Martin B-57
El Martin B-57 va ser un bombarder llauger i avió de reconeiximent bimotor a reacció i d'ala mija, fabricat per la companyia nortamericana Glenn L. Martin Company durant els anys 1950, com una evolució del també bombardero anglés English Electric Canberra, que havia realisat el seu primer vol en 1949, i del com s'havia adquirit la llicència de fabricació.
El B-57 Canberra té la distinció de ser el primer bombarder a reacció en servici en els Estats Units en llançar bombes en combat.[1] El Canberra es va usar àmpliament durant la guerra de Vietnam en la capacitat de bombardeig; també es varen produir versions dedicades del model que varen servir com a plataformes de reconeiximent aéreu a gran altitut (el Martin RB-57D Canberra) i com a avions de guerra electrònica. El B-57 Canberra també es va vendre a clients d'exportació en l'estranger; la Força Aérea paquistaní ho va usar en combat durant la guerra indo-pakistaní de 1965 i la guerra indo-pakistaní de 1971.
En 1983, la USAF va optar per retirar el model; la retirada de B-57 Canberra va marcar el final de l'era del bombardero tàctic. Els tres WB-57F en estat de vol restants estan assignats tècnicament al Centre Espacial Johnson de la NASA, junt al Ellington Field en Houston, com a avions d'investigació científica a gran altura, pero també han segut usats per a realisar proves i comunicacions electròniques en els Estats Units i Afganistan.[2]
Disseny i desenroll
[editar | editar còdic]
En l'inici de la guerra de Corea en l'any 1950, la Força Aérea dels Estats Units (USAF) es va trobar en la necessitat de dispondre d'un avió que poguera participar en tot tipo de condicions climatològiques, ya que el motor de pistón dels Douglas A-26 Invader els llimitava a únicament poder realisar operacions diürnes, i en cantitats llimitades. Per este motiu, el 16 de setembre de 1950, la USAF va iniciar un concurs per al desenroll d'un bombarder a reacció capaç d'alcançar 1020 km/h (630 mph), volar a una altitut de 12 190 metros (40 000 peus) i alcançar una distància de 1850 km (1150 milles), ademés de poder operar en qualsevol condició climatològica, i poder ser modificat per a operar com avió de reconeiximent. Per a accelerar el procés, únicament es prendrien en consideració els proyectes que es basaven en avions ya existents en eixe moment. Els candidats varen ser el Martin XB-51, el North American B-45 Tornado i el North American AJ Savage.
També varen ser presos en consideració alguns avions estrangers, com el canadenc Avro Canada CF-100 Canuck i el recent English Electric Canberra, que en eixe moment encara no havia entrat en servici en la Real Força Aérea britànica.
El AJ Savage i el B-45 Tornado varen ser descartats ràpidament perque els seus dissenys s'havien quedat antiquats i tenien una capacitat de millora llimitada, sent el primer massa llent, i el segon massa pesat. Poc despuix també va deixar de ser candidat el CF-100, ya que era massa chicotet i no tenia massa autonomia de vol. El XB-51, encara que inicialment semblava una bona opció, disponia d'una maniobrabilidad i visibilitat llimitades, ademés de ser curt i contar en un celler d'armes menuda.
El 21 de febrer de 1951, un English Electric Canberra B.2, als mandos del pilot britànic Roland Beamont, es va convertir en el primer reactor de l'història en realisar un vol sense escales i sense ser reabastecido de combustible en vol a través del oceà Atlàntic, aplegant a Estats Units per a ser evaluat per la USAF, que ho va provar de manera simultànea junt al Martin XB-51, eixint finalment el Canberra com a guanyador, i prenent la Força Aérea la decisió oficial de decantar-se pel model el 25 de maig d'eixe mateix any.
