Anar al contingut

Signe d'interrogat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Question mark alternate.png
Signe d'interrogat
Archiu:City of London Cemetery floral tribute vase memorial wall 1.jpg
Una test en un cementeri en un signe d'interrogat en el front.

Els signes d'interrogat (¿?, antigament punt d'interrogat) o signes de pregunta servixen per a representar gràficament l'entonament interrogativa d'una paraula, en l'idioma espanyol són signes dobles, és dir, existix un signe d'obertura (¿) i un atre de tancament (?), que deuen colocar-se obligatòriament i respectivament al començ i al final d'una frase interrogativa.[1]

El valor decimal en ASCII ? és 6310, i en ISO-8859-1/ISO-8859-15 ¿ és 0191; en Unicode li corresponen O+00BF al ¿ i O+003F al ?.

Us del signe d'interrogat d'obertura

[editar | editar còdic]

En la majoria dels idiomes que usen l'alfabet llatí s'utilisa un únic signe d'interrogat al final de la frase interrogativa:

que en espanyol significa ‘¿quants anys tens?’.[2]

Est va ser l'us habitual també en espanyol fins a molt despuix de que la Real Acadèmia Espanyola (RAE), en la segona edició de la Ortografia de la llengua castellana de 1754, declarara preceptiu iniciar les preguntes en un signe d'interrogat d'obertura i terminar-les en el de tancament ya existent («'___protected_title_23___'Quina edat tens'___protected_title_24___'»), a el hora que s'ordenava lo mateix per als signes d'exclamació (¡) i (!).[3]

En àrap i atres idiomes que utilisen l'escritura àrap, com el persa , el urdu i el uigur (forma àrap), que s'escriuen de dreta a esquerra, el signe d'interrogat es reflectix de dreta a esquerra respecte al signe d'interrogat llatí. En Unicode, hi ha dos codificació disponibles: O+061F ؟ SIGNO DE INTERROGACIÓN ÁRABE (en còdic bidireccional AL: Àrap de dreta a esquerra) i O+2E2E ⸮ SIGNO DE INTERROGACIÓN INVERTIDO (en còdic bidireccional Atres Neutrals). Alguns navegadors poden mostrar el caràcter de l'oració anterior com un signe d'interrogat cap a avant per problemes de direccionalitat de la font o del text.

A diferència d'atres idiomes en l'espanyol es va establir la regla d'usar signes dobles: els de obertura i els de tancament.[4]

Açò es deu a que la norma que es va introduir era subjectiva, en especificar que els signes (¿) i (¡) solament eren necessaris en el cas d'oracions llargues, no sent necessaris si l'oració era curta. Esta norma va seguir activa en l'edició de 1815 de l'ortografia,[5]

i de fet es pot comprovar que fins a l'edició de 1869 del diccionari de la RAE, paraules com «caramba» es definien en el diccionari en l'entrada «Caramba!». No va ser fins a 1884 que dit diccionari va començar a definir la paraula en l'entrada «¡Caramba!», fent definitivament obligatoris els signes (¿) i (¡) fora com anara la llongitut de l'oració.[6]

En espanyol és correcte emmarcar una frase en l'obertura de l'exclamació (¡) i el tancament de l'interrogat (?), o viceversa, en casos que compartixquen clarament ho exclamativo i lo interrogativo, com «¡Quí t'has cregut que eres?». No obstant, la RAE preferix l'us d'abdós signes per a l'obertura i tancament:[7] «¿¡Quí t'has cregut que eres!?» (vore Interrobang). I en obres de caràcter enciclopèdic és usual l'us de l'interrogat per a indicar dates incertes. Un eixemple seria «Gengis Kan (¿1162?-1227)».[7]

Una atra llengua en que s'utilisa l'obertura del signe d'interrogat és el gallec, encara que és opcional i queda relegat a facilitar la llectura i evitar ambigüitats.[8] En l'ortografia catalana, el llingüiste Joan Solà (1940-2010) va defendre que s'usara també l'obertura del signe d'interrogat (pero no en el cas de l'exclamació), i alguna publicació va seguir el consell de Solà; pero dita pràctica és residual en el conjunt de la producció escrita en català, a on pràcticament solament s'utilisa el signe de tancament (com en les atres llengües europees).

