Inundació zancliense
La inundació zancliense o diluvi zancliense és una inundació teorizada que podria haver reblit la conca del Mediterràneu fa 5,33 millons d'anys. Esta inundació va posar fi a la crisis salina del Messiniense i va tornar a conectar el mar Mediterrànea en l'oceà Atlàntic, encara que és possible que inclús abans de l'inundació hi haguera conexions parcials en dit oceà. La reconexión marca el començ de l'era Zancliense.
Segons este model, l'aigua de l'oceà Atlàntic rebliria la conca seca del Mediterràneu a través de l'actual estret de Gibraltar. La conca mediterrànea es va inundar principalment durant un periodo estimat entre varis mesos i dos anys. L'elevació del nivell de la mar en la conca pot haver alcançat velocitats superiors als dèu metros per dia. Basant-se en les característiques d'erosió preservades fins als temps moderns baix el sediment del Plioceno, investigadors com García-Castellanos estimen que l'aigua es va precipitar cap a avall en una caiguda de més d'un quilómetro en una descàrrega de fins a 2 × 108 m³/s, aproximadament mil voltes la de l'actual ric Amazones. Els estudis de les estructures subterrànees de l'estret de Gibraltar mostren que el canal d'inundació va descendir de forma prou gradual cap al fondo de la conca en lloc de formar una pronunciada cascada.
No tots els estudis científics han estat d'acort en l'interpretació catastrofista d'este event. Alguns investigadors han estimat que la restauració d'una conca mediterrànea «normal» despuix de l'episodi del «Llac Mare» messiniense es va produir de forma molt més gradual, durant un periodo de fins a 10 000 anys.
Context
[editar | editar còdic]L'història geològica del Mediterràneu es rig per una tectónica de plaques en la que intervenen la placa africana, la placa aràbiga i la placa euroasiàtica que va encollir el mar de Tetis prèviament existent fins que la seua part occidental es va convertir en l'actual Mediterràneu.[1] Per raons no clarament establides, durant l'últim Mioceno el Mediterràneu es va separar de l'oceà Atlàntic i es va secar parcialment quan es varen tancar els corredors del Guadalhorce i del Rif que havien conectat prèviament el Mediterràneu en l'Atlàntic,[2] desencadenant la crisis salina del Messiniense en la formació de grossos depòsits de sal en l'antic llit marí[3] i l'erosió dels talussos continentals.[4] El Nilo i el Ródano varen tallar profunts canons durant este temps.[5] Els nivells d'aigua en el Mediterràneu es varen reduir en quilómetros;[6] la magnitut exacta de la caiguda i si era simètrica entre el Mediterràneu occidental i el Mediterràneu oriental és incerta;[7] és possible que les dos mars permaneixqueren interconectados en el fondo del Mediterràneu.[8]
La presència de peixos atlàntics en els jaciments del Messiniense[8] i el volum de sal que es va depositar durant la crisis salina del Messiniense implica que va haver algun fluix remanente des de l'Atlàntic cap al Mediterràneu inclús abans de l'inundació zancliense.[2] Ya abans de l'inundació zancliense, l'aument de les precipitacions i de l'escorrentía havia reduït la salinitat de la mar remanente,[3] en una miqueta d'aigua supostament originada en el nort del Mediterràneu de Paratetis.[9]
Event
[editar | editar còdic]L'inundació zancliense va ocórrer quan es va obrir l'estret de Gibraltar.[10] L'afonament tectónico de la regió de Gibraltar pot haver baixat la làmina fins que es va trencar.[3] El succés desencadenant exacte no es coneix en certea; es discutix si varen ser les fallas o l'aument del nivell de la mar. L'hipòtesis més àmpliament acceptada és que una riera que desemboca en el Mediterràneu va erosionar a través de l'estret de Gibraltar fins a capturar l'oceà Atlàntic[6] i que l'estret no existia abans d'este fenomen d'erosió.
