Marrakech, Marraquech o Marrakesh[nota 1] (àrapمراكش [Murrākush]; en bereber, ⵎⵕⵕⴰⴽⵛ, Emṛṛakc; en espanyol antigament, també cridada Marroc) és una de les ciutats més importants de Marroc. Conta en 1 545 541 habitants i s'ubica al peu del Atles, a 466 m s. n. m. d'altitut. Posseïx numerosos monuments patrimoni de la Humanitat.
És, junt a Mequinez, Fez i Rabat, una de les quatre ciutats imperials de Marroc.[1] Va ser fundada en 1062 pels almorávides i va ser la capital de l'Imperi almorávide i almohade. La ciutat posseïx el mercat tradicional (suq) més gran del país i una de les places més concorregudes d'Àfrica i del món, Djemaa el Fna.[2] En la plaça se citen acróbates, conta-contes, venedors d'aigua, ballarins i músics. De nit, la plaça s'ompli de llocs de menjar, convertint-se en un gran restaurant a l'aire lliure.
Marrakech va ser fundada en 1062 per Yúsuf ibn Tašufín, primer emir de la dinastia bereber dels almorávides. La ciutat va nàixer com avanzadilla, primer militar i després comercial, per a garantisar a la tribu la supremacia sobre una regió de fonamental importància estratègica, ya que per la zona passaven les rutes de caravanes cap al Àfrica negra a través del Sahara. Des de la seua base de Marrakech, els almorávides varen conseguir, fins a el XI, ampliar el seu domini sobretot Marroc. Marrakech es va convertir en una gran capital amurallada en exuberantes jardins i magnífics palaus i mesquites, dels quals hui per desgràcia no queda res, a excepció de la chicoteta Koubba Ba’adiyn. El regne va perdurar fins a 1147, quan els almohades –una federació rival de tribus bereberes provinents de les montanyes del Atles– varen conquistar la ciutat despuix d'un llarc sege i la varen arrasar, per a despuix reconstruir-la. L'arquitectura almohade va produir grans obres, com la Mesquita Kutubia i la mesquita Kasbah, la monumental Bab Agnau i els jardins de la Minara. Mentres, la ciutat es convertia en un far de la cultura islàmica, atraent célebres pensadors i lliteraris de tot lo món àrap. Pero despuix d'un sigle de domini, també la llum almohade es va apagar. Les tropes almohades varen ser derrotades en vàries ocasions en Espanya i a la seua tornada a Marrakech, en 1248, l'eixèrcit va caure en una emboscada que li va tendir una tribu del desert, capitaneada per Banu-Merin, que va proseguir la seua marcha victoriosa fins a Fez, a on va fundar una nova dinastia, la dels benimerines. L'últim sultà almohade va ser definitivament derrotat en 1276, quan els benimerines varen estendre el seu domini per tot el sur de Marroc.
Marrakech.
Marrakech va tornar a ser capital tres sigles més vesprada, quan la tribu dels saadíes, provinent del sur, va destituir als benimerines i, en 1549, va traslladar de nou la cort a la ciutat. Li va seguir un periodo de gran creiximent i esplendor, que va fer de Marrakech una de les ciutats més poblades del món àrap, ompli d'esplèndits palaus, entre els que destaca el Palau El Badi. Pero esta dinastia tampoc va durar molt en el poder i a principis de el XVII el país es va sumir en una guerra civil, que no va terminar fins a 1668, quan un príncip àrap, Moulay Rachid, va pujar al tro, de qui els seus descendents governen el país encara hui. Marrakech va perdre el títul de capital i el successor de Rachid, Moulay Ismail, la va traslladar a Mequinez, espoliant el palau El Badi de totes les seues riquees. Quan el monarca va morir, el país es va vore sumit en el caos durant més d'un sigle, fins a eixir d'ella com un regne cada volta més dèbil.
