La seua població segons el cens de 2017 era de 1 778 080 habitants.[8] És un dels departaments més poblats —per darrere de Lima i Piura— i en 63,4 hab/km², el tercer més densament poblat, per darrere de Lima i Lambayeque. Es va crear com a departament el 12 de febrer de 1821.[9] I en una població de més de 2 millons de Liberteños al 2020.[6]
La Llibertat va ser territori de vàries civilisacions importants del antic Perú. Cap a el I va sorgir en la costa la cultura Moche, famosa pel seu art ceràmic, i en la Serra, la cultura Cajamarca. El departament va conéixer l'influència huari i en l'Intermig Tardà va conéixer l'expansió del Imperi chimú per tota la costa nort i l'influència en les zones altes del regne d'Huamachuco, a la seua volta relacionat en el regne de Cuismanco. Este departament va ser posteriorment anexat al Imperi incaico i després a la Corona espanyola.
En els temps de colonisació espanyola, va ser fundada la ciutat de Trujillo, la qual va eixercir gran influència en el nort del país com a sèu administrativa d'importància política, econòmica i eclesiàstica.
Quan el virrey Toledo el 22 de decembre de 1574 va reorganisar els corregimientos d'indis (o de naturals), que havien segut creats pel governador Lope García de Castro en 1565, va dispondre que els corregimientos de Cajamarca, Chicama i Chimo o Chiclayo, Piura i Paita, Santa, i Saña depengueren del Corregimiento d'espanyols de Trujillo i els corregimientos de Cajamarquilla, Els Pacllas, i Luya i Chilleu-vos depengueren del de Chachapoyas. Tots en el districte de la Real Audiència de Lima. En 1611 Els Pacllas va ser anexat a Chachapoyas, en 1635 Chicamo o Cliclayo va ser anexat a Saña i en 1773 Luya, Chilleu-vos i Llepes va ser anexat a Chachapoyas.
El 24 de març de 1614 va ser establit el Bisbat de Trujillo en els corregimientos de: Trujillo, Cajamarca, Cliclayo, Piura i Paita, Saña, Cajamarquilla, Els Pacllas, Luya i Chilleu-vos, i Jaén de Bracamoros. En 1759 el corregimiento de Huamachuco va ser format del de Cajamarca.[10]
Els corregimientos varen ser suprimits en 1784, pel rei Carlos III i reemplaçats per les intendencias. En el territori del Bisbat de Trujillo (llevat Jaén de Bracamoros) es va crear la Intendencia de Trujillo. Els corregimientos varen passar a ser partits de la intendencia.
El sistema de intendencias va ser establit en el Virreinato del Perú per mig de l'orde real de 5 d'agost de 1783, sent aplicada la Real Ordenança d'Intendents del 28 de giner de 1782. El primer intendent de Trujillo va ser Fernando de Saavedra, qui va assumir en 1784, nomenat pel virrey a proposta del visitador generalJorge Escobedo i Alarcón i aprovat pel rei el 24 de giner de 1785.[11]
Va ser part de l'Intendencia de Trujillo que va aplegar a tindre nou partits que varen ser Trujillo, Lambayeque, Piura, Cajamarca, Huamachuco, Chota, Moyobamba, Chachapoyas, Jaén i la Comandància General de Maynas (conformat pels actuals departaments de San Martín, Ucayali i Loreto), sent la Intendencia de Trujillo la més gran del Virreinato del Perú, és dir casi tot el nort del Perú actual; el seu primer intendent va ser Fernando Saavedra de 1784 a 1791.[12] Despuix d'est li seguirien Vicente Gil de Taboada (1791-1805 i 1810-1820), Felice del Risc i Torres (provisional) (1805-1810) i el marqués de Torre Tagle (1820), qui va dirigir l'independència de la Intendencia.[13]
El nom de la Llibertat va ser denominat per llei el 9 de març de 1825 reconeixent-ho com «el primer a on es va proclamar l'independència, i el refugi dels patriotes en dos diverses ocasions» i sent la capital «el punt a on va obrir el Libertador la célebre campanya». Anteriorment es denominava com el departament de Trujillo.
El departament, per estar travessat per la cordillera dels Vages, té tres de les dos conques hidrogràfiques del Perú: la conca del Pacífic i la del Atlàntic.
En l'alvertent del Pacífic destaquen el riu Chicama. En conjunt, estos rius irrigan la costa desértica de la Llibertat i permeten el desenroll de l'agricultura. En l'alvertent de l'Atlàntic, els rius discorren per a formar part de la conca amazónica. El riu més important que fluïx per eixa zona és el Marañón, que forma, junt en el riu Ucayali, l'Amazones.
Respecte al llitoral, en estar banyat per la corrent de Humboldt permet l'abundància del zooplancton, molt apreciat per diferents peixos, com l'anchoveta i el bonico.
Illes Chao, són tres cridades Nort (0.35 ha), Centre (3.75 ha) i Sur (11.23 ha). La més elevada és la Chao Sur en 78 m s. n. m. Ubicades a 3.22 km al suroest de punta Chao.
Illa Corcovado, en una superfície de 3.75 ha, en un llarc de 288 m, ample de 205 m i altitut màxima de 45 m. Està ubicada a 6.4 km al noreste de la punta Infiernillo.
Illes Guañape, són dos illes anomenades Nort (34.87 ha) i Sur (26.17 ha). La més elevada és la Guañape Sur en 143 m s. n. m. Ubicades a 16 i 20 km a l'oest de pampa Compositan. En la Guañape Sur hi ha un far.
Illa la Viuda, ubicada a 3 km de la plaja Viru, és una illa chicoteta de 12 m s. n. m.[14]
Illes Macabi, són dos illes anomenades Nort (1.99 ha) i Sur (5.79 ha). La més elevada és Macabi Nort en 31 m s. n. m. En la Macabi Sur hi ha un far.
La zona costera i la andina tenen estacions climàtiques opostes simultàneament.
La franja costera del departament té un clima càlit i solejat durant bona part de l'any. La seua temperatura promig oscila entre els 20 °C i 21 °C i en estiu del 2017 va superar els 30 °C. En hivern, les chicotetes garúas humixen la campiña de la costa. En Trujillo, el clima és més humit i fret durant gran part de l'any. Les garúas i boires terreres són fenomens diaris en hivern i autumne. Estos canvis climàtics en la ciutat es deuen al violent canvi, de desert a zones de cultiu, en l'àmbit de Chavimochic,[15] també la contaminació és un factor important.
La seua zona de serra andina, i a partir dels 3000 m sobre el nivell de la mar, té un clima sec i templat durant el dia i més be fret en la nit. Durant els mesos de giner a març hi ha un hivern d'intenses pluges en esta zona.
Les unitats ecològiques existents en La llibertat estan classificades en tres tesis regionals:
Classificació tradicional: Esta classificació es basa en la que va fer Pedro Cieza de León en 1553, esta continua sent útil pero no és suficient ya que els espanyols solament varen distinguir tres regions: costa, serra i selva. Antigament es creïa que era l'únic departament de Perú que conta en les dites tres regions pero segons els nous tratatos de geografia esta peculiaritat la compartix en regions com Piura, Cajamarca i Ancash. el_Per%C3%BA.png Regions naturals del Perú
Classificació en 8 regions: Basada en la classificació de Javier Polze Vidal en l'any 1945, prenent com a referència el clima, altitut, flora i fauna. Estes són (chala o costa, yunga, quechua, suni, puna, cordillera, selva alta i selva baixa o amazonia). D'estes regions propostes, La Llibertat té: chala o costa, yunga, quechua, suni i selva alta.
