Luis II de Baviera

Luis II de Baviera

Luis II de Baviera (Palau de Nymphenburg, Munich, Baviera; 25 d'agost de 1845 - Llac de Starnberg, ibídem; 13 de juny de 1886), malnomenat "el Rei Loco", "el Rei Cisne" o "der Märchenkönig" ("el Rei de Conte de Fades"), va ser rei de Baviera des del seu ascens al tro, en 1864, fins al seu decés, en 1886. Abans de ser rei, Luis va ser un príncip de Baviera, des del seu naiximent fins a 1864. Luis pertanyia a la Casa de Wittelsbach. Aixina mateix, va ostentar els títuls històrics de comte palatino del Rin, duc de Franconia i duc de Suabia.

Luis va ascendir al tro bavar en 1864. Tenia 18 anys. Dos anys més vesprada, Baviera i Àustria varen lliurar una guerra contra Prusia que va durar solament unes semanes, que varen perdre. No obstant, en la guerra franc-prusiana de 1870, Baviera es va posar del costat de Prusia contra França i, despuix de la victòria prusiana, va passar a formar part del nou Imperi alemà, compost per 22 monarquies, encapçalades per la monarquia prusiana, el rei de la qual es va convertir en Deutscher Kaiser ('emperador alemà'). Els dos candidats per a ser el nou kàiser de l'Imperi varen ser el propi Luis i el seu cosí Guillermo, sent este últim l'elegit pels òrguens llegislatius. No obstant, Baviera va conservar un alt grau d'autonomia en alguns assunts dins de l'Imperi, que es va cridar Reich. En la nova Constitució Imperial, Baviera va poder assegurar-se amplis drets, en particular pel que fa a la sobirania militar. L'eixèrcit bavar, a diferència del dels regnes de Sajonia i Wurtemberg, va retindre les seues pròpies tropes, el Ministeri de Guerra i el sistema de justícia militar; també va ser exclós de la remuneració de regiments de l'eixèrcit en tot l'Imperi, i solament quedaria baix control imperial en temps de guerra. Baviera va mantindre aixina mateix els uniformes d'infanteria celests, el Raupenhelm (fins a 1886), la cavalleria llaugera i algunes atres peculiaritats. Els oficials i soldats de l'Eixèrcit bavar varen continuar prestant jurament al rei de Baviera i no a l'emperador alemà.

No obstant, Luis es va ser retirant cada volta més dels assunts quotidians de l'Estat en favor de proyectes artístics i arquitectònics extravagants. Va encarregar la construcció de dos luxosos palaus i el castell de Neuschwanstein, i va anar un devot mecenes del compositor Richard Wagner. Luis va gastar tots els seus ingressos reals (encara que no fondos estatals com es pensa comunament) en estos proyectes i va desafiar tots els intents dels seus ministres per a restringir-ho. Esta extravagancia va ser utilisada en contra seua per a declarar-ho loco, acusació que des de llavors ha segut objecte de controvèrsia. Hui, el seu llegat arquitectònic i artístic inclou moltes de les atraccions turístiques més importants de Baviera.

Biografia

Infància i joventut

Luis i el seu germà menut, Otón, durant la seua infància.

Va nàixer en el Palau de Nymphenburg (ubicat en lo que hui és part del centre de Munich), era el fill major de l'en eixe llavors príncip hereu Maximiliano de Baviera i de la princesa María de Prusia, convertits en reis en 1848 en acabant de que abdicara el seu yayo Luis I, durant la revolució alemana. Els seus pares tenien l'intenció de nomenar-ho Otón, pero el seu yayo va insistir que el seu net duguera el seu nom, ya que el seu natalici comú, el 25 d'agost, és el dia de la festa de sant Luis IX, rei de França, patró de Baviera (sent "Ludwig" la forma alemana de "Luis"). El seu nom complet era Ludwig Otto Friedrich Wilhelm; espanyol: Luis Otón Federico Guillermo. El seu germà menor, naixcut tres anys despuix, seria nomenat Otón.