Mentres, Marrakech va iniciar els seus primers contactes i relacions comercials en Europa, en primer lloc en Gran Bretanya, que es varen multiplicar a lo llarc de el XIX. En aquella época va ser cada volta major l'interés de les grans potències europees per apropiar-se del nort d'Àfrica. Aixina, el control de Marroc es va dividir entre França i Espanya. El govern dels sultans era cada volta més dèbil i finalment va acceptar l'imposició oficial del govern colonial francés, formalisat en el Tractat de Fez de 1912. Pero en seguida varen esclatar gresques i tumults, sobretot en Marrakech i en el sur. Per a conseguir mantindre el control, l'administració francesa va fer un pacte en Thami El Glaoui, un dels senyors de la guerra que estava al front de les tribus de les montanyes de l'Atles, i en 1912 ho va nomenar senyor de Marrakech, donant-li carta blanca sobre la ciutat i el Marroc Meridional. Thami El Glaoui es va instalar en un palau de la ciutat i des d'allí va governar en mà de ferro durant més de quaranta anys, fins a 1955. Déspota cruel, extravagant i amant dels excessos, era també un home perspicaz i lluent, que organisava suntuosos convits per als seus hostes i els cobria de generosos regals. En els anys trenta, l'administració francesa va construir la ville nouvelle fòra de les muralles de la Medina, una verdadera ciutat en àmplies avingudes arboladas, edificis moderns d'estil morisco, escoles i hospitals, mentres la Medina es va ser degradant poc a poc.
En els anys trenta també es va desenrollar el moviment nacionaliste que va trobar la seua expressió política en el Partit de l'Independència. Despuix de la Segona Guerra Mundial, el seguiment del partit va aumentar i inclús el sultà, Mohammed V, va escomençar a pressionar per l'independència. Aixina, en 1953, els francesos ho varen exiliar i ho varen substituir per un govern fantoche, la qual cosa no va servir més que per a encendre la purna de la revolució, que en un primer moment varen intentar apagar en el respal de Thami El Glaoui. Pero els francesos ya estaven fent front al sanguinós tumult d'Argèlia i pronte varen suavisar les seues posicions; en 1955 varen deixar retornar al sultà. Mentres, a principis de 1956, Thami El Glaoui va morir i Marrakech es va lliberar del seu tirà. En març de 1956 Marroc va obtindre l'independència.
Marrakech és hui la ciutat internacional de Marroc, en una comunitat d'expatriats (estrangers que viuen permanentment ací) vasta i en continu creiximent. Els pioners varen ser els millonaris dels anys vint i trenta, seguits per artistes i intelectuals dels anys xixanta entre extravagancias i festes psicodèliques. Va nàixer en aquells anys el mit del Marrakech exòtic i bohemio que va arrastrar a la generació successiva d'estrangers, que va desembarcar en la ciutat a partir dels anys huitanta. Alguns d'ells varen decidir traslladar-se a viure a la Medina, recuperant antics edificis en plena decadència. La població marroquina, en canvi, per lo manco la que li'l pot permetre, viu en el somi d'una casa "moderna" en la ville nouvelle. El fenomen dels europeus en la Medina en un primer moment era alguna cosa esporàdic, pero a mitan dels noranta va esclatar el boom, en la contribució determinant d'un programa de la televisió francesa que explicava cóm en Marrakech, en els diners d'un pisito en París, es podia comprar un "riad", un verdader palauet, i viure a lo gran. I aixina va ser com en pocs anys en la ciutat va nàixer el "poble del riad", una comunitat heterogénea que té en comuna les ganes d'inventar un nou estil de vida. Hui tindre casa en Marrakech és un somi cada volta més practicat i car. Els preus han pujat, encara que seguixen sent inferiors als de les grans ciutats europees i americanes. I escomencen a aparéixer les primeres contradirecciones, i encara que la Medina ha segut declarada per l'UnescoPatrimoni de la Humanitat no existixen encara normatives rígides per a conservar el patrimoni històric i arquitectònic. Per això, s'està reforçant un moviment d'opinió preocupat pel risc d'un espoli modern. I després està la no menys important qüestió del respecte cap a la cultura i la sensibilitat dels residents del lloc. Pero el camí sembla marcat i el futur de la ciutat es dirigix cada volta més cap al turisme i el món exterior. Marrakech alberga una sèu del Institut Cervantes.[1]
Marrakech es troba en el centre-sur de Marroc. És la capital de la planura de Haouz i el principal assentament. La medina es va construir en la marge esquerra del riu Issil, cinc quilómetros al sur del seu punt de confluència en el riu Tensift.[2] Construïda a una altitut mija de 450 metros sobre el nivell de la mar, Marrakech és una ciutat en un relleu essencialment pla. Solament el Jbel Gueliz, un cerro d'arenisca de 55 metros d'altitut trenca la monotonia de la planura.