No obstant, la companyia English Electric es va mostrar incapaç de fabricar l'avió en la rapidea que requeria la USAF, per lo que finalment el 3 d'abril de 1951 es va concedir una llicència de fabricació a la companyia nortamericana fabricant d'aeronaus Glenn L. Martin Company, rebent la denominació B-57 en Estats Units (Martin Model 272). Per a que la producció fora més ràpida, la primera série, denominada B-57A va ser pràcticament idèntica al English Electric Canberra B.2, llevat que contava en motors Armstrong Siddeley Sapphire de 32 kN cada u (7200 lbf), més potents que els Rolls-Royce Avon originals. Ademés varen rebre lleus modificacions les finestres i la coberta del fuselage, es va reduir la tripulació de tres a dos membres, es varen afegir depòsits de combustible en els extrems de les ales, les góndoles del motor varen ser modificades per a aportar la refrigeració adicional que demandaven els nous motors, i les portes del celler varen ser substituïdes per unes que originalment havien segut dissenyades per al Martin XB-51.
El primer avió de producció va realisar el seu primer vol el 20 de juliol de 1953, sent acceptat per la Força Aérea el 20 d'agost d'eixe mateix any. El B-57 Canberra va estar en producció entre els anys 1953 i 1957, construint-se durant este periodo un total de 403 unitats.
Història operacional
[editar | editar còdic]La primera versió de producció, denominada B-57A, inicialment no va ser considerada com preparada per a entrar en combat per la Força Aérea dels Estats Units (USAF), per lo que únicament va ser utilisada per a la realisació de proves i com a desenroll del model. El motiu pel que no es va considerar llest per al combat va ser per la disposició de la cabina i la falta d'armament, ya que el model original havia segut dissenyat per a realisar bombardejos des de gran altitut i a altes velocitats, i no per a donar respal aéreu propenc. Un dels eixemplars d'eixa versió va estar en servici en l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA per les seues sigles en anglés), a on va ser equipat en un nou radomo, i va ser amprat per a realisar seguiment d'huracans.
La versió definitiva, que va rebre la denominació B-57B, contava en una nova disposició de cabina (en tàndem), i una nova ubicació dels frens aerodinàmics per a millorar la seua eficàcia, passant de les ales als laterals del fuselage de l'avió. També es varen instalar quatre punts de anclaje baix de les ales, i se li va equipar en huit ametralladores Browning de 12,7 mm en les ales, que posteriorment varen ser substituïdes per 4 canons M39 de 20 mm.
El primer B-57B va realisar el seu primer vol el 18 de juny de 1954, sofrint inicialment problemes de motor, i vàries unitats es varen perdre en accidents per problemes en el seu disseny, lo que va fer que la USAF considerara a l'avió inadequat per a realisar atacs nocturns, i va obligar a la companyia Glenn L. Martin Company a realisar una actualisació de tots els avions. A pesar d'açò, a finals de 1957 la Força Aérea va començar a introduir el cazabombardero North American F-100 Super Sabre com a substitut del Canberra, encara que la retirada completa es va retardar per la guerra de Vietnam, a on el B-57 va aplegar a realisar bombardejos de precisió, i un dels eixemplars va ser modificat dins del programa Pave Gat, instalant-se-li en una dels cellers destinats a almagasenar bombes una torreta en un canó M61 Vulcan de 20 mm.
Reconeiximent i guerra electrònica
[editar | editar còdic]
Mentres que la USAF va trobar el B-57A en carències, el RB-57A de reconeiximent fotogràfic va entrar en servici operatiu. Volat per primera volta en octubre de 1953, els RB-57A varen equipar completament la 363rd Tactical Reconnaissance Wing en la Base de la Força Aérea Shaw en juliol de 1954. L'avió també es va desplegar en esquadrons de la Força Aérea dels Estats Units en Alemània, França i Japó. No obstant, la preparació operacional va ser deficient i l'aeronau va sofrir importants retarts en la producció, per problemes en el motor. Wright havia subcontractat la producció de motors J65 a Buick, lo que va resultar en entregues llentes i una tendència a que l'oli del motor ingressara en el sistema de sagnat de l'aire, omplint la cabina de fum. Els problemes es varen millorar quan Wright es va fer càrrec de la producció del motor en 1954. Els RB-57A també varen sofrir una alta taxa d'accidents, causada en part per un maneig deficient en un sol motor. Açò va resultar que tota la flota passara gran part de 1955 en terra. En 1958, totes les aeronaus RB-57A varen ser reemplaçades en el servici actiu pel Douglas RB-66B i el McDonnell RF-101A. Les unitats de la Guàrdia Nacional Aérea varen utilisar àmpliament el RB-57A en alçament fotogràfics dels Estats Units fins a 1971.
