Latifundi

Archiu:Dominus Julius mosaic in the Bardo National Museum(12240864473) (cropped).jpg

Latifundi

Archiu:Sembrado de soja en argentina.jpg

Sembradío de soja en la Pampa d'Argentina.

Latifundi (del llatí latifundĭum) és una explotació agrària de grans dimensions. L'extensió necessària per a considerar una explotació latifundista depén del context: en Europa un latifundi pot tindre alguns centenars d'hectàreas. En Amèrica Llatina pot superar fàcilment les dèu mil.

En térmens de propietat, és equivalent a una gran propietat agrària; encara que no necessàriament propietat i explotació coincidixen: una explotació pot constituir-se en vàries propietats de propietaris distints (per arrendament, cooperativa o un atre tipo de cessió o associació) i una propietat pot estar dividida en vàries fincas o parcelas, aixina com ser explotada per diferents empresaris agrícoles, tant de forma directa (pel propietari, encara que donat el tamany necessàriament haurà de fer-ho per mig de mà d'obra assalariada -jornaleros-) o indirecta (per arrendataris).

En l'us habitual del terme en l'época contemporànea, molt carregat de traces pijoratives, s'entén als latifundis com caracterisats per un us ineficiente dels recursos disponibles, encara que això no sempre resulta aixina, ya que també existixen (en Amèrica Llatina, per eixemple), explotacions de gran tamany que constituïxen models d'eficiència productiva. És necessari senyalar que no sempre els conceptes d'explotació i propietat van de la mà: una explotació de gran tamany pot consistir de diverses propietats de diferents amos (ya siga per cooperativa, arrendament o una atra classe d'associació o cessió) per lo que no es podria considerar com un verdader latifundi.

A banda de l'extensió, existixen atres elements característics de lo que es coneix com latifundismo: baixos rendiments unitaris, utilisació de la terra per baix del seu nivell de màxima explotació, baixa capitalisació, baix nivell tecnològic, mà d'obra empleada en condicions precàries i, en conseqüència, en baix nivell de vida. El latifundismo ha segut tradicionalment una font d'inestabilitat social, llevat en les àrees de nou desenroll (agricultura pionera) a on escasseja la mà d'obra. Per a solucionar els problemes originats pels latifundis, s'han provat diverses fòrmules, dependents del tipo de govern en el que es trobaven: des del canvi d'estructura de la propietat (reforma agrària), en expropiacions incloses, fins a la modernisació de l'explotació (agricultura de mercat).

Els latifundis es varen formar per causes històriques, especialment coincidint en conquistas militars i colonisació (en la formació de l'Imperi de l'antiga Roma, en les invasions germàniques, en la Reconquista espanyola, en la colonisació europea d'Amèrica dels sigles XVI-XVIII, etc.) o en canvis polítics i socioeconòmics (en la feudalización d'Europa oriental dels sigles XIV a el XVIII, en els enclosures britànics dels sigles XVIII i XIX, en la desamortisació espanyola de el XIX, en la colectivización de la propietat en l'Unió Soviètica etc.).

Les característiques físiques del terreny (planures, valls, montanyes) també varen tindre molta importància en el desenroll o en la llimitació del latifundismo. Com a resulta obvi, el latifundismo s'adapta millor a les zones de planura que a les de montanya, a on històricament sempre ha predominat el minifundismo per les pròpies dificultats que presenta el relleu.

Latifundis en l'antiga Roma

Les grans propietats agrícoles i el cultiu a gran escala varen alcançar notable desenroll durant la República romana. Es creu que el desenroll del cultiu a gran escala es va donar per la generalisació del cultiu del blat en substitució d'atres cereals, com l'espelta. El blat era majoritàriament importat de Sicília, primer, i posteriorment, d'Àfrica i Egipte. També es va expandir notablement l'us massiu d'esclaus, que en va es procurava restringir per modificacions llegislatives, com la llei del 367 a. C. que obligava a tindre un número similar d'asalariado lliures i d'esclaus.

Les reformes dels Gracos havien repartit 80.000 chicotetes parceles, entre els proletarii ("els que crían fills", terme aplicat als pobres sense terra), que s'havien multiplicat en Itàlia. En temps de Sila es varen repartir encara més, unes 120.000, moltes d'elles per a substituir als morts en les guerres. Pero els repartiments a penes es varen estendre més allà d'Itàlia. No obstant, a pesar de tot, la chicoteta propietat va ser progressivament absorbida. En províncies, els propietaris locals rics creixien a costa dels menuts llauradors, els qui, abrumar per les càrregues (especialment per les contínues levas militars), devien abandonar les seues terres o vendre-les a baix preu. Els publicani i atres inversors en terres (mercaders, negociantes...), es convertien en grans propietaris. La llegislació també va intentar intervindre l'extensió dels latifundis fòra d'Itàlia: per a garantisar el monopoli dels vins i olis procedents dels latifundis italians de la classe senatorial romana, es va prohibir el cultiu de la vinya i l'olivera més allà dels Alps, i també l'importació de vins d'atres zones del Mediterràneu (Grècia), obligant als latifundis de les províncies a dedicar-se a la ganaderia, menys rendable; mentres les chicotetes propietats que no es dedicaven a la ganaderia, al no poder cultivar la vinya i l'olivera, només servien per a una agricultura de subsistència.

L'Edat Mija i el feudalisme

Durant l'Edat Mija es va introduir un nou sistema social i agropecuario. Els senyors feudals dominaven la propietat de la terra mentres que els siervo de la gleba tenien chicotetes parceles que usaven en un tipo d'agricultura de subsistència, a canvi de la protecció militar. Sorgixen aixina, poblats fortificados o ciutats acrópolis entorn a castells, per a facilitar la defensa. En el primer cas, la població, encara que bàsicament tinguera un mig de vida basat en l'agricultura i/o ganaderia, estava completament rodejada per una muralla, que generalment estava oberta per portes als quatre punts cardinals (per eixemple, Madrigal de les Altes Torres). En el segon lloc, s'ubicava un castell ben fortificado en un cerro i les vivendes del poble s'ubicaven al peu del mateix com succeïx en Almansa.