Marrakech presenta un clima semiárido, en hiverns suaus i humits i estius càlits i secs. Les temperatures miges passen de 12 graus Celsius en hivern a 28 graus Celsius en estiu. L'esquema de precipitacions hivern humit/estiu sec de Marrakech seguix la mateixa pauta que succeïx en climes mediterràneus. En comparació a estos, no obstant, la ciutat rep menys pluja, d'ahí que estiga classificada com semiárida.
Com atres ciutats imperials marroquines, Marrakech està dividida fonamentalment en dos parts: el centre en la gran Medina o ciutat vella, rodejada d'espectaculars bastions de terra roja, i, fòra de les muralles, la ville nouvelle o ciutat nova, construïda pels francesos en els anys del domini colonial i en contínua expansió. La ciutat vella i la nova són entitats administratives separades, governades en part per regles distintes: en la Medina l'alcohol està prohibit i els edificis no poden superar els tres pisos d'altura. En canvi, servix per a tota Marrakech la regla segons la qual l'exterior dels edificis té que ser roig-ocre, el color natural de la terra local, usada tradicionalment com a material de construcció. D'ahí el seu sobrenom de "ciutat roja". La Medina de Marrakech està plena d'antics palaus i mesquites, que com és costum en Marroc, no estan obertes als no musulmans. El seu lloc més emblemàtic és la gran plaça de Jamaa el Fna. A l'oest dels bastions de la Medina s'estén la ville nouvelle, en els barris de Guéliz i Hivernage; l'artèria principal és la Avenue Mohammed V, una àmplia avinguda arbolada que desemboca junt a una de les portes de la ciutat vella. En direcció este, finalment, es troba el barri residencial de la Palmeraie, una zona semidesértica plena de palmeres que en els últims anys s'ha omplit d'edificis.
És la ciutat vella, protegida per una cordonera de bastions fets de terra roja que tanquen un llaberint de callejuelas i palaus, mercats i mesquites, cúpules i minarets. La Medina de Marrakech ha segut declarada com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en l'any 1985, sent actualment un dels llocs de visita obligada. El seu cor és la gran plaça Jamaa el Fna, al nort de la qual s'obri el llaberint dels Suks (mercats tradicionals, a sovint descoberts). Seguint cap al nort es troben la mesquita i madraza de Ben Youssef i el Museu de Marrakech. Al sur de la plaça, en canvi, a lo llarc dels sigles s'han instalat els governants de la ciutat. Hui la zona està dominada pel Palau Real, erigit sobre les ruïnes dels precedents palaus almohades, que ocupa una vastíssima àrea rodejada de muralles (la cridada kasbah, que significa ciutadella fortificada) i no està obert al públic. Pero es pot visitar el palau de la Baïa i de Donar Si Said, construïts en el XIX per dos visirs dels sultans i les imponents ruïnes del gran palau Badi.
Guéliz: És el núcleu principal de la ciutat nova, construït pels francesos en els anys trenta. El barri és menys característic que la Medina, pero també animat. Ací és a on es concentren els grans hotels internacionals i els restaurants, les tendes i els no molt numerosos locals nocturns de la ciutat.
Hivernage: Al sur de Guéliz i una miqueta a l'oest de la Medina es troba este chicotet barri residencial que alberga viles particulars i hotels internacionals de cinc estreles, aixina com el nou Teatre de l'Òpera i el Palau de Congressos.