Classificació en 11 eco-regions: Va ser proposta per Antonio Brack Egg; esta classificació té semblança en les huit regions anteriors pero s'agreguen noves i complexes divisions: mar freda de la corrent peruana, desert del Pacífic i bosc sec equatorial. Estos tres són els que també existixen en La Llibertat.
En este departament s'han trobat restants dels primers grups prehispánicos més importants de la zona nort. Grans civilisacions com la cultura mochica varen ocupar les valls de Moche, Chicama i Virú dels sigles III a el VIII. A esta época va pertànyer la ceràmica realista, famosa per les seues "huaco retrats"; també s'ubiquen les cridades "huacas", demostrant el gran coneiximent de l'arquitectura.
Del sigle XII a el XV despuix de Crist, la regió va ser testic de l'auge conseguit per la cultura Chimú en la seua capital Chan Chan (Sol Sol), que va ser la metròpoli d'atobó més gran d'Amèrica prehispánica i segona en el món. Esta civilisació va destacar també pel seu excelent treball en metalés, principalment en or, i per les seues alvançades tècniques en agricultura, plasmades en extenses rets d'aqüeductes. Els incas, després de trobar-se en forta resistència, varen conseguir conquistar este regne en el XIV.
La Llibertat és un dels departaments més rics pel que fa al seu hereteu arqueològica, per les seues manifestacions artístiques expressades en ceràmica, orfebreria i decoració muralpolicromada.
D'entre els molts testimonis es pot mencionar les imponents (arquitectura) de Pacatnamu en els llímits a on s'unixen les províncies de Chepén i Pacasmayo; la tomba d'una sacerdot de Sant Josep de Moro, en la província de Chepén; els restants de Puemape en la província de Pacasmayo; els cementeris de Cupisnique, el complex El Bruix en la província d'Ascope i El Complex Arqueològic Markawamachuko en la província de Sánchez Carrión.
La cultura mochica es va destacar per la seua ceràmica realista representant figures humanes i la fauna i flora localisades; i pels seus temples en formes de piràmides trunques que mostren una alvançada arquitectura. Posterior a esta cultura, es varen assentar els chimús que varen tindre per capital Chan Chan, sent la ciutat d'atobó més gran del continent americà. La seua alvançada orfebreria i arquitectura en notables rets d'aqüeductes que seguixen sent utilisats per al regadiu són part de l'herència cultural i estructural de la cultura Chimú. A fins de 1534, en l'arribada dels espanyols al vall, es funda Trujillo, rebent en 1537 el títul de ciutat, aplegant a ser una de les principals del virreinato en convertir-se en una de les zones més riques del nort, tal com ho atesten les belles i senyorials casonas que encara es conserven. D'igual manera, la ciutat de Trujillo destaca per la seua importància social, cultural i econòmica des de temps de la colónia, observant-se els grans solars, palaus (Casona Tinoco) i iglésies que encara es conserven en el seu centre històric. Trujillo és, des de l'época colonial fins a l'actualitat, la metròpoli més important del nort del país, destacant la seua important participació en el procés d'independència peruà. Trujillo va ser la primera ciutat del nort del Perú que va proclamar la seua independència el 29 de decembre de 1820.
Els restants més antics de la presència de l'home en La Llibertat es troben en l'assentament de l'home Paijan, ubicats entre les valls de Virú i Pacasmayo, Paiján va influenciar en la seua tècnica lítica fins a Piura pel nort i Ica pel sur, és a eixa influència lo que es denomina tradició paijense. En 1975 l'arqueòlec francés Claude Chauchat va descobrir els restants òsseus d'un chiquet i d'una dòna enterrats fa 10 000 anys en la Pampa de Paiján. Els estudis radiocarbónicos li varen donar una antiguetat major que als esquelets de Lauricocha descoberts per Augusto Cardich en 1959. Aixina es convertix en el primer reste fòssil de la costa del Perú (jove 18 anys, dòna 40 i aliments) el complex arqueològic Paijan és el més important de la costa nort per la seua influència i extensió territorial. El complex arqueològic es compon de campaments a l'aire lliure, pedreres i tallerés. Encara no se sap en exactitut a que ranc cronològic pertany Paiján. S'han trobat dos restants humans que despuix de l'anàlisis en el carbono 14 donen un datat de 8000 anys a. C., no obstant les puntes de proyectil trobades sugerixen la caça de grans animals que per a l'any del seu datat ya no es trobaven en la costa. Es creu que l'home Paiján va tindre en un inici predilecció per la caça, pero en el transcórrer dels anys, i en observar les facilitats que la peixca li otorgava, va tornar la seua mirada a la mar, sent est la seua major font de recursos a partir del 5000 a. C.
Descobert per Junius Bouton Bird en Chicama pertany al periodo pre-ceràmic en una antiguetat de 4500 anys; home sedentario que va cultivar pallares, carabasses, ají, zapallo, achira. Va construir cubículos semienterrados, en chicotetes pircas i ossos de ballena. Varen practicar la “pachamanca“, el “torrat”. Es va trobar un teixit en la representació d'un còndor i un mate pirograbado considerant-ho el primer tejedor del Perú.
Cupisnique i influència chavín en La Llibertat (800 a. C. - 200 d. C.)
Els cupisnique es varen desenrollar entre el 800 a. C. i 200 d. C. en la costa de la Llibertat des de Virú fins al departament de Lambayeque, la seua arquitectura ceremonial es caracterisa per tindre plataformes rectangulars baixes en recints en la part superior i pati davanters, construccions en forma de “o” i plataformes circulares en patis afonats, va ser una cultura purament costeña que es va desenrollar paralelament a la cultura Chavín.
La ceràmica cupisnique mostra una possible influència chavín ya que són molt paregudes.Pel que fa a l'us de pedras semipreciosas la varen usar per a elaborar collarés, amulets, sortijas, orejeras i inclús idolillos.
Entre els principals centres arqueològics que es troben en La Llibertat, d'esta cultura són: construccions fetes d'atobó i pedra com es mostren en la vall de Moche en la Piràmide dels Reis (complex cavall mort) ademés d'escultures d'atobó i decoració en baix relleu en els murs i columnes de l'edifici. Les deidades Cupisnique es poden observar en la piràmide dels reis per lo que es pot dir que varen tindre deidades antropomórficas que són representades com a mitat home i mitat animal de rostres en claus i ulls amenaçants.
La cultura chavín descoberta per Juliol C.Tello qui la va denominar “cultura matriu” va tindre el seu centre en la província de Huari en el Departament de Áncash, la seua influència en el La Llibertat va ser entre el 1300 a. C. i 200 d. C. que es demostra en la ceràmica i restants arqueològics trobades en els Vages de la Llibertat que mostren un estil clarament chavín.
Els moche "dorada expressió de l'art" (200 d. C. - 600 d. C.)
Els moche es varen desenrollar entre els anys 200 d. C. i 600 d. C. en La Llibertat el seu centre principal va estar ubicat en la vall Chicama la seua influència va aplegar pel sur fins al riu Santa i pel nort fins a l'actual Piura. El seu orige encara no definit mostra una afinitat en els Cupisnique i Chavín.
Les seues construccions varen ser edificis complexos com les Piràmides del Sol i La Lluna que varen tindre fins ceremoniales i administratius ; ademés varen construir aqüeductes desenrollant una alvançada ingenieria hidràulica que els varen permetre desenrollar un important economia agrícola en els aqüeductes d'Ascope i El Cim, que fins al dia de hui és útil. El gran desenroll d'esta cultura es mostra en l'art tals com la ceràmica que representa la forma de viure de la societat moche expressada en escenes de guerra, religió, peixca, caça, pràctiques sexuals i la vida quotidiana del poblador moche aixina com representacions d'animals i plantes; en la decoració mural també es pot observar la cosmovisión moche que mostra als seus deus atemorizantes com Aiapæc.
