Captura fluvial

En este esquema, un riu és capturat per un atre que té major poder d'incisió sobre la roca.

Es denomina captura fluvial a un fenomen hidrogràfic pel que l'erosió produïda per les aigües d'un riu pot obrir una brecha en el caixer d'un atre riu, capturant les seues aigües i deixant-ho decapitat, sense cabal, aigües avall del lloc de la captura, que rep el nom de colze de captura. El caixer resultant sol adoptar una geometria típica de colze de captura. Són interessants els casos del Alberche, el Xúquer i el Ter en Espanya, el Tuy en Veneçola, aixina com moltíssims eixemples més en tots els continents.

Causes

Encara que la captura en sí mateixa és conseqüència de l'erosió remontante, els processos que la poden facilitar inclouen:

• Moviments tectónicos a lo llarc de fallas.
• Erosió
  • Erosió remontante d'un riu sobre un atre.
  • Erosió lateral en meandres.
• Migració del caixer d'un riu cap a l'esquerra en l'hemisferi nort i a la dreta en l'hemisferi sur. Això es deu a l'erosió diferencial dels dics naturals dels rius: té major importància dita erosió en els dics de la vora esquerra en l'hemisferi nort i en els de la dreta en l'hemisferi sur. Això, evidentment, es deu al moviment de rotació terrestre, que produïx una conseqüència coneguda com a efecte Coriolis. El cas del riu Fique és un eixemple excelent d'este tipo de captura ya que va tallar a varis rius que baixaven dels Vages i desembocaven directament en el Orinoco sumant el seu cabal i deixant decapitats als antics rius, que seguixen desembocant en el Orinoco, pero en molt menor cabal, a pesar de tindre un caixer molt més gran que el que li correspondria pel seu cabal actual. Com a conseqüència d'este fenomen, el riu Fique solament té afluents per l'esquerra, de manera que la carretera colombiana I - 40 seguix el curs del riu Fique pel seu marge dreta durant uns 700 km o més sense necessitat pràcticament de cap pont, entre Port Gaitán i Port Carreño.
• Karst: un karst subterràneu pot donar començ a la diversió de les aigües de la conca més alta a l'inferior. Escenaris en els que s'està actualment iniciant este procés són el sumidero del Danubio (Alemània) i el sumidero d'Aigualluts (Pirineu aragonés).
• Assuts naturals creats per corriment de terra o per l'alvanç de llengües glaciars.

El procés de captura fluvial té lloc en periodos de temps curts en el context geològic, de l'orde de decenes fins a centenars de mils d'anys. No obstant, cal senyalar que el procés de captura fluvial de rius contigus en zones de desbordament en planures d'escassa pendent pot tindre lloc en periodos molt curts de temps (dies o semanes).

Concepte

F. J. Monkhouse presenta una llarga i excelent definició d'este concepte:

Captura fluvial és la desviació de les aigües del curs superior d'un sistema fluvial cap a la conca d'un sistema contigu de major activitat erosiva i les aigües de la qual discorren a un nivell inferior. El desenroll dels dos sistemes fluvials contigus du necessàriament a que un d'ells es faça més potent que l'atre; gradualment es va convertint en la corrent dominant, excavant més profundament el seu caixer en lo que el nivell de base dels seus afluents és cada volta més baix.

Estos, per l'erosió regresiva, fan retrocedir les divisòries d'aigües que els separen de les corrents veïnes i acaben per capturar-les (corrents decapitades), aumentant en això el seu propi cabal i el del riu principal (o beneficiari), la potència del qual creix encara més. En el punt de la desviació queda per lo general un àngul molt marcat, cridat colze de captura. Els eixemples d'este fenomen són molt abundants.

F. J. Monkhouse. Diccionari de térmens geogràfics. Barcelona: Oikos - Tau, 1978, p. 77

.

No obstant, cal tindre en conca que no sempre és un riu en major poder erosivo el que captura a un atre de menor cabal ya que algunes voltes succeïx a l'inversa, quan el riu de menor cabal té un nivell inferior. El riu Uribante, que constituïx el curs alt del riu Apure, en Veneçola, és un eixemple antològic d'esta situació ya que les seues aigües varen ser capturades pel riu Caparo primer i pel riu Dorades despuix. De fet, el sistema hidroelèctric Uribante - Caparo - Dorades en Veneçola aprofita esta disposició dels tres rius per a establir vàries represas en comunicació entre elles per mig de túnels i bots d'aigua que produïxen una enorme cantitat d'electricitat.

El cas especial de captures successives, en seqüència

El riu Fique i els seus afluents principals. Observe's com el Meta només té afluents per la ribera esquerra mentres que la dreta, que és més elevada, impedix el desenroll d'afluents per eixe costat. De fet, rius com el Vichada, el Tom i uns atres, que primitivamente procedien dels Vages colombians, varen quedar decapitats en quedar tallat el seu curs alt pel Meta.

