Idioma quingnam

El quingnam (segons atres quignam o chimú)^{cita requerida} va ser una llengua indígena parlada en la costa norcentral del Perú, extint durant el periodo virreinal. Se li ha atribuït haver segut l'idioma vehicular en el regne chimú, encara que també hauria segut la llengua dels peixcadors de la costa dels departaments Áncash i Lima.

Llevat una llista de numerals, està mínimament documentat; de modo que la majoria de paraules que s'atribuïxen al quingnam han segut inferidas indirectament. La frontera nort de la seua extensió se situava entre els rius Jequetepeque i Chicama en el nort i el riu Chillón en el sur.

Glotonimia

Possiblement, segons alguns estudiosos, el nom king-nam va significar ‘el parla del Senyor’ per la partícula -namu, que apareix en Tacaynamu i Pacatnamu.

Segons el llingüiste Joel Rabinowitz (fl. 1980), l'etimologia més apropiada del nom «quingnam» (i, segons uns atres, «quignam»), tal com ho hauria sugerit Richard Schaedel (1920-2005), seria kingnän (quingnam) ‘per a hilar’ (provinent de king: ‘hilar’ i la marca de la segona partícula -näm), registrada per Ernst Middendorf, i que aludiria en parlar com hilando dels chimúes’.

Si be la coincidència formal és sorprenent, l'associació respectiva en el pla significatiu no passa de ser «etimologia popular».

Història

Erro al crear miniatura:

L'idioma quingnam en el mapa del Bisbat de Trujillo

Este idioma es va parlar en els antics territoris dels mochicas del sur: en els territoris costeños i de yunga des de la vall del riu Chicama (pel nort) fins a les valls dels rius Chao i Santa (pel sur). Aixina mateix hi ha estudiosos que plantegen que el quingnam també era parlat pels pobladors natius costeños de la costa del departament de Áncash (des del riu Santa a Huarmey o inclús una miqueta més al sur) molt abans de la creació del Imperi chimú.

Segons afirma el sacerdot i croniste Bernabé Cobo, en el seu moment de major auge ―gràcies a les conquistes chimúes―, este idioma es va parlar des del riu Jequetepeque (pel nort) fins a Carabayllo pel sur; i segons el sacerdot i croniste Antonio de la Calancha (1584-1654), el quingnam era parlat fins a Paramonga. Note's que entre els rius Jequetepeque i Chicama va existir una convivència entre l'idioma quingnam i l'idioma muchik, i per la costa sur del Imperi chimú des de Paramonga fins a Ancón o inclús Carabayllo o La Punta-Callao, va haver una convivència entre el dialecte quechua costeño en el quingnam.

Va ser l'idioma que va predominar en la cultura chimú. Era un idioma emparentat en l'idioma mochica o muchik, i segons atres estudiosos també tenia un passat comú en el proto-quechua o quechua primitiu.^{cita requerida} També varen parlar el mochica o muchik com lingua franca i un dialecte propi dels peixcadors, que els misionero espanyols varen cridar «llengua peixcadora».

Parlant dels indis de la vall del Chicama, el croniste Lizárraga (1605) diu que «tenen dos llengües, que parlen: els peixcadors una, i dificultosísima, i una atra no tant». Afig que Fra Benito de Jarandilla, de la seua pròpia orde dominica, «sabia abdós, i la més dificultosa millor». Del passage es pot inferir que l'atra llengua, la menys dificultosa, era la mochica, i llavors la que millor coneixia el religiós era la quingnam, cridada peixcadora. Un companyer de l'orde de fra Benito va ser fra Pedro d'Aparicio, igualment radicat en Chicama, qui ―segons Meléndez, l'historiador de l'orde dominica―, hauria compost «un art i vocabulari, i molts sermones i pláticas i oracions» (cf. Zevallos Quiñones, 1948a). És molt provable que la llengua descrita haja segut la mochica i no la quingnam: sintomáticamente, l'historiador Meléndez agrega que de les obres de Fra Pedro «uns atres s'han valgut despuix», amén de que el P. Lizárraga no l'haja mencionat en consonancia con la «difícil» llengua peixcadora. Afiggam, de pas, que el mateix fra Juan Meléndez (1681: I, llibre 4, capítul 2, pág. 325-326) referix que el primer gramàtic del quechua ―fra Dumenge de Sant Tomás―, que va anar predicant als indis i fundant convents entre les valls de Chicama i Chancay, hauria deprés també la llengua «dels plans de Trujillo, que és dificilísima, i que encara hui hi ha molt pocs que la saben». La llengua en qüestió seria, puix, la quingnam.