La metalúrgia també és una de les més destacades expressions dels moche que ho du al nivell més alt de sofisticació tecnològica en Perú i el món prehispánico per al seu temps. En la vall de Jequetepeque en Sant Josep De Moro es varen trobar restants d'una sacerdot la funció de la qual era alcançar la copa contenint la sanc dels sacrificats al guerrer pardal, Senyor de Sipan.
Al nivell social els moche estaven dividits en classes socials sorgint uns supòsits dos señoríos un al nort del riu Jequetepeque i un atre al sur del mateix, va anar durant l'hegemonia d'este últim que cap al 500 d. C. els moche dominaven des de la vall de Piura fins a Huarmey.
La decadència moche va vindre en l'expansió des del sur del imperi Wari provinent del Departament de Ayacucho cap al 600 d. C. posant fi a 400 anys de domini moche en la Costa de la llibertat, que després tornaria com a renàixer 200 anys més vesprada en similars característiques reflectida en els Chimú.
Es varen desenrollar entre el 500 d. C. al 900 d. C. en la província de Huari en el Departament de Ayacucho este imperi va comprendre La Llibertat cap al 600 d. C. varen fundar ciutats “cap de Regió “ que li permetia un govern descentralisat per a tindre el millor control i domini. En la llibertat destaca la ciutat de Huiracochapampa ubicada en Huamachuco, Sánchez Carrión.
La religió dels Wari estava evocada al deu de les vares o dels bàculs. L'ocàs wari va aplegar provablement en l'invasió per part dels yarovilcas o l'invasió dels chancas cap al 900 d. C., posant fi a l'imperi wari en La Llibertat i a l'Horisó Mig en el Perú.
Els chimú "Regne de Tacainamo" (1100 d. C. - 1470 d. C.)
Els chimú es varen desenrollar entre el 1100 a 1470 d. C. ubicant-se en el mateix territori que ocuparen els mochicas dos sigles abans, la seua extensió va ser des del Departament de la Llibertat fins al departament de Tombes pel nort i el riu Chillón pel sur en Llima. El centre principal va estar ubicat en Chan Chan a costat de l'actual capital departamental, Trujillo; Chan Chan era una ciutat fortificada feta d'atobó considerada la ciutat de fanc més gran del món, està composta per palaus i ciutadelles entre elles: Cahyhuac, Uhle, Gran Chimú, Velarde, Squier, Badelier, Llaberint, Rivero i Tschudi (la més conservada).
La llegenda conta que va ser Tacaynamo el fundador d'este regne que havia aplegat en una embarcació des de l'oceà per a ensenyar-los a fer llabors agrícoles i artístiques; esta escena és representada en la ceràmica i mostra als pobladors en embarcacions fetes de totora com el famós “caballito de totora“ molt característic de la Llibertat.
Els chimú varen tindre dos etapes, en la primera es localisaven només en la vall del riu Moche mentres que en la segona va prevaldre un impuls expansiu. es creu que va tindre dèu governants pero solament són coneguts quatre: Tacaynamo, Guacricur, Naucempinco i Minchancamán. L'idioma chimú era variat segons la zona pero va prevaldre el Muchik.
Cap a l'any 1470, l'imperi Inca havia conquistat numerosos territoris. Havia conquistat Cajamarca per la serra nort, als Chinchas i Chuquimanco per la costa sur; solament faltava la costa nort, la qual es trobava baix el poder d'un poderós monarca, al que els cuzqueños cridaven Chimú Capac Minchancaman, qui era molt soberp i orgullós.
Chimú Capac no estava dispost a cedir en lo més mínim les pretensions del Inca, el qual li demanava que siga el seu fidel vassall, ya que ell es considerava superior a Pachacutec, aixina es va iniciar una de les grans rivalitats del món prehispánico, els monarques més poderosos de l'época iniciaven una llarga guerra de desgast, del que sobreviuria el que tinga més fermea i reserves.
Pachacutec encarrega a Inca Yupanqui, la conquista d'aquell territori ric i fèrtil que ansiava el Inca. Aixina que varen preparar un eixèrcit de trenta mil hòmens per a iniciar l'anexió d'este territori. La primera trobada va ser en Paramonga, a on varen lluitar molts dies incas i chimús. Ací els Chimús varen lluitar encarnizadament, sense tindre la més mínima intenció de cedir davant el poder Inca. Després de medir forces en els primers enfrontaments la victòria temporal és per als Chimus que varen expulsar a les intencions expansives Incas. Davant açò Tupac Yupanqui derrotat demana reforços a Pachacutec, i respal de Shankas i; l'arribada posterior d'antics enemics dels Chimus (Cuismanco i Chuquismanco), reforçant les tropes incas que varen perdre en un inici, donen un gir a la situació, que va obligar als Chimus a retirar-se d'esta vall cap a Huarmey. En honor a este primer i gran triumfo Inca, Tupac Yupanqui mane a modificar i ampliar part del temple de Paramonga, des d'eixe moment este gran monument quedaria com a recort de la grandea i victòria Inca sobre Minchancaman, monarca Chimú. Aixina mateix, Diu Antonio de la Calancha que en esta primera vall els morts en combat varen ser 6000 per a abdós parts, veent-se obligat el príncip a demanar ajuda.[17]
L'ocàs del regne Chimú va vindre a mitan de el XV durant el govern de l'últim rei dels Chimú, Minchancaman; va succeir davant la resistència chimú a ser invadida pel Imperi inca i els seus aliats al mando del fill de Pachacútec, Túpac Yupanqui; este emperador inca va fer que tallaren el sistema de canals que permetia als chimú irrigar els seus camps de cultiu, aixina partix del regne Chimú va cedir, no obstant, Minchancaman que era soberp i orgullós, va anar l'últim en cedir en la conquistada Inca, contraent nupcias en una de les germanes del Inca Tupac Yupanqui sagellant la conquista davant l'emperador Inca que va continuar la seua conquista pel nort del Perú. La qual cosa, Minchancaman és dut al Cuzco junt en nobles i soldats Chimús, en contraure nupcias en la germana del Inca Tupac Yupanqui era mal vist per la noblea cuzqueña, sent assessinat en Cuzco, donant el resultat imminent de la caiguda de l'Imperi Inca posteriorment.
La successió del territori governat per Minchancaman durant l'época de la conquista de l'Imperi Inca, ho va tindre el fill de Minchancaman i Chanquirguanguan, senyora de la vall d'Huaura,[18] Chumun Caur, va ser posat en el seu lloc[19] i es va casar en una filla de Pachacútec.[20] El nou governant chimú va governar en respal de Querrotumi, lloctinent del seu pare durant la guerra, qui se sublevaria en 1475 pero seria vençut i se suïcidaria en el cerro Campana.
Décades despuix, quan Huayna Cápac estava en Quito va esclatar una rebelió i Chan Chan va ser incendiada i els seus canals varen ser destruïts. La família real, encapçalada pel seu net Huamán Chumo, va ser desterrada. Despuix d'açò la majoria de la seua gent l'abandone i la població es va reduir a cinc o dèu mil gents. Quan els espanyols varen aplegar en 1534 era una ombra del seu passat.
l'Imperi inca va aplegar a la Llibertat cap al 1470 d. C. durant el govern del fill de Pachacútec, l'emperador Túpac Yupanqui, en l'ocàs del regne Chimú durant el govern de l'últim rei dels Chimú, Minchancaman; va succeir davant la resistència chimú a ser invadida per l'Imperi inca i els seus aliats al mando del fill de Pachacútec, Túpac Yupanqui; este emperador inca va fer que tallaren el sistema de canals que permetia als chimú irrigar els seus camps de cultiu, aixina partix del regne Chimú va cedir, no obstant, Minchancaman que era soberp i orgullós, va anar l'últim en cedir en la conquistada Inca, contraent nupcias en una de les germanes del Inca Tupac Yupanqui sagellant la conquista davant l'emperador Inca que va continuar la seua conquista pel nort del Perú. La qual cosa, Minchancaman és dut al Cuzco junt en nobles i soldats Chimús, en contraure nupcias en la germana del Inca Tupac Yupanqui era mal vist per la noblea cuzqueña, sent assessinat en Cuzco, donant el resultat imminent de la caiguda de l'Imperi Inca posteriorment.