El 7499th Support Group de la Wiesbaden AB, Alemània Occidental, va utilisar una série de RB-57A modificats en les missions de reconeiximent de l'Operació "Heart Throb" en Europa. Dèu avions varen ser retirats de la llínea de producció de Martin i les modificacions varen ser realisades en agost de 1955 pel Centre de Desenroll de Wright Air i per Martin. Es varen eliminar tots els equips que no eren absolutament essencials per al paper fotogràfic diürn. La porta del celler de bombes va ser retirada i es va retirar el recobriment de l'àrea. Es va retirar l'assent de l'operador del sistema/navegador, i es va instalar un visor òptic en el morro per a que el pilot poguera realisar totes les tasques de reconeiximent sense l'ajuda del navegador. El clar con de plexiglás va ser reemplaçat per un opac de fibra de vidre, pero en una chicoteta finestra de vidre òptic per al visor. Els J65-BW-5 de l'avió varen ser reemplaçats per J65-W-7 de major espente. L'avió va ser referit com RB-57A-1. El programa de reducció de pes va reduir 5665 lliures del pes del RB-57A, i el sostre es va incrementar en 5000 peus.
La Força Aérea de la República de China va utilisar dos RB-57A-1 per a realisar missions de reconeiximent en China; el 18 de febrer de 1958, un Mikoyan-Gurevich MiG-17 chinenc va derribar a un i el pilot va resultar mort. En 1959, es varen entregar dos RB-57D per a reemplaçar els models A; un d'ells va ser derribat sobre China per un missil S-75 Dvina (Còdic OTAN: SA-2 Guideline), lo que marca la primera acció operativa exitosa de missils terra-aire. Atres dos RB-57A varen ser utilisats per l'Administració Federal d'Aviació per a planificar les vies aérees de gran altitut per al pròxim avió de passagers.
A partir de 1959, Martin va començar a modificar els RB-57A retirats en equips de contramedidas electròniques (ECM) en el celler de bombes. Redesignado EB-57A, estos avions varen ser desplegats en Esquadrons d'Evaluació de Sistemes de Defensa, que varen eixercitar el paper d'agressors per a entrenar a les unitats de defensa aérea amiga en l'art de la guerra electrònica. Les variants de bombarders posteriors també es varen modificar per a complir este paper. Encara que inicialment conduïda per unitats de la Força Aérea en servici actiu, les missions del EB-57 finalment migraron a unitats seleccionades de la Guàrdia Aérea Nacional. Els EB-57 de la ANG varen ser reemplaçats, en la década de 1980, pel més alvançat General Dynamics/Grumman EF-111A Raven de la USAF, operat per unitats de la USAF en servici actiu.
El Mando Aéreu Estratègic va amprar 20 avions RB-57D des de 1956 fins a 1964. Poc se sap sobre el seu us. L'aeronau es va retirar per la fatiga estructural i l'arribada del U-2 i del SR-71.
Durant molts anys, dos WB-57F Canberra (NASA 926 i NASA 928) varen ser volats i mantinguts per la NASA per a l'investigació atmosfèrica a gran altitut. Estos mateixos dos avions també s'han desplegat alternativament en Afganistan, per a usar-los com a plataformes de comunicacions que volen alt sobre un àrea per a vincular varis dispositius de comunicacions en el camp de batalla en atres actius aéreus, i se'ls va conéixer com a Sistema de Nodo de Comunicacions Aerotransportadas del Camp de Batalla (BACN). En 2011, es va determinar que es necessitava un tercer avió per a complir en els requisits de la missió, i es va extraure un WB-57 adicional de la 309.ª AMARG, despuix de més de 40 anys, en la Base Aérea Davis-Monthan i va tornar a l'estat de vol en agost de 2013 com NASA 927.
