Llatí medieval

El llatí medieval va ser la forma de llatí usada en l'Edat Mija, en primer lloc com a idioma per a l'ensenyança i com llengua llitúrgica de l'Iglésia catòlica medieval, pero també com a llengua de la ciència, la lliteratura, la llei i l'administració. A pesar de l'orige eclesiàstic de molts dels seus autors, el llatí medieval no deuria ser confòs en el llatí eclesiàstic.

Entorn a l'any 600 el llatí va deixar de ser la llengua que la gent deprenia dels seus pares, pero va continuar sent la principal llengua de la lliteratura, la ciència, la doctrina i el pensament.^[1]

No existix un acort sobre quin és el llímit en el que termina el llatí tardà escrit i escomença el llatí medieval. No obstant, el terme llatí vulgar sí presenta característiques llingüístiques diferenciades i independents dels models clàssics en que es basa el llatí medieval. Alguns estudiosos erudits afirmen que comença en el llatí de texts cristians de mitan del sigle IV; uns atres, al voltant de l'any 500.^[2]

Erro al crear miniatura:

Pàgina en un text en llatí medieval dels Carmina Cantabrigiensia (Cambridge University Library).

Canvis en vocabulari, sintaxis, gramàtica i ortografia

Vore també: Pronunciació i escritura del llatí

Influències

El llatí medieval es va caracterisar pel seu extens vocabulari, que es va formar en prendre vocablos d'atres fonts. Va estar fortament influït per la Vulgata, que contava en moltes particularitats alienes al llatí clàssic (resultat de traduccions més o menys lliterals dels texts originals en hebreu i grec) que varen ser reflectides no solament en el seu vocabulari, sino també en la seua gramàtica i sintaxis. El grec va aportar gran part del vocabulari tècnic del cristianisme. Les diferents llengües germàniques parlades per les tribus germàniques, que varen invadir Europa Occidental, varen anar també una font important de noves paraules. Els líders germànics es varen convertir en els senyors d'Europa Occidental, i aixina moltes paraules dels seus idiomes varen ser importades al vocabulari llegal. Atres paraules més ordinàries varen ser reemplaçades per invencions del llatí vulgar o fonts germàniques perque les paraules clàssiques havien caigut en desús.

El llatí també es va expandir a àrees tals com Irlanda i Alemània, a on les lengues romançes no es parlaven i mai s'havia conegut als romans. Les obres escrites en estes terres (a on el llatí va ser deprés com a llengua sense relació en la llengua mare) també varen influir en el vocabulari i la sintaxis del llatí medieval.

Des de que matèries com la ciència i la filosofia varen començar a transmetre's en llatí, el desenroll del seu vocabulari ha segut la font d'una gran cantitat de paraules tècniques en les llengües modernes.

Influència del llatí vulgar

Va haver també influencia del llatí vulgar referent a la sintaxis d'alguns escritors en llatí medieval, encara que el llatí clàssic va continuar sent molt ben estimat i estudiat com a model per a la composició lliterària. El punt culminant del desenroll del llatí medieval com a llenguage lliterari va aplegar en el Renaixença carolingio, una renaixença de l'aprenentage baix el patrocini de Carlomagno, rei dels francs. Alcuino de York va ser el secretari llatí de Carlomagno i un important escritor; la seua influència va conduir a una renaixença de la lliteratura llatina i l'estudi despuix del periodo de depressió seguit per la desintegració final de l'autoritat romana en Europa Occidental.

Encara que simultàneament es desenrollaven les lengues romançes, el llatí en sí va permanéixer molt conservador, ya que no era una llengua materna i hi havia molts llibres de gramàtica de l'Antiguetat i de l'Edat Mija per a donar una forma estàndar. Per un atre costat, estrictament parlant, no hi havia una única forma de llatí medieval. Tots els autors que escrivien en llatí en el periodo medieval parlaven llatí com a segon idioma, variant els graus de fluïdea, sintaxis, gramàtica i vocabulari, a sovint influïts per la llengua materna de l'autor. Açò va ser especialment cert començant el sigle XII; despuix, la llengua va començar a corromperse cada volta més: els documents en llatí medieval tardà escrits per autors francoparlantes tendixen a mostrar similituts en la gramàtica i el vocabulari del francés medieval; aquells escrits per alemans, en l'alemà, etc.

