Instruments de vol
Es denomina instruments de vol al conjunt de mecanismes que equipen una aeronau i que permeten al pilot una operació de vol en condicions segures. Depenent del seu tamany o grau de sofisticació, una aeronau pot contar en un número variable d'instruments. Es poden classificar en tres grups bàsics: de pilotage, de control de motor i de navegació.
Instruments de control
[editar | editar còdic]Són els instruments més bàsics i el control dels quals ha de ser més freqüent per part del pilot. Per la seua orde de rellevància per al vol segur els més importants són:
Anemómetro
[editar | editar còdic]
En aeronàutica l'anemómetro és utilisat com velocímetro. És l'indicador de la velocitat relativa sobre l'aire. Com vullga que cada tipo d'aeronau d'ala fixa posseïx una série de velocitats característiques fonamentals per a una operació segura de la mateixa, totes elles incloses dins de l'envolvente de vol. Destaquen entre estes velocitats: la velocitat aerodinàmica mínima velocitat d'entrada en pèrdua, Vs; la velocitat V1 de decisió d'envolament; la velocitat màxima a no excedir, Vne; i la velocitat òptima o de màxim rendiment, és dir la velocitat de travessia, Vcx. Veent la necessitat de conéixer en tot moment la velocitat d'una forma precisa per a poder treballar en elles es comprén l'importància d'este instrument. El seu funcionament es basa en la comparació de dos pressions: la pressió estàtica i la pressió dinàmica, captades en punts apropiats de l'aparat, per mig d'un sistema cridat pitot-estàtica.
L'indicador de velocitat aerodinàmica o anemómetro, medix la velocitat de l'avió expressada en nucs (kts), o be en milles per hora (mph), sobre la massa d'aire al voltant de l'aeronau. Açò significa que si l'avió es desplaça a 100 kts en una corrent d'aire la component del qual segons la direcció de vol és de 10 kts en el mateix sentit (vent de coa), la velocitat real respecte al sol, o ground speed (GS), serà de 100 + 10 = 110 kn. De la mateixa manera, si el vent és de front, l'anemómetro indicara 100 kts pero la velocitat real respecte al sol serà de 90 kts, ya que caldrà restar la component de l'aire.
L'indicador de velocitat aerodinàmica conté arcs coloreados en els extrems junt en números que indiquen lo següent:
- Arc blanc: des de Vso fins a Vfe. Este arc blanc conté les velocitats baixes o llentes de l'avió, indica les velocitats adequades a les que es pot operar en els flaps i el seu llímit; si es mantenen els flaps estesos i es reglota l'arc blanc, es podrien danyar.
- Arc vert: des de Vs1 fins a Vno. L'arc vert conté les velocitats de travessia de l'avió, són les velocitats en que sol mantindre's la major part del vol. La relació velocitat/consume és acceptable i en cas de turbulèncias l'avió no es danya.
- Arc groc: des de Vno fins a Vne. Este arc conté les velocitats altes de l'avió: cal tindre prou precaució, ya que solament es pot aplegar a esta velocitat quan no hi ha turbulències. Tampoc es poden realisar maniobres brusques, perque existiria el risc de dany estructural.
- Llínea roja: solament ocupa una marca (Vne). Esta llínea representa la velocitat màxima que l'avió pot soportar; no es deu aplegar a esta velocitat, és el punt a partir del com el fabricant, o l'autoritat aérea competent per a evaluar l'aeronau, ha determinat que en cap cas es pot garantisar l'integritat de l'aparat. Tècnicament, en espanyol se li crida «velocitat màxima permesa».[1]
Un error d'este indicador pot resultar fatal. Per a mostra basten dos eixemples:
- En 1996 el vol 301 de Birgenair, un Boeing 757, es va estrelar en la República Dominicana. La causa de l'accident va ser el bloqueig del tubo Pitot, fent que les llectures de velocitat, entre atres coses, no concordaren. Varen morir 170 persones. També en 1997 el Vol 2553 d'Austral Llínees Aérees, un DC-9, es va estrelar en Fra Bentos, pel congelamiento del tubo Pitot, fent també que les llectures de velocitat, siguen incorrectes.