La successió del territori governat per Minchancaman durant l'época de la conquista de l'Imperi Inca, ho va tindre el fill de Minchancaman i Chanquirguanguan, senyora de la vall d'Huaura,[18] Chumun Caur, va ser posat en el seu lloc[19] i es va casar en una filla de Pachacútec.[20] El nou governant chimú va governar en respal de Querrotumi, lloctinent del seu pare durant la guerra, qui se sublevaria en 1475 pero seria vençut i se suïcidaria en el cerro Campana.
Décades despuix, quan Huayna Cápac estava en Quito va esclatar una rebelió i Chan Chan va ser incendiada i els seus canals varen ser destruïts. La família real, encapçalada pel seu net Huamán Chumo, va ser desterrada. Despuix d'açò la majoria de la seua gent l'abandone i la població es va reduir a cinc o dèu mil gents. Quan els espanyols varen aplegar en 1534 era una ombra del seu passat.
Durant el domini imperial La Llibertat no tenia cap presència Inca; solament conformava el Chinchaysuyo un dels quatre seus de l'imperi inca (Tahuantinsuyo). La Llibertat incloïa part del camí inca que passa per les actuals províncies dels Vages de la Llibertat; dit camí aplegava des d'Huaylas en direcció a Cajamarca, que formava part dels camins incas que unien la capital imperial, Cusco en la ciutat de Quito.
El domini inca en La Llibertat va terminar quan varen aplegar els espanyols i varen prendre presoner a l'emperador Atahualpa en Cajamarca l'any 1533, açò es va consolidar en la fundació de Trujillo per Diego d'Almagro l'any 1535, aixina va culminar l'ínfim domini de l'imperi Inca en La Llibertat i l'horisó tardà en el Perú. Des d'ara en avant La Llibertat voria aplegar i colonisar nous i diferents habitants en el territori que fòra dels chavin, cupisnique, moche, wari, chimú i Imperi inca. Estos conformarien la nova identitat de la Llibertat, noves costums, noves races i un nou pensament compartit en tots els pobles d'Amèrica Llatina.
El 6 de decembre de 1535 Diego d'Almagro funda la vila de Trujillo de Nova Castella en honor a la ciutat natal de Francisco Pizarro (Trujillo, Càceres, Espanya). La ciutat es va ser poblant d'hacendados i va ser adquirint un esperit senyorial que ho va convertir en una de les ciutats més importants del virreinato del Perú Pel que fa a la població, esta estava dividida en classes socials; la noblea estava al cap formada principalment per espanyols; la classe mija formada per espanyols i criollos; mentres el poble ho formaven els mestizos i els indis. Els hacendados es distribuïen per tota la costa i els Vages de l'actual departament de la Llibertat.
Quan el virrey Toledo el 22 de decembre de 1574 va reorganisar els corregimientos d'indis (o de naturals), que havien segut creats pel governador Lope García de Castro en 1565, va dispondre que els corregimientos de Cajamarca, Chicama i Chimo o Chiclayo, Piura i Paita, Santa, i Saña depengueren del Corregimiento d'espanyols de Trujillo i els corregimientos de Cajamarquilla, Els Pacllas, i Luya i Chilleu-vos depengueren del de Chachapoyas. Tots en el districte de la Real Audiència de Lima. En 1611 Els Pacllas va ser anexat a Chachapoyas, en 1635 Chicamo o Cliclayo va ser anexat a Saña i en 1773 Luya, Chilleu-vos i Llepes va ser anexat a Chachapoyas.
El 24 de març de 1614 va ser establit el Bisbat de Trujillo en els corregimientos de: Trujillo, Cajamarca, Cliclayo, Piura i Paita, Saña, Cajamarquilla, Els Pacllas, Luya i Chilleu-vos, i Jaén de Bracamoros. En 1759 el corregimiento de Huamachuco va ser format del de Cajamarca.[10]
Els corregimientos varen ser suprimits en 1784, pel rei Carlos III i reemplaçats per les intendencias. En el territori del Bisbat de Trujillo (llevat Jaén de Bracamoros) es va crear la Intendencia de Trujillo. Els corregimientos varen passar a ser partits de la intendencia.
El sistema de intendencias va ser establit en el Virreinato del Perú per mig de l'orde real de 5 d'agost de 1783, sent aplicada la Real Ordenança d'Intendents del 28 de giner de 1782. El primer intendent de Trujillo va ser Fernando de Saavedra, qui va assumir en 1784, nomenat pel virrey a proposta del visitador generalJorge Escobedo i Alarcón i aprovat pel rei el 24 de giner de 1785.[11]
Va ser part de l'Intendencia de Trujillo que va aplegar a tindre nou partits que varen ser Trujillo, Lambayeque, Piura, Cajamarca, Huamachuco, Chota, Moyobamba, Chachapoyas, Jaén i Maynas, este últim partit anteriorment conformava els departaments de lo que hui es coneix com Departament de Sant Martín, Ucayali, Loreto, sent la Intendencia de Trujillo la més gran del Virreinato del Perú, és dir casi tot el nort del Perú actual; el seu primer intendent va ser Fernando Saavedra de 1784 a 1791.[12] Despuix d'est li seguirien Vicente Gil de Taboada (1791-1805 i 1810-1820), Felice del Risc i Torres (provisional) (1805-1810) i el marquéz de Torre Tagle (1820), qui va dirigir l'independència de la Intendencia.[13]
La producció es basava principalment en l'agricultura prenent un tipo d'economia feudal, ademés es va introduir animals com el cavall, la res, aus, etc. L'arquitectura es veu reflectida en la construcció d'iglésies i casonas que es troben en les principals ciutats, mentres que en les zones andinas es construïxen cases en atobó, fusta i sostre d'argila, típiques construccions de la població espanyola en Amèrica.
El govern estava dirigit des de Llima capital del virreinato del Perú que dominava tota la zona nort de l'actual Perú. Les costums i cultura espanyola es veuen reflectides en la gastronomia i art, durant la colónia estes es varen fusionar en les originàries resultant una nova identitat que era la hispanoamericana, les diferències de la qual durien a este nou sector a buscar l'independència i identitat patriòtica.