Guerra de Vietnam
[editar | editar còdic]Proyecte Patricia Lynn
[editar | editar còdic]Encara que va ser pensat com un bombarder i mai abans havia segut desplegat per la USAF a una zona de combat, els primers B-57 que es varen desplegar en Vietnam del Sur no varen ser operats en un paper ofensiu. La necessitat d'actius de reconeiximent adicionals, especialment aquells capaços d'operar de nit, va dur al desplegament de dos avions RB-57E el 15 d'abril de 1963. La USAF havia otorgat a General Dynamics un contracte per a modificar dos Canberras B-57E (55-4243, 55-4245) com a aeronau de reconeiximent estratègic d'altitut per a tot clima. Baixe el proyecte Patricia Lynn, estes aeronaus varen proporcionar cobertura infrarroja utilisant les seues cambres Reconofax VI.
Es va elegir a General Dynamics per a modificar el B-57E, ya que tenia una àmplia experiència en la modificació de Canberra en els proyectes RB-57D i RB-57F, i en convertir el B-57 en un avió de reconeiximent de gran altitut. La secció frontal del B-57E es va modificar per a albergar una cambra oblicua davantera KA-1 de 36 polzades i una cambra panoràmica baixa KA-56 utilisada en el Lockheed U-2. Montada dins de la comporta del compartimiento de bombes especialment configurada, hi havia una cambra vertical KA-1, una cambra vertical diürna dividida K-477, un escàner infrarrojo i una cambra oblicua esquerra KA-1. Els avions modificats varen ser redesignados RB-57E.
La Segona Divisió Aérea estava desesperada per inteligència tàctica i, a la seua arribada, els pilots que varen transportar el RB-57E varen ser assignats immediatament a la Divisió com a equips de combat i informats sobre les missions dels oficials d'inteligència de la Divisió en els vols de reconeiximent que farien.
La primera missió va ser realisada el 7 de maig de 1963, per l'altament classificat esquadró Patricia Lynn (Destacament 1, 33d Tactical Group, més tarde 6250 Grup de Respal de Combat, més tarde 460 Ala de Reconeiximent Tàctic) operant des de la Tan Són Nhut AB. El Destacament va realisar missions de reconeiximent nocturn per a identificar els camps base de Viet Cong (VC), les fàbriques d'armes chicotetes i les àrees d'almagasenament i entrenament. Les eixides varen donar resultats que fins a eixe moment solament s'havien desijat. Les imàgens nocturnes mostraven entrenament de el VC i campaments base; fàbriques chicotetes i amagades i depòsits d'almagasenament que les escuadrillas de RF-101 Voodoo havien volat durant el dia i no havien pogut localisar des de l'aire. Els RF-101 existents en 1963 solament podien fotografiar uns pocs quilómetros (tenien que volar molt baix) per vol en les seues cambres. Els RB-57E podrien obtindre imàgens de tota la frontera en Camboya en 2 vols i mig de 16 000 a 17 000 peus, en resultats superiors.
A partir d'eixe moment, les escuadrillas de Patricia Lynn varen volar en missions de dia i de nit en Vietnam del Sur, Laos, Camboya i zones de Vietnam del Nort fins a 1971, sent part dels últims avions tàctics de la USAF que es varen retirar del país. El RB-57E va dur el distintiu de cridada "Moonglow". Algunes missions varen volar a baix nivell sobre objectius individuals, unes atres varen consistir en 4 a 6 objectius específics. De nit, els RB-57E varen volar pels canals i rius en el delta del Mekong i en la partix sur de Vietnam del Sur. Els sampanes eren fàcils de detectar en el IR en "temps real" si la tripulació podia mantindre's sobre el canal, que era difícil en l'obscuritat.
Els Estats Units varen començar l'Operació Tigre d'acer sobre el Panhandle de Laos i la DMZ el 3 d'abril de 1965, per a localisar i destruir les forces i el material enemic que es movien cap al sur de nit, cap al sur de Vietnam, i per a evaluar els danys dels bombardejos, volant sobre els objectius atacats durant la guerra secreta que Estats Units va lliurar allí. Estos vols es varen associar en bombarders B-57B que operaven des de la Base Aérea Ben Hoa i una aeronau de vengales C-130 Hercules. Tres aeronaus més es varen modificar posteriorment en 1964/65, lo que va elevar el número d'aeronaus a cinc.
