Hivern nuclear

Image gráfíca de lo que poguera ser un hivern nuclear.

El hivern nuclear és un fenomen climàtic que descriu la conseqüència de l'us indiscriminat de bombes atòmiques. Va sorgir en el context de la guerra freda, i predia un refredat global pel fum estratosférico, que tindria com a conseqüència un colapse de la agricultura i l'amenaça d'hambrunas per a la majoria de la humanitat. Si ben no es va produir el tan temut holocaust nuclear sí sembla que va haver certs efectes amagats produïts per les proves nuclears.

El procés seguiria estos passos: la bomba nuclear alçaria un enorme núvol de cendra i pols que estaria en suspensió en la atmòsfera durant mesos. Esta capa dificultaria o impediria totalment el pas de la llum solar, la qual cosa provocaria la mort dels sers vius que realisen la fotosíntesis. Estos sers, els productors, són l'esclavó més baix de la cadena trófica o cadena alimentària, en la qual cosa també s'extinguirien els demés sers vius: herbívors, carnívors i descomponedores. Ademés, l'ambient seria irrespirable, per lo que molts animals moririen directament, al no poder efectuar la respiració.

La teoria va sorgir a partir d'un estudi de Paul J. Crutzen i John Birks en 1982, que ya varen propondre que els incendis massius que resultarien d'un intercanvi nuclear global i el fum que generarien en la capes baixes de la atmòsfera tindrien conseqüències notables sobre el clima. Owen B. Toon i Richard P. Turc varen analisar les conseqüències del fum en l'estratosfera i varen falcar l'expressió «hivern nuclear» en 1982, mentres que Vladímir Aleksándrov i Gueorgui Stenchikov varen portar a terme simulacions sobre models més sofisticats en 1983. En part com a conseqüència d'estos estudis i atres relacionats en finals dels anys 1980, Ronald Reagan i Mijaíl Gorbachov varen iniciar els tractats de desarmament nuclear.

En els anys 2000 es varen fer una série d'estudis tenint en conte la reducció planejada d'armament nuclear d'Estats Units i Rússia (el Tractat de Reduccions d'Ofensives Estratègiques), i comparant les conseqüències d'un intercanvi dins de l'atarassana permesa per eixe context en un intercanvi llimitat entre potències nuclears menors com Índia i Pakistan. En el primer cas, varen supondre 4400 explosions nuclears, que correspondrien a 440 megatones, 770 millons de víctimes directes i 180 Tg (teragramos o billons de grams) de suja. En el segon, menudes bombes que sumaren 0.75 megatones i 44 millons de víctimes directes produirien 6.6 Tg de suja. Segons este estudi, inclús els intercanvis atòmics més modests serien suficients per a produir efectes del mateix orde que la menuda edat de gèl o el any sense estiu. L'estudi també sugeria que l'alteració de la temperatura de l'estratosfera inclús en este cas podia tindre conseqüències greus sobre el fluix de gasos, i en concret reduccions considerables en la capa d'ozon. L'us de l'atarassana russa i nortamericana duria a un descens de la temperatura comparable o possiblement més acusat que el d'una glaciació, potser durant una década.

Per un atre costat, estos nous càlculs basats en versions modernes de models climàtics varen predir una vida mija de la suja cinc voltes més prolongada que l'estimada en els anys 1980, la qual cosa contribuiria a agravar i allargar les conseqüències sobre el clima.

Refredat dels anys xixanta i huitanta

Anomalies tèrmiques durant el sigle XX. Sobre les variacions anuals s'ha ajustat una mija mòvil de 5 anys. S'observa cóm durant els anys xixanta i setanta es va produir no solament un frenazo en el calfament sino que de fet les temperatures varen escomençar a descendir.

Archiu:NoPruebas.jpg

Número de proves nuclears per décades. En els anys xixanta i setanta es pot vore cóm coincidix la disminució de les temperatures en el moment de màxim apogeu nuclear. En les décades següents la majoria de proves varen ser subterrànees i per lo tant no varen tindre contribució alguna a l'efecte que es tracta.

Se sap que els anys xixanta i setanta varen ser a escala global alguna cosa més fredes, i el debat sobre cual va anar la causa està encara actiu. Si be s'accepta que no hi hauria una sola causa sino que potser siguen vàries. Per aquells anys dos científics russos, Kondratyiev i Nikolsky varen plantejar l'hipòtesis de que les proves nuclears atmosfèriques estaven afectant d'algun modo al clima en la Terra. Es va observar que la bola de fòc d'una bomba nuclear era capaç de calfar el aire lo suficient com per a fer que nitrogen i oxigen reaccionaren i formaren òxits de nitrogen en l'alta atmòsfera, més concretament en la estratosfera. Si be les primeres bombes atòmiques (d'a penes 20 kt) no eren capaços d'alcançar dites cotes, els nous artefactes termonuclears sorgits en els anys cinquanta sí podien fer-ho.

Es calcula que per cada megatón d'energia desenrollada la bola de fòc ascendix entre 35 i 40 km i es produïxen unes 3000 ton d'òxits de nitrogen (NO_x). Si es té en conte que la troposfera aplega fins als 10 km d'altitut queda clar que qualsevol bomba d'hidrogen és capaç de contaminar l'estratosfera. La bola de fòc generava NO_x, este era depositat en les capes altes. La seua vida mija és d'uns quatre anys. Els dos anys anteriors a 1963, any en que va entrar en vigor el Tractat de prohibició parcial d'ensajos nuclears, es va detonar l'equivalent a 340 Mt lo que suponia un total de milló i mig de tonellades de NO_x suspeses entre 20 i 50 km d'altura. A eixa cantitat calia sumar la de les proves anteriors que encara perdurava en l'atmòsfera lo que, en total, suponia que en 1963 hi havia en l'estratosfera l'equivalent a 980 Mt detonats. No sembla coincidència puix que les anomalies negatives de 1963, 1964 i 1965 anaren de les més acusades de la segona mitat del sigle. No obstant, eixe mateix any, en Bali, va tindre lloc l'erupció del mont Agung, pero sembla ser que dits efectes solament podrien explicar la mitat del refredat produït durant eixos anys. L'atra mitat vindria causada per les proves nuclears. Bàsicament es podria resumir que durant eixes décades el oscurecimiento global causat per les emissions d'aerosols i gasos reflectantes va dominar sobre el calfament global causat per les emissions de gasos d'hivernàcul.

També hi ha estudis que han explicat dit refredat per les variacions del vent solar si ben tampoc s'ha pogut provar que siga eixa la causa i, ni tan sols, la contribució principal del refredat d'eixos anys.