Método de la ralla
El método de la ralla és un procediment analític utilisat en mineralogia per a l'identificació de les distintes espècies mineralés. Consistix en esgolar, eixercint força, un pico de la mostra desconeguda sobre una superfície blanca i dura, sobre la que deixarà una traça pulverulenta de color característic. Este color permetrà colegir la naturalea del mineral, be per semblança en una atra ralla produïda per un patró conegut, o be per consulta de la documentació apropiada.
El color dels minerals pot variar segons la seua composició, el color de la ralla d'un mineral és menys variable. Per eixemple, en el cas de la hematita el color pot variar de pardusco, roig sanc, roig lluent i roig pardusco a gris acer i negre ferro, pero el color de la ralla és sempre roig pardusco.
El procediment és qualitatiu i aproximat, pero útil per a una primera determinació, be siga en el laboratori o en el camp, donada la seua senzillea. L'únic element adicional requerit és una superfície blanca i dura, utilisant-se generalment una chicoteta placa de porcelana no vidriada. La durea d'esta placa és d'uns 6 punts en l'escala de Mohs. Els minerals de major durea no deixaran traça utilisable sobre ella, puix la ralla no consistix en una atra cosa que en la pols del mineral produït en raspar-ho contra la placa. Quan la ralla és imperceptible es diu que és 'incolora' o 'blanca'. Naturalment cal assegurar-se de que el punt d'aplicació a la placa corresponga al mineral objecte d'investigació i no a un atre material que puga acompanyar-ho (ganga, inclusions, paragénesis, etc.), aixina com que la superfície del mateix siga recent i neta, no havent-se vist alterada per processos d'oxidació o d'algun atre tipo de deterioració.
El fonament científic del procediment radica en una curiosa propietat dels minerals, a saber, que mentres el color immediatament percebut de la totalitat d'un tros no pot usar-se en cap seguritat per a identificar-ho (llevat en alguns casos excepcionals, com el característic groc de la flor de sofre o el vert lluent de la malaquita), donada la amplísima gama d'apariències i tons que pot presentar un mateix mineral en estat natural, el color de la ralla obtinguda pel método descrit és molt més constant i específic. Aixina, per eixemple, les mostres de fluorita (CaF2) poden ser blanques, grogues, verdes o de tot un palmito de rosats a violetas; la ralla en canvi és sempre blanca. Els catàlecs de minerals solen incloure el color característic de la ralla entre les circumstàncies descriptivas i identificadoras de cada u d'ells.
Les llimitacions del método també resulten aparents. Per lo pronte, la percepció del color és molt subjectiva i la seua descripció verbal generalment molt inadequada, mentres que el poder diferenciador residirà precisament en fins matisos cromàtics i visuals. Una atra dificultat important és la gran cantitat de minerals que presenten ralla blanca. Per a ser d'alguna utilitat, puix, el método haurà de complementar-se en bones dosis de pràctica i els seus resultats confirmar-se després en atres métodos més precisos.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Método de la raya» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.