Lex Papia Poppaea
La Lex Papia Poppaea de l'any 9 d. C. forma partix de la llegislació d'Octavio Augusto i, junt en la Lex Iulia de maritandis ordinibus del 18 a. C. i la Lex Iulia de Adulteriis Coercendis del 17 a. C., —de les que representava un complement— encorajant i enfortint el matrimoni i la natalitat. També va incloure intervencions contra l'adulteri.
La llei va sugerir edats convencionals dins de les quals es requeria el matrimoni —25 a 60 anys per als hòmens; 20 a 50 anys per a les dònes—. Despuix d'esta edat, aquells que no havien contret matrimoni varen ser declarats célibes i varen enfrontar sancions, lo que també podria pesar sobre el herència.
La llei va ser introduïda pels cònsuls de l'any 9, Marco Papio Mutile i Quint Poppeo Secondo, encara que ells mateixos eren célibes.
Història
[editar | editar còdic]
Tácito menciona vàries leges Iuliae (lleis Julianas), relacionades en qüestions morals i el matrimoni, i la Lex Papia Poppaea com una llei separada posterior que refina les lleis Julianas.[1]
Del passage de Suetonio en les Vides dels dotze césares,[2] alguns escritors trauen la conclusió de que la Lex Iulia de Maritandis Ordinibus del 18 a. C., havia segut rebujada i afigen que no es va aplicar fins a l'any 4.
En l'any 9, baixe els cònsuls sufectos Marco Papio Mutile i Quint Poppeo Secondo, es va aprovar una atra llei en forma d'esmena i complement de la llei anterior, de modo que abdós varen començar a denominar-se acumulativament Lex Julia i Papia Poppaea, com solen mencionar-se estes dos lleis. Degut a que les dos lleis també se citen per separat, es va aplegar a la conclusió de que mai es varen convertir en una sola llei.
El Digesto de el VI únicament menciona la Lex Julia de Maritandis Ordinibus.[3]
Segons la forma en que es remetera a les diverses disposicions, la llei s'indicava en diferents noms. A voltes s'indicava com Lex Julia, a voltes Papia Poppaea, atres voltes Lex Julia et Papia, a voltes Lex de maritandis ordinibus, a partir del nom del capítul que tracta dels matrimonis dels senadors,[4] Lex marita,[5] com també a voltes Lex caducaria, Lex decimaria, etc., sempre a partir dels noms dels distints capítuls.[6]
Molts comentaris sobre estes lleis varen ser fets per juristes romans, dels quals es conserven fragments considerables en el Digesto. Sobre esta llei, Gayo va escriure 15 llibres, Domicio Ulpiano 20 i a lo manco 10 llibres que va escriure Paulo.
La llei estava constituïda per a lo manco 35 capítuls,[7] pero no és possible afirmar-ho, entre les diverses disposicions, com es coneixen ara, a quin de les dos lleis incloses baix el nom de Lex Julia et Papia Poppaea pertanyen.
Tant J. Gothofredus com Johann Gottlieb Heineccius, varen tractar de restablir la llei, suponent que les seues disposicions podien reduir-se a les dos principis generals d'una Lex maritalis i una Lex caducaria.
Disposicions
[editar | editar còdic]Idoneïtat de la parella
[editar | editar còdic]Les disposicions d'estes lleis prohibien el matrimoni d'un senador o dels fills d'un senador en un lliberte —un esclau emancipat—, en una dòna el pare de la qual o mare haguera interpretat un ars ludica —una ballarina, un actor, un gladiador o atres activitats d'entreteniment—, en una prostituta, aixina com el matrimoni d'un lliberte en la filla d'un senador.
Si es deixava una herència o llegat a una persona que estava en condicions de no casar-se, o en una condició que realment impedia el matrimoni, les condicions eren illegals i la donació era condicionada.
La condició, no obstant, podia ser no casar-se en una persona determinada o en certes persones indicades, o podia ser-ho, casar-se en una persona determinada; pero llavors la persona tenia que ser tal que la parella fora adequada, de lo contrari la condició seria en realitat la de no casar-se, i per lo tant el matrimoni era nul i sense efecte.[8]
Promoció del matrimoni
[editar | editar còdic]
En la finalitat de promoure els matrimonis, es varen impondre diverses sancions a els qui seguien vivint en celibat despuix de certa edat. Els célibes no podien rebre una herència o llegat. Si una persona era caelebs en el moment de la mort del testador, en absència d'atres raons de dret civil que li impediren ser hereu, solament podia rebre el herència o el llegat si havia complit en la llei en un determini de cent dies, és dir, si s'havia casat dins d'eixe determini.[9] Si eixa persona no haguera complit les seues obligacions llegals, el llegat es convertiria en caducat (caducum) —és dir, subjecte a confisc—.
