Sacerdot
El sacerdot és una persona que es dedica en una designació específica a realisar actes de cult en una religió, en ocasions com a intermediari entre els membres d'una comunitat religiosa i la divinitat a la que estos adoren.[1] Es diu «sum sacerdot» a qui eixercix la màxima autoritat religiosa en algunes confessions, normalment com a hereu d'alguna tradició històrica. En moltes cultures, la casta sacerdotal constituïa una classe social dominant, associada o en ocasions enfrontada al poder civil.
El sacerdot en les religions politeistes
[editar | editar còdic]En les religions politeistes, de les quals es poden posar com a eixemples destacats la dels antics grecs, els romans, els azteca, els antics egipcíacs i uns atres, el sacerdoci s'especialisa i cada divinitat té els seus propis sacerdots. Aixina mateix en la cultura grecorromana es podien trobar sacerdots dedicats al cult de Zeus i en les civilisacions indoamericanas (com els chibchas) els sacerdots del cult solar. La casta sacerdotal que es dedicava al cult d'un deu en particular, s'encarregava del temple, dels sacrificis i de l'administració de les ofrenes (sense l'existència de les quals es produïa la decadència i desaparició de la casta) dedicades al mateix. Es pot comentar el cult romà a la deesa Vesta que s'encomanava a #sacerdot molt apreciades pel poble romà, les vestales, que gojaven de numerosos privilegis.
En l'Antic Egipte, els sacerdots formaven una casta influent i poderosa que inclús va ser ama del poder durant sigles (vejau Sum sacerdot de Amón). Estaven distribuïts en diverses categories que es distinguien per insígnies particulars i pels seus especials comesos. Tenien que subjectar-se a freqüents #purificació per mig de abluciones i celebraven cada dia un ofici que consistia en cantar alguns himnes de matí, al migdia, per la vesprada i de nit, ocupant-se en l'estudi de les ciències, l'ensenyança i en la pràctica de la medicina. S'afaitaven tot el cos i vestien de lli.[2]
En Grècia, s'honraven els príncips en la seua majoria en eixercitar les funcions de «sacrificadores» pero havia d'igual manera sacerdots professionals cridats necoros. Algunes famílies com la dels Eumólpidos d'Atenes estaven investides del sacerdoci perpetu. Aparte d'açò, cada divinitat tenia les seues neocoros particulars. Per eixemple, els sacerdots de Cibeles es denominaven coribantes o gals, mentres que els de Zeus es dien dactilos ideanos.[2]
En Roma, els sacerdots eren elegits entre els personages que ocupaven les més altes dignidades o ocupacions, pero hi havia, d'igual manera, sacerdots professionals. Els uns oferien sacrificis a tots els deus i no estaven adscrits a cap divinitat particular, mentres uns atres tenien la seua especial. Pertanyien a la primera classe els pontífexos, augurs, quindecenviros, arúspices, germans arvales, curiones, septenviros o epulones, feciales, etc.[2]
El sacerdot en el judaisme
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cohen.
D'acort en la tradició del judaisme, el sacerdoci naix de l'experiència del poble hebreu i la seua lliberació d'Egipte per mà del profeta Moisés, tal com ve relatat en el Pentateuco. Segons estos llibres, Yahveh va triar a una de les dotze tribus, la de Leví, representada per Aarón, germà de Moisés, per a dedicar-se a cuidar del Arca de l'Aliança i del cult a la divinitat. En la concepció judeua, Yavé va fer un pacte en els israelitas, per a que anaren ells un "poble elegit", depositario de les veritats revelades per Deu. La dignitat sacerdotal conferida a Aarón era hereditària, a l'estil monàrquic, i passava de generació en generació. El Sum Sacerdot, és dir, el màxim representant de la tribu de Leví per a dirigir el cult seria el cap de la casa de Aarón, càrrec traspassat de pare a fill primogènit. Esta nova organisació sacerdotal alcançaria el seu esplendor durant els regnats de David i Salomón els quals construirien el Temple de Jerusalem.
