Hypericum aciferum
Hypericum aciferum és una espècie de planta en flors de la família del hipérico Hypericaceae. És un menut arbust endèmic de l'illa grega de Creta. H. aciferum creix formant una estora en el sol, en branques retortillades, fulls en forma d'agulla i pétals dorats llarcs. Les seues flors són també heterostilas, lo que significa que l'espècie pot presentar un de dos tipos de flors en plantes diferents. Esta traça és única dins del gènero Hypericum i es llimita a H. aciferum, H. russeggeri i H. aegypticum, les tres espècies de la secció Adenotrias.
L'espècie va ser descrita per Werner Greuter en 1965 com Elodes acifera i posteriorment ubicada en la secció Adenotrias del gènero Hypericum per Norman Robson en 1984. Hypericum aciferum té una distribució extremadament llimitada en el cantó suroest de Creta, a on es troba en clavills de roques. Va ser classificada com en perill vàries voltes en les décades de 1980 i 1990 per la seua menuda població i amenaces com el pastoreig i els incendis. Va ser protegida per la Agència Europea de Mig ambient, i en 2015 es va establir una reserva microvegetal per a conservar-la. La Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea la reevaluó com vulnerable en 2021 i va registrar la seua població com a estable. La planta no s'utilisa en fins ornamentals ni farmacèutics.
Etimologia
[editar | editar còdic]El nom del gènero Hypericum possiblement derive de les paraules gregues hyper (sobre) i eikon (image), en referència a la tradició de penjar la planta sobre icons religiosos en la llar.[1] El epítet específic aciferum prové del llatí i provablement es referix als fulls en forma d'agulla de la planta.[2]
Descripció
[editar | editar còdic]Hypericum aciferum és un menut arbust que creix entre 5 i 6 centímetros d'altura. L'espècie es desenrolla prop del sol, en numeroses branques retortillades que es pressionen contra el terreny, formant una estora que pot alcançar fins a 60 cm d'ample. Els tallos i fulls de la planta carixen de pèls en la seua superfície i tampoc presenten cap tipo de glándulas.[3][4]
Els tallos són majorment cilíndrics quan la planta madura.[4] Els fulls es disponen en costats oposts del talle, són estretes pero tenen un extrem més gros i redonejat. Medixen entre 0,5 i 1,2 cm de llarc i entre 0,06 i 0,14 cm d'ample. La nervadura central està elevada en el envés del full, com la quilla d'un barco, pero llaugerament afonada en la cara superior.[3] La forma dels fulls recorda a una agulla i tenen una textura coriácea.[4]
Les flors s'organisen en arracades menudes i simples que consistixen en una sola branca.[3] Cada arracada sol tindre dos o tres flors, cada una sostinguda per un pedicel d'aproximadament 0,2 cm de llarc. Les flors medixen 0,8 cm i són heterostilas, en sépals elíptics i pétals llarcs de color groc dorat. Els pétals tenen 0,75 cm de llarc i 0,15 cm d'ample, i es curven en la punta.[4] Els estams estan agrupats en tres fas de tres, en anteres carnosas. La càpsula de llavors és septicida, lo que significa que s'obri a lo llarc de tres costures.[3]
Les plantes de Hypericum aciferum poden tindre un de dos tipos de flors, un fenomen conegut com heterostilia. En les flors de Tipo 1, els estils són molt més llarcs que els estams; en les de Tipo 2, els estams són molt més llarcs que els estils. La polinisació per insectes sol ocórrer solament entre tipos diferents de flors, promovent la diversitat genètica dins de l'espècie. Un estudi a chicoteta escala va sugerir una proporció de flors Tipo 1 a Tipo 2 d'1:1,5.[5]
Hypericum aciferum s'assembla més en apariència a les atres dos espècies de la secció Adenotrias: H. russeggeri i H. aegypticum. Es distinguix principalment pel seu tamany reduït. En comparació a H. russeggeri, també té fulls més estrets, menys flors, pétals en menys curvatura i menys estams en cada fes.[4]
Taxonomia
[editar | editar còdic]L'espècie va ser descrita formalment per Werner Greuter en la revista Candollea en 1965.[6] En discutir en quin gènero colocar la nova espècie, Greuter va afirmar que té una apariència i hàbitat natural similars a les plantes del gènero Triadenia. No obstant, també va senyalar que no considerava a Triadenia un tàxon vàlit, ya que espècimen de T. microphylla (la espècie tipo en la que es va basar el gènero) varen resultar ser Hypericum aegypticum. Per això, va decidir ubicar la seua nova espècie en el gènero relacionat Elodes, nomenant-la Elodes acifera. Ademés, va plantejar l'hipòtesis de que una espècie anomenada Elodes russeggeri (ara Hypericum russeggeri i abans Triadenia russeggeri) estava estretament relacionada en I. acifera. Aixina, va crear una nova secció dins de Elodes, denominant-la Adenotrias.[7]