Dos RB-57E es varen perdre en operacions de combat. El primer (S/N 55-4243) es va perdre com a resultat d'un incendi en el fuselage, causat per armes chicotetes mentres es trobava en una missió de reconeiximent a baixa cota en agost de 1965. La tripulació va botar fòra de perill quan estava prop de la Base Aérea de Tan Són Nhut. La segona aeronau (S/N 55-4264) es va perdre el 15 d'octubre de 1968, després de que un incendi en el motor iniciat per un incendi en terra forçara a la tripulació a llançar-se.
Un sext avió del Patricia Lynn (55-4257) es va unir a l'equip en 1968, com a tongada de les pèrdues en combat. Este avió tenia un radar de seguiment del terreny dissenyat per a permetre que l'avió volara a una altitut constant, lo que, en teoria, produiria millors fotos de reconeiximent. Desafortunadament, l'avió volava tan baix (500-1000 peus) que la película infrarroja es gastava ans que es poguera fotografiar tota l'àrea d'evaluació.
Una actualisació de 1968, en el marc del programa Compass Eagle, li va donar a un assent atrasser una pantalla de vídeo per a monitorear el sistema de l'escàner IR. Açò va permetre a la tripulació solicitar atacs sobre objectius en temps real, en lloc de tindre que tornar a la base per a desenrollar les imàgens, moment en el qual l'enemic provablement hauria alvançat.
Va haver canvis freqüents i actualisacions de l'equip, inclosa l'instalació de KA-82 de 12 polzades de distància focal i cambres KA-83 de distància focal de 24 polzades. L'equip de infrarrojos va ser útil per a detectar el tràfic fluvial de el VC durant la nit, a lo llarc de la delta del Mekong, al surest de Saigon.
En 1969/70, les missions del Patricia Lynn es varen traslladar a Laos i Camboya, incloses els atacs de l'Operació Barrel Roll, en 1969. L'operació del Patricia Lynn es va terminar a mitan de 1971 en l'inactivaació de la 460.ª TRW, i els quatre avions supervivents varen retornar als Estats Units.
Els avions RB-57E del Patricia Lynn coneguts varen ser:
- Martin B-57E-MA 55-4243. Modificat a RB-57E en 1963. Perdut en combat en el Destacament 1, 6250 Grup de Respal de Combat, quan va ser alcançat per fòc de terra el 5 d'agost de 1965 i es va incendiar mentres retornava a la base.
- Martin B-57E-MA 55-4245. Modificat a RB-57E en 1963. Va retornar a CONUS en juny de 1971. Es va convertir a WB-57E. Retirat a MASDC com BM0069 15 de juny de 1972.
- Martin B-57E-MA 55-4237. Modificat a RB-57E en 1964. Va retornar a CONUS en juny de 1971. Es va convertir a WB-57E. Retirat a MASDC com BM0070 el 28 de juny de 1972.
- Martin B-57E-MA 55-4249. Modificat a RB-57E en 1964. Va retornar a CONUS en juny de 1971. Es va convertir a WB-57E. Retirat a MASDC com BM0068 el 15 de juny de 1972.
- Martin B-57E-MA 55-4264. Modificat a RB-57E en 1965. Perdut en combat en Destacament 1, 460.º Ala de Reconeiximent Tàctic, 25 d'octubre de 1968 despuix de ser alcançat per un fòc terrestre a 3 milles al suroest de Truc Giang, Vietnam del Sur. Abdós tripulants es varen expulsar fòra de perill i varen ser rescatats.
- Martin B-57E-MA 55-4257. Modificat a RB-57E en 1968. Equipat en un radar de seguiment del terreny. Convertit a EB-57E en 1971 i transferit a l'Esquadró d'Evaluació de Sistemes de Defensa ADC 4677, Hill AFB, Utah. Retirat a MASDC en 1979.
Més vesprada, en agost de 1965, es desplegaria un sol RB-57F en Udorn, RTAB, en un intent de recopilar informació sobre els llocs SAM de Vietnam del Nort, primer baixe el proyecte del Deu Grec i després baixe el proyecte Mad King. En decembre, es desplegaria un atre RB-57F per a este propòsit, baixe el proyecte Sky Wave. Cap dels dos proyectes va obtindre resultats útils i es varen terminar en octubre de 1965 i febrer de 1966, respectivament.