Palmeraie: Este vast oasis de terra pelada i palmeres s'estén al noreste de la Medina (més de 100.000 plantes s'han regat durant sigles gràcies a l'ingeniosa ret de canonades subterrànees de fanc sec que data de el XII). És l'última frontera dels millonaris de Marrakech, marroquins i estrangers, que s'han construït residències de lux, en jardins exuberantes i a sovint circundadas d'alts murs per a protegir la privacitat dels residents i els seus hostes. Algunes són hotels de lux, com l'Hotel Jnane Tamsna, una distinguida infraestructura en estil eclèctic que hostaja a les estreles d'Hollywood que passen per la ciutat, o Els Deux Tour, proyectat per l'arquitecte més famós de la ciutat, Charles Boccarà. És una espècie de Beverly Hills a la marroquina, a on es rig la norma del total respecte per les palmeres de modo que cap construcció pot danyar o interferir en el creiximent de les palmeres.
Mellah: És l'antic barri judeu de la ciutat, que dona a la muralla exterior del palau Badi, en la zona sur de la Medina. En ell hi ha una sinagoga i un gran cementeri, ademés d'un mercat cobert. Algunes de les cases del barri tenen balcons que donen al carrer, una peculiaritat dels judeus de Marrakech. El seu nom, Meliah, un apelatiu comú a tots els barris judeus de les ciutats marroquines, significa "lloc de la sal", la qual cosa es remonta a l'época del monopoli que els mercaders judeus tenien del comerç de la sal que s'extrea de les montanyes de l'Atles i que s'utilisava per a conservar els aliments. La comunitat judeua de Marrakech té un orige molt antic. A principis de el XX contava en uns 40.000 membres, pero despuix de la Segona Guerra Mundial, durant la qual el rei Mohammed V va rebujar aplicar les lleis antisemites promulgades pel govern francés colaboracioniste de Vichy, la majoria va emigrar a França, Estats Units o Israel o es va traslladar a Casablanca. Actualment queden només alguns centenars de persones.
Plaça Jamaa el Fna: Esta gran plaça de forma irregular (hui pavimentada, pero fins fa poc de terra batuda roja) és el cor de la Medina, des d'a on ixen en totes direccions una densa ret de callejuelas. Tranquila i somnolienta de matí, en passar les hores es va omplint de venedors ambulants de tot tipo i dònes que pinten les mans i peus en henna; també fan la seua aparició els venedors d'aigua, els venedors de quincalla o de dentadures i pocions afrodisíaques. Pero el moment culminant és en anochecer, quan es convertix en un enorme escenari a l'aire lliure, a on una multitut d'espectadors de totes les edats passeja i rodeja als malabaristes, músics, faquires, encantadors de serps i juglares. I en el centre de la plaça s'instalen decenes de tenderetes-restaurant que servixen pinchos i atres plats tradicionals cuinats en l'acte. És un espectàcul de sons, olors i colors del que es pot gojar assentat en un dels molts cafens que hi ha en la plaça, pero lo millor és mesclar-se en la gent i anar de roglada en roglada, deixant-se dur per les sensacions del moment.
Avenue Mouassine: És el carrer més refinat de la Medina. Darrere de les parets nuetes de rajoles o argila roja s'amaguen un número creixent de tendes de moda i galeries, com Donar Cherifa i el Ministeri del Gust, aixina com refinats riads.
Avenue Mohammed V: Esta àmplia avinguda arbolada és l'artèria més important de Guéliz, el barri principal de la ciutat nova, en la que es troben els edificis moderns d'oficines, bancs, tendes, restaurants i cafens en terrats. El seu punt més destacat, al voltant del creuament en el carrer de la Vaig llibertar, és el Mercat Central, allí a on la gent del lloc compra menjar, flors i productes de menage per a la casa. El tram més cèntric de l'avinguda entra a la Medina a través del Bab Nkob i termina als peus del minaret de la Koutoubia.
Llànties expostes en una tenda del barri dels suks.Els suks: El barri dels suks (mercats o socs) es troba junt a la partix nort de la plaça Djemaa el Fna. Els dos carrers principals són Rue Semarine i Rue Mouassine; la primera és una successió ininterrompuda de menuts bazares, mentres que la segona és més tranquila i conta en un número creixent de llocs de calitat. Cada secció del suk du el nom del principal tipo de mercaderies que oferix (vestits, espècies, pells, babuchas, estores, llana, fusta, vaixelles, etc.) o dels tallers dels artesans (tintorers, carpinteros, ferrers, etc.). El suk de les estores ocupa l'àrea del vell mercat dels esclaus, el criée berbère. Al nordest dels suks està el barri dels curtidores, que s'estén a lo llarc del carrer Bab Debbagh, cridada aixina degut a que desemboca en la porta que du eixe mateix nom.