Erro al crear miniatura:

Un manuscrit ilustrat d'un llibre d'hores conté pregàries en llatí medieval.

Canvis en ortografia

La majoria de les diferències entre el llatí clàssic i el medieval es troben en l'ortografia. Algunes de les diferències més freqüents són:

El diptongo æ colapsa i s'escriu normalment com i (o i caudata, ę); per eixemple, puellæ pot escriure's com puelle. Lo mateixa ocorre en el diptongo œ, per eixemple en pena i Edipus, provinents de pœna i Œdipus, respectivament.
La i i la i s'usen casi indistintament; per l'important decliu en el coneiximent sobre Grècia, es dona una confusió entre estes dos lletres en noms i paraules provinents del grec o transmeses a través d'est: Ysidorus en lloc del clàssic Isidorus i Egiptus en lloc de Ægyptus.
Es elide la h: Aixina, habere es transforma en abere i mihi es convertix en el meu (açò també ocorre en llatí clàssic); inclús mihi pot ser escrita michi, indicant la h que es pronuncia /k/, pronunciació que hui en dia encara és usada en llatí eclesiàstic (esta pronunciació no es dona en llatí clàssic).
La pèrdua de la h en la pronunciació també conduïx a l'adició de h en l'escritura a on no havia estat primerament, especialment en el veïnat de r, tal com en chorona per corona, una tendència que també es va vore en llatí clàssic pero en menor freqüència.
La seqüència tu s'escriu com ci davant vocal;, aixina, divitiæ es convertix en divicie, tertius en tercius, vitium en vicium, etc.
La seqüència mn pot sofrir epéntesis; aixina, alumnus es convertix en alumpnus, somnus en sompnus, etc.
Les consonante simples s'escriuen a sovint com a dobles i viceversa; d'esta manera, Africa es convertix en Affrica i tranquillitas en tranquilitas.
La seqüència vaig vore es pert, especialment en verps en temps perfectes; aixina, novisse es convertix en nose (açò va ocórrer en llatí clàssic també, pero en menor mida que en llatí medieval).
El sistema de numeració clàssic: en el qual 4 era IIII; 9, VIIII; 40, XXXX; 90, LXXXX; 400, CCCC i 900, DCCCC, pansa a simplificar-se i a restar en estes cantitats, és dir: 4 és IV; 9, IX; 40, XL; 90, XC; 400, CD i 900, CM.

A sovint, estes diferències ortogràfiques es devien als canvis en la pronunciació o, com en l'últim eixemple, morfologia d'atres llengües, els quals els autors reflectien en la seua escritura.

Lliteratura del llatí medieval

El corpus de la lliteratura del llatí medieval comprén una àmplia gama de texts, incloent treballs diversos tals com sermones, himnes, llibres de viages, novelas, epopeyas i poesies líriques.

Periodo primerenc

La primera mitat del sigle V va vore activitats lliteràries dels grans autors cristians Jerónimo d'Estridón (c. 347-420) i Agustín d'Hipona (354-430), els texts del qual varen ser d'enorme influència sobre els pensaments teològics de l'Edat Mija, i de l'últim discípul Pròsper d'Aquitània (c. 390-c. 455). Des de finals del sigle V i principis del sigle VI, Sidonio Apolinar (c. 430 fins al cap del 489) i Enodio de Pavía (474-521), abdós de Galia, varen ser reconeguts pels seus poemes.