La presència espanyola en Trujillo:[21] Produïda la conquista espanyola, l'assessinat de Atahualpa i la pren del Cusco, Francisco Pizarro dispon que Diego d'Almagro visite les valls de la costa nort, per a conéixer el número d'habitants i fundar noves ciutats, mida estratègica per a consolidar el domini sobre estes terres. Diego d'Almagro funda Trujillo a fins de novembre o principis de decembre de 1534.Archiu:Portrait of Francisco Pizarro.jpgFrancisco Pizarro. Este acte seria oficialisat per Francisco Pizarro el 5 de març de 1535, en que se celebra la segona fundació en la denominació de ciutat de "Trujillo dels Regnes de Nova Castella". Com se sap, es va adoptar el nom de Trujillo com un homenage a la ciutat natal del conquistador. Trujillo es va fundar en la part baixa de vall del Chimo, nom que prové de l'época dels reis de l'Imperi Chimú. cal anotar-se que la marge dreta del riu Moche es denomina vall de Santa Catalina, la marge esquerra, fins a l'altura del cerro Prieto i la Huaca del Sol se li va conéixer com Valle de Conache. La part baixa es va denominar Valle de Santa Lucía de Moche.Els primers intents d'articulació espacial es varen efectuar seguint els sistemes de comunicació andinos empleats per Chimús i Incas. El trasllat de la capital a Llima i la necessitat d'enfortir-los vínculs en Espanya va elevar l'importància de les ciutats ubicades en el llitoral. La comunicació en Espanya es realisava per via marítima. Els bucs que partien des de Lima tenien com a punt de destí Panamà a lo llarc del seu itinerari varen cobrar importància els ports de Santa, Huanchaco i Paita, necessaris per a que els bucs s'abastiren d'aigua, aliments, càrrega i passagers. El moviment econòmic d'eixes époques girava entorn a la producció de Trujillo i el seu entorn immediat: sucre, cuiro, cereals, farina i ganaderia porcina. Des de Trujillo i cap a Lima i el restant del país es movilisava coure, va vindre, aguardiente en botijas, fusta, mel de canya i arròs. Durant estos sigles Trujillo va estar considerat com el graner del Perú i es va convertir en la ciutat més important del nort peruà. Esta preeminència regional es va incrementar després de la destrucció de Zaña, com a conseqüència d'una pavorosa inundació, el 15 de març de 1720.
L'inquietut reformista va ser durant molt temps l'anhel de molts patriotes per canviar l'injust sistema colonial existent en Amèrica. va començar a fins de el XVIII per resultat d'haver pres consciència de l'ideal d'independència.Es pretenia lluitar contra el sistema de govern absolutista, l'absència dels drets fonamentals de l'home, la desigualtat social i econòmica, el treball forçat, l'esclavitut, l'abús, etc. impost per Espanya.
Les idees libertarias falcades en Europa a fins de el XVIII i començos de el XIX varen trobar una resposta positiva en el nort del Perú i particularment en la població de Trujillo, conformada per indígenes, mestizos, Criollos, espanyols i negres, que en eixa época constituïa un poderós foc cultural, religiós, polític, social i econòmic. Després del desembarc del General José de Sant Martín en Paracas, el 8 de setembre de 1820, el marqués de Torre Tagle, intendent de Trujillo des del 24 d'agost d'eixe any, va encapçalar un moviment separatiste que va donar com resultat la declaració d'independència el 24 de decembre en sessió de Cabildo Obert i la seua proclamació el 29 de mateix més. D'esta manera, Trujillo era la primera ciutat del país a on es proclamava formalment la ruptura de la dependència en Espanya.[22]
L'importància de Trujillo des de les albors de l'independència va ser notable. Va tindre el més alt número de representants al Primer Congrés Constituent (15 de 79), instalat el 20 de setembre de 1822. Va ser sèu del Congrés i del Govern de la República en la segona mitat de 1823. Va ser sèu de la Primera Cort Superior de Justícia instalada per José Faustino Sánchez Carrión, qui també va crear, el 10 de maig de 1824, l'Universitat Nacional de Trujillo. El 31 de giner de 1822 se li otorga el títul de "Benemérita i Fidelísima a la Pàtria". El decret del 9 de març de 1825 canvia el nom de la ciutat pel de Bolívar i el Departament per La Llibertat. Per Llei del 21 de juliol de 1827, es va restituir el nom de Trujillo a la ciutat després de la retirada de Simón Bolívar del Perú. Durant la seua estància en Perú, Bolívar després d'abandonar Llima es va traslladar a Trujillo i la va nomenar temporalment capital del Perú; ademés quan va estar en Huamachuco va crear oficialment la primera universitat de la república: l'Universitat Nacional de Trujillo.[23]
El nort va evolucionar llentament en matèria econòmica, degut a que l'element central de l'economia nacional va continuar sent l'explotació irrestricta del recurs natural: el mineral de cerro de Pasco i després, en la segona mitat de el XIX, l'explotació del guano i el salitre.[24] Estos fets varen traslladar el pes i la gravitació socioeconòmica i política que havia tingut el nort del país cap al centre i el sur.Paralelament, la millor conformació geogràfica i de distribució poblacional espacial del nort, en grans extensions de terreny cultivat, una serranía sensiblement més baixa en altitut i una major movilitat poblacional varen contribuir a l'aparició d'economies locals i el carpiment del rol de Trujillo, que havent complit un paper significatiu en l'época de la colónia i començos de la vida republicana, pert la seua capacitat d'aglutinació, lo que es traduïx en la successiva desmembración del seu territori. Aixina, entre 1832 i 1874, del departament de Trujillo es varen crear els departaments de Piura (1837) (que va donar orige, a la seua volta, al de Tombes), Amazones (1932-1935, 1939, posteriorment s'escindix d'ell el Loreto, i d'est, San Martín i Ucayali), Cajamarca (1855, 1862), i Lambayeque (1874). La Llibertat quedava, a partir d'eixes dates, pràcticament en la dimensió territorial que posseïx en l'actualitat. En casi cinquanta anys va perdre el 90 % del territori que tenia com Intendencia i a l'inici de la República. Les noves rutes marítimes, la Revolució Industrial i els canvis tecnològics varen marcar l'enfortiment dels centres ubicats al sur del Callao i la declinació dels situats al nort. A pesar d'això, l'economia agrària de les valls costeños va ser adquirint un caire més estable en l'especialisació productiva de les zones cañeras i algodoneras. En la serranía es consolida el caràcter netament agrícola i ganader de l'eix Cajamarca- Huamachuco. El periodo de la guerra en Chile va significar no solament paralisació i recessió econòmica. La destrucció dels bens de capital, en especial en les facendes del nort va provocar una sensible baixa en la producció i explotació de sucre. Com a conseqüència indirecta de la guerra, es comença a concentrar la propietat de les facendes azucareras en poques mans. L'exportació de sucre recupera el seu nivell recent dèu anys despuix del terme de la Guerra.
És el periodo immediat a la guerra en Chile i a on Perú va deure alçar-se de les ruïnes de la infausta guerra, edificant novament l'aparat estatal, tractant de superar la debacle nacional. Durant el govern de Nicolás de Piérola es va donar gran impuls a l'industrialisació de l'agricultura costeña, en forta presència de capitals estrangers, convertint-se les terres en propietat d'uns quants, que varen donar lloc a latifundis de producció de sucre i cotó. Aixina varen destacar els centres agroindustriales de Casa Gran i Cartavio en La Llibertat.
L'inici de el XX troba al Perú i al Departament, en un renovat i sostingut creiximent econòmic en el camp agropecuario, principalment durant la década que va precedir a la Primera Guerra Mundial. S'introduïx la mecanisació, i açò permet incorporar en la costa grans extensions de terrenys cultivables. Per estos motius, la costa nort va iniciar un periodo d'expansió agrícola lligada a la seua posterior industrialisació, la qual cosa es va manifestar particularment en l'indústria azucarera. Fins a la primera década de el XX l'evolució econòmica de les plantacions azucareras va beneficiar a Trujillo, l'economia de les quals, sustentada en el comerç, va prosperar gràcies al fluix d'exportació i importació que es registrava en Salaverry. Lo mateix succeïa en Ascope en la vall Chicama, eix del comerç de la vall i de l'intercanvie costa- serra, per ser l'accés principal a Cajamarca.L'habilitació de Malabrigo va supondre la suspensió del trasllat de sucre a Salaverry i el desplome de l'economia de Trujillo. A la seua volta, el creiximent econòmic de Casa Gran, el maneig dels
productes que importava i la concentració de la propietat de les plantacions, varen debilitar l'importància de Ascope, ciutat que va vore desaparéixer la seua influència en la posada en funcionament de la carretera Panamericana.