Mesquita i madrasa Ben Youssef: La mesquita domina la plaça homònima, en mig dels suks que s'estenen al nort de Jamaa el Fna. L'edifici actual data de el XIX, pero en el mateix lloc es varen construir anteriorment, des de el XII, atres dos versions. Front a la mesquita, en l'interior d'un recint i més baixa que el nivell del carrer, es troba la cúpula Ba’adiyn, l'única estructura que va quedar en la ciutat de temps dels almorávides, els fundadors de Marrakech. L'interior està decorat en vius motius florals. En les rodalies està també la madrasa (escola corànica) Ben Youssef, fundada en el XIV i més vesprada ampliada en diverses ocasions. En funcionament fins als anys xixanta, més vesprada va ser restaurada i oberta al públic. S'accedix a un imponent pati sòbriament decorat en treballs d'estuc, fusta de cedre en incrustaciones i rajoletes, en un gran estany en mig. Al voltant del pati, en dos nivells, es troben les habitacions dels estudiants i una sala d'oracions en una cúpula. Actualment tancada per reformes.
Mesquita Kutubia: Rodejada per magnífics rosers, es troba en l'interior de la Medina, prop de la Bad Jedid. Es va construir en el XII, junt a un edifici construït feya poc, que després es va derrocar en el XVIII, i va prendre el nom del suk el Koutubiyyin (suk dels llibrers) que antigament hi havia en la zona. La mesquita és famosa sobretot pel seu minaret de base quadrada, que va fer construir Yacoub el Mansour a fins de el XII, que va representar el model de referència per a la Giralda de Sevilla, i per a la Torre Hasan en Rabat. La torre és l'edifici més alt de Marrakech i en els seus 77 metros d'altura domina la Medina, podent-se vore distància quan s'aplega a la ciutat. Hui la silueta destaca nueta de rajoles, culminada en globos de bronze, pero antigament tota la superfície del minaret estava coberta de decoració de ceràmica i estuc (els únics fragments que s'han conservat són els frisos de rajoletes baix del almenaje). En l'interior, que no es pot visitar, hi ha una rampa ascendent, lo suficientment àmplia com per a poder pujar a cavall, que du al cim, des d'a on els muecines criden als fidels a l'oració ritual cinc voltes al dia. A l'oest de la plaça es troben les ruïnes d'una gran mesquita, que varen fer construir els conquistadors almohades.
Palau Donar el Bacha (o Donar el Glaoui): Donar el Bacha significa "palau del patró", i era la residència d'un dels personages més célebres de l'història de Marrakech, el cruel Thami el Glaoui, que en la primera mitat de el XIX va ser senyor de la ciutat i de tot l'Atles meridional durant vàries décades. Ací Thami el Glaoui tenia la seua cort i rebia als hostes ilustres que li visitaven, entre els quals varen estar polítics occidentals com l'anglés Churchill o l'americà Roosevelt. L'aspecte actual del palau segurament no està a l'altura de la seua fama, alimentada per una série infinita d'anècdotes curioses i pujades de to, pero queden bonicos patis interiors ricament decorats en algeps, fusta tallada i rajoletes policrómicos.
Palau El Badi: Es va edificar en gran lux en la segona mitat de el XVI durant el regnat del sultà Ahmed el Mansour. Les parets i els sostres estaven recoberts d'or provinent de Tombuctú, mítica ciutat de més allà del desert conquistada pel sultà. Hi havia parets de marbre i pedres importades de l'Índia i grans patis embellits en estanys i fonts caudalosas. Ademés, l'ambient olorava a flors i essències exòtiques. No obstant, només cent anys més vesprada ya estava en ruïnes, puix el nou senyor de Marroc, Moulay Ismail, va despullar completament el palau i es va dur els seus tesors a la seua nova capital, Meknés. Hui, la grandea del passat es deu imaginar caminant entre imponents ruïnes. El pati principal és un immens espai buit delimitat per imponents bastions perforats, sobre els quals han fet els seus nius les cigonyes. El gran estany central està sec, pero disseminats per l'entorn hi ha restants de mosaics i columnes esculpidas. El lloc reviu durant els grans events, com els concerts i espectàculs del Festival de l'Art Popular i les proyeccions en una gran pantalla durant el Festival de Cine.