Història

[editar | editar còdic]

L'expert en manuscrits antics J. F. Coakley conjectura que el primer signe escrit usat en una funció pareguda al signe d'interrogat actual és un parell de punts vertical (݃), present en els manuscrits de el V i VI de la Peshitta, una versió de la Bíblia en idioma siríaco. Este signe, conegut en fonts siríacas orientals posteriors com zawgā ‘elāiā, s'utilisava per a marcar les preguntes la resposta de les quals és sí o no, i generalment es colocava damunt de l'última lletra d'una paraula, prop del començ de la pregunta. Per tant, el siríaco podria ser el primer idioma en usar un signe d'interrogat.[9][10] El signe d'interrogat en idioma armeni té algunes similituts en el zawgā ‘elāiā siríaco, pero l'evidència manuscrita és molt més tardana, i si hi ha algun préstam, és més provable que siga pres per l'armeni del siríaco que al revés.[9]


Els escrigas grecs també utilisaven un signe d'interrogat en forma de punt i menge en una funció similar a la descrita abans: marcar preguntes de resposta sí o no que si no es marcaren, serien ambigües. No obstant, esta pràctica no es va donar fins a el VIII com molt pronte.[11] No obstant, l'acadèmic britànic Sebastian Brock (1938-) ha senyalat que «les pràctiques seguides en els ___protected_title_0___ siríacos en els sigles V a el VIII no corresponien exactament a la dels ___protected_title_1___ grecs; els escrigues i ___protected_title_2___ havien desenrollat les seues pròpies pràctiques distintives i tradicions independents».[9]

La puntuació en els manuscrits medievals, per lo tant, podia variar d'un periodo a un atre, d'una regió a una atra i inclús d'una escritura a una atra.[12]


En llatí, el punctus interrogativus va ser també un producte del periodo carolingio. Este signe forma part del conjunt de marques denominades positurae que apareixen en els manuscrits llitúrgics de la segona mitat de el VIII per a completar l'estil d'escritura scriptio contínua.[13]

En estos manuscrits, les positurae satisfeen la necessitat d'indicar de forma més precisa les pauses necessàries per a elucidar el sentit d'un text quan s'entonava o es cantava en la llitúrgia, i també distinguir entre una afirmació i una pregunta.

L'us del ___protected_title_7___ sembla que es va estendre ràpidament des de la cort de Carlomagno a atres centres, i apareix en la caligrafia dels escrigues originals en manuscrits copiats a finals de el VIII, per eixemple, en escritura de tipo mordramno minúscula (vegen-se CLA, V, 613 i CLA, V, 631), en escritura de tipo ___protected_title_9___ de Corbie (CLA, V, 662), en escritura tipo ___protected_title_10___ minúscula (CLA, v. 638) i en manuscrits provinents de Saint-Amand, Galia, França (CLA, VI, 758).[14] En el IX apareix en manuscrits carolingios de l'abadia de Saint-Denis en França en una forma molt particular (una llínea ondulada de forma molt estesa acompanyada, no d'un punt, com és habitual, sino de dos punts) (CLA, VI, 758), i també en atres llocs. [15]


Les ___protected_title_0___ varen aportar nous signes al repertori general de puntuació i varen continuar sent usades fins al final de l'Edat Mija, encara que la forma d'alguns signes va sofrir canvis.[16] Dos d'estos signes (el ___protected_title_1___ ⹎ i el ___protected_title_2___) sobreviuen fins als nostres dies en formes modificades com els dos punts (:) i el signe d'interrogat (?).[14]

La pràctica actual en idioma espanyol d'amprar un signe d'interrogat d'obertura abans d'una pregunta sembla haver-se desenrollat a lo llarc de la segona mitat de el XVIII. En els llibres impresos en Espanya anteriorment, simplement s'aplicava el signe d'interrogat de tancament despuix de la frase o oració que expressava una pregunta. Pero en el XVIII es va considerar que esta pràctica no proporcionava al llector la suficient informació per a permetre-li expressar adequadament l'entonament interrogativa en oracions llargues.

