Aigües continentals

Archiu:Lake Lenongen ( CAPS 0 Edy plate 41).jpg

Llac Lenongen en Noruega, eixemple d'aigües continentals.

Les aigües continentals són cossos d'aigua dolça permanents que es troben sobre o baix de la superfície de la Terra alluntats de les zones costeres (llevat per les desembocadures dels rius i atres corrents d'aigua). Són zones les propietats de les quals i usos estan dominats pels acontenyiments de condicions d'inundació, ya siguen permanents, estacionals o intermitents.

Algunes aigües continentals són rius, llac, planures d'inundació, embassaments, chapullés i sistemes salinos de l'interior del país.

Tipos d'aigües continentals

Existixen dos tipos d'aigües continentals: les superficials i les subterrànees.

Aigües terrestres

L'us principal d'estos cursos d'aigua té que vore en el rec, el consum humà, la hidroelectricitat o els usos recreatius. Si ocupen una gran extensió reben el nom de marés interiors, ademés de que es distinguixen entre llac d'aigua dolça o llac salats (en una concentració de sals superior al 5 %). Aixina mateix depenent del sistema d'alimentació del llac, es classifiquen en llac de règim pluvial, la seua aigua prové de les pluges; nival, la seua font prové de la fundició de la neu; pluvionival, en alimentar-se tant de precipitacions com de la neu; fluvial, prové d'un riu; glaciar, en vindre d'un glaciar i freàtic, en formar-se quan aumenta el [nivell freàtic] de la zona en la que es troben situats, és dir, el nivell d'aigües subterrànees. Pero la classificació més comuna és la que es fa atenent al seu orige, distinguint entre:

• Lagos tectónicos, quan de troben en zones de fractures i afonaments de la corfa terrestre com les originades per fallas, plegaments o moviments d'elevació o afonament terrestre (moviments epirogénicos). Són els casos del mar Morta, que està situat a 400 metros per baix del nivell del mar Mediterrànea.

Archiu:Laguna Negra de Urbión vista general. CAPS 6

Estany Negre (Soria), eixemple de llac de barrera.

• Lagos de barrera o embassats quan s'han originat al taponarse les corrents d'aigua en una vall per mig de morrenas glaciars, colades volcàniques, solsides de terra, llaus o l'arrastre de materials pels afluents; també poden trobar-se davant una barrera artificial. Un eixemple és l'Estany Negre en Soria.

• Lagos d'erosió o glaciars, quan les depressió han segut excavades per les grans llengües glaciars durant el cicle erosivo del glaciar, és dir, mentres estiga en moviment en arrastrar el glaciar materials constituint les morrenas, les quals es depositen en l'extrem frontal de la llengua glaciar i, per sobreexcavación, es forma una hondonada que dona lloc a un llac. Són de forma allargada i de tamany variable. Generalment la seua forma es troba adaptada a la vall erosionada pels glaciars. Els llac d'orige glaciar estan ubicats en estes cubetas formades per les morrenas, presentant una forma variada i permetent, en les seues vores, l'establiment d'una densa vegetació, principalment de coníferas. Estos boscs de coníferes solen ser aprofitats i explotats per a obtindre fusta i fabricar paper. A este apartat pertanyen també els llac de circ glaciar, per lo comú menuts i que solen presentar un riu d'alimentació i un atre emissor.

• Lagos cràters, són els que ocupen les calderes volcàniques, resultat de l'explosió del cràter d'un volcà. Solen ser molt reduïts, en parets casi verticals i una superfície més o menys vertical. Un eixemple és l'Estany de Posadilla (Ciutat Real).

• Lagos de conques endorreicas, és dir, que no desemboquen a la mar; són depressió del terreny sense eixida a l'mar. Les seues aigües solen ser saladas, per l'evaporament d'estes i la progressiva concentració de sals a lo llarc del temps, cas de l'estany de Gallocanta (Terol).

• Lagos fluvials que sorgixen en valls molt planes, a penes sense desaiguador, quan les grans avingudes dels rius inunden els màrgens.