Com a molts hereus jóvens en una época en la que els reis governaven la major part d'Europa, a Luis se li recordava contínuament el seu estatus real. Per la seua posició com a hereu de la corona, va ser consentit inusitadamente en alguns aspectes, pero severament controlat pels seus preceptores i subjecte a un estricte règim d'estudi i eixercicis. Alguns dels seus biógrafs afirmen que molts aspectes del seu excèntric comportament poden explicar-se per la pressió d'haver creixcut en la família real. El seu germà menor Otón va nàixer en 1848. Els germans varen passar l'infància i joventut principalment en el Castell de Hohenschwangau, prop dels seus tutors. En el castell, Luis va entrar en contacte en les llegendes i contes de l'Edat Mija en una etapa primerenca, que es representen allí en numeroses pintures, murals i tapissos. La seua mare era una gran montañista i solia dur als seus fills d'excursió per la zona. "A Luis li agradava disfrassar-se ..., mostrava plaure en l'actuació, amava l'art, agradava donar a uns atres les seues propietats, diners i demés coses", va senyalar la seua mare. La forta imaginació, la tendència a l'aïllament i el pronunciat sentit de sobirania dels monarques varen quedar atestats en Luis des de l'infància i per la seua admiració cap a Luis XIV de França, el rei sol.

El príncip Luis junt a la seua mare la reina María i el seu germà menor Otón.

Luis no va ser propenc al seu pare. Els consellers li sugerien al rei Maximiliano I que en les seues passejades diàries li acompanyara el jove príncip i millorara aixina la relació en el seu futur successor. A lo que el rei va respondre: "¿Pero qué vaig a dir-li? Despuix de tot, al meu fill no li interessa res de lo que li sugerixc". En una carta posterior escrita al seu cosí segon Rodolfo de Habsburgo quan Luis tenia 30 anys, li comenta sobre la mala relació que existia entre pare i fillː "El meu pare sempre em va tractar en superioritat, les seues paraules sempre varen ser fredes i poc plenes de gràcia". Per un atre costat, la seua mare, la reina María va tractar de cuidar-ho ella mateixa, en la mida en que els diversos deures reals li'l permetien. Quan estava absent, li escrivia cartes al seu fill en regularitat i comprava molts joguets, pero la seua relació es va ser deteriorant conforme el príncip Luis anava creixent. Més vesprada, Luis es referiria a la seua mare com "la consorte del meu predecessor". En qui va tindre una relació més íntima va ser en el seu yayo, el depost rei Luis I, qui va vore cóm el jove príncip prenia gust per la lliteratura i l'arquitectura. Particularment li agradava jugar en blocs de construcció i usar-los per a construir iglésies, monasteris i coses per l'estil, per lo que en 1852 li va regalar un model a escala del Siegestor.

Pese a tot, la seua joventut va tindre moments feliços, com les visites a la vila real de Berchtesgaden i al llac de Starnberg en la seua família. Durant l'adolescència, Luis va forjar una estreta amistat en la seua ajuda de camp, l'aposte aristócrata Paulo de Thurn i Taxis (1843-1879), membre d'una de les famílies més riques de Baviera. Els dos jóvens cavalcaven junts, llegien poesia en veu alta i representaven escenes de les òperes romàntiques de Richard Wagner. La primera volta que el jove príncip Luis va presenciar una obra wagneriana va ser el 25 d'agost de 1861, quan es va representar davant ell Lohengrin, i des de llavors va mostrar sempre un entusiasme inusitado per la música de Wagner. La seua relació en Paulo es va trencar quan este va escomençar a interessar-se per les dònes. Paralelament, el príncip havia iniciat una amistat en la seua prima, Isabel de Baviera, més coneguda com Sissi. Abdós amaven la naturalea i la poesia, i en el seu món privat es dien «Àguila» (Luis) i «Gavina» (Isabel). De bona apariència, Luis II era excepcionalment alt per a l'época, media 1.93 m d'altura, i era molt apreciat pels seus súbdits per la seua generositat en els actes públics.

Rei de Baviera

Inicis del seu regnat

Archiu:De 20 jarige Ludwig caps block 8 in kroningsmantel door Ferdinand von Piloty 1865.jpg

Luis II de Baviera.

