Història de l'interlingua

Retrate d'Alice Vanderbilt *Morris als seus 13 anys, per John Singer Sargent, en 1888

La Història de l'interlingua comprén la formació de l'idioma i l'història de la comunitat de parlants.

El crèdit final ha d'anar a l'hereua nortamericana Alice Vanderbilt Morris (1874–1950) qui es va interessar en la llingüística i en el moviment per l'idioma auxiliar internacional a principis dels anys vint. En 1924, Morris i el seu marit Dave Hennen Morris, varen establir la IALA (International Auxiliary Language Association) en Nova York. El seu objectiu era l'estudi de les llengües auxiliars internacionals des d'una base científica.

Les investigacions sobre el problema de la llengua auxiliar varen progressar en vàries institucions: l'International Research Council, l'American Council on Education, l'American Council of Learned Societies, les vàries associacions per a l'alvanç de la ciència (en Estats Units, França, Itàlia i Regne Unit) i atres grups d'especialistes. Morris va crear la IALA com una continuació del seu treball. Va desenrollar el programa d'investigació de l'IALA consultant a Edward Sapir, William Edward Collinson i Otto Jespersen.

International Language Association

La IALA es va convertir en el respal principal de la corrent principal de la llingüística nortamericana, fundant, per eixemple, els estudis semàntics de totalitat entre llengües (1930) i el fenomen de classificació (1944). La pròpia Morris va editar els estudis de llingüística comparativa sobre el fenomen de ending-point de Sapir i Morris Swadesh en 1932 i l'estudi de l'indicació de Collinson en 1937. Encara que els Morris i la seua família varen aportar la major part del finançament de la IALA, també va rebre respal de grups tan prestigiosos com Carnegie Corporation, la Ford Foundation i la Rockefeller Foundation.

En els seus primers anys, la IALA es va ocupar de tres tasques:

• trobar atres organisacions en el món en objectius similars,
• crear una llibreria de llibres sobre llengües i interllingüística,
• comparar les llengües auxiliars internacionals existents, incloent el esperanto, esperanto II, ido, latino sine flexione, novial i occidental.

Perseguint l'objectiu final, va portar a terme estudis paralels d'estes llengües en estudis comparatius de llengües nacionals, baixe la direcció d'investigadors d'universitats europees i nortamericanes. També va preparar conferències en els defensors d'eixes llengües, debatent característiques i objectius de les seues llengües representades. En una "regla de concessió" que requeria als participants fer un cert número de concessions, els primers debats en la IALA varen passar de caldeats a explosius.

En el Segon Congrés Internacional d'Interlingua, portat a terme en Ginebra en 1931, la IALA va escomençar a obrir nous camins. A la seua conferència varen assistir reputats llingüistes, 27 dels quals varen firmar una carta de respal al programa d'investigació de la IALA. Atres huit varen afegir la seua firma en el tercer congrés, portat a terme en Roma en 1933.

També en 1933, el professor Herbert N. Shenton de la Syracuse University, va organisar un estudi intensiu dels problemes trobats en les llengües artificials quan s'usaven en congressos internacionals. Eixe mateix any, el doctor Edward L. Thorndike va publicar un text sobre les velocitats relatives d'aprenentage de les llengües construïdes "naturals" i "modular". Tant Shenton com Thorndike varen tindre una gran influència en el treball de la IALA des d'eixe moment.

En 1937, els primers passos cap a la finalisació de l'idiominterlingua varen ser portats a terme quan un comité de 24 eminents llingüistes de 19 universitats varen publicar Some criteria for an international language and commentary. No obstant, l'esclat de la Segona Guerra Mundial en 1939 va impedir les preteses trobades bianuals del comité.