Hyssopus officinalis

El hisop (Hyssopus officinalis) és una planta herbàcea nativa d'Europa meridional, el Mig Oriente i les costes del mar Caspio. S'utilisa com herba aromàtica i com medicinal per les seues propietats com antitusivo, expectorante i antiséptico.
Característiques
[editar | editar còdic]L'hisop és una mata o subarbust vivaz, d'uns 30 a 60 cm d'altura. El talle lignifica en la base, d'a on broten numeroses ramificacions molt rectes, vellosas en l'extrem distal. Les fulls són opostes, sanceres, llineal a lanceoladas, sésilés o a penes pecioladas, glandulosas, a voltes pubescentes per abdós cares, de color vert obscur i uns 2 a 2,5 cm de llarc.
En estiu produïx inflorescèncias en forma de denses mechós terminals de florés rosades, blaves o més rarament blanques, molt fragants; donen lloc a un frut en forma d'aquenio oblongo.
Història i cultiu
[editar | editar còdic]La planta es considera en us des de l'Antiguetat preclásica; el seu nom en Occident és una adaptació directa del grec υσσοπος, pres a la seua volta del hebreu esob. L'hisop ya apareix nomenat com a herba aromàtica en el Tanaj hebraico, i en el Evangelio segons sant Juan és la planta en la que els legionaris que custodien la creu de Jesús de Nazaret enfilen l'esponja embebida en vinagre que li donen de beure.[1]
És una espècie rústica, que resistix be les sequias i tolera sols tant arcillo-arenencs, com a francs i calcáreos, sempre que conte en bon drenage. Requerix molt sol i clima càlit.
Pot reproduir-se per llavor entre mediats d'autumne i començos de primavera, plantant-se primer en almácigos i després transplantant a uns 70 x 60 cm de distància entre plantes, per simple divisió de mates ya existents, o per estacas; per a açò últim se separen branques ya lignificadas i en vàries ulls poc abans de la floració, plantant-se en canteros ben abonats i humits fins que produïxquen raïls. Una volta desenrollades els ulls exteriors poden transplantar-se a la seua ubicació definitiva.
Collita
[editar | editar còdic]Si ben tota la planta és intensament aromàtica, es cull preferentment en época de floració per a aprofitar les sumidadés floridas; en condicions òptimes pot obtindre's una collita a fins de primavera i una atra a inicis de l'autumne.
Una volta tallats els tallos, es coloquen a desecar en suspensió o en capes primes sobre material que permeta el drenage en lloc fresc, sec i ben ventilat, donant regrés al material vàries voltes. És preferible no expondre al sol directe per a evitar la decoloración i l'oxidació dels components. Ya seques, a la veta d'uns sis dies, es deshojan o trossegen en el talle inclós. El material sec s'eleva a un terç aproximadament del pes de lo collit i per al seu almagasenament es guarda en contenidors estancs, podent guardar-se fins a 18 mesos.
La planta fresca és apreciada sense desecar en gastronomia. Pot també obtindre's una essència per destilació de la planta fresca al vapor.
Usos
[editar | editar còdic]La planta s'utilisa com melífera en apicultura, produint una excelent mel rica en aroma.
És l'ingredient bàsic del za'nugar en el Alce.
Els fulls s'usen com a condiment aromàtic. Tenen un sabor llaugerament amarc pels taninos que contenen i un intens aroma mentolado. S'usen en moderació per la seua intensitat. S'ampren també en licorés i són part de la fòrmula del Chartreuse.
Com a planta medicinal posseïx propietats balsámicas, expectorantes i antitusivas gràcies al seu contingut en marrubina. Conté també tuyona i fenolés, de propietats antisépticas, encara que l'alta concentració de la primera i el seu contingut en la cetona pinocanfeno —estimulant del sistema nerviós central— pot provocar reaccions epileptizantes en dosis elevades. S'ha usat com coliri i colutorio.
Té efecte estimulant de la digestió.
Composició
[editar | editar còdic]La dosis d'oli essencial en la planta fresca és d'un 3 a 9 ‰. Els principals components d'est són el cineol, el ß-pineno i varis monoterpenos bicíclicos, sobretot L-pinocanfeno, isopinocanfeno i pinocarvona.
Conté ademés diosmina i diosmetina,[2] flavonoides en propietats venotónicas i antiedematosas,[3] varis fenolés (àcit cafeico, rosmarínico) i varis #àcit triterpenoides (ursólico i àcit oleanólico), aixina com tossal.