A principis de març de 1864 es va agravar la malaltia del seu pare, el rei Maximiliano, qui, finalment, va morir el 10 de març de 1864. Luis queda profundament commocionat, ya que se suponia que a penes escomençaria a estudiar en l'universitat. És proclamat rei el mateix dia. L'11 de març, durant la pren de possessió i el jurament a la constitució, Luis parla tan bellamente i en tanta emoció, fent émfasis en els seus estudis d'art que els Consellers d'Estat en escoltar-ho s'emocionen, alguns fins a les llàgrimes. A penes dèu dies despuix d'ascendir al tro, Luis va aumentar el salari dels sirvientes de la cort. Quatre semanes despuix de la seua coronació, el tutor de Luis, el comte Theodor Basselet de la Rosée, també va morir. En ell, el jove rei va perdre a un important conseller. Des de llavors va ser el yayo de Luis, Luis I, qui va escriure moltes cartes al seu net, en part per a ajudar-li i en part per a guanyar més influència en la política. Va advertir al seu net de que no estiguera tan aliat en Prusia i contra la disminució de les prerrogatives reals. Luis II, no obstant, va protestar contra qualsevol interferència del seu yayo, ya que manejava en gran diligència el curs dels assunts que li assignava el ministeri. Més de 100.000 noves empreses varen sorgir en Baviera durant els 22 anys del seu regnat. El jove rei es va llançar a treballar en ardor. No deixava de preguntar-se "¿Cóm hauria fet açò el meu pare?" No obstant, l'eufòria inicial no duraria molt, ya que en una retrospectiva, feta per ell mateixa en 1873, va dir: "Em vaig convertir en rei massa pronte. No vaig deprendre lo suficient. Havia començat a deprendre el dret constitucional i de sobte, em varen arrancar dels meus estudis per a colocar-me en el tro. Bo, puc dir que encara seguixc en el meu aprenentage... ".

Luis era notablement excèntric, la qual cosa va anar un problema quan tenia que eixercir els seus deures com a cap d'Estat de Baviera. No li agradaven les audiències públiques i evitava els events socials formals sempre que fora possible. La seua mare i el seu germà el príncip Otón tenien que representar-ho a sovint. A pesar del seu interés per la tecnologia, Luis II rara volta va assistir a exposicions, fires comercials o inauguració. En 1867, va acodir a l'Exposició Universal de París, a on no va voler ser el centre d'atenció, encara que l'emperador Napoleón III lo guio personalment per la capital. El Rei també es va mantindre alluntat de les celebracions del 700 aniversari de la dinastia Wittelsbach en 1880, que va anar un tema de controvèrsia entre l'èlit de l'época. Ell preferia una vida introvertida, a on desenrollava els seus proyectes creatius. Va assistir per última volta a una desfilada militar el 22 d'agost de 1875 i l'últim gran convit que va oferir al seu cort va ser el 10 de febrer de 1876. La seua mare havia previst estes dificultats per al seu fill quan en la seua chiquea va demostrar ser extremadament introvertit i creatiu, passant molt temps somiant despert. Esta idiosincràsia, combinada en el fet de que Luis evitava anar a Munich, sèu del govern del Regne de Baviera, varen causar una tensió considerable en les seues ministres de govern durant els primers anys del seu regnat. Açò no va disminuir la seua popularitat entre els ciutadans de Baviera, ya que el rei gojava viajant per la campiña bavara i charrant en els grangers i treballadors que coneixia en el camí. També recompensava als que ho atenien durant els seus viages en esplèndits obsequios. Encara hui li'l recorda en Baviera com "Unser Kini" ('el nostre volgut rei' en el dialecte bavar).

Guerra austro-prusiana

La guerra austro-prusiana de 1866 va ser provocada per la rivalitat entre Àustria i Prusia, les dos potències que pugnaven per conseguir el liderage de la Confederació Germànica a través de les seues ideologies sobre la qüestió alemana. La Großdeutsche Lösung («Gran solució alemana») favoria l'unificació de tots els pobles germanófonos baix un mateix Estat, i va ser promoguda pel Imperi austríac i els seus partidaris. La Kleindeutsche Lösung («Menuda solució alemana») només pretenia unificar els Estats del nort d'Alemània i no incloïa a Àustria; esta proposta va ser recolzada pel Regne de Prusia.