- En 2009 el Vol AF 447, un Airbus 330, en el que segons totes les senyes disponibles abans i despuix de la recuperació de la caixa negra els tubos Pitot varen sofrir obstrucció per congelamiento.
Altímetro
[editar | editar còdic].png){kind=link}
l'altímetro indica, en peus (ft, de l'anglés feet) o en metros, la llectura de l'altitut relativa a un nivell de referència donat al com està volant l'avió. En el altímetro hi ha dos agulles, abdós indicant: La chicoteta els millers i la llarga les centenes. Tenint açò en conte, quan l'agulla chicoteta es trobe, per eixemple, en els mil peus (1000 ft) i la llarga en els 300 ft, es vola a 1300 ft. Alguns avions tenen una agulla més que indica les dècimes, pero la majoria d'avions llaugers tenen les dos agulles en forma de punta. Des de l'introducció de l'electrònica existixen indicadors digitals, en numeració digital o simulant analògic en agulles.
L'indicació del altímetro depén de que haja segut ajustat a la pressió baromètrica existent en la zona de vol, o be en referència a l'elevació de l'aeròdrom del que ha partit o al que es dirigix. Bàsicament, és un barómetro aneroide.
Si per alguna causa, el sistema estàtic pitot es danya o sofrix algun desperfecte, en cas d'emergència, es pot trencar el cristal de l'instrument per a tindre una pren de pressió estàtica directa.
Existix ademés, en els avions de més tamany i complexitat, un radi altímetro. Est és un aparat que s'usa per a determinar l'altura sobre el terreny en una exactitut de centímetros, i el seu funcionament està basat en una ona de radar que s'emet cap a avall i torna reflectida a l'instrument, el processador del qual medix el temps transcorregut i, per tant, la distància recorreguda per l'ona de ràdio. És tal la seua precisió que en els avions grans la seua indicació establix el punt en que el pilot manualment, o els sistemes automàtics, inicien la recollida, flare en anglés, immediatament prèvia al contacte en el sol. Donant aixina l'altura real de l'avió respecte a la superfície terrestre en eixe moment.
Indicador de velocitat vertical o variómetro (VSI)
[editar | editar còdic]
L'indicador de velocitat vertical o varioaltímetro, abreviat VSI, indica si l'avió està ascendint, descendint o va nivellat i la velocitat vertical a la que ascendix o descendix generalment en peus per minut (ft/min), o be metros per segon (m/s). Si la maneta indica zero, el vol està nivellat, si està per damunt del zero llavors està ascendint i si està per avall de zero, és que l'avió descendix. A partir d'esta informació, es controlen els valors de la velocitat d'ascens i descens. Eixemple: UP 7 = ascens a 700 ft/min, 0 = vol nivellat, 7 DOWN = descens a 700 ft/min.
En el cas dels planejadors, que depenen en gran mida de les corrents ascensionales (tèrmiques, d'ala o d'ona) este variómetro sol anar duplicat, en diferents escales i inclús complementat en un variómetro d'energia total o inclús un calculador de planege.
Coordinador de gir i virage
[editar | editar còdic]
El coordinador de gir i, el seu antecessor, el inclinómetro (també cridat turn and bank, bola i bastó o indicador de gir i bancada) són dos instruments de vol integrats en un mateix quadrant.
El inclinómetro presenta una agulla que es desvia de la vertical al ritme en que l'eix llongitudinal de l'avió va variant la seua orientació o rumbo. El seu funcionament es basa en un giróscopo, i quant més inclinat estiga més ràpit és el gir. Du unes marques de referència, normalment si l'agulla està damunt d'una d'elles el gir és de 2 minuts per cada 360°. Adicionalment hi ha una bola que esgola en un canal curve transparent, que es desplaça per inèrcia. Si la bola està en el centre durant el virage, est és cridat «coordinat». Si pel contrari la bola està a un o un atre costat, es diu, per eixemple, que el virage es fa «derrapando», és dir el morro de l'avió apunta cap a dins del virage, quan la bola està cap a l'exterior del mateix; i de la mateixa manera si la bola apunta cap a dins del virage, el virage és «esvarat» és dir el morro de l'avió apunta cap a fòra del virage. Una atra utilisació en els motors d'hèliç és la correcció de l'efecte del parell motor de l'hèliç. La regla pràctica durant el virage és corregir en el mando de direcció (pedals) en sentit de «chafar la bola» fins que torne al centre del conducte curve.