• Lagos residuals, que són testimoni d'antigues mars llentament desecados i, en freqüència, de gran salinitat. Com per eixemple el mar Caspio.

• Lagos càrstics, freqüentment subterràneus, apareixen en els clavills i depressió de les roques calcàrees en produir-se l'erosió d'este tipo de roques per l'acció de l'aigua.

• Les albuferas són estanys formats per aigua de les altes marees en regions de plages o costes baixes. Cas de l'albufera de Adra o la de Doñana.

Els llac solen ser estructures inestables que tendixen a desaparéixer. S'alimenten en els aportes d'aigua procedents de precipitacions atmosfèriques o de l'aigua aportada per un o varis rius o glaciars. Les pèrdues es deuen bàsicament al ric emissari (riu pel que desaguan) i a l'evaporament, segons la seua situació geogràfica, és dir, si es troben en zones a on fa molta calor o la humitat és molt baixa, o en atres casos, a on existixen uns nivells de precipitacions molt baixos que fan tant que el riu que els sustenten duga molt poc cabal d'aigua com que la seua alimentació a través d'esta pluja siga escassa.

En zones desérticas els llac són casi inexistents, aixina, els chotts del Sahara només tenen aigua despuix d'una tempestat. Estos són llac salinos que queden estancats quan plou i desapareixen a l'instant quedant una capa de sal a on estava anteriorment la seua conca. La desaparició dels llac sol ser deguda a dos causes principals: per l'erosió de les barreres que retenen l'aigua i per colmatarse la seua conca de sediment.

Si l'aigua aportada anualment al llac és igual a les seues pèrdues, el llac es manté en equilibri; pero quan les pèrdues superen als aportes, el llac va desapareixent poc a poc.

Els llac de chicotetes dimensions es confonen en estanys i els de major extensió reben freqüentment el nom d'mar.

Els llac tenen una gran importància en l'àmbit ecològic, puix representen un ecosistema i en ell s'establix un equilibri entre els sers vius aquàtics i els vegetals.

Rius

Artícul principal → Riu.

Archiu:White River and Missori River from space 1.jpg

Image satelital de la desembocadura del riu Blanco i el riu Missouri en l'estat de Dakota del Sur. EE. UU.

Els rius són corrents d'aigua que fluïxen per un caixer des de terres altes a terres baixes i que finalment aboquen a un llac, a un atre riu o a la mar, llevat en zones desérticas, a on poden desaparéixer per consunción. En realitat no hi ha diferències fonamentals entre torrents i rius, solament la seua llongitut i periodicitat.

Un riu es caracterisa pel seu cabal i el seu règim. Es pot distinguir també entre llit menor (l'estret canal ocupat per la corrent d'aigua) i llit major (el caixer major ocupat per les riuades). Segons el seu orige es diferencien varis tipos de rius:

• D'orige glaciar, quan les seues aigües decorregudes procedixen de la fusió del gele glaciar,
• D'orige noval, resultant de la fusió de les neus en primavera i en estiu,
• D'orige pluvial, formats per les pluges principalment d'hivern.

El territori regat per un riu i els seus afluents es denomina conca hidrogràfica. El conjunt d'un riu i tots els seus afluents es denomina sistema de drenage, i la combinació de varis sistemes de drenage formaran varis models de drenage. El riu és l'agent principal de transport en un cicle fluvial.

Els rius transporten materials en dissolució i residus sòlits. En estos materials transportats, els rius porten a terme en el terreny una erosió, que dona orige a diferents perfils de valls fluvials. Com a conseqüència de les accions erosiva i depòsit el llit tendix a un perfil cóncau. El curs alt del riu té un gran poder erosivo (pot formar desfiladeros, hoces, goles...). La vall en cort travessera presenta forma de V. Quan es produïxen desnivells en el seu caixer, formen cascadas o catarates.

