Kerkouane

Kerkouane

El lloc de Kerkouane (Karkouan, كركوان) està situat sobre la costa oriental de Tunis, en la península del Veta Bon, 12 quilómetros al nort de Kélibia, en la governació de Nabeul. El nom antic de la ciutat seguix sent desconegut; s'ha propost, no obstant, associar-ho en el topònim Tamezrat que, hui en dia, designa la planura a on s'alcen les ruïnes.

El lloc va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en l'any 1985. La declaració protegix una ciutat i una necròpolis púnica. Són els únics eixemples d'arquitectura púnica que no han sofrit modificacions per part de civilisacions posteriors. La ciutat va ser, provablement, destruïda i abandonada durant la primera guerra púnica, en la mitat de el III i no va ser reconstruïda pels romans. El relleu actual reflectix l'estat de la ciutat tal com era en el III Kerkouane és una de les ciutats púnicas més importants junt en Cartago, Hadrumetum i Útica, i va perviure durant prop de 400 anys.

Excavacions

El descobriment de l'ubicació va ser per l'encert; és atribuït a Pierre Cintes i Charles Saumagne en l'any 1952.

La primera excavació sistemàtica va ser iniciada en 1953 baix la direcció de Cintes (llavors inspector de les antiguetats púnicas en Tunis). L'absència de ceràmica romana permet optar per l'hipòtesis d'un lloc prerromano (en este cas púnico). El descobriment d'una copa jónica permet datar la fundació aproximada del lloc cap a el VI.

Durant el periodo de 1957 a 1961, despuix de l'independència de Tunis, l'organisació i el control dels treballs varen ser confiats als tècnics del Institut Nacional d'Arqueologia i d'Art. Si ben el número d'operaris era considerable, l'eixida de científics despuix del fi del Protectorat Francés en Tunis va provocar que les excavacions es llimitaren a traure a la llum diversos restants i a la recollida del material. El conjunt dels objectes trobats s'expon en el museu instalat en les rodalies.

De juliol de 1965 al 1966, les excavacions es varen portar a terme en el marc d'un seminari internacional organisat pel Centre de la Busca Arqueològica i Històrica. En juliol de 1976, M'hamed Hassine Fantar va tornar a efectuar excavacions, que varen permetre traure a la llum el santuari púnico més gran de tot el Mediterràneu occidental. En el transcurs del seminari internacional de 2001, els vestigis d'una capella que depenia del gran temple varen enriquir els coneiximents sobre l'arquitectura religiosa de Kerkouane i de la població púnica. Estes excavacions són l'única font d'estudi, en absència d'informacions escrites. Permeten pensar que els líbicos varen habitar el lloc abans de l'instalació de la cultura púnica. Si ben el topònim Kerkouane és utilisat per l'us, el verdader nom de la ciutat no pot ser determinat.

Ciutat

La ciutat cobrix una superfície d'aproximadament huit hectàreas i se li calcula una població aproximada de 2000 habitants. Encara que situada en la vora del mar Mediterrànea, no disponia de port: els barcos i els peixcadorés devien refugiar-se en dos caletas situades prop de la ciutat, mentres els barcos majors podien atracar en el port de Aspis, actual Kélibia. Els barris residencials i els edificis públics, civils i religiosos estan disposts segons un pla d'urbanisme elaborat dins de la muralla constituïda per dos recints separats per un carrer intermig. Els carrers, rectes i dispostes en àngul recte, formen una cuadrícula que organisa la ciutat. Este traçat sembla respondre a un pla general preestablit. L'arquitectura es distinguix per la diversitat dels materials i les tècniques de construcció utilisats.

Darrere de les muralles, en una gruixa de 14 metros, s'han trobat vivendes i espais sagrats. Els carrers estan vorejats per cases organisades en insulae, que contenen elements característics com a patis interns, escales d'accés i zones reservades per a activitats diàries.

El sistema hidràulic urbà és notable: disponia de drenage d'aigües brutes, cisternas, canalisacions per a les aigües de pluja, entre atres elements. Cada casa tenia el seu propi quarto de bany, situat prop del vestíbul d'entrada i no de les habitacions, en paviments elaborats en mosaics.

Dos grans santuaris púnicos estaven situats en el cor de la ciutat i no en la perifèria, com era comuna en les ciutats romanes. Més allà del perímetro urbà, es varen excavar quatre necròpolis. Dos d'elles, situades prop dels penya-segats, estaven reservades: la del nort per a chiquets, inhumats en gerres enterrades en clots, i la del sur per a adults, directament enterrats en tombes simples. Les atres dos necròpolis presentaven voltes clàssiques en escales, un dromos i una cambra funerària de pedra arenisca, el mobiliari funerari de la qual és comparable al trobat en Cartago.

Cultura i relació en atres civilisacions

Sobre la vida econòmica, Kerkouane sembla haver segut essencialment urbana. La ciutat no mostra rastres significatius de vida rural; no obstant, l'artesania va deixar chafades evidents, en activitats com la talla de pedra, l'estucaduría, el teixit, la curtiduría, la peixca, l'alfarería i l'orfebreria.

Kerkouane mantenia excelents relacions comercials i culturals en el món grec, com ho demostren els productes importats. No obstant, també estava profundament influenciada per l'Orient semítico occidental, lo que reflectix un cresol cultural que combinava tradicions orientals antigues en el substrat líbico. Este diàlec cultural en les grans civilisacions del Mediterràneu reforça l'importància de Kerkouane com una comunitat urbana singular i un punt de trobada entre cultures.

Vore també

• Necròpolis de Kerkouane

Bibliografia

Netea en Kerkouane.

• M'hamed Hassine Fantar, Kerkouane, ciutat púnica en el país beréber de Tamezra, éd. ALIF-Els éditions de la Méditerranée, juny de 2005.
• Erase una volta Kerkouane i el seu misteri, éd. Alyssa, Tunis, 1993

Enllaços externs

• Sobre l'ubicació de l'Institut Nacional del Patrimoni, (en francés).