Luis II volia permanéixer neutral en la guerra que s'aveïnava entre Prusia i Àustria i desijava mantindre al seu país fòra dels events bèlics directes. Àustria va insistir en el compliment de les obligacions de l'aliança acordada en la Confederació Germànica. Baviera i el seu rei varen maniobrar inicialment entre el desig de neutralitat i l'obligació de formar una aliança. L'11 de maig de 1866, Luis II va firmar l'orde de movilisació, en la que Baviera va entrar en la guerra austro-prusiana del costat d'Àustria.

En maig de 1866, el antagonismo entre Prusia i Àustria en l'Assamblea Federal va aplegar a un punt crític. Les dos potències varen movilisar les seues forces quan Àustria finalment va voler impondre un nou regente en Schleswig i Holstein. Poc despuix, les tropes prusianas varen entrar en Holstein, ducado que era administrat per Àustria. Esta decisió va fer que el 14 de juny de 1866, els membres de la Confederació Germànica ordenaren medides contra Prusia. Immediatament despuix va esclatar la guerra. Luis, que no tenia molta experiència militar, va deixar la política de guerra als seus ministres i es va anar junt al seu amic i ajudant Paulo de Thurn i Taxis d'incògnit a Tribschen per a trobar-se en Richard Wagner, que havia segut desterrat de Munich en 1865, i a la seua volta varen convéncer al rei de que renunciara a la seua intenció d'abdicar.

Durant la guerra que solament dura sèt semanes, Àustria no va conseguir unir els eixèrcits dels Estats aliats al govern federal baixe un mando comú, ya que els eixèrcits de Baviera i Hannover protegien solament els seus propis territoris. En canvi, a pesar de ser numèricament inferiors, les tropes prusianas varen conseguir ocupar ràpidament Hannover i Sajonia. El 3 de juliol de 1866, l'eixèrcit prusiano infligió la derrota decisiva a Àustria en la batalla de Königgrätz en el nort de Bohemio.

En el tractat de pau posterior a la derrota, Baviera es va comprometre a pagar a Prusia una indemnisació de guerra de 30 millons de florines i cedir els territoris de Kaulsdorf, Gersfeld i Bad Orb. En Munich, els ministres es culpaven els uns als atres sobre el liderage militar que els va dur a la derrota, pero la realitat era que l'eixèrcit bavar es trobava en un estat deplorable al començ de la guerra. L'armament i les tàctiques militars s'havien descuidat durant décades, la qual cosa es devia igualment al curs polític que varen eixercir els monarques anteriors a Luis II.

Política de govern

Contràriament a la creència popular, Luis II va portar a terme tots els seus assunts oficials concienzudamente casi fins al final del seu regnat. A pesar de les seues freqüents absències de Munich (sèu del govern), el monarca sempre va mantindre una comunicació decorreguda en els presidents del consell de ministres i el restant del seu gabinet. Les consultes i els documents varen ser firmats a sovint pel propi rei en els seus comentaris i recomanacions; també va intervindre en els nomenaments o solicituts d'indult i va recolzar l'aplicació de les regulacions comercials. Luis II, a pesar de tindre l'idea de que la monarquia és la missió sagrada de Deu per a agraciar i dignificar la terra, va reafirmar el respal al model prusiano de dret de residència de llibertat de cult. Com contra-idea i eixida de la seua religiositat, va asseverar la seua idea en el dret diví i la monarquia absoluta, que vea personificado en Luis XIV de França.

Luis II va continuar la política dels seus predecessors, el rol dels quals en la política de Baviera era llimitat en la monarquia constitucional. Sempre va tractar de neutralisar les forces polítiques del país i mantindre l'influència del parlament lo més baixa possible. Els ministeris varen ser ocupats generalment per una igualtat entre conservadors i lliberals.