La Lex Julia donava a les viudes un periodo d'un any (vacatio) despuix de la mort del seu marit, mentres que a les dònes divorciades se'ls donava sis mesos despuix del divorç; durant este periodo no estaven subjectes a sancions. Més vesprada, la Lex Papia va estendre estos periodos a dos anys i un any i sis mesos respectivament.[10]
Un home, a l'edat de xixanta anys, i una dòna, a l'edat de cinquanta, ya no estaven subjectes a algunes de les penes de la llei;[11] pero, si no obedien la llei abans de les edats mencionades, es veen afectats per les seues penes a perpetuitat a través d'un Senatus consultum Pernicianum.
Un posterior Senatus consultum Claudianum va canviar el rigor de les noves regles fins a tal punt que un home que es casara despuix dels xixanta anys tindria les mateixes ventages que haguera tingut, si es casava en una dòna menor de cinquanta. La justificació per a este canvi de les regles va ser el principi llegal de que una dòna menor de cinquanta anys podia seguir tenint fills.[12] En el cas de que la dòna hi haguera tinguera més de cinquanta anys i el home menys de xixanta, es parlava d'un matrimoni imparcial; en este cas, per efecte d'un Senatus consultum Calvitianum, el matrimoni estava completament desprovisto d'efectes per a l'anulació de l'incapacitat de rebre vínculs i dots. Per lo tant, a la mort de la dòna, la dot devenia caducada.
Segons Lex Papia Poppaea, un candidat a matrimoni que tinguera varis fills era preferit a un que tinguera pocs.[13] Les llibertes que tenien un cert número de fills es varen fer lliures operarum obligatione (en obligació d'obres),[14] mentres que les llibertes, que tenien quatre fills, es varen lliberar de la protecció dels seus patrons.[15] Les que tenien tres fills i vivien en Roma, quatre i vivien en Itàlia o cinc i vivien en les províncies estaven exents del càrrec de tutor o curador.[16]
Despuix de l'aprovació d'esta llei, es va fer costum que el Senat i, més vesprada, l'emperador, concediren ocasionalment, com a privilegi, la mateixa ventaja que la llei concedia als que tenien fills. Este privilegi es dia jus liberorum. Plinio afirma,[17] que recentment va obtindre de l'emperador, per a un amic seu, el jus trium liberorum.[18] Este privilegi es menciona en algunes inscripcions, en les que a voltes apareix l'abreviatura I. L. H. (jus liberorum habens), equivalent a la forma jura parentis habere. L'emperador Antonino Pío va establir que els chiquets deuen ser registrats per al nom dins dels trenta dies despuix del seu naiximent en el Praefectus Aerarii Saturni.[19]
La llei també va impondre sancions als orbis, és dir, a les persones casades que no havien tingut fills[20] entre les edats de vinticinc i xixanta anys per als hòmens i vint a cinquanta anys per a les dònes. Segons Lex Papia, els orbis únicament podien rebre la mitat d'una herència o llegat que els havia segut deixat.[21] Sembla que es va intentar eludir estes prescripcions per mig d'adopcions, tant que un Senatus consultum Neronianum va declarar ineficaços tals adopcions per a evitar les sancions d'esta llei.[22]
Per regla general, els cònjuges únicament podien deixar a un tercer la dècima part dels seus bens; pero hi havia excepcions sobre el número de fills naixcuts del matrimoni o d'un atre matrimoni d'un dels dos cònjuges, de modo que podien dispondre lliurement d'una part major de l'herència. Este privilegi també podria ser adquirit per mig de l'obtenció del Jus Liberorum.[23]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Tácito, Annali, 3.25
- ↑ Suetonio, Augustus, 14
- ↑ Dig. 38 tit.11; Dig. 23 tit.2
- ↑ Gayo, i.178; Ulpiano Frag. xi.20
- ↑ Hor. Carm. Sec.
- ↑ Ulp. Frag. XXVIII, tit.7; Dion Casio. LIV, 16, LVI, 1, &c.; Tácito Ann., III, 25
- ↑ Dig., 22 tit.2 s19
- ↑ Dig. 35 tit.1 S63.
- ↑ Ulp. Frag. xvii.1
- ↑ Ulp. Frag. xiv
- ↑ Ulp. Frag. xvi
- ↑ Ulp. Frag. xvi; Sueton. Claud. 23)
- ↑ Tacit. Ann. xv.19; Plin. Ep. vii.16
- ↑ Dig. 38 tit.1 De operis libertorum
- ↑ Ulp. Frag. tit.29
- ↑ Inst. 1 25; Dig. 27 1
- ↑ Ep. ii.13
- ↑ Si vedano vaig donar Plinio li Ep. x.95, 96 i i Dion Casio lv.2, una atra nota de Reimarus
- ↑ Capitol. M. Ant. c9; si confronti anche la Satira IX vaig donar Giovenale, linea 84.
- ↑ qui liberos senar habent, Gayo, ii.111
- ↑ Gayo, ii.286
- ↑ Tacit. Ann. xv.19
- ↑ Ulp., Frag., tit. XV, xvi
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1875).A Dictionary of Greek and Roman Antiquities.
- 691–692.
- Treggiari (1993). Roman Marriage : Iusti Coniuges from the Clave of Cicero to the Clave of Ulpian (en anglés), Oxford + Nova York: Clarendon Press.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lex Papia Poppaea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.