Incident de l'illa Decepció

El incident de l'illa Decepció va ocórrer el 15 de febrer de 1953 quan 35 Royal Marines del Regne Unit varen desembarcar fortament armats en l'illa Decepció de les Illes de la Bona Nova en l'Antàrtida, capturant a dos marins d'un refugi d'Argentina, destruint l'edificació argentina i un atre refugi de Chile ubicat en les rodalies. L'acció va ocórrer com a resposta a l'instalació del refugi argentí i en la missió d'expulsar als seus ocupants.

Desenrolle

Context: disputes territorials

Argentina va realisar en l'illa Decepció la seua pren de possessió formal del territori continental antàrtic entre els 25° i 68° 34" oest el 8 de febrer de 1942, per mig del depòsit d'un cilindre que contenia un acta, i el pintat d'una bandera argentina sobre les parets de l'abandonada estació ballenera Hektor de Noruega (Hektor Hvalfangststasjon). L'acte va ser realisat per una expedició al mando del capità de fragata Alberto J. Oddera en el transport ARA 1° de Maig. El 8 de giner de 1943 personal del barco britànic HMS Carnarvon Castle va destruir les evidències de la pren de possessió argentina: va borrar la bandera pintada, va deixar escrit que la construcció era de propietat del Govern britànic, i va enviar a Buenos Aires l'acta. El ministre de Relacions Exteriors argentí va replicar que el seu país considerava els seus drets antàrtics com a herència d'Espanya. El 5 de març d'eixe any el ARA 1° de Maig va remoure la bandera britànica i repintó en les parets els colors argentins.

Durant la Segona Guerra Mundial el Regne Unit va enviar en el marc de l'Operació Tabarín els barcos HMS Williant Scoresby i SS Fitzroy, que el 3 de febrer de 1944 varen establir una base permanent en l'illa, la Base B Illa Decepció (Station B — Deception Island) en la baïa Balleneros, removent novament la bandera argentina. La base va ocupar les instalacions de la Hektor Hvalfangststasjon, l'antiga estació ballenera de l'illa.

En la campanya d'estiu de 1947-1948 l'Armada Argentina va inaugurar el 19 de novembre de 1947 el refugi Caleta Péndola en Port Foster i el 25 de giner de 1948 va inaugurar el seu Destacament Naval Decepció en baïa Fumarolas. En eixa campanya també varen ser construïdes en l'illa Decepció la baliza Grumete i una atra sense nom, i es va eixercir poder de policia marítima en inspeccionar i autorisar al buc noruec Brategg a permanéixer en l'illa. El 3 de giner de 1953 Argentina va inaugurar el refugi naval Thorne en la baïa Telefón de Port Foster.

Antecedents immediats

L'1 de febrer de 1952 havia ocorregut l'incident de la baïa Esperanza, que es va convertir en el primer tiroteig bèlic en l'Antàrtida, quan un equip de costa de l'Armada Argentina, després de realisar una advertència, va disparar raches d'ametralladora sobre un equip civil del Falkland Islands Dependencies Survey del Regne Unit que descarregava materials del barco HMS John Biscoe en l'intenció de restablir la Base D (incendiada en 1948) i ho va obligar a reembarcar. Després de l'incident, el Govern argentí va anunciar una progressiva ocupació de la regió antàrtica.

El Foreign Office havia enviat anteriorment a 1953 un telegrama al govern argentí en Buenos Aires queixant-se d'una «incursió armada en les aigües i territoris britànics» i informant que la presència de bucs i tropes navals argentines eren «un acte d'agressió indefendible». Para Winston Churchill, primer ministre del Regne Unit, la presència argentina en l'Atlàntic Sur i l'Antàrtida era «una ruptura de la sobirania britànica que valia una resposta muscular». El Regne Unit considerava que els actes argentins en l'illa Decepció eren una invasió.

Churchill, en el seu segon periodo de primer ministre, estava tan preocupat de que Argentina tinguera intencions militaristes en les illes Malvines i atres territoris considerats britànics en l'Atlàntic Sur que va enviar una fragata de la Marina Real britànica, HMS Snipe, des de Portsmouth cap a les illes. En una nota als caps de Defensa, Churchill va dir:

Certament una fragata deu ser mantinguda en les rodalies de les illes Falklands... No m'havia donat conte de que els vostres recursos estaven tan constreñidos que encara una Companyia improvisada no puga ser enviada a Port Stanley.

