Junta de Valladolit

Archiu:San Gregorio CAPS 0 (6).jpg

Hòmens salvages. Frontera del Colege de Sant Gregorio, Valladolit.

Junta de Valladolit (o també Controvèrsia de Valladolit) és la denominació habitual del célebre debat que va tindre lloc des del 15 d'agost de 1550 al 4 de maig de 1551 en el Colege de Sant Gregorio de Valladolit, dins de la cridada polèmica dels naturals (indígenes americans o indis, terme llavors usat), i que va enfrontar dos formes antagónicas de concebre la conquista d'Amèrica, interpretades románticamente com la dels defensors i la dels enemics dels indis: la primera, representada per Bartolomé de les Cases, considerat hui pioner de la lluita pels drets humans; i la segona, per Juan Ginés de Sepúlveda, que defenia el dret i la conveniència del domini dels espanyols sobre els indígenes, alegant que per no seguir els indígenes la llei natural (considerant els sacrificis humans i cults pagans), tampoc se'ls devia aplicar. No va haver una resolució final, encara que va anar l'inici d'un canvi que es va traduir en més drets per als indígenes.

No deu confondre's esta Junta en la Conferència de Valladolit de 1527 sobre l'erasmismo.

Precedents

La Junta de Valladolit també va ser part de la més extensa polèmica sobre els justs títuls del domini de la Corona de Castella sobre Amèrica, que es remonta a finals de el XV, en les Bulas Alejandrinas i el Tractat de Tordesillas acordat en el Regne de Portugal, i als recels en que abdós documents varen ser rebuts en atres corts europees. Es diu que el rei Francisco I de França va demanar retòricament que li mostraren la clàusula del testament d'Adán en que tals documents es basaven i que donara dret a repartir el món entre castellans i portuguesos.

La consideració necessària dels estudis i d'una reflexió pública efectuada per esta Junta va ser excepcional, en comparació a qualsevol atre procés històric de formació d'un imperi i va estar en sintonia en la preocupació i la gran importància que, des del començ mateix del descobriment d'Amèrica, la Monarquia Catòlica va sentir sempre de mantindre baix un control paternaliste als naturals i que va produir i va seguir produint el gran corpus llegislatiu de les Lleis d'Índies.

El precedent en la generació anterior a la Junta de Valladolit va ser la Junta de Burgos de 1512, que havia assentat jurídicament el dret a fer la guerra als indígenes que es resistiren a l'evangelización (per a garantisar-ho es va establir la llectura d'un famós Requeriment), buscant un equilibri entre el predomini social dels colonizadores espanyols i la protecció a l'indi, que es va voler conseguir en l'encomana. Resultat de tot això varen ser les Lleis de Burgos de 1512. Cap a 1550 es va suscitar en Valladolit, Espanya, una intensa polèmica entorn als següents temes: els drets naturals dels habitants del Nou Món, les justes causes per a fer la guerra als indis i la llegitimitat de la conquista. Esta polèmica estava inserta en el marc d'una llarga controvèrsia entre els que, per un costat, eren partidaris de la llibertat absoluta dels indis i d'una entrada pacífica en les noves terres i els que, per un atre costat, recolzaven el manteniment de l'esclavitut i el domini despótico i propiciaven l'ocupació de la força contra els indis del Nou Món. Si s'analisa des d'una perspectiva antropològic-filosòfica, s'advertix que lo que estava en dubte era la dignitat humana dels habitants del Nou Món. Fra Bartolomé de les Cases i Juan Ginés de Sepúlveda són els representants de les dos postures que varen disputar per la humanitat de l'indi.

Plantejament del debat

En la Junta de Valladolit la discussió va partir de bases teològiques, considerades superiors en eixe context a les de qualsevol un atre saber (philosophia est ancilla theologiae).

No va discórrer entorn a si els indígenes d'Amèrica eren sers humans en ànima o salvages susceptibles de ser domesticats com animals. Tal cosa haguera segut considerada herética i ya estava resolta per la bula Sublimis Deus, de Paulo III (1537). Esta bula va ser una contundent resposta del papat a opinions que posaven en dubte la humanitat dels naturals. La bula, incitada per dos dominicos espanyols, no va pretendre definir la racionalitat de l'indígena sino que, suponent dita racionalitat en cuanto que els indis són hòmens, va declarar el seu dret a la llibertat i a la propietat i el dret a abraçar el cristianisme, que se'ls devia predicar pacíficament.

El propòsit declarat de la discussió en la Junta de Valladolit era oferir una base teològica i de dret per a decidir cóm devia procedir-se en els descobriments, les conquistes i la població de les Índies.