Est va ser també un periodo de transmissió: El patricio romà Boecio (c. 480-524) va traduir part del corpus llògic d'Aristóteles, preservant d'esta manera per al llatí occidental, i va escriure l'influent tractat lliterari i filosòfic Consolació de la filosofia; Casiodoro (c. 485-c. 585) va fundar una important biblioteca en un monasteri a on molts texts de l'Antiguetat han segut preservats. Isidoro de Sevilla (c. 560-633) va coleccionar tot el coneiximent científic disponible en la seua época en lo que va ser cridada la primera enciclopèdia: les Etimologies.

Gregorio de Tours (c. 538-594) va escriure una molt llarga història dels reis francs. Gregorio provenia d'una família de l'aristocràcia gal-romana, i el seu llatí, el qual va mostrar moltes aberracions de les formes clàssiques, testifica la declinació de l'importància de l'educació clàssica en Galia. Al mateix temps, el bon coneiximent del llatí i encara del grec va ser sent preservat en Irlanda i va ser dut a Anglaterra i el continent europeu pels misionero en el transcurs dels sigles VI i VII. Irlanda també va ser el lloc de naiximent d'un estil poètic estrany conegut com llatí hispérico. Benito Biscop (c. 628-690) va fundar el monasteri de Wearmouth-Jarrow i ho va amoblar en llibres que va dur d'un viage a Roma i que varen ser usats més vesprada per Beda (c. 672-735) per a escriure el seu Història eclesiàstica del poble anglés.

Autors importants del llatí medieval

Sigles IV i V

Egeria (fl. 385)
Jerónimo (c. 347-420)

Sigles VI, VII i VIII

Gildas (m. c. 570)
Venancio Fortunato (c. 530-c. 600)
Gregorio de Tours (c. 538-594)
Isidoro de Sevilla (c. 560-636)
Beda (c. 672-735)

Sigle XIII

Giraldus Cambrensis (c. 1146-c. 1223)
Saxo Grammaticus (c. 1150-c. 1220)
Tommaso dona Celano (c. 1200-c. 1265)
Alberto Magne (c. 1200-1280)
Roger Bacon (c. 1214-1294)
Sant Tomás d'Aquino (c. 1225-1274)
Siger de Brabant (c. 1240-1280s)
Duns Scoto (c. 1266-1308)

Moviments lliteraris del llatí medieval

Obres importants del llatí medieval

Vore també

Notes

↑ «sas. upenn. edu/romance/spanish/219/01prehistoria/latinyromance. html Untitled Document». ccat. sas. upenn. edu. Consultat el 2026-04-16.
↑ Jan M. Ziolkowski: “Towards a History of Medieval Latin Literature”. En: F. A. C. Mantello i A. G. Rigg: Medieval Latin: An Introduction and Bibliographical Guide (pp. 505-536). Washington, D. C.: 1996.

Referències

Harrington, K. P.; J. Pucci; i A. G. Elliott: Medieval Latin (segona edició). Chicago (EE. UU.): University of Chicago Press, 1997. ISBN 0-226-31712-9.

Enllaços externs

enc. sorbonne. fr/ Glossarium ad scriptores mediæ et infimæ latinitatis (Ecole dones chartes)
latech. edu/~bmagee/latin/wright/wright_links_to_stories. htm www2. LaTech. edu (Wright, Thomas [ed.]: A Selection of Latin Stories, from Manuscripts of the Thirteenth and Founteenth Centuries: A Contribution to the History of Fiction During the Middle Ages. Londres: The Percy Society, 1842).
maths. unsw. edu. au/~jim/mental. pdf Maths. Unsw. edu. au («Amoblamiento mental dels filòsofs», artícul sobre l'influència del llatí medieval sobre el vocabulari tècnic modern).

Este artícul conté una traducció derivada de «Latín medieval» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] «sas. upenn. edu/romance/spanish/219/01prehistoria/latinyromance. html Untitled Document». ccat. sas. upenn. edu. Consultat el 2026-04-16.

[2] Jan M. Ziolkowski: “Towards a History of Medieval Latin Literature”. En: F. A. C. Mantello i A. G. Rigg: Medieval Latin: An Introduction and Bibliographical Guide (pp. 505-536). Washington, D. C.: 1996.

[1]

[2]