Rodolfo Cerrón-Palomino, La llengua de Naimlap

En el llibre Les causes socials de la desaparició i del manteniment de les llengües en les nacions d'Amèrica editat per Anita Herzfeld i Yolanda Llastra, en el capítul escrit per Willem F. H. Adelaar, est menciona:

L'idioma coster de les valls propenques a Trujillo, és mencionat com quingnam, un nom mencionat per De la Calancha (cf. Rivet, 1949). Va ser provablement parlat en pobles com Moche, Mansiche, Chicama, Santa i Virú. Este llenguage es caracterisa, entre atres coses, per l'us recurrent del sufix o terminatiu -nam o -namu, que nos fa qüestionar-nos del seu alcanç cap al sur. L'us de l'idioma quingnam possiblement es va estendre a lo llarc de la costa de Áncash tan llunt pel sur com fins a Lima, en a on hauria estat en relació competitiva en el quechua (dialecte quechua costeño). El nom d'un dels curacas limeño del sigle XVI, Guachinamo, va terminar en -namu (Rostworowski, 1978).
Zevallos Quiñones (1992) va publicar un estudi de les principals llínees genealògiques de les famílies curacals de la zona de Trujillo (alguns d'ells descendents dels reis chimúes i de la seua noblea). Conté una àmplia llista de llinages i de noms geogràfics, que nos poden donar una idea de la fonètica i estructures fonotácticas de l'idioma quingnam. L'idioma quingnam va ser clarament diferent d'abdós: el culle (el seu parent de l'interior) i el mochica (el seu parent del nort). L'influència del quechua és certament més present en el quingnam i en el culle que en l'idioma mochica.
No es pot excloure una relació genètica entre el quingnam i el mochica (d'un costat) o entre el quingnam i el culle (per l'atre), pero les informacions disponibles del quingnam són insignificants per a fer majors afirmacions.

Willem F. H. Adelaar (1999): «Llengües desprotegides, la mort silenciosa de les llengües en el nort del Perú»

El sacerdot Antonio de la Calancha (1584-1654) va escriure sobre el quingnam en 1653:

Un casique de lo que oy es diu Trugillo, cridat el Chimo, [...] va ser conquistant els indis yungas [...] des de Parmunga fins a Payta i Tombes... Hízose opulento, va créixer en vassalls i va ser introduint en magestad la seua llengua natural que és la que oy es parla en les valls de Trugillo, era la quingnam pròpia d'este reyezuelo.
Els vassalls de Pacasmayo varen donar en ablar la seua llengua, i els demés fins a Lima.
Els demés valls dels plans ablaban la llengua muchic que oy conserven fins a Motupe, i una atra que criden Sec, i la d'Olmos muden lletres i finals, si ben cada poble, i encara cada família té llengua pròpia, o vocablos diferents.
La que entre ells es diu Peixcadora més sembla llenguage per a l'estòmec, que per a l'enteniment; és curta, escura, gutural i desabrida; en estes dos llengües més comunes es tenia la correspondència de les valls, i es manejava el molt comercie i les contractacions destos territoris.

Antonio de la Calancha (1584-1654)

Sant Pedro de Yoco, i Jequetepeque, llavors de gran gentío, i en tributaris de numerosa multitut, és la llengua que ablan la muchic i la quingnam, escura i d'escabrosa pronunciació. La peixcadora és en general la mateixa (quingnam), pero usa més de lo gutural; pocs la an sabut en perfeción.

De la Calancha

Regne i imperi chimú

Artícul principal → Regne chimú.

Alfredo Torero (1930-2004) parla de la situació llingüística del regne chimú i de la seua capital Chanchán, estenent-se ademés sobre la posterior castellanisació i l'extinció de les llengües autòctones:

Les valls costeños eren molt poblats (els de Chincha i Huarcu tenien cada u entre cent mil i cent cinquanta mil habitants, i un número similar va deure haver en la majoria de les atres valls). Pero, en general, no es trobaven reunits com a entitats polítiques de fort control central, sino, dividits en una sòrt de numeroses i pròsperes ciutats-estats, en certes formes de jerarquia o de comunió d'interessos més o menys permanent entre algunes d'elles ―com la que existia entre Pachacámac i Chincha―, o, al contrari, en oberts conflictes ―com els que segons pareix oponien en el sigle XV (pese a, i a causa de, les seues relacions comercials)― a chinchas i chimúes o a chinchas i huarcus.
Esta fragmentació política de yungas i les seues rivalitats econòmiques varen ser segurament el factor fonamental de la seua debilitat de conjunt front a l'alvanç serrà que els incas promovien. Solament el Regne chimú tractava a l'adop d'unificar per la força de les armes a les valls de la costa nort i norcentral i s'estenia agresivamente al mateix temps que el regne cuzqueño progressava per la serres sur i central. No obstant, el primer colp militar cuzqueño contra els yungas va vindre a produir-se justament sobre el Regne chimú que, atacat des de Cajamarca, va quedar derrotat en la lluita, i va vore la seua capital, la gran ciutat de Chanchán, saquejada i lliteralment despoblada; els conquistadors incas es varen dur al Cuzco immenses riquees, especialment l'or, i inclusivament agrupos d'especialistes chimúes, com ceramistas i orfebres. la costa central i sur, en canvi va ser respectada en estos temps despuix d'un primer intent fallanc de conquista de la vall de Chincha. L'explicació d'açò, ademés d'estar en la força econòmica i militar de les valls costeños meridionals ―com Pachacámac Huarcu, Chincha i Ica―, deu buscar-se segurament en el poder navier i comercial dels yungas de la costa central i sur, que els conectava estretament en els de Piura i Tombes, en la costa extrem nort peruana, i en les costes de l'Equador actual, en una ret d'interessos comuns que podríem cridar la lliga Chínchay.
Als cusqueños, ademés, no els convenia encara tancar-se l'accés als productes exòtics que venien a ells des d'Equador ―i que potser des de Centroamerica― a través principalment dels mercats chinchas. Solament quan despuix de la caiguda de Chimú, varen ser guanyats a l'imperi les regions de Piura, Tombes, Manta i Quito, un dels extrems vitals de la lliga Chínchay, no els va quedar als yungas del centre i el sur una atra alternativa que pactar en els cusqueños «la germandat i la pau», naturalment que baix les condicions d'una pax incaica. (...)
Una de les primeres mides adoptades pels incas contra els yungas va ser indubtablement la de reduir dràsticament el número de basses de navegació major a fi d'amenguar el poder de cada vall i eliminar al màxim la possibilitat de que es conectaren unes valls en uns atres, la la sifra de tals basses es llimitaria entodo cas a les que requerira l'administració imperial directament per al seu servici. (...)
Era previsible que el poder dels mercaders yungas seguira una parella sòrt en la de la seua capacitat naviera. Els incas, tenint ya conquistat tot lo llarc de la costa, exigien llavors als seus pobladors tributs que es canalisaven cap al Cuzco i els centres administratius regionals.
Com referix Pedro Pizarro: «Ansí feyen de totes les demés coses que tributaven els yungas. Pujaven estos tributs i bastiments fins a la serra a ponellos en depòsits que allí tenien fets. Estos yungas són unes valls propenques a la mar; és terra calenta; no plou en ells».

