Anar al contingut

Iglésia de Sant Joaquín i Santa Bàrbara

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Iglésia de Sant Joaquín i Santa Bàrbara

La iglésia de Sant Joaquín i Santa Bàrbara és el temple parroquial de Riera Cerezo, llogaret de Castielfabib, en el Racó d'Ademuz província de Valéncia, Comunitat valenciana, Espanya.

L'edifici es troba en el «barri d'Enmedio», pròpiament de l'Iglésia, i està catalogat com Be de Rellevància Local en identificador número 46.09.092-003.[1]

Història

[editar | editar còdic]

Referint-se a l'iglésia de Castielfabib, l'estadiste Pascual Madoz (1847) diu que «té per anexa la vicaría del llogaret de Riera Cerezo, l'iglésia de la qual es troba dedicada á Sant Joaquín i Sta. Bàrbara».[2]-[3]

Erro al crear miniatura:
Vista general (meridional) de l'iglésia parroquial de Riera Cerezo, Castielfabib (2013).
Erro al crear miniatura:
Vista parcial (meridional) de l'iglésia parroquial de Riera Cerezo, Castielfabib (2013).
Erro al crear miniatura:
Vista parcial (meridional) de l'iglésia parroquial de Riera Cerezo, Castielfabib, en detall de l'arc rebaixat de l'entrada (2013).
Erro al crear miniatura:
Vista general (suroccidental) de l'iglésia parroquial de Riera Cerezo, Castielfabib (2013).

Mediat el XIX, el bisbe de Segorbe Dumenge Canubio i Alberto (1847-1864) en la seua «Memòria» de 1863 classifica a l'iglésia de Riera Cerezo com a «Rural», dotant-la de 750 reals.[4]-[3]

En la «Relació» al limina del bisbe Aguilar i Serrat (1885), la parròquia de Riera Cerezo es califica de «Ruralis», 1ª classe, en 67 cases, situant-la en el número d'orde 58 -entre Mas del Olmo (57) i Negrón (59)-: el total de parròquies de la diòcesis de Segorbe en aquells anys finals d'el XIX era de 64.[5]-[3]

En la «Guia de l'Iglésia en la Diòcesis de Valéncia» (1963), pot vore's que el cens de població és de 150 habitants de fet i de 200 de dret. Respecte a l'immoble: El temple té cult semanal, carint de Santíssim. Sense retaule en l'altar major, carix també de quadros i atres objectes artístics o mobles de valor. La torre posseïx una campana, en rellonge de sol. Durant la guerra civil espanyola va sofrir desperfectes, «sent parcialment reconstruït en una menuda ajuda de l'Estat». El cementeri és municipal i es troba a un centenar de metros de l'iglésia.[3]

Respecte a l'Archiu parroquial: durant la revolució va ser destruït, la partida de Batisme més antiga que es conserva data de 1919, la de Confirmació de 1945, la de Matrimoni i Defunció de 1939, estant completa la série de llibres parroquials des d'eixe any.[3]

Existixen diversos testimonis referents al saqueig del temple parroquial de Riera Cerezo durant la revolució i Guerra Civil (1936-1939) -Magdalena Marque Estanys (Riera Cerezo, 1921)- referix:

«Resulta que va vindre un grup de milicians i milicianes de la part de Salvacañete i atres llocs, [...] Varen traure els sants, els quadros, el retaule dorat que hi havia en l'altar major, el confesionario, el púlpit, els bancs de fusta (solament varen deixar un, que es varen dur a la barberia), inclús la baranda del cor, que era de fusta treballada en dibuixos. I li varen capcionar fòc en la plaça, fins que es va cremar. Despuix, el meu pare va fer allí mateixa una sanga i va enterrar les cendres. ¡Una llàstima! Després de buidar el temple ho varen omplir en coses de la guerra: armes i demés, i varen trencar la porta per a poder ficar vehículs...».[6]
Del paisage, ànima del Racó d'Ademuz, Alfredo Sánchez Garzón
Erro al crear miniatura:
Vista del presbiteri i altar major en l'iglésia parroquial de Riera Cerezo, Castielfabib, des del cor (2013).
Erro al crear miniatura:
Detalle de capelles del costat de l'epístola en púlpit i tornavoz en l'iglésia parroquial de Riera Cerezo, Castielfabib, des del cor (2013).
Erro al crear miniatura:
Detalle de capelles del costat de l'epístola en púlpit i tornavoz en l'iglésia parroquial de Riera Cerezo, Castielfabib (2013).