La principal acció del curs mig, de pendents més suaus és la de carrege encara que també la deposición de materials grossers. En la desembocadura es troba baix, ample, i de poca pendent, a on es depositen les arenes i rovines, que poden aplegar a formar deltes.

Molts rius, per l'escassa pendent i l'esgambi de les seues valls són navegables en el curs baix ( Danubio, Volga, Amazones).

Aigües polars

Les aigües polars són grans masses d'aigua congelada ubicades en els pols geogràfics del planeta. Són regions cobertes de capes de gèl que creen les cridades conyes polars, ubicats en el continent antàrtic i l'oceà Glacial Àrtic, per lo general hi ha gèl marí en la seua superfície, especialment durant els mesos d'hivern.

Glaciars

Archiu:Glacier Blanc1.jpg

Glaciar Blanco. Parc nacional de Ecrins (França). En l'image s'aprecia el front de la llengua del glaciar.

Artícul principal → Glaciar.

Els glaciars són grans masses de gèl situades sobre una superfície de terreny, que es desplacen llentament en descens a favor de la pendent i a partir d'una conca (circ glaciar). La condició de formació d'un glaciar és la de que la cantitat de neu caiguda durant un hivern excedixca a la fosa durant l'estiu següent, constituint el nivell de les neus persistents, i si la neu no fon res el de les neus perpètues. D'esta manera cada any es va superponent una massa de neu a la ya acumulada, i és el seu propi pes el que elimina les capes d'aire que han quedat despuix de les successives nevades, i per fusió parcial i rehielo es congela de nou, unint-se els cristals aïllats, este fet és lo que es diu re cristalisació. Aixina es forma un agregat granular, cridat neviza. Per continuació del procés, la neviza es transforma en gèl blanc a partir del que s'origina el gèl glaciar, de color blavenc. Al espesarse esta capa de gèl, comença a desplaçar-se a favor de la pendent convertint-se aixina en un glaciar actiu. Els glaciars poden fluir costera avall o a lo ample pel seu propi pes fins a desembocar en sistemes hídrics. Poden derretirse, evaporar-se o donar pas a la formació d'icebergs.

Les llengües glaciars varien segons la pendent, rugosidad i càrrega de gèl. Si alcancen la mar es formen témpanos o icebergs, en fondre's en el contacte de l'aigua d'mar. El gèl té la propietat de fluir com si es tractara d'una matèria plàstica, i s'adapta perfectament al fondo i a les parets de la vall. La velocitat de la massa del gèl no és la mateixa en totes les seues zones, sent major en la superfície i en el centre que en el fondo i els laterals, pel rozament del gèl. La velocitat de descens és molt variable, oscilant al voltant d'uns 15 centímetros diaris.

En un glaciar es distinguix tres parts: circ, llengua i entanque glaciar. El circ glaciar és la zona rodejada de montanyes situada en el nivell de les neus perpètues, presenta uns clavills anomenats rimayas entre la paret rocosa i el gèl del glaciar. La llengua del glaciar és la massa de gèl que discorre per la vall. Per efecte del moviment, el gèl es fractura en roçar en el fondo de la vall, lo que provoca l'aparició de clavills travessers denominats crevasses.

Els materials que el glaciar arranca en baixar per la vall glaciar (caixer pel que s'esgola el glaciar), transporta i deposita constituïxen les morrenas. Existixen morrenas laterals, que en confluir dos llengües donen lloc a morrenas centrals; morrenas de fondo, conjunt de fragments arrancats del fondo i morrenas frontal, davant del glaciar, depòsit de materials en fondre el gèl. Els depòsits de materials que deixen els glaciars es diuen tillitas i es distinguixen per ser una mescla de vores angulosos, és dir, sense redonejar degut a que els glaciars duen la seua càrrega en suspensió i no poden erosionar els materials transportats, de tots els tamanys, composicions i densitat.

En alguns glaciars, baix la superfície del gèl, circula una intensa corrent d'aigua anomenada riera subglaciar, que a voltes pot arrastrar blocs de gèl.

