat el 7-06-2021.
- ↑ Smithsonian National Museum of American History, NMAH (ed.): «Reflecting Circle. Instrument de navegació» (en anglés). Consultat el 17-11-2022.
- ↑ UNB libraries, Journals (ed.): «The history of hydrography. An Enlightened European Era 1660-1800» (en anglés) (PDF). International Hydrographie Review, Monaco,. Consultat el 7-06-2021.
- ↑ «The United Kingdom Hydrographic Office timeline» (en anglés). UKHO.
- ↑ «Charting the world for over 200 years» (en anglés). www.ukho.gov.uk. UKHO.
- ↑ «The great cartographer: Murdoch Mackenzie» (en anglés). frontiersmagazine.org/, 2019.
- ↑ NOAA Central Library (ed.): «Benjamin Peirce and “The Science of Necessary Conclusions” (1867-1874)» (en anglés). Consultat el 7-06-2021.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hidrografía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.