La ruptura de la successió levítica, especialment de l'elecció del Sum Sacerdot, el qual tindria una figura política tan forta com la del rei d'Israel, duria sérios conflictes. Cap a el II (any 152 a. C.), per eixemple, l'elecció de Jonatán Macabeo del linaje macabeo, pero no levítico, com a Sum Sacerdot, crearia la secessió de la comunitat esenia de Qumrán i la completa enemistat del partit dels fariseos. La desaparició del Temple de Jerusalem, destruït pels romans durant la caiguda de Jerusalem de l'any 70, va donar com a conseqüència la diàspora judeua. La religió es desenrollaria cap a lo que hui coneixem com el rabinismo. El rabino és l'home dedicat a l'estudi de les Escritures (la Torá), pero no complix funcions rituals. El judaisme contemporàneu encara respecta la disposició divina de l'elecció levítica com l'única autorisada per a la celebració del cult i l'esperança és que en la reconstrucció del Temple de Jerusalem, solament els levitas, de la tribu de Leví, continuaran la llabor interrompuda fa dos mil anys.
El sacerdot en el cristianisme
[editar | editar còdic]La religió cristiana concep el sacerdoci també des d'una perspectiva bíblica que aplega a ser una atra interpretació de la doctrina levítica. Davant tot, des de la perspectiva judeua, Jesucristo no hauria segut un sacerdot al no pertànyer a la tribu de Leví, sino que era descendent de David de la tribu de Judá. El judaisme, en contrast en el cristianisme, reconeix en canvi en Jesús a un rabino, és dir, un mestre, més que qualsevol atra cosa.
Els cristians creuen en canvi que Jesucristo es va oferir en sacrifici pels pecats de la humanitat entregant la seua vida en la Cruz i, sent Sum i Etern Sacerdot segons l'orde de Melquisedec. Ya que Crist és Sum Sacerdot i el seu sacerdoci és perpetu, es convertix en el Redentor. Pero la visió de la participació del poble en este sacrifici varia entre les distintes branques del cristianisme. Si ben Jesús és, dins de la llògica i la teologia cristiana, l'únic Sacerdot capaç d'efectuar tal sacrifici, ell mateixa instituïx als seus apòstols com els anunciadores de la fe a les nacions i en dit magisteri es construïx la nova llògica levítica. El cristianisme pren llavors de l'antiga tradició judeua el concepte de "Poble de Deu", "Nació Santa" i "Poble Sacerdotal", i este s'estendria a tots aquells que entren dins de la dinàmica de el "Nou Poble de Deu".
Per a les ensenyances cristianes, és important la doctrina continguda en l'Epístola als hebreus, que justifica la major perfecció del sacerdoci de Jesucristo sobre l'antic sacerdoci d'Aarón. En esta epístola es diu al nou sacerdoci «el sacerdoci de Melquisedec», per a indicar que és un sacerdoci no vinculat a l'herència levítica. Se li crida sacerdoci de Melquisedec, o més pròpiament dit: Sacerdoci segons l'orde de Melquisedec, perque el personage bíblic Melquisedec va posseir este sacerdoci, el qual és el Sant Sacerdoci segons l'Orde del Fill de Deu, el mateix sacerdoci en el qual Crist efectuaria l'expiació en el meridiano dels temps.
Com per als cristians, la crucifixión de Jesús va ser un sacrifici perfecte, ya no serien necessaris els sacrificis d'animals, encara que els sacerdots tinguen potestat per a oferir-los, i d'ara en avant s'entregarien "sacrificis espirituals", com els exposts en Hebreus 13:15-16 i en la primera epístola de Pedro 2:4-5.
El predicador i escritor Pablo de Tarso (10-67 d. C.) va crear la següent classificació del sacerdoci:
- El sacerdoci d'Aarón (o sacerdoci menor): servix per a ministrar solament les coses temporals. En ell es contarien els sacerdots judeus, de l'institució dels quals Pablo de Tarso s'estava escindint.