Bombardeig i interdicció
[editar | editar còdic]_061026-F-1234P-017.jpg){kind=link}
_061031-F-1234P-012.jpg){kind=link}
El desplegament de B-57B en capacitat de combat real dels Esquadrons de Bombarders 8 i 13 a la Base Aérea Ben Hoa en agost de 1964 va començar en dos avions perduts i un danyat en colisions a la seua arribada. Atres cinc avions varen ser destruïts, en atres 15 danyats per un atac de morter del Viet Cong en novembre del mateix any. Les eixides de baix nivell designades com a vols d'entrenament es varen portar a terme en l'esperança de que tinguera un efecte sicològic. Com a resultat, la primera missió de combat es va realisar solament el 19 de febrer de 1965. La primera incursió a Vietnam del Nort va tindre lloc el 2 de març com a part de l'Operació Rolling Thunder. L'avió generalment duya nou bombes de 500 lb (227 kg) en el celler de bombes i quatre bombes de 750 lb (340 kg) baix de les ales. En abril, els Canberra varen començar a volar missions nocturnes d'intrusos en el respal de Fairchild C-123 Provider de la Força Aérea dels Estats Units o Lockheed C-130, aeronaus de vengales i avions de guerra electrònica EF-10B Skyknight de la USN.
Els B-57 Canberra dels Estats Units es varen utilisar principalment per a realisar bombardejos en picat i ametrallamientos, en els primers models montant huit ametralladores de calibre .50, quatre per ala. Més vesprada, els models varen montar quatre canons de 20 mm, dos per ala, per a ametrallamientos. Estes armes combinades en les seues càrregues de bombes i quatre hores de vol els varen convertir en excelents avions de respal en terra, aixina com en excepcionals destructors de camions a lo llarc del camí de la ruta Ho Chi Minh. Desplegats a lo llarc de la famosa "ruta" durant gran part dels seus huit anys en Vietnam, els Canberra varen participar en campanyes de busca de camions durant les operacions Barrel Roll, Steel Tiger i Tiger Hound, guanyant reputació en la seua "Centurion Club", que consistia en les tripulacions de Canberra que alcançaven 100 camions destruïts.
El 16 de maig de 1965, un B-57B armat va explotar en la pista en Biên Hòa, provocant una reacció en cadena que va destruir atres 10 Canberra, 11 Douglas A-1 Skyraider i un Vought F-8 Crusader. Pel desgast en combat, en octubre de 1966, els B-57B es varen transferir a Phan Rang, a on varen recolzar les operacions en el Triàngul de Ferro junt en Canberra B.20 de l'esquadró n.º 2 de la RAAF, de fabricació australiana. L'avió també va continuar volant missions nocturnes d'interdicció contra la ruta Ho Chi Minh. Dels 94 B-57B desplegats en el Surest Asiàtic, 51 es varen perdre en combat i sèt atres Canberra es varen perdre per atres causes. Solament nou seguien volant en 1969.