Alfredo Torero: El quechua i l'història social andina (págs. 92-93)

Alguns autors afirmen que l'idioma principal dels chimúes no era el quingnam sino el mochica.^{cita requerida}

No obstant existix una notable diferència fonètica entre els noms dels reis i curacas lambayecanos i els noms dels reis i curacas chimúes (en l'àrea de Trujillo).

Extinció

L'idioma quingnam es va extinguir al poc temps de l'arribe dels conquistadors, molt provablement a inicis o mediats d'el XVIII. Es creu que bàsicament es va deure a les següents raons:

La capital chimú, Chanchán, i el nou centre administratiu incaico de lo que havia segut la zona nuclear chimú, Chiquitoy Vell, varen estar en les rodalies de la nova i important i absorbent ciutat espanyola de Trujillo (Perú).

El quingnam sol era parlat per les èlits i els colon (mitmac o mitimaes) chimúes en territoris pertanyents al Regne chimú pero en a on no es parlava el quingnam massivament com Tombes, Piura i la major part de Lambayeque, que era mochicahablante. El quingnam es parlava massivament en la faixa costera des del riu Jequetepeque fins a Huaral o Ancón, i en els moments de màxim esplendor fins a Carabayllo en la vall del Chillón, prop de Lima. Hi ha una atra teoria que tots estos pobles yungas de la costa del departament de Áncash i de la costa del Nort Chic de Lima que varen ser conquistats pels chimúes ya parlaven el quingnam en varietats regionals des de temps molt més antics.

La major part dels seus parlants varen morir per una combinació de les epidèmies dutes pels espanyols i esclaus africans de les quals els natius no estaven inmunizados i per treballs forçats en plantacions, intenses i agotadoras accions de "huaqueo" darrere de metals preciosos (profanació de tombes, centres ceremonials i ciutats dels natius), obrajes, mines i faenes de peixca.

Molts ho varen deixar de parlar per complexos sembrats pels espanyols, mestizos i encara els mateixos natius: sembla ser que el verdader motiu pel qual l'idioma quingnam va ser molt més despreciat pels espanyols que el mochica haja segut per la senzilla raó que als peninsulars els haja sonat monòton i tancada a l'oït per lo que va ser vituperizada, desdenyada, escarnecida i fora motiu de mofa majorment pel poble natiu i mestizo hispanizado o parcialment hispanizado majorment en la ciutat hispà-peruana de Trujillo, en el consegüent avergonzamiento dels seus ya pocs parlants.

Els quingnamhablantes que varen sobreviure varen ser desarraïlats dels seus llocs natius duts a reduccions indígenes (pobles) creats pels espanyols per a cobrar-els tribut d'una manera més fàcil i explotar-els en les facendes i obrajes d'una manera més eficient, i

El «cor» de l'idioma quingnam (a on era més parlat) era Chanchán ―la capital del que va anar el Regne chimú i que tenia 12 km² d'extensió (i segons atres 20 km²)―, que segons els estudiosos va aplegar a tindre una població de 80 000 a 100 000 habitants. Va escomençar a perdre importància i població d'una manera progressiva en la conquista incaica que va localisar al nou centre administratiu de lo que havia segut la zona nuclear chimú en Chiquitoy Vell (en l'extrem suroest de la vall del riu Chicama. En l'arribe dels conquistadors espanyols, Chanchán es va seguir despoblando fins que les autoritats espanyoles ho varen fer abandonar. La castellanizacion dels pocs supervivents quingnamhablantes va ser inmisericorde.