- El sacerdoci de Melquisedec (o sacerdoci major): servix per a ministrar tant les coses temporals com les celestials. En ell es contaria Jesucristo i el propi Pablo de Tarso.
Segons Pablo de Tarso, en l'epístola als Hebreus 7:11-12, la llei de Moisés (que des d'eixe moment seria cridada Antic testament) va ser rebuda baix el sacerdoci aarónico (inferior), i en canvi els Evangelios varen ser rebuts baix el sacerdoci superior de Melquisedec.
D'acort a la creència cristiana, el sacerdot rep poder de Deu i deu usar-ho al seu servici. Per a certes denominacions cristianes, este poder inclou la sanación per imposició de mans, a semblança de lo que es relata en els evangelios sobre el poder conferit per Jesús a els qui varen eixir a predicar en el seu nom.
D'acort a les ensenyances cristianes, el sacerdot deu donar mostra de virtuts com a paciència, bondat, purea i sinceritat i ser capaces de sobrellevar circumstàncies adverses per a complir la seua missió. En les primeres anys del cristianisme, els fidels d'esta religió varen ser perseguits i molts d'ells, incloent a sacerdots, varen ser torturats i assessinats per professar les seues creències.
Els sacerdots cristians solen rebre una recompensa en diners o espècies per eixercir el seu ministeri, ya siga de part de la comunitat o de l'iglésia a la que pertanyen, punt que no és ben vist per alguns cristians, en considerar que no deuria pagar-se per rebre el evangelio.
El sacerdot en el catolicisme, l'ortodòxia i el coptismo
[editar | editar còdic]Tant els cristians catòlics com els ortodoxos i coptos creuen que tots els batejats participen del sacrifici de Crist (corredención) en oferir els seus dolors i sofriments per a la remissió dels pecats seus i dels demés ya que són part de l'Iglésia, "Cos de Crist". Esta participació és coneguda com a «sacerdoci comú dels fidels». Ademés, creuen que Jesús va instituir un sacerdoci ministerial entre els Apòstolés i els seus successors per a la celebració dels sacraments, especialment l'Eucaristía, i realisar atres tasques pastorals, posant-se al complet servici de Deu i de l'Iglésia. A els qui participen d'este ministeri se'ls denomina clercs. Este sacerdoci es rep sacramentalmente (orde sacerdotal) en tres graus: el diaconado, el presbiterado i el episcopado (els bisbes), que es considera el sacerdoci ple. Són ordenats sacerdots solament els varons batejats en fidel apego a la tradició instituïda per Jesucristo en cridar sol varons en el seu grup dels 12 apòstols. Ademés, els candidats al episcopado adquirixen el compromís del celibat fent vots de castitat, en el rito llatí també se'ls exigix als presbíteros. Cfr. Mat 10, 3 i 1 Cor 7, 32.
Històricament en el rito llatí s'han distinguit entre órdens menors (ostiariado, lectorado, acolitado i exorcistado), i órdens majors (subdiaconado, diaconado i presbiterado), aparte del episcopado; es conferia ademés la tonsura (rito pel que s'ingressava en el clero; es conferia abans de les órdens menors). Ni les órdens menors ni el subdiaconado es conferien per mig del sacrament de l'Orde, sino simplement per un acte de potestat eclesiàstica. El papa Pablo VI va suprimir les órdens menors reordenándolas com a ministeris propis dels llaics, com en la pràctica solien eixercir-se -llector i acólito-, per a que solament foren ya no majors, sino directament i de manera més coherent órdens els tres graus del sacrament de l'Orde: (diaconado, presbiterado i episcopado) com s'ha descrit anteriorment. D'esta manera, actualment s'ingressa en el clero per mig de l'ordenació diaconal.