Les valls afectades pels glaciars s'eixamplen, i el seu perfil travesser adquirix la forma característica de U.

Existixen diversos tipos de glaciars depenent de la seua localisació latitudinal i respecte a l'altura a on es localisen.

• Els glaciars de vall es localisen en zones altes, independentment de la seua localisació latitudinal, són llarcs i estrets, naixent en les capçaleres de les conques a on se situen i circulant dins de les valls de les cadenes montanyoses. Consta d'un circ i d'una gran llengua glaciar, que aplega fins a la zona de fusió del gèl. Estan molt desenrollats en Alaska, Himalaya o Nova Zelanda.

• Els glaciars de circ o penjat, típics de cadenes montanyoses de latitut miges. Són glaciars de chicotetes dimensions ocupant únicament el seu propi circ, ya que per raons climatològiques, la llengua fon ràpidament sense aplegar a formar-se en realitat. Com a eixemple destaquem el glaciar del Aneto, de poc més d'un quilómetro d'extensió localisat en els Pirineus espanyols.

• Els glaciars de peu de mont, o alaskiano, estan format per la conjunció de varis glaciars de vall, que formen una enorme superfície de gèl que en aplegar a la vall s'expandixen formant palmitos i quedant fora del control del relleu. Eixemples en Alaska o Chile.

• Glaciars escandinaus o de conya, típics de cadenes montanyoses de latitut miges, és dir situats en zones una miqueta alluntades de les zones polars, es localisen en superfícies de terreny planes i llimitades per montanyes elevades. Estos glaciars omplin completament les seues valls.

• Glaciars alpins, són menuts glaciars de vall que estan nutrits per una o més conques de circ i presenten una zona de descàrrega, Poden unir-se varis formant rets. Els millors eixemples els trobem en els Alps.

• Glaciars continentals o Indandsis, sent este un glaciar de conya de grans dimensions en més d'un quilómetro de gruixa que cobria part dels continents europeu, americà i asiàtic durant la màxima extensió dels gèls pleistocenos. Actualment, són propis de Groenlàndia i l'Antàrtida; la gruixa mija del gèl és de dos quilómetros. A voltes descollen picos rocosos per damunt de la superfície de gèl, que corresponen als cims de montanyes i es coneixen en el nom de nunataks.

• Glaciars marins, són els glaciars que es formen en congelar-se l'aigua marina. En la seua formació, hi ha una primera fase de formació de cristals, després s'unixen formant una capa prima cridada pancake-isse, la qual va creixent en gruixa i es cementa formant-se els gèls marins o packs.

Aigües subterrànees

Artícul principal → Aigua subterrànea.

La hidrogeología és la ciència que s'ocupa de l'estudi de les aigües subterrànees.

Del total d'aigua de precipitació, una part circula per la superfície, una atra s'evapora i una atra s'infiltra per a formar les aigües subterrànees. Per a que l'aigua d'infiltració puga penetrar en les roques i circular per elles, és necessari que estes siguen porosas i que els poros es comuniquen entre sí o estiguen fracturades, fisuradas o trituradas. La permeabilidad d'una roca és la seua capacitat per a transmetre els decorreguts. Per eixemple: l'argila pot tindre una porosidad tan elevada com l'arena, pero la seua permeabilidad és casi nula, ya que els buits no estan conectats.

En relació en la conducta de les aigües subterrànees, es distinguixen dos classes de roques, permeables i impermeables. Les permeables permeten el pas d'aigua, com les gravas, arenas, areniscas, calcàreas diaclasadas i roques fisuradas. Les roques impermeables són les margas, pissarras, i argilas, que no deixen passar l'aigua.