Palau de la Baïa: En el costat nort de Mellah, l'antic barri judeu, es troba este gran palau, que té una extensió de 8 hectàrees de superfície i conta en més de 150 habitacions. Va ser manada construir a fins de el XIX per un visir de la cort real. Els interiors estan ricament decorats en estil tradicional, en mosaics i detalls de fusta de cedre tallada. Els patis són especialment bonicos, en menuts pero frondosos jardins, piscines i fonts. Una part de l'edifici estava reservada a les habitacions de les 24 concubinas del visir, que també tenia quatre esposes. Quan va morir, el sultà va buidar el palau i es va dur els mobles i les estores a la residència real.
Tombes saadíes: Les tombes sagrades dels sultans es troben junt al mur meridional de la mesquita Kasbah, junt al Palau Real, en la zona de la Medina. Durant sigles han representat un secret ben guardat, que els occidentals desconeixien totalment. En els anys vint alguns oficials francesos es varen donar conte de que hi havia algunes teulades verdes que descollaven dels barris més pobres. Varen indagar entre la gent del lloc, obtenint sempre evasivas, pero un d'ells perseveró en la seua investigació fins a descobrir una callejuela amagada que duya a una minúscula porta en arc. Una volta passat el seu llindar, va entrar en un jardí i va vore les tombes que fins a llavors s'havien mantingut amagades els infels. Hui les tombes saadíes són un dels llocs més visitat de la ciutat, pero per a accedir a elles es té que fer encara el mateix recorregut tortuoso. Moltes tombes estan decorades en mosaics variopintos. Les més monumentals són les dels pabellons construïts durant el regnat d'Ahmed el Mansour, en la segona mitat de el XVI. A poca distància de les tombes està Bab Agnau, la porta que marca l'accés a la Kasbah (àrea fortificada en l'interior de la Medina, en la qual es troba el Palau Real). És una de les portes més boniques de la ciutat, realisada en el XII en pedra i no en rajoles de terra com el restant. A l'atre costat del carrer es troba la porta Er Rob, invadida per colorides tendes d'escurades.
Marrakech no és una ciutat de grans museus i espais d'exposició tradicionals, pero conta en interessants coleccions, públiques i privades, d'art i artesania marroquina antiga i contemporànea. En el centre d'atenció, donada l'història i la situació geogràfica de la ciutat a les portes de l'Atles, està sobretot la cultura bereber. Tot això expost en un marc que a sovint és per sí mateixa el protagoniste: antics palaus d'encant oriental, en refinat mobiliari i decoració. També és possible trobar llocs a on es concentra la vida cultural i mundana de Marrakech de hui: sofisticades galeries d'art que a sovint funcionen com a espais multifuncionales, acullen exposicions temporals de pintura, fotografia, tendes, llibreries i cafens.
Donar Cherifa: Galeria-café lliterari convertida en un dels punts centrals de l'escena artística de la ciutat. Es troba en un dels riads més antics de Marrakech, puix data de fins de el XVI. En ambients tornats al seu antic esplendor i decorats en un gust impecable, es poden vore exposicions d'art contemporàneu o fotografia, assistir a concerts de música tradicional (gnawa, sufí, etc.) o a presentacions de llibres, o simplement charrar front a un got humeante de té a la menta, la beguda nacional de Marroc. L'idea és d'Abdellatif Aït Ben Abdallah, el propietari de Marrakech Riads, una societat encarregada de la venda i restauració dels riads i que ha restaurat, en gran rigor filològic, el palau que alberga el centre cultural i atres cinc edificis dispersos per la Medina, transformant-los en maison d'hôtes.
Ministeri del Gust: Ideat i realisat pels dissenyadors italians Alessandra Lippini i Fabrizio Bizzarri, este excèntric gran espai multifuncional s'utilisa també com a espai per a mostres temporals, canviant de mostra cada tres mesos aproximadament, dedicades tant a artistes marroquins com a internacionals.Interior del Museu de Marrakech.