Com ya s'ha indicat, els sacerdots de l'Iglésia llatina es trien entre varons fadrins; en les iglésies catòliques orientals, igual que en les iglésies ortodoxa i copta, s'admet al presbiterado a varons casats. Els sacerdots catòlics en general dediquen el seu ministeri a la celebració de l'eucaristía, l'administració de sacraments (especialment la penitència), predicació, vida d'oració, visites a malalts i organisació d'obres de caritat en el seu àmbit (parròquies, capellanías, hospitals, universitats, etc).
Ademés, s'ha restaurat en el rito llatí de l'Iglésia catòlica el diaconado permanent. A ell accedixen generalment varons casats encara que no de manera exclusiva, i eixercixen una funció de colaboració en els presbíteros, especialment a través de l'organisació de les obres de caritat, visites a malalts i la predicació. També administren el sacrament del batisme i del matrimoni. En algunes comunitats catòliques d'Hispanoamèrica també existixen els "fiscals"cita requerida, instituïts durant l'época colonial, que complixen funcions similars a les d'un diácono.
L'Iglésia catòlica considera el sacerdoci com una vocació o cridada de Deu. El candidat al sacerdoci ingressa en un seminari, institució educativa reservada a esta finalitat. Per a ingressar en el seminari se solen exigir els mateixos requisits que per a accedir a estudis superiors en cada país, pero ademés s'exigix un informe sicològic. La formació en el seminari té una funció de discernimiento vocacional (el candidat ha de comprovar durant els anys de seminari si té verdadera vocació) i de formació acadèmica i pastoral. El pla d'estudis és marcat per les directrius de la Santa Sèu que distribuïx la seua formació en dos anys de Filosofia i tres de Teologia, als que en algunes diòcesis s'afig un any propedéutico o preparatori, ademés d'unes atres que afigen un o varis d'especialitat teològica o pràctica pastoral, durant el que ya se sol ordenar al candidat de diácono. Ademés, s'exigix que els candidats al sacerdoci siguen fadrins (i també que no tinguen cap tipo de relació de festeig) i que siguen completament purs i casts ya que deuen fer vots de castitat i celibat.
Segons el Evangelio, el sacerdot és sal de la terra, la llum del món, peixcador d'ànimes, l'amic íntim de Jesús, el pastor vigilant de la grey cristiana, perdonador de pecats, el predicador de Evangelio, el sacrificador del cos i sanc del Senyor, el mensager del Fill de Deu. En l'us comú hispà parlante, al sacerdot catòlic se li sol denominar 'pare'.
Sacerdot en el anglicanismo
[editar | editar còdic]En les Iglésies anglicanes o episcopals els sacerdots complixen pràcticament les mateixes funcions que els de l'Iglésia catòlica. En moltes d'estes iglésies li és permés a les dònes ser sacerdots (en moltes d'elles poden aplegar a ser obispa, en unes atres solament diaconisas). Per a ser sacerdot en estes Iglésies es té que ingressar en un seminari a on impartixen els cursos necessaris per a poder ordenar-se, estos, abans, són ordenats diáconos i després són ordenats sacerdot o presbítero (o presbístera). Als sacerdots anglicans se'ls sol cridar «cures», i encara que en ocasions se'ls cride pastors o ministres, estos apelatius no són correctes, ya que estos contenen la successió apostólica ininterrompuda des de que Crist va fundar la seua Iglésia (estes ordenacions són validades per les iglésies veterocatólicas i algunes iglésies ortodoxes). En l'Iglésia Episcopal o Anglicana existixen ministres llaics que reben certs cursos per a complir algun ministeri, per això no és propi cridar als sacerdots ministres o pastors.
En el protestantisme (pastor)
[editar | editar còdic]El protestantisme denega un sacerdoci distint al del comú dels fidels. Açò es diu «sacerdoci universal», doctrina que va defendre Martín Lutero. Els qui prediquen des del púlpit i tenen a càrrec liderar són coneguts com a 'pastors', i algunes denominacions designen 'bisbes'.