En esta iglésia va deure ser batejat el chiquet Tomás Díaz Díaz, naixcut en el lloc de Riera Cerezo el 7 de març de 1913, que va professar en l'Orde dels «Germans Menors Capuchinos» (OFMCap) en el nom de fra Buenaventura de Riera Cerezo, assessinat al començ de la revolució en La Sagrera (Barcelona), el dia 26 d'agost de 1936, quan tenia 23 anys. Beatificado en la Catedral de Barcelona.[7]

Descripció

[editar | editar còdic]

L'edifici té planta allargada, en disposició nort (capçalera), sur (peus), en la porta principal i única del temple en la frontera meridional. La cobertura és a vàries aigües, en teixixca àrap disposta en canal i acarona. La torre-campanar és quadrangular i es troba als peus, costat de l'epístola (dreta): posseïx dos cossos de torre, coberta per un tejadillo piramidal que aboca a quatre aigües. Segons testimonis, a principis d'el XX el temple va sofrir un recrecimiento per l'esquerra (evangelio), ampliant-se considerablement per eixe costat, incloent en l'ampliació el cos saledizo de la capçalera, corresponent al desfogue de la sacristia.[8]

L'interior del temple està molt deteriorat, en evidents mostres d'humitat, posseïx una nau central, en cúpula de canó i lunetos sobre les capelles laterals de gust neoclàssic, que lluïxen arcs de mig punt. El pis està enlosado, en rajoles formant dibuix geomètric. En el centre del presbiteri es troba l'altar exent, en un atre d'obra adossat el mur d'el testero, sobre el que lluïxen restants d'un retaule de pinzell, ya que el dorat que posseïa va ser destruït al començ de la Guerra Civil (1936-1939). Des del presbiteri s'accedix directament a la sacristia, recint de sostre més baix que el del temple, anex pel costat del evangelio.[8]

A la torre s'accedix per una escalerita situada a la dreta, baix el cor, que està als peus del temple, sobre l'entrada; el seu pis és d'algeps cru i carix de baranda. El campanar té l'accés angost, en els escalons molt deteriorats; el pis de campanes té quatre vans, pero solament posseïx una campana que respon al nom de «Santa Bàrbara», fosa per «Arcs i Menezo» en 1859: el seu diàmetro de boca és de 80 cm i pesa 296 kg.[8]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Aguilar i Serrat, F de A. (1890/1975). Notícies de Segorbe i del seu bisbat per un sacerdot de la diòcesis, Segorbe/Valéncia, tom II, paràgraf 652. ISBN 84-500-7257-3 (tom II)
  • Presó Ortí, Mª Milacres (1989). Relacions sobre l'estat de les diòcesis valencianes, Edita Generalitat Valenciana, Valéncia, tom III [Segorbe]. ISBN 84-7579-868-3
  • Eslava Blasco, R.: Castielfabib i el seu patrimoni històric-artístic. Edició de l'Ajuntament de Castielfabib. 286 Pp. ISBN 978-84-606-4689-1. Castielfabib, 2014.
  • Madoz, Pascual (1847). Diccionari Geogràfic-Estadístic-Històric d'Espanya i de les seues possessions d'ultramar, Madrit, tom VI.
  • Sánchez Garzón, Alfredo (2011). «L'espoli de les iglésies i ermites de Castielfabib durant la revolució en detall dels danys», Del paisage, ànima del Racó d'Ademuz (IV): Sobre la Causa General (1940-46), Alfredo Sánchez Garzón, pp. 317-327. ISBN 978-84-931563-7-4.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]