Anar al contingut

Hierofante

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Un hierofante o jerofante (del grec ἱεροφάντης, 'el que fa aparéixer lo sagrat'[1]) és un ranc dins dels sacerdots de l'antiga religió grega, concretament el sum sacerdot del cult de Eleusis en el Ática aixina com els de uns atres cults mistéricos. Se li considerava un intérpret dels misteris sagrats i era l'encarregat d'instruir als iniciats en dits misteris.

Per a ser elegible per a este càrrec devia ser membre del linaje dels descendents d'Eumolpo (eumólpidas), una de les antigues famílies fundadores d'Eleusis. Esta família era l'autèntica propietària del cult que va escomençar per ser local i va acabar estenent-se per tota Grècia. Els heralts i daducos devien pertànyer per la seua banda a la família dels cérices.

Vestia una llarga capa púrpura en brodats d'or (ependutes) i una cinta dorada anomenada estrofio li cenyia el cap. També calçava botes altes tracias. En la cerimònia en la que assumia el seu càrrec tirava el seu antic nom simbòlicament a la mar i des de llavors només se li coneixia com Hierofante i atres títuls sagrats, estant prohibit pronunciar el seu nom secular.[2] S'esperava d'ell que duguera una vida recta i en celibat.

Era l'encarregat de presidir els ritos dels Misteris Eleusinos. Abans de començar enviava als seus heralts (hierocérices) a pregonar la treua que imperava durant estos i en iniciar-se la cerimònia demanava als estranys i als criminals i impuros a que s'alluntaren per a no profanar els ritos. Durant estos era auxiliat pel segon sacerdot o daducos (gr. δᾳδοῦχος, ‘portador d'antorcha’), i atres oficiantes de menor ranc i en el seu transcurs els misteris eren revelats als iniciats.[3]

Era una dignitat molt respectada en l'antiguetat, si ben la seua importància va ser decaent en época imperial. Es coneixen els noms de varis hierofantes: Eunapio, Nestorio, Prisco i Shanoa. Coneixem sobre l'últim hierofante (si ben no menciona el seu nom), i considerat un hereje, gràcies a Eunapio que va arreplegar una profecia de l'últim hierofante llegítim (de nom també ignorat) en la que s'anticipa la destrucció del temple i el fi del cult cap a 395 quan Alarico I va invadir Grècia.[4] Pese a ser el sum oficiante dels ritos de Eleusis, tota la celebració era supervisada pel Arcont Basileo o arcont rei, enviat des d'Atenes en el periodo en que esta va ser la polis hegemònica en la regió. Este s'encarregava principalment de les finances.

Atres usos del terme

[editar | editar còdic]

Es coneix també com hierofante la fèrula papal en forma de creu de tres braços de tamany decreixent d'avall dalt que tradicionalment usaven els papas. La seua forma està relacionada en el simbolisme de la triple corona de la tiara papal, simbolisant la triple autoritat del papa. En l'actualitat ha caigut en desús en favor de creus convencionals i bàculs pastorals, si be se seguix amprant en ocasions solemnes, com en 1983 i 2000, quan va ser usada per Juan Pablo II en la cerimònia d'obertura de la Porta Santa en l'Any Jubilar.cita requerida

També es coneix com El Hierofante a una carta de la baralla del tarot.cita requerida

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Karl Kerényi, Eleusys, Archetypal Image of Mother and Daughter/Die Mysterien von Eleusys
  2. Luciano de Samosata, Lexífanes p.10
  3. https://web.archive.org/web/20100820154416/http://abcdioses.noneto.com/grecia/semid2/hierofante.htm
  4. Eunapio Vida dels Sofistas, pp. 437-439


Referències

[editar | editar còdic]