Unes atres de les raons per les que l'idioma quingnam es va extinguir abans que l'idioma mochica, açò és a principis o mediats d'el XVIII és que alguns anys despuix que el inca Tupaq Yupanqui conquistarà al Imperi chimor (cap a 1470) va haver una rebelió de consideració en el territori nuclear de lo que havia segut l'Imperi chimú, açò és, de les valls de Santa, Virú, Moche, Chicama i del Jequetepeque. Luego que esta rebelió fora esclafada a sanc i fòc pel Inca, la major part de la població chimú quingnamhablante, inclosos nobles, va ser deportada en mitimaes de castic a lluntanes terres del Tahuantinsuyo, com és el cas del departament d'Apurímac i aixina mateix al Cusco con respecto d'els orfebres chimúes. Inclús la gran ciutadella de Pacatnamú, la segona de lo que havia segut l'Imperi chimú va ser arrasada i incendiada pel inca; i inclús en lo sucesivo se li va prohibir a tot habitant yunga o siga costeño, a que portara armes i que fera el servici militar en els eixèrcits del Inca.

En l'arribada dels espanyols la població prehispánica chimú va terminar de ser diezmada en les malalties dutes per estos i els seus esclaus africans al Nou Món com la pallola, pigota i grip que varen aniquilar a centenes de mils de natius; per haver segut la seua població utilisada com "carn de canó" en les llargues i sanguinoses guerres civils de varis anys entre els conquistadors (almagristas contra pizarristas); per haver segut abandonades gran part de les terres de cultiu aixina com l'abandó de bona part de les séquies de regadiu en la costa per l'absència de mans natives, importantíssimes en la costa nor peruana per a la irrigación per l'absència de pluges i a la presència d'extensos deserts, per lo que va haver époques de gran fam en la consegüent mort de més natius i en haver segut la poca població restant explotada en extenuantes faenes de treball en facendes, obrajes, mines i extenuentes mitas de "accions d'huaqueo". Tot açò sumat al despoblació fortuït de les ciutats i ciutadelles chimúes, especialment Chanchán, Chiquitoy Vell i Pacatnamú pels espanyols per a que en lo sucesivo els naturals vixqueren en les reduccions indígenes, açò és pobles d'indis creats pels espanyols per a controlar-els millor i cobrar-els els tributs d'una forma més eficient, sumat a la seua volta a l'emplaçament de la nova, absorbent i importantíssima ciutat hispà peruana de Trujillo, gran núcleu d'espanyols i per lo tant d'hispanoparlantes propenca a l'antiga i ya despoblada en gran partix capital chimú de Chanchán i a la zona nuclear del territori chimú, va terminar per absorbir a la major part dels remanentes de la població chimú en treballs domèstics. Els pocs parlants supervivents quingnamhablantes varen ser en poc temps hispanizados.

Alguna cosa que va tindre que vore en la ràpida extinció del quingnam és que el "hinterland" de la zona nuclear chimú a on es parlava el quingnam, açò és des del sur del Riu Chicama fins a la vall del riu Santa, no té tanta profunditat com en el territori mochicaparlante, en atres paraules, en el sector de costa de lo que fora l'àrea nuclear chimú esta és molt estreta i les valls, la majoria d'ells menuts i de poc cabal, no varen tindre poblacions tan grans com en el territori mochica ―a on (a diferència de la zona nuclear chimú) conta en un hinterland o profunditat moltíssim major, els seus rius tenen molt major cabal i en el seu territori es varen fundar ciutats menudes en comparació a Trujillo―. Aixina mateix les seues menudes valls estan separats per amplis sectors de deserts. Finalment en ser una zona costera de fàcil accés un gran número d'espanyols es va establir en estos territoris de fàcil accés per mar, a diferència de la serra peruana a on l'idioma quechua va sobreviure en gran part gràcies al seu difícil accés, aixina mateix les noves malalties dutes pels conquistadors espanyols i els esclaus africans varen entrar allí en major força que en atres regions del Perú.

Una atra de les raons per les que el quingnam es va extinguir molt abans que l'idioma mochica va ser que la població chimú quingnamhablante va estar altament urbanisada i densificada en ciudaes com Chanchán, Pacatnamú i Chiquitoy Vell i en poca població disseminada pel camp per lo que es va vore la seua població urbana moltíssim més castigada per les malalties dutes pels espanyols i esclaus africans i que varen desnugar terribles epidèmies que diezmaron als natius; en canvi, la població mochicahablante de Lambayeque si ben va estar urbanisada en part pero moltíssim menys que la població chimú quingnamhablante. Ademés la població mochica va estar majorment repartida pel camp i la seua població va ser moltíssim major en comparació a la població chimú quingnamhablante.

En el pròlec de l'artícul "Algunes paraules indígenes de la regió de Trujillo" de l'historiador, antropòlec i llingüiste trujillano Jorge Zevallos Quiñones, apareix lo següent respecte a la primerenca extinció de l'idioma quingnam:

Si es poguera tindre informació segura sobre quànts varen ser les llengües i dialectes indígenes que otrora es varen parlar en la costa nort del Perú, de Tombes a Paramonga, quins les seues respectives àrees geogràfiques, la seua cronologia i l'estructura de les seues formes idiomàtiques, tindríem dessifrada la major part del misteri que cobrix la prehistòria humana.
Mes, si descontem la notícia que alguna volta varen ser numeroses i hui estan completament acabades, d'elles no queda res per al seu estudi sino un «pobre» i increiblement «escàs material».
Ni tan sols de totes, puix d'unes, com la llengua d'Olmos i la quingam, que varen parlar les gents del Chimo, no existix una sola paraula registrada (en compendios o arts, sino per atres fonts); i d'atres com les de Piura, coneixem menys d'un centenar. Res s'ha arreplegat de la zona que va de Trujillo a Lima. I per a la llengua mochica lambayecana, que per més arcaica i pensem millor estructurada, va sobreviure fins als últims anys del sigle XIX.
A excepció de l'última citada (mochica) les demés havien perdut la seua vigència popular ya al començament del sigle XVIII, i en el següent sigle es varen extinguir sense deixar rastre visible.