La segona década del sigle transforma els mijos de transport. La carretera Panamericana, que interconecta les economies locals de la Costa; i l'arribada del transport aéreu, originen la consolidació del poder centraliste de Llima, l'eliminació funcional de ports i caletas, i l'eclipse de ciutats que no estaven en funció dels nous circuits de comunicació. En les dos décades següents La Llibertat va començar a adquirir una fisonomia pròpia, basada en l'explotació de canya i fabricació de sucre, per la qual cosa la producció de les valls de Moche i Chicama constituïen l'element principal en la formació de el PBI, seguit de la producció minera de Quiruvilca (coure, argent i zinc).
La vall de Jequetepeque, especialment Guadalupe, especialisat en arròs, sustentava una activitat d'índole molinera a la que se sumixca la producció de ciment en Pacasmayo. Per un atre costat, la serra liberteña, en gran part incomunicada, va mantindre el seu rol de abastecedora de productes de pa dur a les ciutats de la costa. Una incipient industrialisació s'opera en Trujillo a fins de la década del 50, com a part de model de substitució d'importacions que s'aplica en el context nacional i suramericà. L'increment de les oportunitats d'ocupació que s'aprecia baix estes circumstàncies és no obstant, ràpidament sobrepassat per les expectatives que es generen en Chimbote com a conseqüència de l'auge de la peixca anchovetera i la producció de farina i oli de peix. Aixina mateix, es consolida la visió agro exportadora de la regió en l'introducció de productes nous com l'espárrago. L'activitat industrial en Trujillo otorga a la ciutat, a partir de la década del 60 una dinàmica productiva pròpia, que no havia tingut fins a llavors. La capital liberteña va passar a tindre una personalitat econòmica i productiva definida.
A fins dels 60 es produïx la reforma agrària, com a part de les mides del govern militar, sent La Llibertat el departament que concentrava la major part de les facendes, convertides en cooperatives, rebent l'influència dels aspectes positius i, sobretot negatius, d'esta mida.
En la década del 70 i les posteriors, Trujillo ha consolidat la seua image de metròpoli, assentant-se una nutrida gama d'empreses industrials estimulades per les polítiques promocionals i proteccionistes de l'época.
El XXI troba a la Llibertat com un departament que consolida els seus processos deconcertación a nivell departamental i local,[25] en el context d'un renàixer de la democràcia, la busca de la institucionalidad i el renovat impuls del procés de descentralisació, que permet inferir que la superació progressiva de la seua problemàtica i de la dicotomia costa – Vages, són reptes que deuran ser afrontats en plans efectius i propostes concretes en el present i futur immediat, a fin de que l'inici de el XXI consolide definitivament a la Llibertat com una regió en franc procés de desenroll concertat.
Població de la Llibertat[26] (percentage de la població estimada, 2020)
%
Hòmens
Edat
Dònes
%
0,70
80+
0,79
0,65
75-79
0,74
0,92
70-74
1,04
1,35
65-69
1,51
1,70
60-64
1,87
2,14
55-59
2,27
2,60
50-54
2,81
2,81
45-49
2,95
3,28
40-44
3,40
3,90
35-39
3,94
4,16
30-34
4,15
4,72
25-29
4,54
4,39
20-24
4,31
3,98
15-19
3,86
4,06
10-14
3,85
4,22
5-9
3,98
4,34
0-4
4,08
Població:La població en el departament de la Llibertat és la tercera més numerosa de Perú, ya que el número d'habitants està composta per 1 778 080 habitants, representant el 6.1% de la població peruana, segons l'últim cens poblacional a nivell nacional. També cal considerar que Trujillo la ciutat capital de la Llibertat és la tercera ciutat més poblada de Perú i la major ciutat del nort peruà. La major població està concentrada en les capitals provincials i distritales, en lo que cap senyal que es definix com un població majoritàriament urbana.La població emigrant en La Llibertat està composta per ciutadans peruans de departaments limítrofs i de ciutadans procedents d'atres països.
Segon destí de migracions extragueres en el Perú: El departament de la Llibertat és el segon lloc de destí de les migracions extragueres en Perú, ya que capta el 5,2% d'estos. En la seua majoria són de Chile, Argentina, Estats Units, Colòmbia, etc cita requerida.
L'evolució de la població de la Regió La Llibertat es pot observar en el següent gràfic:
Gràfic de l'evolució de la població de la Regió La Llibertat entre 1940 i 2014
Durant el periodo prehispánico en el departament de la Llibertat varen existir diferents religions. Entre elles la dels moche que tenien una religió politeista els deus de la qual eren d'apariència atemorizante en claus i cara en pose de maldat, els chimú tenien una visió similar a la dels moche, incloent deidades antropomorfas i de la naturalea.
A l'arribada dels espanyols va introduir la religió catòlica, que en el temps es va expandir fins a aplegar a ser la religió suprema del departament de la mateixa manera que va succeir en tota Amèrica Llatina. Actualment el seu representant major el departament és l'arquebisbe de Trujillo, Héctor Miguel Cabrejos Vidarte.[30]
És la majoritària i és la que representa l'eix cultural de les ciutats del departament, veent-se reflectida en les festes patronals que són celebracions importants en cada població, açò consistix en venerar i rendir homenage al sant patró de la localitat generalment per quatre dies.
En lo que respecta a atres religions del cristianisme existixen vàries iglésies protestants com les evangèliques, pentecostales, adventistas i unes atres que han conseguit captar a numerosos adeptes. També existixen chicotetes comunitats de religions com el judaisme, islam i budisme.
El departament de la Llibertat, antic territori de la civilisació Moche, ara s'erigix com el lloc més atractiu del país per a fer Empresa (2010).[34] L'economiste del Banc Central de Reserva, Alejandro Inga Durango, ha manifestat que La Regió La Llibertat des de l'any 2002 fins al 2011 ha conseguit un creiximent econòmic de 7,2 %, de per damunt del promig nacional peruà. Este creiximent es deu a l'ingrés de la mineria com el cas de Barrick Misquichilca que va convertir a la regió en el segon productor d'or despuix de Cajamarca.[35] La Llibertat també destaca per la gran presència en el seu territori d'empreses orientades a la agroexportación ubicades en les valls agrícoles de la regió, destacant aquelles ubicades en les Valls de Chao, Virú, Moche i Chicama.
El departament de la Llibertat en la seua capital la ciutat de Trujillo ve consolidant el seu creiximent econòmic en inversions i proyectes en ciernes, destinats a centres comercials i supermercats, torres de departaments i infraestructura turística més sofisticada. Això, fonamentalment, és conseqüència de la lucrativa activitat agroexportadora i minera que fa que els eixecutius i mà d'obra en general d'atres províncies, i pobladors d'atres regions vegen la capital de la Llibertat com un interessant destí de distracció i consum.
De la mateixa manera que Trujillo, la primaveral situació econòmica de la regió s'estén a lo llarc de la franja costera des de la vall agrícola de Virú fins als sembríos d'arròs de Chepén, passant per la província azucarera de Ascope. En les dos últimes províncies destaquen firmes com Camposol i Empresa Agroindustrial Casa Gran en el districte de Casa Gran. Ahí, el dinamisme econòmic també es fa visible en obres de mejoramiento urbà i vies de comunicació favorides pels seus propis municipis.
No obstant, el districte de Pacasmayo ha quedat relegat, a pesar de la presència de l'emblemàtica Ciment Pacasmayo i del seu enorme potencial turístic, entre atres aspectes per albergar a la segona ona més llarga del món despuix del port de Chicama (Ascope). Recent s'estan disponent proyectes per a servicis bàsics i lo que impera és el comerç ambulatori.