Norman Robson va descriure l'espècie novament en 1967 en la revista Feddes Repertorium, traslladant-la al gènero Hypericum baix el seu nom actualment acceptat, Hypericum aciferum.[6] El nou nom va ser confirmat en el catàlec d'espècies Flora Europaea dos anys despuix,[8] i Werner Greuter va respalar esta ubicació en Annales Musei Goulandris en 1973.[4]
En varis moments des de que Robson va assignar l'espècie a Hypericum, vàries seccions d'eixe extens gènero varen ser segregades novament. La raó principal va ser certes adaptacions florals convergents que Robson va denominar "síndrome de Elodes".[9] Encara que la secció Adenotrias també presenta eixes adaptacions, es va mantindre en el gènero, per lo que el nom Hypericum aciferum va permanéixer constant;[10] açò va ser confirmat per un estudi de filogenético molecular en 2013.[11]
Distribució, hàbitat i ecologia
[editar | editar còdic]Hypericum aciferum va ser descrit originalment en una única localitat en el suroest de Creta.[7] Hui se sap que és endèmic de l'illa de Creta,[6] i es troba en sol dos llocs: un en la regió de Sfakiá i un atre en l'àrea de Selino.[4] Hypericum aciferum és un casmochaméfito, que creix a sovint en clavills de roques.[12] Es troba entre roques de calcàrea o atres roques calcáreas a altituts de 5–40 metros.[4][7] A pesar de tindre un hàbitat molt similar al de H. russeggeri i H. aegypticum, es troba en molta menys freqüència.[4]
Hypericum aciferum es pot trobar junt a atres espècies, com Allium bourgeaui, Centaurea argentea, Dianthus fruticosus, Origanum dictamnus, Ornithogalum creticum i Staehelina fruticosa.[13] Part de la població es troba dins d'un bosc de Pinus halepensis.[14] Un dels métodos pels que H. aciferum es propaga és la mirmecocoria; les formigues ajuden a dispersar les seues llavors traslladant-les d'un lloc a un atre.[15]
La planta es pot propagar fàcilment a partir de llavors almagasenades en un banc de llavors.[13] Açò es realisa sembrant les llavors en primavera, a penes cobrint-les en terra. Després es deixen germinar durant 1–3 mesos a una temperatura de 10–16 °C. Les plantes creixen millor en clavills rocosos secs i solejades, en protecció contra la humitat hivernal. La divisió de plantes madures es realisa en primavera.[16]
Conservació
[editar | editar còdic]Plantilla:Mapa de localisació La Llista de plantes rares, amenaçades i endèmiques d'Europa de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea va catalogar a Hypericum aciferum com a endèmic de Grècia i com una espècie en perill en 1982.[17] En 1994, la Agència Europea de Mig ambient va marcar a Hypericum aciferum com una "espècie de flora estrictament protegida".[18] Una evaluació més detallada es va incloure en el Llibre Rojo de Senyes de Grècia de 1995, que va contar un total de 95 plantes de l'espècie en estat selvat i algunes cultivades en un jardí municipal en Heraclión.[13] H. aciferum també va ser inclós en la Llista Roja de la UICN de 1997, a on es va confirmar la seua evaluació com a espècie en perill.[19]
Des de 2015, la major part de la població de Hypericum aciferum està continguda dins d'una reserva microvegetal (RMV) d'aproximadament 6,5 hectàrees.[20] Està centrada prop d'Agia Roumeli en la plaja de Fournoti i comprén l'eixida d'una menuda àrea d'un canó.[12] La RMV albergava unes 130 plantes de l'espècie en 2013 i tenia una situació "favorable" per a la conservació, en l'objectiu d'alcançar eventualment 300 plantes.[20] No obstant, pel número críticament baix de plantes, encara existix un alt risc d'extinció per a l'espècie. Les majors amenaces per a Hypericum aciferum són l'activitat humana, els incendis i l'erosió del seu hàbitat. El pastoreig de ganado i el canvi climàtic també representen lleus factors d'estrés per a l'espècie.[21] La UICN reevaluó l'espècie en 2021, classificant a Hypericum aciferum com vulnerable i en una població estable.[14]
Usos
[editar | editar còdic]Hypericum aciferum té una idoneïtat extremadament baixa per al seu us com planta de jardí, i és particularment inadequada com a planta en test o per a patis.[22] A diferència d'atres membres de Hypericum, no es coneix que l'espècie tinga us farmacèutic algun fins a 2007.[23]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Coombes, 2012, p. 172.
