Llei de distribució de Nernst
La llei de distribució de Nernst o llei de repartiment és una generalisació que governa la distribució d'un solut entre dos solvents inmiscibles.[1] La llei va ser proposta en 1931 per Walther Nernst, que va estudiar la distribució de numerosos soluts en diversos dissolvents.
En el seu enunciat més general afirma que quan es repartix una cantitat determinada de solut entre dos dissolvents inmiscibles, s'alcança un estat d'equilibri en el que tant el potencial químic com la fugacitat del solut és el mateix en les dos fases.
Per lo tant, si considerats dos dissolvents «A» i «B» que formen dos fases separades quan estan en contacte i suponem que una menuda cantitat de solut «i» es dissolen en abdós fases formant dos dissolució ideals en equilibri, el cocient de fraccions molar del solut en les dos fases es pot expressar aixina:[2]
A on és la fracció molar del solut en cada dissolvent, la fugacitat, R la constant universal dels gasos ideals i N el coeficient de distribució o de repartiment, que depén de T, la temperatura i de P, la pressió. Per una atra part, si les dissolució són lo suficientment diluïdes, este coeficient pot trobar-se a partir de les constants de la llei d'Henry per a «i» en els dissolvents «A» i «B», simbolisades per kH. Es demostra que:
En el cas ideal en el que les activitats (a) del solut en abdós fases siguen molt similars, per lo que podem supondre-les equivalents a les concentracions c, apleguem a una única constant, , que, com hem vist, depén de la temperatura i la pressió:
En térmens de fugacitat el raonament és similar en la mateixa aproximació.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Ley de distribución de Nernst» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.