Jorge Zevallos Quiñones

Estes raons expliquen d'alguna manera per qué l'idioma quingnam s'haja extinguit a inicis o mediats d'el XVIII (171-?)(175-?) i perqué l'idioma mochica lo haja fet a principis d'el XX.

Atres senyes

En diversos llocs de la costa inca i inclús dins d'este territori, en época inca, no es descarta que hi haguera mitimaes de castic (de chimúés quingnamhablantes); aixina mateix no es descarta que ―en plena expansió de l'Imperi chimú― hi haja hagut mitimaes chimúes de privilegi.

Alguns estudiosos afirmen que en el seu inici el quingnam era un idioma de substrat tallán (perque en quingnam la gran majoria de les paraules i frases eren agudes ―tenien la seua accentuació en l'última sílaba―, com succeïa en l'idioma tallán) i que una volta que l'expedició marítima de l'héroe mític Tacaynamo va eixir d'un territori no determinat, pero que potser va ser la zona de Tombes, Piura o inclús del Golf de Guayaquil i va aplegar a la vall de Moche i valls aledaño en la seua gent, l'idioma quingnam primitiu parlat per la gent de Tacaynamo es va ser mesclant paulatinament en l'idioma mochica que es venia parlant anteriorment en eixes terres (Des del riu Chicama fins al Chao o fins al Santa).^{cita requerida}

Hi ha uns atres que afirmen que els chimúes varen parlar el mateix idioma que els mochicas pero que es va ser modificant pel transcurs dels anys i la mateixa dialectización per les grans distàncies que comprenia l'idioma mochica i pels mateixos deserts que separaven unes valls d'uns atres, especialment el gran desert costeño que separava la vall del riu Jequetepeque i del riu Chicama.

Existixen atres estudiosos que afirmen que a tot açò se sumava l'influència de l'idioma culle (que en temps antics es parlava en Cajamarca, la serra del departament de La Llibertat i en Áncash) a l'idioma quingnam.

Descripció llingüística

No es coneixen vocabularis, gramàtiques i documents pastorals colonials escrits en quingnam. Tampoc va ser considerada en el famós Pla de 43 veus castellanes traduïdes ales huit llengües que parlen els indis de la costa, serra i montanyes del bisbat de Trujillo del Perú que forma part de la relació ordenada pel bisbe Baltasar Jaime Martínez de Compañón a finals del sigle XVIII. Per tant, salve per una llista de numerals, la llengua carix de documentació fiable sobre el seu lèxic i la seua gramàtica.

Per l'escassea de texts i la dificultat d'interpretació de moltes paraules, les característiques del quingam deuen ser estudiades principalment a partir de l'onomàstica i dels seus possibles préstams a atres llengües, com el quechua i el castellà.

Classificació

Donat l'escassa cantitat de vocabulari que pot considerar-se indubtablement quingnam, no és possible evaluar les seues possibles relacions de parentesc en atres llengües i famílies suramericanes. Per tant, la llengua permaneix considerada com un aïllat llingüístic.

S'ha especulat sobre el seu parentesc en les Llengües chimúes i també en l'idioma culli (una atra llengua usualment considerada aïllada). Algunes formes lèxiques del quingnam sugerixen que poguera haver tingut un substrat format per alguna llengua tallán.^{cita requerida} Dites llengües tallán són conegudes bàsicament pel Pla de Martínez Compañón.

Fonologia

En els noms dels curacas chimúes de l'àrea de Trujillo s'aprecien les següents característiques (que són típiques del quingnam):

• Tant el quingnam com el mochica utilisaven cinc vocals.
• Si la llengua mochica era gutural, el quingnam no ho era i a la seua volta era un idioma tancat a on hi havia molta economia fonètica i molt poca articulació dels maxilars destacant-se que casi sempre l'articulació es feya casi sol en els llavis.
• El quingnam era un idioma a on predominava la "sonorización": us massiu les consonantesde <b> (en lloc de -p-), <d> (en lloc de -t-), <g> (en lloc de -k- i -f-).
• Pel que fa a consonante, el quingnam no tenia les consonants f, ff i r, rr del mochica (muchik); en canvi el quingnam posseïa els sons wa, we i wi i el mochica no.
• Una atra característica típica del quingnam va ser amprava molt la reduplicación silàbica. Eixemples:

• calcal (implemente de peixca);
• caycay (pedra calcinada i nom del cerro Caycay);
• chanchan (ciutadella);
• Chanquirguanguan (nom d'esposa de sobirà chimú de la vall d'Huaura);
• Chinchín (sobrenom familiar);
• Chiuchiu (funde costeño del nort chic de Lima);
• chuchuy (poll);
• coycoy (licor);
• Cuscús (funde costeño del nort chic de Lima);
• futifuti o gutiguti (arpón)
• guangán (implemente de peixca);
• gutiguti o futifuti (arpón)
• huirihuiri (peix);
• maymay (carranc gran);
• Mochquiqui (llinage curacal),
• muymuy (crustaci);
• paypay (pampa);
• Pitipiti (llogaret de peixcadors en el Callao);
• purpur (cerro i desert);
• Shocshoc (llinage curacal);
• Simsim (llinage curacal);
• Suysuy (llinage curacal);
• Tuntún (cerro);
• yaya (pabilo).