Guerra franc-prusiana

Les potències europees d'aquella época, en especial França, varen mostrar resistència a que es creara una Gran Alemània baixe el mando de Prusia. La situació era tensa i la possibilitat d'una guerra franc-alemana ya estava en l'aire. Quan el govern provisional d'Espanya va fer campanya per a que el príncip Leopoldo de Hohenzollern-Sigmaringen ocupara el tro d'eixe país, dita oferta va ser recolzada pel primer ministre prusiano Otto von Bismarck, pero rebujada per l'emperador Napoleón III de França. Este creixent conflicte preocupava als governs europeus. Luis II no va ser l'excepció, no volia una nova guerra, per la qual cosa va tractar de tindre a Àustria com a contrapeso a Prusia. L'11 de maig de 1870, va enviar un telegrama de felicitació a Napoleón en motiu del resultat del referèndum. Davant tals esforços per a mantindre la pau, Luis II es va mantindre al marge del món exterior i no va aprofitar les oportunitats per a recolzar una mediació adicional entre França i Prusia.

Va tindre sempre com a ideal els reis absolutistas i va voler reconciliar als Estats alemans. Pronte varen sorgir dos problemes: l'expectativa, sempre frustrada, d'engendrar un hereu i les relacions en Prusia. Estava compromés en la princesa Sofia, la seua tia segona, germana menor de Sissi, pero despuix de pospondre l'enllaç vàries voltes, Luis va anular el compromís i Sofia es va casar al poc en el duc d'Alençon; posteriorment moriria en un incendi.

A pesar de la seua aliança en Àustria contra Prusia en la guerra de les Sèt Semanes, va acceptar un tractat de defensa mútua en els prusianos en 1867 despuix de ser derrotat. Com a conseqüència d'este tractat, Baviera va tindre que ser aliada de Prusia en la guerra Franco-prusiana. Otto von Bismarck va persuadir a Luis de l'idea d'un imperi alemà, en lo que la possibilitat d'una Baviera independent es va vore reduïda.

Desilusionat de governar en l'época en que li havia tocat, Luis II es va ser retirant cada volta més de la capital constitucional, Munich, en que devia residir un número mínim de mesos a l'any, complint tan sol el mínim exigible i fent que els seus ministres es traslladaren al castell de Linderhof, a on residia habitualment, per a firmar les lleis propostes per estos.

A pesar de que s'haja insinuat una relació amorosa entre Luis II i l'emperatriu Isabel, hi ha poc fonament per a considerar-la real. La seua amistat, no obstant, sí va ser molt estreta, reforçada per la seua afició per la hípica, la música i la naturalea.

A lo llarc del seu regnat, es varen conéixer varis enamoramientos del rei en hòmens apuestos, incloent al principal caballerizo de la casa real, Richard Hornig (1843-1911), l'estrela de teatre hongaresa Josef Kainz (1858-1910) i el cortesano Alfons Weber (c. 1862). En 1869, va començar a dur un diari en el que registrava els seus pensaments privats i parlava de tentatives de suprimir els seus desijos sexuals i mantindre's fidel als dogmes catòlics. Els diaris originals del rei es varen extraviar durant la Segona Guerra Mundial, i tot lo que queda hui són còpies d'escrits fets abans de la guerra. Estos escrits copiats del diari, junt en cartes privades i atres documents personals que han sobrevixcut, sugerixen que Luis va lluitar contra el seu homosexualitat.

Mort

Archiu:Ludwig caps block 33 Memorial Cross Lake Starnberg.jpg

Cruz en el lloc a on es va trobar el seu cos en el llac de Starnberg.

Archiu:Tumba de Luis caps block 34 2.jpg

Tomba de Luis II de Baviera en l'iglésia de Sant Miguel de Munich.

La vida excèntrica del rei i la seua personalitat melancòlica varen conduir al dictamen mèdic que ho va declarar, finalment, incapacitat per a governar (encara que s'ha sugerit que esta no va ser més que una estratagema familiar per a arrebatar-li el tro). Va passar els seus últims dies baix atenció psiquiàtrica. La seua mort va tindre lloc en el llac de Starnberg el 13 de juny de 1886. A la vespradeta, Luis va demanar passejar per les afores del llac en el seu mèdic psiquiatra Gudden (qui li havia diagnosticat una esquizofrènia paranoide). Est va acceptar de buen grado i va manar als guàrdies que no els seguiren, puix últimament Luis havia donat mostres de milloria que li varen fer confiar. Els dos hòmens mai varen tornar: li'ls va trobar ofegats en el llac a les 23:30. La mort va generar sospites de tots, puix, de fet, Luis era un gran nadador. Es diu que va haver dos hòmens que «amablement» ho varen acompanyar fins al llac.