Del volum d'aigua que cau sobre les àrees emergides, una part, retornarà a les masses d'aigua (oceans, llac) a través dels caixers superficials(rius), podent-se incorporar-se a l'atmòsfera per evaporament. Una atra part s'infiltrarà en el subsol a través dels poros, clavills i fissures. Una fracció serà interceptada en la part superficial del sol, en la zona no saturada, per les plantas i incorporada als seus cicles vitals, tornant part a l'atmòsfera per mig de mecanismes d'evapotranspiración. El restant d'aigua seguirà el seu trayecte a través d'aquelles formacions geològiques que, quan tenen capacitat d'almagasenar o transferir aigua es denomina aqüífers. Tots els buits de les formacions quedaran farcidures d'aigua, trobant-nos en l'anomenada zona saturada.

Respecte als tipos d'aqüífers, la classificació estaria formada per les de porosidad intergranular i les de porosidad associada a fissures o fractures. Els de porosidad intergranular corresponen a les formacions geològiques detrítiques( arenes, graves ); que la seua porosidad i permeabilidad dependrà de les característiques de la seua textura.

Respecte al grup d'aqüífers per fracturación, englobaria a aquelles formacions en capacitat d'almagasenar i transmetre aigua a través de la seua ret de fissures. En el cas de les formacions carbonatadas (calcàrea, dolomías), està ret de fissures s'ampliaria pels fenomens de dissolució produïts pel pas de l'aigua.

Les aigües subterrànees i l'abastiment humà

La vida de l'espècie humana s'ha desenrollat entorn a l'aigua. Els establiments humans sempre s'han realisat en punts en disponibilitat d'este recurs. Es coneixen casos de abastiment “d'orige subterràneu” especialment manantialés i fonts.

En una gran part dels països, tant desenrollats com els denominats Tercer món, dominen la procedència subterrànea de les aigües consumides per a abastiment. En les regions àrides i semiáridas s'entén que les aigües subterrànees són la procedència majoritària per a consum humà al no haver o ser insuficient la disponibilitat dels almagasenament o corrents superficials.

Les aigües subterrànees i l'agricultura

Les ventages del rec des dels aqüífers front al procedent de cursos o almagasenament superficials poden resumir-se en els següents aspectes:

• Distribució geogràfica: mentres que l'aigua superficial es presenta en espais ben definits (rius, llac, embassaments) que ocupen àrees d'escassa extensió, els aqüífers poden presentar-se baix extenses regions.

• Almagasenament: els volums d'aigua almagasenats en els aqüífers són molt superiors als que poden regular-se en la superfície. Açò supon una major regularitat dels cabals disponibles, en ser els aqüífers menys sensibles a les variacions estacionals.

D'estes ventages deriva la major facilitat per a realisar un desenroll escalonat de l'activitat agrícola, al no dependre de les grans i costoses infraestructures d'obres de regulació, transport i distribució, necessàries en els regadius en aigües superficials. En països en abundant disposició d'aigües superficials com l'Europa occidental, els percentages de abastiment en aigües subterrànees són de l'orde del 99 % en Dinamarca, 68 % en Itàlia, 76 % en Bèlgica...

L'explicació podem trobar-la en analisar les principals ventages de l'abastiment que van des dels aqüífers front al de les aigües superficials que es resumixen en:

• Regularitat i seguritat dels cabals. L'explotació dels almagasenament subterràneus oferixen major facilitat de regulació dels cabals necessaris, sent menys sensible als canvis estacionals, situacions meteorològiques anómales (sequies, inundacions...).

• Calitat de l'aigua. Les aigües de procedència subterrànea tenen, millor calitat com a aigua de consum que les superficials. La major part de les aigües embotellades procedixen de manantiales o captació subterrànees.

• Proximitat geogràfica respecte a la demanda i competitivitat econòmica. Gran part de les aglomeracions urbanes s'ubiquen sobre o pròximes a formacions geològiques acuífero.

Les aigües subterrànees i l'indústria

És difícil quantificar l'orde de magnitut del consum que esta activitat supon. La tendència actual de deslligar determinades activitats industrials de les zones residencials, fa que siguen cada volta més freqüent que estes indústries s'abastixquen d'aigua subterrànea com a alternativa menys costosa.