Atres característiques del quingnam:

• l'us massiu de les paraules que comencen per la sílaba chi-.
• el sò típic mb.
• el grup consonàntic complex llsrsh o llsh.
• les paraules accentuades en la seua última sílaba.
• l'absència del tóponimo nique (com Cupisnique, des del riu Chicama cap al sur, topònim que és molt abundant al nort del riu Chicama i Lambayeque),
• les paraules terminades en -ao com en Cao, Chao, Mayao.
• la presència de la paraula namú, que vol dir ‘senyor’ (que és inexistent al nort del riu Jequetepeque).
• la paraula samán que possiblement signifique gobernant o senyor, present en el nom de Minchán Samán (últim emperador chimú) o en el llinage norteny peruà Payrasamán.
• Alguna cosa també característic d'este idioma són les paraules terminades en -al i en -ai.

Morfologia del quingnam

Segons l'onomàstica i toponímia, l'idioma quingnam segurament va poder ser:

• un idioma de substrat tallán (antic idioma "yunga" pa costeño del pacífic equatorià-peruà).
• un idioma de substrat tallán mesclat en protoquechua.
• un idioma de substrat tallán mesclat en idioma culle (en morfologia i lèxic).
• un idioma de substrat tallán mesclat en protoquechua i idioma culle (en morfologia i lèxic).
• un idioma de substrat tallán mesclat en protoquechua en part del lèxic del culle i mochica.
• un idioma de substrat tallán mesclat en protoquechua en part del lèxic del culle i mochica i quechua costeño (chinchay).
• un idioma de substrat tallán mesclat en protoquechua en part del lèxic i gramàtica del culle, mochica i quechua costeño.
• cal destacar que la continuïtat d'esta antiga llengua yunga de la costa peruana va ser interrompuda, com una espècie de falca, per l'arribada de gent mochica-puruhá per mar (mit de Naimlap, segons l'historiografia lambayecana, i mit de Tacaynamo segons l'historiografia chimú), els qui s'haurien mesclat racialmente en la primitiva gent llunga de Lambayeque i part de la costa nort de l'actual departament de La Llibertat; prova d'açò és la presència de topònims no mochicas en l'actualitat com el riu Chancay (en el departament de Lambayeque), que té un homònim en la província limeño de Chancay, territori a on en l'antiguetat es va parlar la llengua peixcadora del quingnam.

Eixemples de texts quingnam

Sobre la base dels pocs topònims, onomàstica i noms d'objectes que han sobrevixcut d'este idioma en els nostres dies s'han recreat algunes oracions per a saber en aproximació com va deure sonar l'idioma quingnam (les oracions creades en qüestió carixen de significat algun.^{cita requerida}

• Oració 1: Chinchipichi guacricurni talpaguachánbi chikinimi colanchán caycaymo chagua yumuyaguanco ismiquibibi chichiriminco.
• Oració 2: Mesmesamánguan huamanchumo samán tucuychumbico moycocha bipinincay guapalbi cheucoguan maymayguná capushaidanipi.
• Oració 3: Chicaguache minchán chacobi chancorachicaco ocshaguamanquibi ichucmuymuyco temanchacobi.
• Oració 4: Changuilcopcop huirihuirico guabinagunawan chinchichiquipi.
• Oració 5: Guañapechillico tecapani chikitoymaimai tuntunamopuña mashapaiconamo chumuncaguá butaviquimú ispan suysuy ocopuñami.
• Oració 6: Cuscustantabipi ambinguamán chuschuschikipi namoguna migungichi suculá mayguay chanchancobiamú.
• Oració 7: Paypaynamogunacay concongunamupur butabiquimú.
• Oració 8: Michimichichuc minchancolán purhuanchaco saguanchimunao birú cochanamo icochcamoin.
• Oració 9: Chichipitipi muymuy pacas takayyacutinamo pacatnamúchi minchanpurmán Chanquirguanguanche suculá.
• Oració 10: Chililipabur chikitoynamo canchancobimanda sampachusmi tacaycocha, chichi guanbachobi senmache guacripili vapuchnimi.
• Oració 11: Guacriñancenpinco maymay chinchinco paypaychiuche guayguanga chimbilinima ansumochuchuy chuchircoycoy pitipitichinyán tumbongó yumuyaguana.

Onomàstica quingam

En reduir-se l'evidència del quingnam bàsicament a noms propis de persones (antropónimos) i llocs (topònims), l'estudi i la comparació d'estos noms és molt important per a estudiar les característiques d'esta llengua. No obstant, l'atribució de noms propis a una o una atra llengua, sobretot per a llengües mínimament documentades, deu considerar-se sempre tentativa i no provada.

