Introducció de la dacsa en Guipúscoa
La introducció del dacsa en Guipúscoa (País Vasc, Espanya) durant el XVI va supondre una fita en l'història agrícola de la regió, en transformar tant els sistemes de producció com la dieta tradicional. Este cereal, originari d'Amèrica, va aplegar a Europa despuix dels viages de Cristóbal Colón i es va adaptar en èxit a les condicions climàtiques del territori guipuscoà.[1]
La tradició atribuïx l'introducció de la dacsa en Guipúscoa a Gonzalo de Percáiztegui.[2]
Durant el XVII, la dacsa es va consolidar com un cultiu preferent, aplegant inclús a superar al blat en térmens de superfície i rendiment.
L'adopció d'este cereal va tindre un impacte significatiu en l'economia rural guipuscoana. La seua major productivitat i menor exigència sobre calitat del sol, en comparació a atres cultius tradicionals, varen favorir una agricultura més eficient i varen contribuir a l'aument de la autosuficiencia alimentària en la província.[3]
Història
[editar | editar còdic]Fins a ben entrada l'Edat Moderna, el territori de Guipúscoa presentava un paisage predominantment forestal, caracterisat per extensos boscs de roures, hages i castanyers. L'orografia accidentada, l'elevada pluviosidad i la llimitada superfície cultivable varen favorir el desenroll d'una economia mixta i de subsistència, en la que la ganaderia, l'explotació maderera i l'horticultura local eixercitaven un paper rellevant.
A partir dels sigles XV i XVI, en Guipúscoa varen adquirir una importància ocupacional destacada les ferrerías i la construcció naval. Estos processos varen impulsar una progressiva deforestació d'àmplies zones del territori, especialment en les valls i ales propencs a les drassanes i ferrerías.[4]
Com a conseqüència d'esta transformació del paisage, varen començar a habilitar-se àmplies zones de cultiu, dedicades principalment a cereals, entre els que destacaven el blat i el dacseta, base de l'agricultura guipuscoana durant gran part de l'Edat Moderna.
A partir de la década de 1560, coincidint en l'inici d'una de les etapes miniglaciales del Chicotet Periodo Glacial, el descens de les temperatures, les nevades, inundacions i tormentes de graniç varen provocar la destrucció de les collites i una hambruna generalisada. Este context de crisis agrícola va favorir l'introducció i expansió de la dacsa, procés conegut com la «revolució de la dacsa», que va transformar de manera significativa les pràctiques agràries i la dieta en Guipúscoa.[5]
Dacsa
[editar | editar còdic]La rellevància de la dacsa, producte originari d'Amèrica, de la mateixa manera que els fesols i la tomata, radicava que el seu rendiment per sement era notablement superior al d'atres cereals tradicionals i presentava, ademés, una major resistència front a les adversitats climàtiques.
El consegüent increment de la producció de gra va permetre destinar una part com a reserva per a l'hivern o per a periodos de males collites, lo que va aportar una major seguritat alimentària front a les crisis agràries. Aixina mateix, el cultiu de la dacsa possibilitava lliberar la terra treballada durant l'hivern, lo que permetia el seu aprofitament com a pasturage per al ganado o be, en eliminar el guaret, la seua reutilisació agrícola para la sembra d'atres productes com el nap, la fesol, diversos llegums o carabasses, destinats tant al consum humà com a l'alimentació animal.[6]
Les forrajeras i el nap permetien el sustente d'una cabanya ganadera l'abonament de la qual a la seua volta, junt en la calç cap a finals de el XVII i principis de el XVIII, varen possibilitar un us més intensiu del sol. Els llauradors podien produir ara, tres o quatre collites a l'any de blat i de fesol.
Encara que la presència de la dacsa està documentada per a l'últim quarto de el XVI, el seu cultiu es va ser introduint paulatinament i de forma heterogénea pel territori guipuscoà, a partir del primer terç de el XVII convivint en els cultius de blat que era utilisat per a aliments més refinats.[6]
A finals de el XIX va començar en Guipúscoa un procés generalisat d'industrialisació, que va requerir una creixent ocupació del sol per a la seua expansió . Com a conseqüència, la superfície dedicada als cultius tradicionals va ser disminuint progressivament, tendència que s'ha mantingut fins a l'actualitat.[7]
En definitiva, la dacsa va aplegar a Guipúscoa des d'Amèrica en un context de crisis alimentària, contribuint de manera decisiva a superar-la transformant les bases de l'agricultura local.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Introducción del maíz en Guipúzcoa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.