Mineralogia
La mineralogia és la branca de la geologia que estudia les propietats físiques i químiques dels minerals que es troben en el planeta en els seus diferents estats d'agregació.[1] Un mineral és un sòlit inorgànic d'orige natural, que presenta una composició química definida. Els minerals aporten en ser humà els elements químics imprescindibles per a les seues activitats industrials.
Branques de la mineralogia
[editar | editar còdic]L'estudi de la mineralogia pot fer-se des de distints punts de vista.
- Mineralogia general: estudia l'estructura i les propietats dels minerals.
- Mineralogia determinativa: aplica les propietats fisicoquímica i estructurals a la determinació de les espècies minerals.
- Cristalografiaː estudia les propietats cristalines dels minerals, especialment la seua estructura interna per mig de les tècniques de difracció de rajos X. La cristalografia clàssica inclou també l'estudi de la geometria externa dels cristals
- Mineralogia físicaː Estudia les propietats físiques, com a durea, fusibilidad, etc, encara que les propietats òptiques se solen considerar separadament.
- Mineralogia òpticaː estudia les propietats òptiques dels minerals, utilisant fonamentalment el microscopi petrográfico.
- Mineralogia químicaː estudia les propietats químiques dels minerals, especialment en vistes a la seua identificació precisa.
- Mineralogénesis: estudia les condicions de formació dels minerals, de quina manera es presenten els jaciments en la naturalea i les tècniques d'explotació.
- Mineralogia descriptiva: estudia els minerals i els classifica sistemàticament segons la seua estructura i composició, tals com a forma cristalográfica, durea, color i densitat relativa.[2]
- Mineralogia econòmica: desenrolla les aplicacions de la matèria mineral; com la seua utilitat econòmica, industrial, gemológica, etcétera.
- Mineralogia topogràfica: estudia els jaciments minerals d'una regió o país determinat, descrivint les espècies presents i també els fets culturals i històrics associats en ells i en la seua explotació.
Característiques diagnòstiques
[editar | editar còdic]
Quan es té una mostra de mà recolectada en el camp, el geólogo té a la seua disposició vàries propietats, entre elles: forma cristalina, lluentor, ralla, durea (escala de Mohs), exfoliació o fractura, pes específic, color, etc.[3]
L'exfoliació d'un mineral es presenta quan en la seua estructura cristalina, hi ha enllaços més dèbils que uns atres, per lo que es generen plans a lo llarc dels quals el mineral tendix a trencar-se quan se li aplica tensió. Els minerals biotita i moscovita ilustren molt ben esta característica.
El color no és una característica molt confiable, ya que hi ha minerals com el cuarzo o la fluorita, que tenen diversos colors. En canvi, la raer és el color d'un mineral en pols, la qual es pot obtindre en fregar el mineral contra una peça de porcelana no vidriada. Esta característica és més fiable.
Moltes substàncies, per eixemple el carbono, pot cristalizar en diferents estructures (vore cristalografia). Si cristaliza en el sistema cúbic se li denomina diamant, pero si cristaliza en el sistema hexagonal, conforma el grafit. Basta la seua apariència per a reconéixer que són dos minerals diferents, encara que és necessari un estudi més profunt per a comprendre que posseïxen la mateixa composició química.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cornelis Klein, Cornelius S. Jr Hurlburt: Manual de mineralogia. Volum 1 (1996). 392 pp. ISBN 8429146067, ISBN 978-8429146066.
- ↑ Klein, Cornelis; Dutrow, {{{nom2}}} (2022-11-09). Manual de Ciência dos Minerais, 23 edició (en pt-BR), Bookman. ISBN 978-85-7780-963-9.
- ↑ Tarbuck & Lutgens, 8.ª edició.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mineralogía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.