Cas distint és el de Chepén, puix la seua rodalia en Lambayeque i ciutats importants de la Regió La Llibertat com Pacasmayo, Sant Pedro de Lloc i Guadalupe li permet mantindre a la data prop de 21 establiments financers, segons Wilfredo Quesquén, el seu alcalde provincial. Allí descolla l'alta presència de les caixes municipals i rurals, com la caixa rural d'aforro i crèdit La nostra Gent i la Caixa Municipal de Trujillo.
Per un atre costat, la mineria és considerada entre els principals soports econòmics de Lima. L'activitat és liderada per Barrick Misquichilca i Pa American Silver, seguides de Poderosa i Sant Simón, entre unes atres. No obstant, no es fa visible el desenroll en els furs a on es desenrolla: siga per la falta de vies d'accés, la freqüència d'eixides o una gestió poc transparent de les municipalitat provincials, la Serra liberteña seguix mostrant els índexs més alts de pobrea i per això, baix desenroll comercial.[36]
Sustentada en la agroindustria, descolla el cultiu de la canya de sucre i la seua industrialisació en les empreses agroindustriales (ex-cooperatives agràries) de Casagrande, Cartavio, Laredo, etc. Ademés cal resaltar el desenroll sostenible i prestigiós del seu calcer dit siga de pas un dels millors del país. Aixina mateix, en La Llibertat es va donar inici a la sembra del espárrago en la costa peruana, sent des de fa décades la regió líder en producció d'est. La sembra d'arròs és significativa. La producció de pinya i raïms van creixent en importància. Destaquen la criança d'aus, caprino i vacuns. La més sobreixent central hidroelèctrica de la regió és Pampa Blanca. En mineria, és actualment el primer productor d'or en Perú; ademés, hi ha importants depòsits de carbó de pedra en Otuzco. Actualment es viu un boom agroexportador en la regió. Açò es deu al Proyecte Especial Chavimochic, gran obra d'ingenieria hidràulica, que permet que es cultiven zones desérticas en el direccionament de rius per mig de grans canals i branques d'estos. A açò se li suma l'us de tecnologies de rec, com el rec per goteig i el control satelital.
Els productes que més es produïxen i exporten són: Espárragos (vert, blanc, etc), paprika, tomata, carchofa, etc. L'indústria metal mecànica també està present en la regió, en la fabricació de busos per a transport de passagers. En el periodo giner-juliol del 2007 va presentar un increment del 6.6 % del seu PBI.[37]
Hereu d'una dinàmica comercial per excelència de part de les seues ancestros, els mochicas, Trujillo és el núcleu del comerç en La Llibertat. Aixina ho evidencien els dos grans desembarcs de centres comercials plasmats en el Mall Aventura Plaça (de propietat de Falabella i Ripley) i el Real Plaça (de propietat del grup Interbank), abdós inaugurats en els tres últims anys. A això es aúna el power center Els Jardins Open Plaça (de propietat de Falabella) i la multiplicació de supermercats, entre els que destaca l'emblemàtica marca Wong, despuix de l'absorció que va fer de la cadena local Merpisa. Ademés es fa present l'ingrés de la marca Metro, que va obrir un nou supermercat en l'Óval Papal.
Gràcies a estos emprendimientos, firmes de consum més conspicuo tan variopintas com Ilaria i Starbucks es fan més accessibles a la població trujillana, que abans devia viajar a Llima per a accedir a eixe tipo d'establiments. Per un atre costat, una visita obligada en Trujillo, aun cuando es tracte d'una passejada fugaç, la constituïx l'avinguda Espanya, que en les seues últimes quadres concentra una variopinta i diversa oferta de calcer fet en la ciutat.
La convivència de nou universitats i la dimensió de les seues instalacions, mostren que la capital de la Llibertat no és només l'objectiu de formació professional de molts immigrants d'atres províncies. Aixina també, les acadèmies preuniversitarias de la capital, com Pamer, es van obrint pas en la ciutat Primaveral, mentres que els coleges privats van consolidant la seua oferta, que es traduïx en un major cost de les pensions –les més altes del país després de les dels coleges de Lima–.[38] Punt aparte, si hi ha alguna cosa que caracterisa a Trujillo és la seua bona cuina. Aixina, s'identifiquen clústers gastronòmics per a tots els gusts i bojaques. Tal és el cas de l'ubicat en l'intersecció de l'avinguda Larco i el carrer Francisco Borja que estaja a dos restaurants de barbacoes, a un Norky’s, a una hamburguesería i a un vagó pizzero.
Per un atre costat, l'oferta de servicis millora a través dels concessionaris d'autos, que han incrementat la proliferació de camionetes 4x4 en la ciutat. Provablement tinga que vore en això el crèdit aprovat per alguna de les 145 oficines d'entitats financeres que a giner soporten el desenroll comercial de la regió, un 20.8 % superior a les 120 que hi havia al tancament del 2008. A decembre del 2009, La Llibertat va registrar un creiximent de 4.59 % en els crèdits directes respecte de l'any anterior.
La mineria, va mantindre des dels 70 una presència de l'orde del 4.5 % en el PBI departamental, havent alcançat, no obstant, un punt relativament alt (6 %) a principis dels 80, per a decaure després i tornar en els anys recents als seus nivells anteriors, per la crisis nacional. A partir de la década de 1990 té un apreciable increment, per l'auge de la mineria aurífera, en la qual La Llibertat ocupa el segon lloc a nivell nacional.
Este sector, conformat majorment per mijanes i chicotetes empreses, és particularment vulnerable a les oscilacions del mercat mundial. La mineria s'assenta en les zones de serra i cella de selva i la seua producció gira principalment sobre argent, plom, zinc, coure i or.
La mineria departamental compartix la problemàtica que, de manera general, ha vingut afectant al sector miner nacional sobretot, en la paràlisis del cicle d'inversions que no ha permés renovar equips i donar pas a tecnologies més eficients i menys contaminants de l'ambient. Tampoc ha continuat el procés d'exploració i nous denuncios, per falta d'estudis geològics de prospecció destinats a posar en valor el potencial. Per eixemple, la no explotació dels jaciments de carbó antracita existent en Chicama; la fluctuació dels preus dels metals fixats pel mercat internacional. L'absència de eslabonamientos productius (concentradoras i refineria) impedix una major regeneració i retenció de valor agregat, mantenint-se la naturalea de l'activitat essencialment primària. Esta assumix inclusivament traces artesanals com és el cas de la chicoteta explotació aurífera existent en la província de Pátaz i Santiago de Chuco.[41]
L'activitat de la peixca està concentrada en els ports de Salaverry,[42] Malabrigo i Pacasmayo i s'orienta en més d'un 95 % al consum humà indirecte (farina i oli de peix). Sent la seua contribució al producte departamental de l'orde de l'1,2 % des de la década del 70, caldria destacar les tendències a la reculada del sector peixquer, la participació del qual es reduïx en sis voltes durant estos vint últims anys.
Les condicions climàtiques fluctuantes afecten directament la disponibilitat de biomassa i, sumats a les característiques tecnològiques, d'equipament i infraestructura en que conten les empreses, configuren les possibilitats de l'activitat: l'obsolescència d'equips i dificultats per a renovació i modernisació tecnològica de les seues unitats; dèficit d'infraestructura de desembarque i conservació; i el tamany i característiques de la flota no resulten adequades per a una operació eficient i rendable. Es fa sentir, l'absència de polítiques definides de respal tècnic, creditici i de capacitació sobretot per a l'activitat artesanal que conta en un potencial no utilisat.
Proyecte a futur: Ferrovía Interoceánica Salaverry-Leoncio Prat-Frontera Perú-Brasil (FERRIPEB), del Proyecte Geopolitico Bioceánico Perú - Brasil, en proyecció a la ciutat de Cruzeiro Do Sul en l'Estat d'Acre-Brasil, en Llei N.º 29613, que declara de necessitat pública i interés nacional (Proyectat).