Entre el 17 de giner i febrer de 1953 el barco argentí ARA Chiriguano, havia establit una cabanya en víveres, combustibles i quatre llits, una tenda de campanya i una bandera en l'illa Decepció, a uns 300-400 metros de la base britànica. Ubicat en la caleta Balleneros, el Refugie Tinent Lasala va ser habitat per personal del ARA Chiriguano, quedant en ell un sargent i un veta de l'Armada Argentina. Jorge Chihigaren, capità argentí, era l'encarregat del refugi. Quan el govern britànic es va enterar, ho va prendre com una provocació i el 30 de giner de 1953 va enviar un telegrama al Govern colonial de les Malvines ordenant la detenció i deportació dels argentins. Per a assegurar la sorpresa i previndre un possible derramamiento de sanc, cap nota de protesta va ser enviada pel Regne Unit al govern argentí. El personal de la base britànica va enviar queixes verbals i notes de protesta al personal argentí pel refugi indicant que estaven «en terres de La seua Majestad Britànica».

Uns dies despuix de l'instalació del refugi va aplegar a les illes la fragata britànica HMS Bighbury Bay que va fondejar en la caleta Balleneros, desembarcant a un oficial que es va dirigir al refugi. L'oficial era un tinent d'navío que aplegava per orde del governador colonial britànic de les illes Malvines (que es trobava a bordo) per a discutir les raons de l'ocupació argentina «sense autorisació de La seua Majestad la Reina», i demanant a l'equip argentí desestajar les illes per ser «immigrants sense autorisació». Els argentins varen respondre que no reconeixien l'autoritat britànica sobre illes argentines i varen rebujar abandonar el refugi. L'oficial britànic va respondre que a una hora determinada una llancha passaria a retirar-los.

Després va aplegar a les illes el buc argentí ARA Punta Nimfes, que va ser notificat de les protestes britàniques. Al mateix temps va tornar el HMS Bighbury Bay, provocant que els argentins enviaren una nota de protesta que va ser rebujada pel comandant britànic de la fragata. Chihigaren, encarregat del refugi, havia partit dies abans de l'atac britànic cap a la Base Decepció en l'objectiu de solicitar ajuda per a reparar els transmissors de ràdio. No havia pogut retornar al refugi a temps per un temporal. Per a llavors, l'embaixada britànica en Buenos Aires havia enviat distintes notes de protesta per l'existència del refugi, a on Argentina havia contestat que desconeixia a les autoritats britàniques de les Malvines «per ser territori argentí».

Atac

El 15 de febrer al migdia varen desembarcar en l'illa un tinent, un major i 35 infants de marina de la fragata britànica HMS Bigbury Bay (o HMS Snipe, segons atres fonts) provinents de la península de Corea armats en subfusiles Sten, rifles en bayonetes i gas llacrimògen, capturant i deportant als dos suboficials de marina argentins. Ells eren els únics presents en el refugi i semblaven, segons documentació britànica, ser «resignats» i estar contents de ser enviats de regrés a casa en el continent. Junt als soldats britànics viajava a bordo el cap de la policia britànica de les illes Malvines i un atre oficial policial. Els argentins no varen oferir resistència i varen ser revisats per armes. A bordo del barco estava el governador colonial britànic Colin Campbell.

En el moment de l'atac, un dels suboficials argentins estava cuinant i l'atre derritiendo neu fins que varen colpejar la porta del refugi. Era un agent de policia britànic que parlava en correcte idioma espanyol perque havia residit varis anys en la província de Santa Creu, i despuix s'havia radicat en les Malvines. Els va demanar el passaport i la visa «per a estar en territori britànic». Els argentins varen rebujar fer això alegant que estaven en territori argentí. Llavors, el policia els va explicar que tenia orde del juge de Malvines «de detindre a tots els habitants estrangers en la possessió britànica que no tinguen la visa corresponent». El policia els va arrestar i va demanar colaboració de les forces armades britàniques. Els infants de marina després varen capturar els equips, documents i instrumental científic del refugi.

El refugi argentí i un propenc refugi chilé deshabitat (construït també en 1953 i a 100 metros de l'argentí) varen ser destruïts i els marins argentins varen ser entregats a un barco d'eixe país el 18 de febrer en Grytviken en les illes Georgias del Sur. Un destacament britànic va permanéixer tres mesos en l'illa mentres la fragata va patrullar les seues aigües fins a abril. Posteriorment abdós governs varen convindre en no interferir entre les bases d'un i un atre.