Durant l'inundació, un canal format a través de l'estret de Gibraltar,[10] que comença en el llindar de Camarinal en l'estret de Gibraltar,[11] es dividix al voltant del banc Vescomte de Eza del mar de Alborán[12] i finalment es conecta en el canal de Alborán abans de dividir-se en varis ramals que terminen en la conca Algero-Balear.[11][13] El canal té una forma d'O en la seua regió de partida, lo que és consistent en la seua formació durant una inundació jagantesca.[14] No obstant, el sector del canal zancliense que passa pel llindar de Camarinal pot tindre un orige diferent.[7]
Si l'inundació zancliense va ocórrer gradualment o com un event catastròfic és motiu de controvèrsia.[15] La magnitut d'una inundació catastròfica ha segut simulada per mig de models. Un model unidimensional supon una inundació catastròfica de més de 10-100 sverdrup.[nota 1] Una atra estimació supon que despuix de la primera brecha del llindar, l'aigua corrent va erosionar el llindar i va formar el canal a través de l'estret de Gibraltar, aumentant el fluix d'aigua, lo que a la seua volta va incrementar l'erosió fins que els nivells d'aigua varen pujar lo suficient en el Mediterràneu per a frenar l'inundació.[14] Baix tal escenari, un pico de descàrrega de més de 100 000 000 de metros cúbics per segon va ocórrer en velocitats d'aigua de més de 40 metros per segon; tals cabals són aproximadament mil voltes majors que la descàrrega del ric Amazones i dèu voltes majors que les Inundacions de Missoula.[17] Esta inundació hauria descendit per una rampa relativament suau cap a la conca mediterrànea, no com una jagantesca cascada.[18] Les simulacions posteriors que utilisen una geografia més explícita llimiten el fluix a uns 100 sverdrup, lo que equival a uns 100 000 000 de metros cúbics per segon. Ademés, indiquen la formació de grans girs en la mar de Alborán durant l'inundació[16] i que l'inundació va erosionar el llindar de Camarinal a un ritme de 0,4-0,7 metros per dia.[19] El tamany exacte de l'inundació depén dels nivells d'aigua previs a l'inundació en el Mediterràneu, els nivells d'aigua més alts donarien resultat a una inundació molt més menuda.[20]
Al principi l'inundació solament va afectar al Mediterràneu occidental, perque el llindar de Sicília (situat en l'actual estret de Sicília) formava una barrera que separava la seua conca de la del Mediterràneu oriental;[21] ademés, és possible que en eixe moment existira un llindar en l'est de la mar de Alborán.[22] Encara que en un principi se suponia que l'omplit del Mediterràneu oriental hauria dut mils d'anys, les estimacions posteriors del tamany del canal de l'estret de Gibraltar donaven a entendre que s'hauria tardat molt manco, potencialment menys d'un any, en tornar a conectar-se.[23] Un estudi de 2018 sugeria que el Mediterràneu revertiria les pèrdues d'aigua en uns dos anys.[24]
Una gran inundació no és l'única explicació per a la reconexión del Mediterràneu en l'Atlàntic i els canvis migambientals concomitants; també és possible una inundació més gradual del Mediterràneu, inclosa l'inundació a través d'atres fonts d'aigua. L'absència d'inundacions catastròfiques està respalada per les proves geològiques trobades a lo llarc de la marge sur de la mar de Alborán.
No obstant un estudi realisat en giner de 2018 per científics de l'Universitat de Malta, publicat en la revista Scientific Reports, va presentar evidències geològiques de que l'inundació catastròfica va ser realment la responsable. L'estudi, dirigit pel geocientífico Aaron Micallef, va utilisar senyes del fondo marí entre la costa oriental de Sicília i Malta per a identificar un cos de sediment que Micallef i els seus colegues creuen que va ser espentat cap a l'est a mida que l'obertura de l'estret de Gibraltar causava un fluix massiu d'aigua des de l'Atlàntic. La colecció de sediment que Micallef i els seus colegues varen observar era de 160 quilómetros de llarc, 95 quilómetros d'ample, i fins a 900 metros de profunditat en algunes àrees, colindar en un penya-segat submarí de pedra calcàrea conegut com escarpe de Malta.[24][25][26]
Datació
[editar | editar còdic]El moment de l'inundació zancliense és incert, en la possibilitat de que anara al voltant de 5,33 millons d'anys arrere;[27] el final del Messiniense/Mioceno i el principi del Zancliense/Plioceno s'associa generalment a l'inundació. L'inundació zancliense principal pugues haver segut precedida per una inundació anterior més menuda,[7][28] i la presència de terrats d'aigües profundes ha segut utilisada per a inferir que l'omplit del Mediterràneu va ocórrer en vàries fases.[29] L'omplit complet del Mediterràneu pot haver dut al voltant d'una década.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cipollari et al., 2013, p. 473.
- ↑ 2,0 2,1 Periáñez y Abril, 2015, p. 49.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Cipollari et al., 2013, p. 474.
- ↑ Just et al., 2011, p. 51.
- ↑ García-Castellanos et al., 2009, p. 778.
- ↑ 6,0 6,1 Abril y Periáñez, 2016, p. 242.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Abril y Periáñez, 2016, p. 243.
- ↑ 8,0 8,1 Stoica et al., 2016, p. 854.
- ↑ Stoica et al., 2016, p. 867.
- ↑ 10,0 10,1 Estrada et al., 2011, p. 362.
- ↑ 11,0 11,1 Estrada et al., 2011, p. 369.
- ↑ Estrada et al., 2011, p. 368.
- ↑ Estrada et al., 2011, p. 371.
- ↑ 14,0 14,1 García-Castellanos et al., 2009, p. 779.
- ↑ Cornée et al., 2016, p. 115,116.
- ↑ 16,0 16,1 Periáñez y Abril, 2015, p. 55.
- ↑ García-Castellanos et al., 2009, p. 780.
- ↑ García-Castellanos et al., 2009, p. 781.
- ↑ Periáñez y Abril, 2015, p. 60.
- ↑ Stoica et al., 2016, p. 868.
- ↑ Just et al., 2011, p. 52.
- ↑ Cornée et al., 2016, p. 127.
- ↑ Just et al., 2011, p. 53.
- ↑ 24,0 24,1 «Mediterranean megaflood confirmed | Cosmos» (en en).
- ↑ Scientific Reports.Vol. 8(1)ISSN 2045-2322.doi:10.1038/s41598-018-19446-3.
- ↑ «[1]» (en en).
- ↑ Cornée et al., 2016, p. 116.
- ↑ Estrada et al., 2011, p. 372.
- ↑ Estrada et al., 2011, p. 374.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Inundación zancliense» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>