Comparació entre el quingnam i el mochica

Esta secció reflectix les diferències fonètiques presents entre els noms dels governants i reis chimúes quingnamhablantes i dels governants sicán-lambayecanos mochicahablantes:

Chimor

Artícul principal → Anexe:Gobernant chimúes.

1. Taycanamo (o Tacaynamo).

2. Ñancenpinco (o Ñaucenpinco).

3. Guacricur (o Guacricaur)

Sèt reis chimúes els noms dels quals s'han perdut.

11. Minchansamán.

12. Chumuncaur, també cridat Chimuncuar, Chumuncaucho o Chumuncahua

13. Ancocoyuch (o Ancocuyush o Ancocoyuchi). El nom d'este sobirà chimú faria alusió a l'animal cridat ancoco, una espècie de pepino de mar que viu en les costes dels departaments peruans de La Llibertat i Lambayeque i possiblement un atre més.

14. Martín Casha Simsim, qui era regente quan els espanyols varen invadir el Tahuantinsuyo.

Sis curacas cristians els noms dels quals s'han perdut.

21. Antonio Chayguac, qui va ser curaca de Mansiche i descendent del régulo chimú Chumuncaur (f. 1550), qui no va deixar descendència.

22. Francisco (Solano) Chayhuac Casamusa, germà de l'anterior.

Atres curacas chimúes d'atres parcialitat (1652):

• Mansiche i Huanchaco: Salvador Chayhuac, casat en Agustina Chayhuac (descendència);
• Ana Huamanchumo;
• Miguel Huamanchumo; i
• Joseph (de la Torre) Ocshahuamán.

Els Mora Chimo eren senyors de Santiago de Cao, i un d'ells, Vicente Mora Chimo, va ser curaca de varis pobles.

Note's que ―a l'arribada dels espanyols― el senyor chimú es dia Cassia (Cashia) Sim Sim; i dos curacas chimúes contemporàneus eren Chasmuncanchác i Kirutome (vejau Juan Santa Cruz Pachacuti).

Una de les esposes de l'últim emperador chimú, en la vall d'Huaura, es dia Chanquirguanguán.

Lambayecanos-Sicán

1.ª dinastia.

Naimlap

Cium

Escuñain

Mascuy

Cuntipallec

Allascunti

Nofan Nech

Mulumuslan

Llamecoll

Lanipat-cum

Acunta

Fempellec

(inter regnum)

2.ª dinastia

(domini chimú de Lambayeque).

Pongmassa

Pallesmassa

Oxa (que va tindre notícies dels incas, cap a 1430

Llempisan

Chullumpisan

Cipromarca

Fallenpisan (també conegut com Befquen Chafen, cacic durant el govern d'Huáscar)

Xecfuinpisan (cacic a l'arribada dels espanyols)

(cacics cristians)

Pedro Cuzco Chumbi

Martín Farrochumbi

Gonzalo Quisquis Farrochumbi (la seua mare va ser Ana Cocras, filla de Chullulli)

Martin Farrochumbi

Pedro Farrochumbi

Mariana Farrochumbi

José Temoche

Agustín Faizo

Eugenio Victorino Temoche

José Dámaso Temoche

Noms propis i topònims en idioma quingnam

Vore: Noms propis i topònims en idioma quingnam

Possibles evidències de contacte entre quingnam i quechua

Alguns estudiosos que afirmen que el quechua i el quingnam tenien un antepassat comú, per lo que es desprén que el quingnam tenia alguns sons o alguns noms de paraules semblats al quechua.

Sembla ser que en la caiguda i caos subsegüent del Imperi wari una miqueta abans de l'any 1000 d. C. va haver certa colonisació o penetració de gent quingnamhablante en l'àrea de Llima, i per lo tant algunes unions dinàstiques entre els aborigen i els nouvinguts (no necessàriament chimúes pero sí quingnamhablantes de la costa de Áncash o de la costa del nort chic de Lima) ya que un dels curacas del señorío d'Huadca (Sant Isidro, Miraflores, Surquillo, Sant Borja, Gat cerval i Santa Beatriz), Chumbi Charnan, segons moderns estudis, el seu nom no és ni quechua ni aimara (charnan) sino quingnam.

La plaça principal de la huaca Pucllana de Miraflores du el nom d'este curaca del señorío d'Huadca (aixina mateix, en el llibre Cacicazgos de Trujillo (de Jorge Zevallos Quiñones) que correspon al territori nuclear chimú, en un dels personages de les llínees dinàstiques chimúes d'un de les cinc valls, apareix el nom de Charnan.

Una atra possibilitat seria que chumbi charnán fora un mitimae de castic chimú o yunga quingnamhablante del nort chic, posat ahí per l'administració incaica en temps del Tawantinsuyo; aixina mateix és molt provable que el curaca limeño en temps de la conquista Guachinamo o Guachinamu siga d'orige chimú o quingnamhablante (per la partícula quingnam -namo o -namu) del nort chic de Lima.

Lo que és cert és que el quingnam va tindre una molt forta influència fonètica en el quechua costeño (Aixina com en un primer moment l'idioma Aru dels Waris i el Aimara central d'atres pobles dominats per estos primers varen influenciar al Quechua costeño) que es parlava des de les zones costeñas i de la regió Yunga de Pisco, passant per Chincha, fins a Ancón o inclús Chancay, Huaral i inclús fins a la província de Barranca.