Chihigaren va retornar dies despuix a la caleta Balleneros en avió i va vore el cap de la base britànica junt a atres persones en el lloc a on ya no estava el refugi argentí. Un major de la Royal Marine li va explicar que chafava terra de La seua Majestad Britànica, que la casella va ser desmantellada i que podia retirar els equips, elements i pertinences dels marins argentins. També li varen explicar que anaven a incinerar els restants de les estructures argentines i chilenes. Preguntant pels seus companyers, els britànics varen respondre que varen ser embarcats i traslladats a terra per ser considerats ciutadans civils presents en possessions britàniques sense autorisació. També varen explicar que els objectes de valor varen ser inventariats per a ser tornats (incloent la bandera argentina) i es varen negar a explicar a on estaven els argentins detinguts en eixe moment.

El major britànic va explicar que els suboficials argentins varen ser considerats civils i no militars i varen ser detinguts per l'autoritat civil «per a no complicar la situació».

Chihigaren, acompanyat pel Tinent d'Navío de llinage Rodríguez Blanco i atres soldats argentins, es varen dirigir al lloc del refugi. A uns cinquanta metros, en un semicírcul i en posició de cos a terra es trobaven, al voltant de 20 infants de marina britànics en armament i apuntant-nos als argentins. La casella estava desarmada i els panels i sostre estaven apilats prolijamente junt a les pertinences personals dels mariners. També es trobava allí la carpa i els víveres. No estaven allí la bandera argentina, el màstil, els elements meteorològics, el transmissor ni el generador. Lo mateixa s'havia realisat en la casella chilena.

Els argentins varen abandonar el lloc en avió i es varen comunicar ràpidament per radi en la base Decepció i el Comandant de la Força de Tasques Antàrtiques (FTA). Ràpidament varen aplegar a la base els bucs ARA Baïa Aguirre, ARA Baïa Bon Succés, ARA Chiriguano, ARA Diaguita i ARA Punta Nimfes. Chihigaren puja al Baïa Bon Succés a on és enviat a la cambra del comandant de la FTA, a on es varen reunir tots els comandants subordinats i el cap de l'Estat Major de la FTA, el Capità de Fragata Héctor Etchehebere. Els comandants varen informar que tenien informació de Buenos Aires sobre els fets, que se sabia que un atac britànic anava a ocórrer i per això estaven salpant forces cap a l'illa Decepció per a concentrar-se. El capità Etchehebere va anunciar una visita a la base britànica per a fer una protesta formal i enèrgica.

La nota explicava que Argentina reclamava molt fortament sobre l'atropell britànic i que s'anava a abstindre de fer us de la força, en virtut de la tradicional amistat argentina-britànica i reafirmava la sobirania argentina sobre l'illa.

En Buenos Aires, el mateix dia de l'atac, la Cancelleria va rebre el tercer reclam fet per l'embaixada britànica que tenia forma d'ultimàtum. Este havia segut enviat despuix de la destrucció del refugi.

Després de permanéixer varis dies en les Georgias del Sur en calitat de detinguts, els dos suboficials argentins varen ser embarcats en el buc tanc Quilmes de la Companyia Argentina de Peixca cap a a l'entrada del Riu de l'Argent. Allí va ser a buscar-los un barco de la Base Naval Riu Santiago.

Reaccions

Quan el govern argentí es va enterar de l'atac, va ordenar a les Forces Armades establir la situació de apresto. Es varen tallar les llicències i es varen preparar les condicions d'alerta. L'Armada va estar llista per a salpar cap a l'Antàrtida. També va haver una reunió de gabinet a on es va considerar un alvanç. El Ministeri de Marina va informar que en les Malvines, el Regne Unit havia concentrat una gran flota en el més de febrer. L'informació s'havia obtingut del Servici d'Inteligència Naval i s'estimava que seria molt superior a les forces argentines i incloïen un portaviones. També es va saber que hi havia un numerós grup embarcat de Royal Marines. Per açò, el govern argentí va decidir llimitar-se a reclams des de la Cancelleria.

Temps despuix, el Regne Unit va entregar a l'Armada Argentina l'equipament del refugi i els elements personals dels tres suboficials. La bandera argentina va ser donada al Institut Nacional Browniano, a on s'exhibix en l'inscripció: «Bandera que va pertànyer al refugi Cándido de la Sala, ocupat illegalment pels anglesos en febrer de 1953».

El barco britànic HMS Snipe, i després també el HMS Bigbury Bay, varen permanéixer patrullant les aigües de l'illa Decepció fins a mediats d'abril de 1953, i un destacament de Royal Marines es va quedar en l'illa durant tres mesos.