No obstant, una atra versió de l'història diu que la pròpia construcció de Neuschwanstein (a on va acabar vivint al final de la seua vida, supervisant la seua edificació) desmonta la suposta locada del governant, la qual no seria sino una distorsió de la seua figura a posteriori realisada pels que ho varen voler apartar del tro. Per a la construcció d'este palau, el rei va exigir exclusivament treballadors i materials bavars, sense a penes importacions.

En el lloc de la seua mort es va construir una chicoteta capella en la que es realisa una cerimònia en recort del rei cada 13 de juny. El seu cos va ser enterrat en l'iglésia de Sant Miguel en Munich, i el seu cor reposa en l'iglésia de l'Image Miraculosa d'Altötting, com manava la tradició dels reis bavars.

Llegat

Els castells

Castell de Neuschwanstein.

Va bolcar les seues majors energies en paraisos artificials, dissenyant i construint tres grandiosos castells seguint l'estil historicista imperant en l'época: Neuschwanstein, Herrenchiemsee i Linderhof. En açò perpetuava la tradició de la seua família, que havia construït grans avingudes en Munich i castells per tota Baviera. Luis II va gastar la seua fortuna familiar per a la construcció d'estos castells, contràriament a lo que es pensa, sense arruïnar les arques de l'Estat. En la construcció dels castells va ser assessorat pel dissenyador d'edificis Christian Jank.

Les arts

Dos castells bavars.

Va ser el gran mecenes de Richard Wagner, al que admirava des de que era príncip hereu. De fet, el rebuig del poble i el govern de Baviera als Wagner (degut, entre atres coses, a les seues contínues interferències en política) ho varen sumir en la melancolia (Wagner va acabar buscant-se un atre mecenes) i varen anar un factor determinant en el seu alluntament de la cort i de les responsabilitats de governant. Diuen que es tractava provablement del rei més propenc als contes de fades: admirava estos relats des de la seua infància. Les seues narracions preferides (i en les que es varen basar els seus palaus) varen ser les llegendes tradicionals alemanes (Tristán i Isolda), i el seu propi retrat en el moment de la coronació (el qual reflectix la forma en que es va presentar davant els bávaro) no van molt llunt de la representació clàssica d'un príncip blau. Segons este punt de vista, Luis II, també cridat el Rei Loco, desijava viure en un món de fantasia, i d'ahí que buscara refugi en els palaus que va construir. Va impulsar aixina mateix la construcció del Teatre del Festival de Bayreuth.

Bruckner li va dedicar la seua Sèptima simfonia, composta entre 1881 i 1883.

Una senya curiosa és que el rei acostumava a sopar rodejat d'estàtues de reis anteriors perque no li agradava menjar en persones.

En la ficció

Cine

• La película Ludwig, dirigida en 1973 per Luchino Visconti, és la biografia del rei Luis II de Baviera, interpretada per Helmut Berger, Trevor Howard com Richard Wagner, Romy Schneider com Sissi i Silvana Mangano com Cósima Wagner.
• Hans-Jürgen Syberberg va tractar el tema el mateix any, baixe el títul Ludwig, Requiem für einen jungfraulichen König (Ludwig, requiem per un rei verge).
• Marie Noelle i Peter Sehr varen dirigir en 2012 Ludwig II, coproducció austríaca/alemana, en Sabin Tambrea, Paula Beer i Gedeon Burkhard.

En anterioritat va ser encarnat per O. W. Fisher en El rei loco (Helmuth Kautner, 1955).

Honors i armes

Escut d'armes del rei Luis II.

Ancestros

Ancestros de Luis II de Baviera
Vore també Trastorns del llenguage durant el somi Castell de Neuschwanstein Castell de Hohenschwangau Palau de Herrenchiemsee Palau de Linderhof Referències Enllaços externs Commons Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Luis II de Baviera. Luis II de Baviera i la seua gran amistat en Wagner Referències