L·l

Plantilla:Títul minúscula L'ele geminada (en català, ela geminada), escrita l·l, és un grup de caràcters del idioma català conformat per dos els intercalades per un punt mig (punt volat) i que representa el sò (sempre intervocàlic) d'una ele doble o ele prolongada, pronunciada en dos sílabes diferents; en realitat es tracta de dos sons: [ɫ.ɫ], que en l'AFI també es poden representar com [ɫː]. Este signe també s'usa en belsetano, una varietat dialectal del aragonés, i en les transcripcions del coreà.

L'introducció del punt mig (també cridat punt alçat) va ser prescrita, a proposta d'Antoni Maria Alcover, per la regla número 7 de les Normes ortogràfiques de 1913 aprovades pel Institut d'Estudis Catalans. Tenia certa extensió d'us al començament del XX, i en Balears ya en el XIX. La seua finalitat és diferenciar este grup de lletres respecte del dígraf ll, que representa el fonema lateral palatal /ʎ/. Encara que a voltes el signe l·l ha segut calificat de dígraf, en puridad no ho és, ya que este grup de lletres no representa un sol fonema, sino dos fonema heterosilábicos (si ben iguals). D'ací que l'esbós de la nova gramàtica normativa del IEC diga que és un «grup de lletres modificat» i no ho incloga en la llista de dígrafs del català.

El signe l·l s'aplica, sobretot, en aquells cultismes procedents del llatí o del grec que ya tenien doble ele (per eixemple: pel·lícula, novell·la, col·laborar, goril·la, intel·ligència, pàl·lida, excel·lència, il·luminar, metàl·lic...), i també en el sufix diminutiu -el·lo (i variants). Ara be, en català, el sò de la ele geminada o prolongada no és exclusiu d'este signe, sino que també es troba en paraules patrimonials en tl, com ametla, batle, espatla, etc.

La seua pronunciació s'ha relaixat molt i s'han castellanizado les paraules en les que s'utilisava, a excepció del balear, a on és fort i característic, i a on es denomina parlar bleda al fet de deixar de pronunciar-ho. Les Normes del Puig rebugen el signe l·l, si ben no és cert que en el valencià no es pronuncie la ele doble o, a lo manco, no en menor mida que en el català oriental central.

L'escritura correcta de la ele geminada exigix l'us del punt mig (·) entre les dos els, que està inclós en el teclat espanyol en la tecla del 3. Les escritures "l. l" o "l-l" es consideren incorrectes. En informàtica, podria utilisar-se el caràcter unicode Ŀ (O+013F representat Ŀ en HTML) per a la mayúscula i ŀ (O+0140 representat ŀ en HTML) per a la minúscula; aixina i tot, la dificultat d'usar estos caràcters fa que siga preferible l'us del caràcter "·" (O+00B7 representat · o · en HTML) entre dos els. En canvi, es considera incorrecte l'us del caràcter • (O+2022 • o • en HTML), ya que es considera poc estètic i està reservat a la funció de separador de llistes.

Segons la normativa ortogràfica, en cas d'haver-se de dividir una paraula en dos llínees diferents, el guion es coloca en substitució del punt.

Història

Eixemple que mostra la funció diacrítica de la ele geminada entre les paraules "cel·la" (cela) i "cella" (cella).

En català antic s'usava la grafia ⟨ll⟩ per a representar el sò de la ele geminada, i posteriorment el fonema lateral palatal /ʎ/, inexistent en llatí. Per a evitar confusió, varen començar a separar-se les els en la doble ele usant un guion, i a influència del castellà va ser sorgint la tendència de substituir la ele geminada en ele simple, primer en la llengua parlada i finalment per escrit.

L'Institut d'Estudis Catalans va decidir que seria convenient recuperar la doble ele etimològica, per correspondre més genuinamente en la pronunciació més comuna i per a facilitar la intercomprensión entre en atres llengües. Per tant, devia quedar diferenciada la grafia de la ele geminada de la ele palatal per a evitar confusió en la pronunciació. Pompeu Fabra va rebujar la grafia en guion ⟨l-l⟩, per donar l'apariència de convertir les paraules en paraules compostes. Mosén Antoni M. Alcover, a favor de diferenciar els fonema va propondre al IEC la grafia de la ele geminada actual ⟨l·l⟩, en el punt mig (punt volat) com a marca diacrítica.

Esta norma, en principi provisional, es va convertir en definitiva, puix mai es va convindre en representrar /ʎ/ en una grafia distinta de ⟨ll⟩ (dígraf considerat, per alguns, d'influència castellana), com haurien pogut ser ⟨ł⟩ i ⟨ił⟩ (com havia propost Fabra inicialment; si be, en eixe moment, eixes grafies eren tipográficamente complicades), o be ⟨yl⟩ (que, invertint les lletres, seria ⟨ly⟩, paralel a ⟨ny⟩, com proponia Melchor Casas en 1903) o, inclús, ⟨lh⟩ (com en occità i en portugués). El canvi no es va fer, entre atres raons, perque s'hauria topat en molta oposició en, per eixemple, en tots els noms propis que, com Llucmajor, Llucia o Lledó, escomencen per ⟨ll⟩ i que haurien tingut que canviar de grafia, i perque, no obstant, l'inèrcia de l'escola en castellà hauria forçat la llectura en /ʎ/ de les paraules escrits en ⟨ll⟩ etimològica.

Tipografia

Segons Pompeu Fabra, «les dos els que representen una doble els deuen anar ben juntes, casi tant com les dos els que componen la ll». Fabra propugnava l'us d'una sola peça tipogràfica per a compondre els tres signes, perque fent-ho en tres peces la distància entre les dos l resulta massa gran. En la década de 1920, ya s'incloïa la ele geminada d'una sola peça en les matrius tipogràfiques fabricades en o per a Catalunya

Alguns fabricants de màquines d'escriure, com Olivetti, varen incloure al teclat una tecla, ⟨·l⟩ o ⟨l·⟩, que permetia, junt en una ele estàndar adicional, aproximar-se als requisits tipogràfics de Fabra per a a escriure la ele geminada.

En ser un endemisme tan concret, moltes tipografies digitals incomplixen els requisits tipogràfics de la ele geminada. Del seu us s'obtenen texts en els que el ritme entre espais i paraules es veu alterat per l'excessiu espai entre les els de la ele geminada.

Algunes famílies tipogràfiques digitals, no obstant, són específicament respectuoses en els requisits de la ele geminada. Eixemple de la família Farrerons Serif, de Josep Patau i Linux Libertine G, de Németh László.

Aspecte adequat de la ele geminada. Família tipogràfica Farrerons Serif.