En l'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies
[editar | editar còdic]Per a L'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies, el sacerdoci és l'autoritat i el poder eterns de Deu, Ell va crear i governa els cels i la terra per mig del sacerdoci. Ells creuen que Deu dona l'autoritat del sacerdoci a varons dignes de l'Iglésia a fin de que puguen actuar en El seu nom per a la salvació de la família humana. Per mig del sacerdoci, ells poden ser autorisats a predicar el evangelio, a administrar les ordenances de salvació i a governar el Regne de Deu en la terra. En esta Iglésia hi ha dos #sacerdoci, el de Melquisedec i el Aarónico. Estos #sacerdoci varen ser restaurats durant una visita que Joseph Smith, el restaurador d'eixa religió, va afirmar tindre, i per mig de l'imposició de mans de Juan el Batiste (el qual li va conferir el sacerdoci Aarónico) i de Pedro, Santiago i Juan (els qui li varen donar el sacerdoci de Melquisedec) en l'any 1829. El Sacerdoci de Melquisedec -segons la doctrina de Joseph Smith- és el major d'ells, posseïx el dret de presidir, i té poder i autoritat sobre tots els oficis en l'Iglésia, mentres que el Sacerdoci Aarónico és una dependència de l'anterior i és preparatori. El Sacerdoci es transmet per lo general a tots els varons dignes a partir dels 12 anys per mig de l'imposició de mans per algú que tinga l'autoritat per a fer-ho.
Sacerdoci Aarónico
[editar | editar còdic]El sacerdoci Aarónico es dividix en 3 oficis, els quals són: diácono, mestre, presbítero i bisbe. Actuant com a líder un bisbe. [4]
Sacerdoci de Melquisedec
[editar | editar còdic]El sacerdoci de Melquisedec es dividix en 5 oficis, els quals són: élder, sum sacerdot, patriarca, Setanta i Apòstol. Sent el líder d'est el president de l'Iglésia.[5]
Testics de Jehová
[editar | editar còdic]Els Testics de Jehová no tenen un sacerdoci com a tal, ya que entenen que en la Bíblia es fa referència a que solament 144.000 persones seran sacerdots de Deu i de Crist, solament despuix de morir i ser resucitats en els cels. Mentres estes persones (que afirmen tindre esperança celestial) estan en la terra, es consideren iguals a tots els creents, ya que el seu sacerdoci, com s'ha dit, solament se'ls conferirà una volta que estiguen en els cels. Els Testics de Jehová reconeixen un Sum Sacerdot: Jesucristo. Per a tals creències es basen en texts com: 1 Pedro 2:5-9; Hebreus 3:1; 8:1; Revelació (Apocalipsis) 1:5,6; 5:9,10; 14:1-5; 20:4,6.
Els Testics de Jehová tampoc reconeixen una classe clerical, ya que no existix entre ells distinció entre clero i llecs, perque reconeixen a cada Testic com un ministre de Deu. No obstant, sí deixen els assunts d'ensenyança i pastoreig de la Congregació a hòmens madurs en sentit espiritual, per lo que reben l'apelatiu de "Vells" (Presbíteros). En supervisar o vigilar el "Rabera de Deu", també reben l'apelatiu de "Superintendentes" (Bisbes). Ara be, a diferència d'atres denominacions cristianes, els Testics de Jehová usen indistintament les paraules "Vell" i "Superintendente" per a referir-se al mateix lloc, per lo que un "Vell" és lo mateix que un "Superintendente" i viceversa. Tampoc utilisen estes paraules a modo de títul.
El sacerdoci en l'islam (Iman)
[editar | editar còdic]El sorgiment del Islam durant el VII i la seua ràpida expansió impondria una nova teologia de cara al judaisme i al cristianisme. L'islam reconeix com a únic mediador al Profeta, Mahoma, el qual va rebre el Corán de les mans d'Alá (Deu) i ho va delegar com a responsable d'anunciar l'autèntic cult diví a tots els pobles.
