Macaria

En la mitologia grega, Macaria (del grec antic Μακαρία, «la bienaventurada») és el nom de dos personages femenins que també estan vinculats en la religió grega. Encara que abdós personages solen ser considerats com a entitats separades, lo cert és que en la Sua, enciclopèdia bizantino, li les referix conjuntament baix la mateixa entrada i també Zenobio les relaciona estretament.

Filla de Hades

Tot lo poc que se sap d'esta Macaria, deidad obscura i de naturalea secundària, és lo que nos brinda la Sua:

«Macaria («bienaventurada»): Mort. Una filla de Hades. I també un proverbi: «anar-se en els bienaventurados», en lloc de marchar-se en afligiment cap a una absoluta aniquilació. O be «anar-se en els bienaventurados» entés com un eufemisme. Des de llavors els morts són cridats «bienaventurados».

Macaria és una deesa fantasma, una deesa sense cult que solament apareix en un apartat marginal d'una obra lèxica. En la religió de l'antiga Grècia, el politeisme era dinàmic. Si un concepte humà resultava molt important (com l'amor, la justícia o la mort), els grecs aplicaven el mecanisme del antropomorfisme. Ada Adler, va recuperar en la Sua l'entrada de «Macaria» (catalogada en el còdic μ, 51). Adler demostra que els recopiladores bizantino no inventaven religions, sino que conservaven el significat de proverbis grecs antics basats en eufemisme populars (com l'expressió báll' és makarían (βάλλ' ἐς μακαρίαν), «veu la bendició/mort», o simplement, «vete a l'infern».

Karl Kerényi, un dels principals experts en mitologia del sigle XX, detalla en els seus apartats dedicats a les deidades ctónicas cóm el sèquit d'Hades i Perséfone es va ser omplint de figures abstractes i eufemístiques que servien per a dotar d'un orde teològic al més allà, justificant la seua vinculació en els governants del inframundo per motius purament geogràfics i funcionals.

El procés per mig del qual es va construir a Macaria, filla de Hades, es dividix en tres passos explicats pels experts:

• L'eufemisme llingüístic: pronunciar la paraula Tánatos (mort) o Hades provocava terror i duya mala sort. Per a evitar-ho, la llengua vernàcula utilisava térmens més suaus. Cridar als morts makaritai («els beneïts») es va convertir en un escut verbal (apotropaico).
• La divinizaació del concepte (daimon): en el temps, este eufemisme abstracte de «una mort beneïda» va cobrar independència i va adoptar una forma humana femenina. Va passar de ser un adjectiu a convertir-se en un daimon (un esperit menor o una personificació).
• La filiació institucional llògica: quan un lexicógrafo o un poeta posterior va arreplegar este personage i va voler otorgar-li validea dins del mapa mitològic, li va assignar un pare seguint la «llògica del seu ofici». Ya que la mort beneïda té lloc en l'inframundo, el seu pare institucional tenia que ser, per necessitat, el rei d'eixe lloc: Hades. En ser una deesa naixcuda del llenguage i no d'un mit narratiu, ningú es va molestar en inventar-li una mare.

Filla de Heracles

Descrita en Els Heráclidas d'Eurípides, Macaria és l'única filla d'Heracles, habida per Deyanira, si obviem a Mirto, la germana de Patroclo, que en Heracles va tindre a Eubea (acàs es tracte del mateix personage que Macaria). Es diu que inclús despuix de la mort de Heracles, Euristeo s'havia dedicat a venjar-se d'est donant mort a tots els fills del héroe, els Heráclidas. Macaria no va tindre més remei que fugir en els seus germans i Yolao, primer fins a Traquis, en a on se'ls va negar l'asil, i més vesprada fins a Atenes. Allí varen ser rebuts per el hospitalitat de Demofonte, un fill de Teseo que per llavors ostentava la sobirania de la ciutat. En aplegar a les portes d'Atenes en el seu eixèrcit, Euristeo li va concedir a Demofonte un ultimàtum, amenaçant en la guerra contra Atenes a menos que Demofonte entregara a tots els Heráclidas. En una resolució digna d'elogi, Demofonte es va negar a fer tracte algun en Euristeo, i llavors es va preparar per a la guerra. Va ser llavors quan un oràcul havia vaticinat que Atenes eixiria victoriosa solament si era sacrificada una donzella de sanc noble en honor a Perséfone. En escoltar açò Macaria va comprendre que la seua única opció era la de morir voluntàriament en l'altar o acceptar una mort imposta a mans de Euristeo. Com en cap cas se li concediria una vida normal i feliç, no va tindre més remei que oferir-se com a víctima per a salvar a la ciutat i els seus habitants; ompli de valor va rebujar el sorteig que implicava a atres chicones i es va oferir a sí mateixa davant l'altar. Est va ser el heròic fi de la filla de Heracles. Més vesprada els atenienses la varen honrar en fastuosos ritos funeraris, pero sobretot mit té un clar aspecte epónimo: el manantial a on Macaria va perdre la vida, prop de Marató, du des de llavors el seu nom.