Llegisladors grecs
Els llegisladors grecs són un conjunt de figures històriques, molt mitificadas, que individualment varen donar lleis a ciutats concretes. Les polis gregues prestigiaban de tal modo a les seues pròpies lleis (nomos) que consideraven un honor públic el regir-se per elles i adequar el comportament individual als seus requisits. Això és especialment vàlit en les polis democràtiques, com Atenes, a on es va falcar l'expressió Nomos Basileus (Νόμος Βασιλεύς, lliteralment: "la llei -Nomos- és el rei -Basileus-", pero en el sentit de "la llei és la que fa de rei", o "nos regim per la llei"-).[1] Va ser un eixemple vital d'això Sócrates, que va insistir en donar-se mort perque aixina s'havia determinat llegalment.
El VII, en el periodo arcaic, és en el que se situen la major part dels llegisladors. Eixemples d'ells són Dracón, Solón i Clístenes (per a Atenes); Licurgo (para Esparta); Fedón i Filolao (para Corinto); Falces de Calcedonia o Pítaco de Mitilene.
Abans que ells, va haver llegisladors en les ciutats de Magna Grècia, com Zaleuco de Locros (abans del 650 a. C.) i Carondas de Catania, el seu discípul.[2]
La paraula grega νομοθετης (nomothetos[3] també transcrita en atres formes, com nomothetas i nomothete) designa tant als llegisladors com a un càrrec públic ateniense posterior al arcontado de Euclides (403–402 a. C.), eixercit per un panel de heliastas o jurats, elegits per la Ekklesia en un gran número (de l'orde del miller) per a realisar canvis en la llegislació.[4]
En la monarquia helenística i la posterior incorporació al Imperi romà, la figura del basileus es va ser convertint, en un procés que no culmina fins a l'Antiguetat tardana, en alguna cosa similar a lo que es definirà en l'Antic Règim europeu occidental com monarquia absoluta: el rei com a llegislador, ya que acumula tots els poders: Sent el suprem llegislador, no només no està somés a la llei, sino ell mateixa és la llei (νομο ουχ υποκειται αλλα νομος εστιν).[5]
El dret bizantí inclús en el periodo en el que es va impondre una major helenizaació, va ser una continuació del dret romà, que es va codificar precisament en Justiniano I (Còdic de Justiniano, Pandectas).[6]
Somesa durant tota l'Edat Moderna al Imperi otomà, Grècia no va tindre cap institució llegislativa fins a l'independència (1832), moment a partir del com es va ser instaurant un Estat lliberal equiparable als d'Europa occidental, en diferents configuracions sobre la seua cos llegislatiu o parlament, que actualment es denomina Consell dels Helens o parlament grec (Βουλή των Ελλήνων, Voulí ton Ellinon).
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Expressió de Píndaro, divulgat per Platón en Gorgias. Citats i contextualizados per Jacqueline de Romilly en La llei en la Grècia clàssica, pg.49.
- ↑ Juan Pablo Herrero El sistema jurídic àtic clàssic
- ↑ Grec 1º, Editex, ISBN 8497719387, pg. 81 i ss.
- ↑ Nomothete
- ↑ O. Treitinger, Die ostromische Kaiser und Reichesgedanken, Jena, 1938, citat en _Yannis Spiteris, a+llegislador&hl=és&sa=X&ei=lNT6Tq2OHNKChQeIsti0AQ&vore=0CEAQ6AEwAw#v=onepage&q=el%20basileus%20com%20llegislador&f=false Eclesiología ortodoxa: temes confrontats entre Orient i Occident, Secretariat Trinitario, 2004, ISBN 8488643985, pg. 287.
- ↑ George Mousourakis, The Historical and Institutional Context of Roman Law, ISBN 0754621081.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Legisladores griegos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.