En el coordinador de gir veem en lloc del bastó una figura d'un avió que nos indica el grau d'inclinament de les ales. Davall està el conducte curve en la bola, format per tres blocs, en la bola que s'esgola pel seu interior en funció del desplaçament de l'eix llongitudinal de l'avió. Si la bola se situa en el bloc del centre, l'avió va girant «coordinat». Si la bola es posa en un dels blocs 1 o 3, llavors l'avió està en posició de «derrape», o be en «esmonyida».
Horisó artificial
[editar | editar còdic]
El horisó artificial o AI (Attitude Indicator) mostra l'orientació llongitudinal i transversal de l'aeronau (la relació dels eixos travesser i llongitudinal de l'avió sobre el pla del sol), és dir: si està girat, inclinat, en el morro alçat, baixat o tot al mateix temps. Servix de gran ajuda en condicions en que la visibilitat és poca o nula. L'horisó artificial té dos parts: l'horisó pròpiament dit, i l'indicador de rumbo. El primer està compost per una regió blava que representa el cel, una atra normalment marró que representa la superfície terrestre, una mira que representa el morro de l'avió, i vàries marques a la seua entorn. Les marques horisontals a abdós costats representen les ales, el pla de l'aeronau, i el seu àngul en el llímit entre les regions de cel i superfície (l'horisó artificial), l'àngul de alabeo. Dispostes verticalment a intervals regulars, hi ha marques horisontals més chicotetes que representen ànguls concrets en el pla vertical, a intervals de 5º, 10º, etc. Mostren l'àngul actual de l'eix llongitudinal en el pla del sol.
El seu principi mecànic de funcionament és giroscòpic.
Fins a ací els instruments de vol d'un avió que no duguera motor, com és el cas del planejador o veler
Disposició en "T"
[editar | editar còdic]
Esta disposició estàndar, en la qual el AI sempre està en el centre, la velocitat a l'esquerra, l'altitut a la dreta i el rumbo davall, es dissenye per a facilitar als pilots la transició entre diferents tipos d'aeronaus.
Instruments de control del motor
[editar | editar còdic]En el cas més freqüent de les aeronaus en motor, per l'importància per a la seguritat de vol del mateix, existix toda una serie de instruments per a garantisar el seu òptim funcionament.
Indicadors de potència
[editar | editar còdic]Les aeronaus (avions o helicòpters) poden anar equipats en distints tipos de motors segons el seu tamany i us. Els principals tipos de motor comercial que s'utilisen són:
- motor de combustió interna;
- motor turbohélice o turboprop;
- motor de reacció;
- turbofán.
Depenent del tipo de motor s'elegixen els instruments de potència que s'utilisen, per eixemple en aeronaus de chicotet tamany que utilisen motors de combustió interna l'instrument indicador de potència per excelència és
- el tacómetro, o cuentavueltas, combinat en
el * indicador de pressió d'admissió, el qual nos indica la carrega motor.
.jpg){kind=link}
En la majoria dels tipos de motors de combustió interna es pot ajustar la riquea de mescla, en funció de l'altura i el règim de vol (trepada, travessia, descens) per ad açò es monitoriza la temperatura dels gasos d'escape (EGT o Exhaust Gas Temperature).
Indicadors d'estat de funcionament de motor
[editar | editar còdic]Els més importants són:
- Manómetro de pressió d'oli;
- temperatura de culatas;
- termómetro d'oli;
- indicadors d'autonomia;
- nivell de combustible;
- cabal de combustible.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Jorge García de la Costa. Terminologia Aeronàutica (Google booksGoogle books).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Instrumentos de vuelo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.