Tot home és responsable de la seua pròpia disciplina interior pel que fa a les seues relacions en Deu i les funcions del Iman no són unes atres que les de custodiar la disciplina religiosa i l'estudi dels texts sagrats. En sentit estricte no es pot parlar de sacerdots en l'islam.
El sacerdoci en el hinduismo (Brahmanes)
[editar | editar còdic]En el Sistema de castes de l'Índia, existix la casta de bráhmanas, que és la casta sacerdotal del Brahmanismo (hinduismo).
El sacerdoci en el budisme
[editar | editar còdic]El Budisme, naixcut del context hinduista del nort d'Índia, s'entén a través de la figura carismàtica de Siddharta Gautama o Buda, el qual, per mig de la contemplació i la meditació, alcança l'allumenament i l'estat superior (nirvana) que està per damunt dels mateixos deus. En este cas el budisme no reconeix un sacerdoci de manera doctrinal, sino un magisteri eixercit pels monges com a guies cap a la veritat. Pero no existix un intermediari entre l'home i el seu propi destí dins del budisme.
El sacerdoci en el taoisme
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Daoshi.
Els sacerdots taoístas o daoshi (en chinenc: 道士, lit. «mestres del Dao») actuen com a intérprets dels principis de l'escola Yin-Yang dels cinc elements (fòc, aigua, terra, fusta i metal) de l'antiga filosofia chinenca, en relació en el matrimoni, la mort, els cicles festius, etc. Els sacerdots i #sacerdot taoístas busquen compartir els beneficis de la meditació en la seua comunitat a través de rituals i llitúrgies públiques. En l'antic sacerdoci previ a la dinastia Tang, els sacerdots era cridat Jijiu («oficiante de libaciones»), i tant hòmens com a dònes eren seleccionats per mèrit. Este sistema va evolucionar gradualment cap a un sacerdoci taoísta hereditari exclusivament masculí fins a temps més recents.
Els rols dels Daoshi són distints en China continental i Taiwan, influenciats per diferents sistemes polítics i trayectòries històriques. Si ben abdós eixerciten funcions rituals similars, el seu estatus social i els seus marcs institucionals varien considerablement. En China continental, el taoisme és una de les cinc religions reconegudes oficialment. El paper dels Daoshi s'ha orientat cap a la preservació cultural i l'identitat nacional, i estan controlats per l'Associació Taoísta China, baix supervisió estatal. L'ordenació de daoshi està estrictament regulada i els daoshi deuen estar registrats i a sovint assistixen a capacitacions autorisades per l'Estat. Existixen dos tipos de daoshi en China continental: L'escola Quanzhen (monástica) predomina en el nort, a on els Daoshi viuen en temples, practiquen el celibat i se centren en la meditació. L'escola Zhengyi (secular) és més comuna en el sur, a on els sacerdots poden casar-se i viure en la comunitat. Els Daoshi moderns a sovint dirigixen organisacions benèfiques i brinden respal per a la salut mental a través de la filosofia taoísta. En Taiwan, per la seua banda, el taoisme està profundament integrat en la vida quotidiana, a sovint fusionant-se en la religió popular chinenca i el budisme. Els daoshi són figures molt visibles i essencials per a la gobernanza local i les celebracions familiars importants.
Sacerdoci femení
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sacerdoci femení.
Els pobles d'organisació patriarcal han destinat a la dòna al conte hogareño i la seua funció maternal, reservant els càrrecs religiosos al varó. En l'història de la humanitat, no obstant, es poden trobar eixemples de #sacerdot en alguns cults grecorromanos i egipcíacs.
Les religions abrahámicas varen excloure definitivament el paper de la dòna com intercesora entre el poble i la divinitat oficial, relegant l'intervenció femenina a rituals marginals.
Actualment, dins de les principals religions monoteistes el sacerdoci de dònes està prohibit. Solament està permesa la figura de #sacerdot en iglésies pertanyents a la Comunió anglicana.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sacerdot.
Sacerdot en Viquidites.
- Vida Sacerdotal Informació per a sacerdots catòlics
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Sacerdote» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.