No tot són ventages en l'explotació de les aigües subterrànees per al regadiu, que poden derivar en problemes d'a voltes complexa solució. Eixemples d'això són la contaminació difusa per fertilisants i productes fitosanitarios.

Impacte sobre la hidrosfera

Actualment, es considera com hidrosfera a les tres quartes parts de la superfície terrestre ocupades per aigua en qualsevol dels tres estats, encara que com a aigües continentals només es trobe un 2.7% d'esta, en forma de glaciars, rius, llac, aigües subterrànees i una cantitat mínima en l'atmòsfera com a vapor d'aigua.

Part de l'aigua està en constant moviment i canvi d'estat, dels oceans als continents i viceversa, este fenomen és el cicle hidrològic. Este procés comença en el calfament de les aigües per l'energia rebuda del sol, d'esta manera una chicoteta part s'evapora i pansa a l'atmòsfera, es condensa i forma els núvols. Estes, en saturar-se de vapor d'aigua, produïxen precipitacions en forma de pluja, neu o graniç. Aixina l'aigua torna de nou als continents i posteriorment a mars i oceans.

L'aigua és un gran recurs natural, ademés de renovable; encara que pot tindre bones i males conseqüències:

• La falta de precipitacions no provoca danys materials, pero sí pot dur a crisis, per eixemple econòmiques, sobretot en l'activitat agrícola i ganadera. En este fenomen el ser humà pràcticament no pot influir, a banda de controlar el consum d'aigua com recurs renovable que pot ser agotat.

• Pel contrari l'excés de precipitacions sí pot ocasionar grans danys materials, generalment lligats en les inundacions, que poden ser produïdes per diverses causes:

Les condicions meteorològiques poden provocar pluges torrencials i tormentes deixant índexs de precipitacions molt altes i concentrades, lo que comporta a les avingudes dels rius. Més concretament en el Mediterràneu cada any solc produir-se una situació atmosfèrica gota freda, que consistix en precipitacions molt intenses.

Del desgel, implicant la fusió de gèl i neu de montanyes pot provocar inundacions.

Hi ha atres causes com el trencament de dics naturals.

Ademés dels fenomens naturals contribuïxen factors de risc algunes activitats humanes que les provoca directament:

la deforestación i pràctiques agrícoles inadequades, disminuïx la permeabilidad del sol i favorix l'erosió. açò provoca una major corrent superficial arrastrant materials i agravant les avingudes dels rius.

la construcció i impermeabilisació de caixers aumenta la corrent superficial

el trencament d'assuts provoca grans avingudes que donen lloc a inundacions.

les enrunes i diferents tipos de residus materials poden taponar caixers fluvials i desmoronarse en les riuades.

per últim l'ocupació de zones de rec, és dir, l'assentament humà en lloc a on es poden provocar avingudes.

Les conseqüències més destacades de les inundacions són les pèrdues de vides humanes. Les pèrdues econòmiques estan relacionades en l'agricultura i ganaderia. Per a previndre les inundacions podem prendre diverses mides que poden ser de dos tipos:

• En primer lloc medides estructurals:

• La construcció d'embassaments de laminación, és dir, assuts que regulen el cabal en les riuades dels rius.
• La construcció de dics paralels al caixer del riu, per a contindre el desbordament.
• La correcció i regulació de caixers, per mig de neteges o eixamplades que permeten acull un major cabal.

• En segon lloc activitats de gestió i d'ordenació del territori:

• Es poden reforestar i estabilisar les ales, per mig de pràctiques de cultiu en espècies adequades, el aterrazament de les ales, instalant dics de contenció en la base dels alvertents...

• L'ordenament del territori basat en mapes de risc, que restringixca l'us de les zones inundables.
• Analisat plans d'emergència per a protecció civil, encaminats a reduir els efectes de les situacions de catàstrofe per a les persones, els bens i els servicis.
• I unes atres com implantar un sistema de segurs o instalar rets d'alarma, per a minimisar els danys en cas que ocórrega una inundació; normatives d'evacuació, mides d'informació i difusió pública sobre el risc existent.