- ↑ «Hypericum aciferum».
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Greuter, 1965, p. 215.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 Robson, 1996, p. 153.
- ↑ Thanos, Kaltsis y Koutsovoulou, 2013, p. 148.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Hypericum aciferum (Greuter) N.Robson» (en en). Kew Science.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Greuter, 1965, p. 216.
- ↑ Tutin et al., 1969, p. 264.
- ↑ Robson, 2016, p. 189.
- ↑ Robson, 2016, p. 191.
- ↑ Meseguer, Aldasoro y Sanmartín, 2013, p. 386.
- ↑ 12,0 12,1 Thanos, Kaltsis y Koutsovoulou, 2013, p. 147.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 Kypriotakis, 1995, p. 316.
- ↑ 14,0 14,1 «Hypericum aciferum».
- ↑ Thanos, Kaltsis y Koutsovoulou, 2013, p. 153.
- ↑ Slabý, Pavel. «Hypericum aciferum».
- ↑ "Hypericum aciferum". Llista de plantes rares, amenaçades i endèmiques d'Europa. 1983. pp. 113, 198
- ↑ "Hypericum aciferum". Llistes de verificació per al Programa de Biòtops CORINE. 1994. pp. 112, apèndix 2.
- ↑ "Hypericum aciferum". Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN. 1997. p. 297.
- ↑ 20,0 20,1 Thanos et al., 2013, p. 28.
- ↑ Thanos et al., 2013, p. 33.
- ↑ Krigas et al., 2021, p. 2556.
- ↑ Thanos, Costes. «Hypericum aciferum: Descripció».
Bibliografia
[editar | editar còdic]- The A to Z of plant names: a quick reference guide to 4000 garden plants (en en), Portland, Oregó: Timber Press, Inc.. ISBN 978-1-60469-196-2.
- Greuter, Werner. “Beitrage zur Flora der Sudagais 1-7” (de). Candollea 20.
- “Exploring the Potential of Neglected Local Endemic Plants of Three Mediterranean Regions in the Ornamental Sector: Value Chain Feasibility and Readiness Timescale for Their Sustainable Exploitation” . Sustainability 13 (5). doi:.
- Kypriotakis, Zacharias (1995). Ret Data Book of Greece (en en), Grècia: Societat Botànica Helènica.
- “Bayesian inference of phylogeny, morphology and range evolution reveals a complex evolutionary history in St. John's wort (Hypericum)” (20 de juliol 2013). Molecular Phylogenetics and Evolution 67 (2): 379–403. doi:. PMID 23435266. Bibcode: 2013MolPE..67..379M.
- Robson, Norman (20 de juliol 1996). “Studies in the genus Hypericum L. (Guttiferae) 6. Sections 20. Myriandra to 28. Elodes”. Bulletin of the Natural History Museum 26 (2).
- Robson, Norman (20 de juliol 2016). “And then came molecular phylogenetics—Reactions to a monographic study of Hypericum (Hypericaceae)”. Phytotaxa 255 (3). doi:.
- (2013) «PMRs in western Crete», Plant Micro-Reserves: From Theory to Practice (en en), Utopia Publishing. ISBN 978-618-80647-2-0.
- (2013) «PMRs as Field Laboratories for Scientific Research», Plant Micro-Reserves: From Theory to Practice (en en), Utopia Publishing. ISBN 978-618-80647-2-0.
- (1969) Flora Europaea (vol. 2), Regne Unit: Cambridge University Press. ISBN 0521-06662-X.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hypericum aciferum» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.