Taxonomia
[editar | editar còdic]Hyssopus officinalis va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 569. 1753.[4]
- Varietats i Sinonímia
- Thymus hyssopus I.H.L.Krause in J.Sturm, Deutschl. Fl., ed. 2, 11: 172 (1903).
subsp. aristatus (Godr.) Nyman, Consp. Fl. Eur.: 587 (1881). De l'oest i centre del Mediterràneu.
- Hyssopus aristatus Godr., Mém. Acad. Stanislas, III, 3: 106 (1850).
subsp. austro-oranensis Maire, Bull. Soc. Hist. Nat. Afrique N. 7: 273 (1882). del Nort d'Àfrica.
subsp. canescens (DC.) Nyman, Consp. Fl. Eur.: 587 (1881). Del suroest del Mediterràneu.
- Hyssopus canescens (DC.) Nyman, Consp. Fl. Eur.: 587 (1881), pro syn.
- Hyssopus cinerascens Jord. & Fourr., Brev. Pl. Nov. 2: 92 (1868).
- Hyssopus cinereus Pau, Not. Bot. Fl. Españ. 1: 23 (1888).
subsp. montanus (Jord. & Fourr.) Briq., Lab. Alp. Mar.: 386 (1893). Sur d'Europa i de la Rússia europea.
- Hyssopus montanus Jord. & Fourr., Brev. Pl. Nov. 2: 90 (1868).
- Hyssopus cretaceus Dubj., Spisok Rast. Gerb. Russk. Fl. Bot. Muz. Imp. Akad. Nauk 5: 51 (1905).
subsp. officinalis. D'Europa fins a Iran.
- Hyssopus altissimus Mill., Gard. Dict. ed. 8: 3 (1768).
- Hyssopus ruber Mill., Gard. Dict. ed. 8: 2 (1768).
- Hyssopus hirsutus Hill, Veg. Syst. 16: 56 (1770).
- Hyssopus myrtifolius Desf., Tabl. École Bot.: 58 (1804).
- Hyssopus angustifolius M.Bieb., Fl. Taur.-Caucas. 2: 38 (1808).
- Hyssopus orientalis Adam ex Willd., Enum. Pl.: 599 (1809).
- Hyssopus caucasicus Spreng. ex Steud., Nomencl. Bot. 1: 423 (1821).
- Hyssopus schleicheri G.Dò ex Loudon, Hort. Brit.: 233 (1830).
- Hyssopus fischeri Steud., Nomencl. Bot., ed. 2, 1: 795 (1840).
- Hyssopus alopecuroides Fisch. ex Benth. in A.P.de Candolle, Prodr. 12: 252 (1848).
- Hyssopus decumbens Jord. & Fourr., Brev. Pl. Nov. 1: 46 (1866).
- Hyssopus beugesiacus Jord. & Fourr., Brev. Pl. Nov. 2: 91 (1868).
- Hyssopus polycladus Jord. & Fourr., Brev. Pl. Nov. 2: 90 (1868).
- Hyssopus pubescens Jord. & Fourr., Brev. Pl. Nov. 2: 91 (1868).
- Hyssopus recticaulis Jord. & Fourr., Brev. Pl. Nov. 2: 90 (1868).
- Hyssopus vulgaris Bubani, Fl. Pyren. 1: 408 (1897).
- Hyssopus judaeorum Sennen, Bol. Soc. Ibér. Ci. Nat. 32: 22 (1933 publ. 1934).
- Hyssopus torresii Sennen, Bol. Soc. Ibér. Ci. Nat. 32: 23 (1933 publ. 1934).
- Hyssopus passionis Sennen & Elias, Bol. Soc. Ibér. Ci. Nat. 32: 21 (1934).[5]
Noms comuns
[editar | editar còdic]- Castellà: hisopillo de dos órdens, hisopillo humit, hisop, hisop real, hysopo, isopo, isopo hortelano, rabillo, rabillo de gat dels colmeneros.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:Bíblia
- ↑ «A review on Hyssopus officinalis L.: Composition and biological activities».African Journal of Pharmacy and Pharmacology.doi:10.5897/AJPP11.527.
- ↑ «Procediment per a l'obtenció d'extractes vegetals enriquits en diosmetina i els seus deriva-dos glucosilados [Palés»].Oficina Espanyola de Paleses i Marques.
- ↑ «Hyssopus officinalis». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 20 de novembre de 2014.
- ↑ «Hyssopus officinalis». Royal Botanic Gardens, Kew: World Checklist of Selected Plant Families. Consultat el 12 d'abril de 2010.
- ↑ «Hyssopus officinalis». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 12 d'abril de 2010.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hyssopus officinalis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.