Els B-57 varen retornar al Surest Asiàtic en la forma del B-57G Tropic Moon III, desplegat en Tailàndia durant l'autumne de 1970. Destinat com un intrús nocturn per a ajudar a combatre el moviment a lo llarc de la ruta Ho Chi Minh, estos avions estaven equipats en una varietat de nous sensors i atres equips, i varen ser capaços de deixar caure municions guiades per làser. Les taxes de morts relatives per eixida durant l'Operació Comando Hunt V entre el B-57G i l'AC-130A/I varen mostrar que el primer no era tan adequat per al paper del caçador de camions. Un intent de combinar abdós va dur a que es modificara un B-57G per a albergar una instalació especial en el celler de bombes d'una torreta Emerson TAT-161 en un sol canó M61 de 20 mm com a arma de fòc, en el marc del proyecte Pave Gat. Despuix de demores en les proves en la Base Aérea de Eglin, Florida, per la competència pel temps de missió dels B-57G de Tropic Moon III, les proves del Pave Gat varen demostrar "que el B-57G podria atacar objectius estacionarios o mòvils en el seu canó de 20 mm, de dia o de nit. Carregat en 4000 cartuchos de munició, el B-57G del Pave Gat podria atacar fins a 20 objectius, tres voltes més que el B-57G portador de bombes. L'avió Pave Gat podria evitar dispars antiaèreus disparant des de posicions de compensació, mentres que el portador de bombes tenia que passar directament sobre l'objectiu". No obstant, les Forces Aérees Sèptima i Tretze i unes atres es varen resistir al desplegament en la SEA, ya que en agost de 1971 s'havia pres la decisió de tornar l'esquadró B-57G als Estats Units a principis de 1972, lo que deixava un temps d'evaluació insuficient. El Proyecte Pave Gat es va terminar el 21 de decembre de 1971. El B-57G es va retirar de Tailàndia en maig de 1972. Els plans varen continuar per a la continuació del programa B-57G, pero les retallades de despeses posteriors al conflicte varen forçar l'abandó d'estos plans.
Per un curt periodo de temps, el personal de la Força Aérea de la República de Vietnam (RVNAF) va operar quatre avions B-57B. El RVNAF mai va prendre oficialment el control de les aeronaus i, despuix dels accidents i atres problemes, incloses les reclamacions aparents dels pilots RVNAF de que el B-57 estava més allà de les seues capacitats físiques, el programa es va terminar en abril de 1966 i les aeronaus es varen tornar a les seues unitats originals de la USAF.
Es va registrar que un total de 58 B-57 Canberra s'havien perdut durant la guerra de Vietnam; d'estos, 26 es varen perdre per dispars des del sol, 5 es varen perdre per fòc de morter i en atacs per terra, 4 es varen perdre per colisions en l'aire, 10 es varen perdre per explosions accidentals de bombes en l'aeròdrom, 7 es varen perdre per causes operatives i 6 es varen perdre per causes desconegudes. Estes sifres inclouen dos B-57E Canberra de el ORD grup tàctic Det 33rd.
Pakistan
[editar | editar còdic]La Força Aérea de Pakistan va ser un dels principals usuaris del B-57 i ho va utilisar en dos guerres contra l'Índia. En la guerra indo-paquistaní de 1965, els B-57 varen volar 167 eixides, llançant més de 600 tonellades de bombes. Tres B-57 es varen perdre en acció (només un com a resultat de l'acció de l'enemic), junt en un avió d'inteligència electrònica RB-57F. Durant la guerra, l'ala de bombarders de la PAF va estar atacant la concentració d'aeròdroms en el nort de l'Índia. Per a evitar als bombardero enemics, els B-57 varen operar des de diferents bases aérees, desapegant i retornant a diferents bases per a evitar ser atacats. Els bombarders B-57 aplegarien sobre els seus objectius en una corrent a intervals d'uns 15 minuts, lo que va dur a conseguir una interrupció important de l'esforç general de la IAF. El desconegut as de vol pakistaní 8-Pass Charlie, va ser nomenat aixina pels seus adversaris per fer huit passes a la llum de la lluna, per a bombardejar diferents objectius en cada una de les bombes del B-57.
Durant la guerra indo-paquistaní de 1971, la PAF va tornar a utilisar el B-57. En la primera nit, es varen atacar 12 pistes de la IAF i es varen llançar un total de 183 bombes, lo que va deixar inútils els aeròdroms de l'Índia de 6 hores a 6 dies. A mida que alvançava la guerra, els B-57 de la PAF varen portar a terme moltes missions nocturnes. Va haver una taxa de desgast més alta que en 1965, en a lo manco cinc B-57 anara de servici al final de la guerra.
L'Esquadró de B-57 de PAF va ser el primer en formar un equip de acrobàcia aérees de formació regular de quatre d'estos avions.
Varen ser retirats del servici de la PAF en 1985.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bell 2011, p. 15.
- ↑ Axe, David. "America’s most important warplane is old, ugly ... and flown by NASA." wired.com, 10 September 2012.
Bibliografia
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Martin B-57» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.