Minúscula carolingia
La minúscula carolingia, carolina o galicana és una escritura desenrollada com a escritura estàndar en Europa de modo que l'alfabet llatí poguera ser reconegut fàcilment en ella per la chicoteta classe alfabetizada d'una regió a una atra. Va ser usada en l'Imperi de Carlomagno[1] aproximadament entre els sigles Plantilla:SIGLE i Plantilla:SIGLE Texts i còdexs, pagans i cristians, i material educatiu varen ser escrits en minúscula carolingia a través del Renaixença carolingio. L'escritura va evolucionar en minúscula gòtica i després es va convertir en obsoleta, encara que forma la base de les escritures més actuals.
Orige
[editar | editar còdic]Moltes són les teories sobre l'orige de la minúscula carolingia i cap és definitiva. S'ha defés un orige romà (Liber Diurnus, escrit en Roma), franc (Bíblia de Mordanno, escrita en Corbie) o inclús poligenético (teoria de Schiaparelli) que defén que este tipo d'escritura no va ser producte d'un lloc o centre concret, sino el resultat del vast moviment cultural d'índole general com el que es va donar en el Renaixença carolingio. El nou orde polític i religiós universal, despertat en esta etapa, devia anar acompanyat d'una nova escritura universal, paper que va eixercitar l'escritura carolingia. En l'época de Carlomagno i del seu fill i successor Ludovico Pío té lloc una reforma general del sistema educatiu, en gran tendència centralizadora, en la que varen participar persones cultes de la cort. Carlomagno va designar a Alcuino de York per a una de les tasques més importants: revisar i unificar les variacions de l'escritura destinada a la producció de llibres.[2] La minúscula carolingia, que s'estava desenrollant en aquell moment, va substituir a la semicursiva dels còdexs precarolinos, convertint-se en l'escritura europea dels pròxims quatre sigles. [3]
Característiques
[editar | editar còdic]La minúscula carolingia era clara i uniforme, en formes redonejades, disciplinada i sobretot, llegible. Les lletres capitals clares i els espais entre paraules —normes que prenem d'esta escritura— es varen convertir en estàndarts en la minúscula carolingia, la qual va ser resultat d'una campanya per a alcançar culturalment una unificació, una estandardisació a lo llarc del Imperi carolingio. La ploma era inclinada entre 35° i 45° i al moment del traçat, la mateixa s'alçava del soport d'escritura comportant a que les lletres s'eixecutaren per mig de més d'un moviment, com, per eixemple, dos en la "a", "i", "o", "c" etc., tres en la "b", "d", "k", "n" o "p", i quatre en lletres més elaborades com la "f ", "m", "p" o "g". Ademés, les seues astes ascendents i descendents molt accentuades empequeñecen les lletres i aumenten l'interllineat en la finalitat d'impedir el contacte entre elles, és dir, entre les del rengló inferior i el superior. L'escritura carolingia té generalment menys lligam que unes atres escritures contemporànees, encara que l'ampersand, i les lligam d'ae, rt, st, i ct són comunes. La lletra d apareix a sovint en forma uncial, en un asta ascendent inclinant-se cap a l'esquerra, pero la lletra g és essencialment la mateixa que posseïx la moderna minúscula. Les astes ascendents solen fer-se més denses cap a dalt.
Durant el regnat de Carlomagno a finals d'el Plantilla:SIGLE i principis d'el Plantilla:SIGLE, esta escritura continuava variant extensament entre una regió i una atra. La forma uncial de la lletra a s'usa encara en manuscrits d'este periodo, de la mateixa manera que els signes de puntuació, tals com el signe d'interrogat. L'escritura carolingia va prosperar durant el Plantilla:SIGLE, quan les formes regionals varen començar a adaptar-se a un estil estàndar internacional, en menys variació de les formes de lletra. Les formes modernes, tals com a S i V, varen escomençar a aparéixer (com a oposició de la "s llarga" i la lletra o), i astes ascendents, posteriorment espesades en la part superior, varen ser terminades en una falca triarrinconada. La minúscula carolina o carolingia va començar a declinar llentament despuix d'el Plantilla:SIGLE. En els sigles Plantilla:SIGLE i Plantilla:SIGLE, les lligam varen ser rares, i les astes ascendents varen escomençar a inclinar-se cap a la dreta. La lletra w també va començar a aparéixer.
Entre els anys 1000 i 1150 les formes redonejades de l'escritura carolingia es varen ser tornant més condensades i angulars, sobretot en el nort d'Europa, i es va ser reduint l'espai entre les lletres, paraules i llínees, donant una sensació de més obscuritat i densitat als texts. Les capitulares es varen ser tornant més decorades, floreades i algunes voltes tenien animals i mònstruos; [4]al mateix temps, apareix la moderna i puntuada. En esta época es varen construir múltiples monasteris i iglésies, per lo que va aumentar la producció de manuscrits. [4]
Vore també
[editar | editar còdic]- Renaixença carolingio
- Tipo de lletra
- Tipografia
- Caligrafia
- Caligrafia occidental
- Caligrafia infantil
- Caligrafia irlandesa
- Caligrafia àrap
- Caligrafia chinenca
- Caligrafia cúfica
- Caligrafia japonesa
- Caligrafia coreana
- Caligrafia uncial
Cites i referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Koch, Walter(1996).Estudis humanístics - geografia, història i art.(18)
- 161-182.doi:10.18002/ehgha. v0@i18.6720.
- (2019).Analecta Política.9(16)doi:10.18566/apolit. v9n16. a03.
- Fontana, Rubén(2005).FOROALFA.
- Martínez Leal, Luisa(1990).Universitat Autònoma Metropolitana-Azcapaotzalco.
- 29-31.
- García Turza, Javier(2000).Universitat de la Rioja.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Minúscula carolingia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.