Algunes regles per a açò la sonorización de les consonante (/k/ per [g]; /p/ per [b]; /d/ per [t]), l'agregat de la "L" a la vocal inicial de cada paraula; omissió del sò "k" final de cada paraula.

Alguna cosa típic d'açò és també l'accent en la sílaba final en algunes paraules; la tongada de les "o" finals en "o" (La tongada de la "r" per "l" és d'influència aru-aimara).

Vore també

• Idiomes del Perú
• Anex:Noms propis i topònims en idioma quingnam
• Anex:Governants chimúes
• Regne Chimú
• Idioma mochica
• Idioma culli
• Quechua costeño
• Comparació entre el quechua meridional i el costeño

Bibliografia

• CERRÓN-PALOMINO, Rodolfo: La llengua de Naimlap. Reconstrucció i obsolescència del mochica (220 pàgines): Llima (Perú): Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, Fondo Editorial, 1995. ISBN 84-8390-986-3, 9788483909867.
• ISPINOZA FUENTES, César (antropòlec, llingüiste i historiador peruà): informació verbal.
• Hermann Buse Història marítima del Perú (Tom II, volums 1 i 2), volum 1 (817 págs), volum II (987 págs.).
• "La comissió per a escriure l'història marítima del Perú" Editorial Ausonia 1973.
• RAVINES, Roger: Chanchán, metròpoli chimú. Editorial IEP "Institut d'estudis peruans" en colaboració en ITINTEC "Institut d'investigació Tecnològica industrial i de Normes Tècniques" Lima,1980, 390 págs.
• ROSTWOROWSKI DE DÍEZ CANSECO, María: Obres completes II, Pachacamac (inclou "Señoríos indígenes de llima i Canta") Editorial IEP "Institut d'estudis peruans" 2002, 402 pgs. ISBN 9972-51-079-4, ISSN 1019-4541
• ROSTWOROWSKI, María: Costa peruana prehispánica. Editorial IEP "Institut d'estudis peruans" 2005, 330 pgs. ISBN 9972-51-120-0;ISSN 1019-4541.
• TORERO, Alfredo (llingüiste peruà, 1930-2004): Llengües dels Vages. Editorial IEP "Institut d'Estudis peruans".
• ZEVALLOS QUIÑONES, Jorge: Cacicazgos de Lambayeque. Editorial CONCITEC, publicació favorida per el "Consell Nacional de Ciència i Tecnologia" 139 pgs.
• ZEVALLOS QUIÑONES, Jorge: Cacicazgos de Trujillo.
• Huacas i Huaqueros en Trujillo durant el Virreinato (1535-1835) Trujillo,1994."Editora Normes Llegals S. A. 1994, 115 pgs. Reg No 180-79-DIGDA-BNP.
  • HARTH TERRE, Emilio: El Vocabulari Estètic del MochicaLibería editorial Juan Mejía Baca, Llima 1976. 110 pgs.

Enllaços externs

• google. com. ar/books? id=Mc0-KgHcxGYC&pg=PA212&lpg=PA212&dq=quingnam&source=web&ots=Od_Rq9_BwL&sig=PE9RVP90BAuC7WactAha_feYBlk&hl=es&sa=X&oi=book_result&resnum=9&ct=result Books. Google. com. ar (Les causes socials de la desaparició i del manteniment de les llengües en les nacions d'Amèrica, d'Anita Herzfeld i Yolanda Llastra de Suárez; treballs presentats en el 49.º Congrés Internacional d'Americanistas, en Quito [Equador], 11 de juliol de 1997).
• google. com. ar/books? id=sDgjgX-hlsoC&pg=PA189&lpg=PA189&dq=quingnam+chanchan&source=web&ots=6Ys1ObrZ1T&sig=KPss6zbl5CoRzESkpsMceK1JCy0&hl=es&sa=X&oi=book_result&resnum=18&ct=result#PPA190,M1 Books. Google. com. ar (The Vanishing Languages of the Pacific Rim, ‘els llenguages desapareguts de l'anell del Pacífic’, d'Osahito Miyaoka, Osamu Sakiyama i Michael I. Krauss).
• archive. org/web/20121125130410/http://butler. cc. tut. fi/~fabre/BookInternetVersio/Dic%3DMochica. pdf Butler. cc. tut. fi (senyes sobre el Diccionari etnolingüístico i guia bibliogràfica dels pobles indígenes suramericans, d'Alain Fabré, 2005; inclou el quingnam).
• archive. org/web/20070810034649/http://www. ctera. org. ar/iipmv/areas/Identidades/Ponencias/60. doc Ponència sobre idiomes extints del Perú, en l'Universitat de Luján (en Argentina), publicat en el lloc web Ctera. org. ar (Buenos Aires). Nomena al quingnam com el quart idioma més estés.
• webcindario. com/lyungas. html Les llengües yungas i el quingnam
• youtube. com/watch? v=lXTYsa2vX4g «El nou Chan Chan, cor de l'idioma quingnam», video publicat en el canal del programa televisiu dominical Quart Poder (Llima) del sitie web YouTube.
• youtube. com/watch? v=JLsYayHNL0M Documental sobre la capital Chimú, núcleu de l'idioma quingnam, video publicat en el lloc web YouTube.