El departament de la Llibertat forma part d'un escenari sugestiu de naturalea i paisage, a on existixen evidències rupestres les connotacions singulars de les quals no poden passar inadvertides, constituint-se en testimonis arqueològics encara desconeguts en el nostre mig, a la qual no se li ha donat la deguda importància, aixina ho deixava entrevore el periodiste Gustavo Álvarez Sánchez pels anys de 1974, qui pregonaba la necessitat de prendre consciència i l'importància d'inventariar o tindre un mapa d'art rupestre per a la regió, entenia que el de cristalizarse constituiria per si ya en un important aporte per a ubicar en exactitut l'existència de pintures rupestres, petroglifos i geoglifos, els que ubicarien a la Llibertat en el primer lloc en el nort del país.
Els estudis arqueològics fins a hui reportats permeten tindre una visió global de tota una composició evolutiva de l'home, trobant-se vestigis d'ocupacions que daten des dels 10 000 a. C. (Paijanense), en l'alvanç cronològic del qual l'home va ser modificant espais, intercanviant experiències i assimilant noves modalitats, significatives per a explicar que entre els seus elements integrativos, varen triar llocs temporalment consagrats dins d'un orde especial, tant per a rituals d'índole individual com a comunitari, supostament moguts en respostes a algun acontenyiment o fenomen natural de transcendència, estes concepcions varen ser consolidant-se en societats que tenien activitats estacionarias. Diversos testimonis arqueològics distribuïts a lo llarc dels alvertents i colectors dels rius Jequetepeque, Chicama, Moche Virú i Santa, en la seua majoria entre les ales, a on la premissa del cerro estaria associat als elements hídrics, molts d'estos vestigis manifesten temporalment activitat en les alteracions hidroclimáticas.
Estes produccions rupestres enteses com a testimonis materials pròpies del resultat i la contínua concepció i interacció de l'home en el seu mig, varen ser sedimentando esquemes que posteriorment es constituirien en corpus ideològic en societats més alvançades que les varen succeir. No obstant la seua aparent dissociació sobre les representacions gràfiques cobrixen de dificultat per a datar-ho, sent vistes grosso modo com una vella tradició que va perdurar paralelament a lo llarc dels diversos moments cronològics. Es desconeix els canvis dialèctics i singularitats, que com a element sacre va permetre combregar en les actituts reverénciales cap al ancestro i deidades que tenien que mediar en la naturalea, es pot afirmar que estes convergien en un continu i renovat conjunt de concepcions adherides a mits i llegendes de les quals hui solament queden immutables roques que es resistixen al silenci dels anys i a l'enorme distància que nos separa en els seus artífexs.
Les representacions ideográficas per la qual l'home perennizó les seues creències, posen de manifest l'interrogant a solucionar-se sobre la funció d'estes roques, les superfícies de les quals evidencien gravats encara difícils de dessifrar degut a que estes compenetraron i varen conviure paralelament en la mitologia i el rito, deixant entrevore que estes estaven dirigides a reverenciar als seus principals deidades cosmogónicas.
Cada any, des de 1960 se celebra el Concurs Nacional de Marinera, organisat pel Club Lliberteu de Trujillo a iniciativa de Guillermo Ganoza Vargas. Dit concurs es realisa l'última semana de giner. La marinera és una dansa que descendix de la zamacueca i de la mozamala.
La Marinera nortenya es balla en parella en vestimenta normalment blanca. L'home du capell de palla i mocador. La dòna descalça, lluïx vestit brodat.[44]
D'acort en el Ministeri de Comerç Exterior i Turisme, el departament de la Llibertat té registrades atres danses, tals com:
Reserva Nacional de Calipuy: Creada en 1981, s'estén sobre 60 000 ha en la zona altoandina del departament de la Llibertat i és un dels últims refugis del guanac, espècie actualment en greu perill d'extinció. El guanac -un dels camélidos selvats, junt en la vicuña- és també el que millor s'ha adaptat a zones de distinta configuració. Este camélido va abundar en la Patagonia i en Terra del Fòc i va constituir component fonamental de la dieta dels indis patagones i onas. Llamentablement la població de guanacs ha descendit dràsticament, no solament per la caça irracional que ha segut objecte -sempre com a font de carn i pells-, sino també a l'amenaça que ha significat per a la seua subsistència l'introducció de ganado oví en territoris que abans li varen pertànyer. Molt prop de la reserva, s'ubica un dels rodales més grans de la Puya raimondii, també cridada santón, titanka o keshke, una de les plantes més rares de tot el planeta. Per a protegir-la es va establir en 1981 el Santuari Nacional de Calipuy, sobre una superfície de 4500 ha. Creix només en ales expostes al sol i en sols de bon drenage. Diuen els naturals que creix per espai de cent anys i florix una sola volta. En efecte despuix d'haver florit, la planta mor.
Conta en varis museus, que s'ubiquen principalment en les zones arqueològiques i alguns en la capital departamental, Trujillo. Hi ha atres museus ubicats en les províncies que són de caràcter cultural i històric principalment. Els museus més importants del departament són:
Museu d'Arqueologia i Antropologia de l'Universitat Nacional de Trujillo (Trujillo)
Casa museu César Vallejo (Santiago de Chuco), en la casa a on va viure César Vallejo, s'exhibixen entre atres coses, els diferents ambients de la casa a on el poeta universal va passar molts anys de la seua vida, alguns mencionats en els seus célebres poemes.
En la capital del departament, Trujillo, la Municipalitat ha implementat un sistema de reciclage voluntari en la finalitat de separar els rebujos orgànics dels inorgànics per a donar-li un nou us. Ademés s'han aumentat el número de buçons de fem en zones estratègiques de la ciutat. En algunes províncies el reciclage i conte del mig ambient és practicat en el respal i capacitació de les empreses mineres o agroindustriaels que operen en la zona, este eixemple es pot observar en les províncies de Pataz, Santiago de Chuco i Huamachuco.
↑Calancha, Antonio de la (1638). Crònica moralizada de l'Orde de Sant Agustín en el Perú: en successos eixemplars en esta monarquia. Llibre III. Barcelona: Pedro Lacavalleria, pp. 551.
↑ 18,018,1Iriarte Brenner, Francisco E. (2004). L'arqueologia en el Perú. Universitat Inca Garcilaso de la Vega, pp. 316.
↑ 19,019,1Rostworowski de Díez Canseco, María (2005). Recursos Naturals Renovables i Peixca, Sigles XVI i XVII: Curacas i Successions, Costa Nort. Lima: Institut d'Estudis Peruans, pp. 242. ISBN 9789972511202.
↑ 20,020,1Pärssinen, Martti (2003). Tawantinsuyu: l'estat Inca i la seua organisació política. Institut Francés d'Estudis Andinos, pp. 87. ISBN 9789972623226.
↑La Presència Espanyola - PLAN CONCERTADO DEL
DEPARTAMENTO DE LA LIBERTAD 2003_0302 archiu pdf
↑ L'Independència - PLAN CONCERTADO DEL DEPARTAMENTO DE LA LIBERTAD 2003_0302 archiu pdf
↑ Llibre:Història del Perú i Universal - Universitat nacional de Trujillo - CEPUNT.
↑ L'Época Republicana - Sigle XIX- PLAN CONCERTADO DEL DEPARTAMENTO DE LA LIBERTAD 2003_0302 archiu pdf
↑ sigle XXI - Sigle XIX- PLAN CONCERTADO DEL DEPARTAMENTO DE LA LIBERTAD 2003_0302 archiu pdf
.svg){kind=link}
_01.jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Regió La Llibertat.