Al peu d'una cordillera de grans dimensions com Els Vages, les Montanyes Rocoses, el Himalaya, els Pirineus, etc., sol succeir que un riu que córrega paralel a dites cordilleres vaja tallant els caixers successius dels rius que baixen de les mateixes formant un colze de captura en cada u de dits rius i deixant sense aigua el curs inferior dels rius antics. Uns excelents eixemples d'este tipo de captura, entre molts uns atres, són els que nos oferixen el ric Meta (en el cartograma anex i el riu Apure, abdós ubicats en la conca del Orinoco, en la regió dels Plans colombo-veneçolans.

Les conseqüències d'este procés de captures en seqüència són molt importants: Els rius beneficiaris de les captures (en este cas, el Meta i l'Apure) no presenten afluents importants per la dreta, com pot vore's en el mapa respectiu. Esta característica fa que la marge dreta dels rius llaneros, en ser més elevada, presenta millors condicions per a l'establiment de ciutats i vies de comunicació. De fet, la marge dreta del riu Fique s'ha utilisat per a la construcció de la carretera RN 40 dels Plans colombians, entre Bogotà, Villavicencio, en el marge dret del riu Guatiquía i d'ací, creuant el riu Fique, seguix pel seu marge dreta fins a Port Carreño ya junt al riu Orinoco, sense necessitat de construir ponts importants.

Els rius decapitats o residuals disminuïxen dràsticament de cabal encara que conserven un caixer molt més gran i una planura d'inundació molt major de lo que podria esperar-se en la situació actual. Un eixemple típic de riu residual és el Uribante, afluent del riu Apure, en la partix suroest de l'estat Barinas, en acabant de que la major part de les seues aigües anaren capturades pel riu Dorades (riu Uribante en Google maps: [3]). En esta image podem vore que el Uribante és un menut riu residual en el caixer molt major que tenia ans que la major part de les seues aigües anaren absorbides pel riu Dorades. S'aprecia nítidamente el caixer antic del riu ya que les riberes del mateix es veuen abdós costats del riu i tenen una separació homogénea. L'actual riu es mou dins del caixer de l'antic ya que el seu escàs cabal li impedix sobrepassar els dics naturals o antigues riberes del mateix. També pot vore's la vegetació més abundant en el propi caixer del riu, que és la zona que conserva major humitat, no tant per les aigües del riu actual sino per l'alimentació freàtica dels terrats d'inundació de l'antic riu que estan tallades pels dics de l'antic caixer que drenan cap a l'interior del mateix.

Eixemples

Captura del riu Tormes (Espanya). Edat: Pleistoceno inferior.

Captura del ric Lluna pel riu Sil.

• Captura del curs superior del riu Alberche en Llogaret del Fresno (a on existix un colze de captura d'uns 90°) pel curs inferior de l'actual traçat de dit riu ().
• Captura del Xúquer en el seu curs alt i mig, pel Xúquer actual, és dir, que es va convertir, fa uns dos millons d'anys, d'un afluent del Guadiana (alvertent de l'Atlàntic) en un riu propi que ara desemboca directament en el Mediterràneu ()

El riu Uribante constituïx la part alta del riu Apure) en Veneçola, i la major part del seu cabal va ser capturada pel riu Dorades primer i el cabal d'abdós capturat posteriorment pel riu Caparo, que despuix va a desembocar directament en el riu Apure (es tracta del Uribante-Caparo). Este eixemple de captura ha complicat prou la geografia d'esta regió veneçolana, perque sempre es va prendre la confluència de l'antic Uribante en el Sarare com el punt d'orige del riu Apure i ara el Uribante Vell (com podríem dir) du un cabal molt menut, ya que la major part del mateix migró cap al caixer del riu Caparo, com narra Fernando Calzadilla Valdés en la seua obra Pels plans d'Apure en fer referència a que Port Teteo (el port ubicat a major altura sobre el riu Uribante), es va quedar casi sense cabal i per lo tant, sense us, en lo que les comunicacions fluvials en la zona varen quedar modificades pel que fa a mercaderies pesades o voluminoses.

El riu Arauca, també en Veneçola, que ha vingut desbordant-se cap a l'esquerra creant caixers oberts o zones d'inundació de gran tamany (alcancen uns dos km d'esgambi) els que, a pesar de quedar secs en époques de menor precipitació poden donar orige a grans inundacions de tota la zona existent entre dit riu i el Sarare, en especial en la zona de Guasdualito que, a pesar d'estar junt al Sarare, les seues inundacions procedixen directa o indirectament del riu Arauca. L'inundació recent de Guasdualito (juny-juliol de 2015) i la narrada per Fernando Calzadilla Valdés en 1938 servirien per a estudiar este fenomen en major detall, en l'ajuda de les imàgens de satèlit que existixen prou detallades de la zona i que poden comparar-se a lo llarc de distintes époques.

Una bona referència a les inundacions en Apure es troba en l'artícul de Pablo Moser Guerra i Pedro E. Piñate Bermúdez de l'any 2002 (), en el que es fa referència a les inundació dels anys 1892, superada en el XX per la de 1943 registrant-se inundacions posteriors en 1945, 1946, 1950, 1956, 1967, 1969, 1970, 1976, 1977, 1978, 1979, 1981, 1996 i l'última, molt greu, de finals de maig i començos de juny de l'any 2015. I totes estes inundacions varen tindre conseqüències molt séries pel que fa a migracions del caixer de diversos rius, captures fluvials, desbordament, i unes atres.