Musée Donar si Said: Situat en un suntuoso palau de el XIX, expon una rica colecció d'objectes d'art i artesania tradicional del sur de Marroc, entre els quals hi ha peces de coure, estores, robes i joyes bereberes, peces tallades de fusta de cedre, portes, persianes policromas i fragments de sostres, ademés d'un "minbar", una espècie de púlpit transportable, que havia segut utilisat en la mesquita Kutubía. El museu va ser construït en el XII per artesans de Còrdova i els seus costats estan adornats per uns mil panels decorats.
Musée de Marrakech: Inaugurat a fins dels anys noranta en un palau de el XIX meticulosament restaurat, el museu es va crear en la finalitat de tindre una colecció permanent d'art marroquí contemporàneu i organisar exposicions i atres events culturals. Acull també una preciosa colecció de llibres i caligrafia islàmica i una recopilació de litografia i aquarela de temes marroquins.
Musée du Jardin Majorelle: La vila Majorelle, que va fer construir en els anys vint el pintor Jacques Majorelle i que va comprar en els anys xixanta el famós estiliste francés Yves Saint Laurent, alberga una colecció permanent d'art islàmic, que hui es pot visitar junt en l'esplèndit jardí. Hi ha joyes tradicionals, brodats, manuscrits miniados, antigues peces de fusta tallada i una série de litografia de Majorelle dedicades a l'Atles.
Musée Tizkiwin: Este chicotet museu privat, que es troba en el palau de l'antropòlec-coleccioniste neerlandés Bert Flint, conta en una magnífica colecció de ceràmiques, estores, teixits i robes bereberes. Cada regió del país està representada en els seus productes artesanals més característics.
A pesar del seu àrit clima, Marrakech ha segut sempre un jardí, gràcies a les ingenioses tècniques de canalisació i rec dutes a la pràctica des de el XI, quan els almorávides varen aplegar a la regió. L'aigua es va dur a la ciutat des de la vall de Ourika (a 60 km.) per mig de canals de rec de fanc sec. Hui la ciutat conta en varis jardins.
Jardí Majorelle: Ho va realisar en els anys trenta el pintor francés Jacques Majorelle al voltant del seu taller. En els anys xixanta la propietat va passar al famós estiliste francés Yves Saint Laurent, que es va fer construir una nova vila i va obrir en l'antic taller de Majoralle una exposició permanent d'art islàmic i va fer recuperar el jardí inspirant-se en un estil sensual i lujurioso. Les seues superfícies d'un intens blau cobalt, el cridat blu majorelle, tanquen un univers tropical superabundante de formes i colors, entre tarongers, plataneros, palmeres nanes, cactus i atres rares plantes, hibiscus, i rosers. Ademés, hi ha diverses rieres i estanys plens de nenúfares, a on viuen carpes i tortugues. Un lloc que pot encantar, com una extravagant creació d'alta costura en la firma de Saint Laurent. Certament, està a anys llum de l'estil minimal en influències orientals que té cada volta més adeptes entre els decoradores i arquitectes que treballen hui en la ciutat.
La Menara: Són els jardins més célebres de la ciutat. Es troben fòra del centre urbà, prop de l'aeroport, i estan dominats per un gran espill d'aigua central, de forma rectangular, habitat per grans carpes, des d'a on ix el sistema de irrigación. En el seu entorn creixen oliveres i arbres frutales. Els jardins varen ser proyectats en el XII, en temps de la dinastia almohade, pero després varen caure en la ruïna, fins que en el XIX els monarques alauitas varen posar en marcha un proyecte de recuperació. En 1869, el sultà Mohammed V va fer construir lo que hui caracterisa el lloc: el pabelló en la teulada de teixixques verdes que es troba junt a l'estany, reflectint-se en les seues aigües.
El deport més popular en la ciutat, de la mateixa manera que en tot el país és el fútbol. L'equip de fútbol més popular de la ciutat és el Kawkab Athlétique Club de Marrakech i actualment juga en la Lliga de Fútbol de Marroc, és l'únic campeó de lliga de la ciutat de Marrakech.
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Marrakech.