En una reunió celebrada el 5 de març de 1739 la Real Acadèmia Espanyola en Madrit va decidir que tractaria d'establir regles generals per a l'ortografia de la llengua espanyola, i en 1741 va publicar un tractat sobre el tema. Com a part d'este proyecte, l'Acadèmia va abordar el problema de la puntuació de les preguntes. Posteriorment, en la segona edició del seu tractat d'ortografia, publicat en 1754, va propondre usar el mateix signe d'interrogat de tancament (?), colocant-ho al revés (¿) abans de la paraula en la que comença el to interrogativo.[14]

Existix una hipòtesis molt estesa la qual propon que el signe d'interrogat actual té el seu orige en les lletres ___protected_title_6___, usades presuntament per a abreviar la paraula llatina ___protected_title_3___ (‘pregunta’). Segons esta hipòtesis, en el temps la ___protected_title_7___ es va ser situant sobre la ___protected_title_8___ i esta última va disminuir el seu tamany fins a donar lloc al punt del signe d'interrogat actual.[17] Esta hipòtesis va ser creada pel poeta neerlandés Willem Bilderdijk (1756-1831), qui va tractar qüestions de poesia i llenguage en la seua obra de quatre volums ___protected_title_4___, publicada entre 1820 i 1823.[18] No obstant, no existix evidència que respale esta hipòtesis, sino al contrari, investigació més recent apunta a que el signe d'interrogat actual prové del punctus interrogativus en llatí, el qual va ser canviant fins a donar lloc a la forma actual.[14][19][20][21]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Diccionari panhispánico de dubtes».
  2. ↑ «¿Qué és el signe d'interrogat i admiració doble?». www.admiracionar.com.
  3. ↑ (1754) Ortografia de la Llengua Castellana, Real Acadèmia Espanyola.
  4. ↑ url=https://colegiovirtual.org/els-signes-de-interrogació-i-admiració/
  5. ↑ (1815) Ortografia de la Llengua Castellana, Real Acadèmia Espanyola.
  6. ↑ «¿Per qué la RAE no va usar els signes d'obertura d'exclamació en el seu diccionari fins a 1884, si molt abans ya eren obligatoris?». spanish.stackexchange.com. Consultat el 28 de setembre de 2017.
  7. ↑ 7,0 7,1 Interrogat i exclamació (signes de). Punt 3b.
  8. ↑ «NOMIG, p. 38». Archivat des d'el original, el 13 d'octubre de 2017. Consultat el 23 d'octubre de 2017.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 (2012).Aramaic Studies.Brill.10(2)
    193–213.ISSN 1745-5227.doi:10.1163/17455227-12100205.Consultat el 1 de juliol de 2021.
  10. ↑ «[1]». Consultat el 1 de juliol de 2021.
  11. ↑ (1910).Classical Philology.The University of Chicago Press.5(3)
    309-319.ISSN 0009-837X.Consultat el 1 de juliol de 2021.
  12. ↑ (2020) «Punctuation», The Oxford Handbook of Latin Palaeography, 1.ª edició (en anglés), Oxford University Press, pp. 7. ISBN 978-0195336948.
  13. ↑ «Història de la puntuació i la llectura (partix 5 de 6) Apunts per a una classe del Diplomar de Tipografia en l'Universitat Catòlica». Consultat el 5 de juliol de 2021.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Parkes, Malcolm Beckwith (2016). «I Pause: Symbols as notation», Pause and Effect: An Introduction to the History of Punctuation in the West (en anglés), Routledge, pp. 35-40. ISBN 978-0-85967-742-7.
  15. ↑ (1980).Scriptorium.34(2)
    182-196.Consultat el 1 de juliol de 2021.
  16. ↑ Clemens, Raymond (2007). «Punctuation and abbreviation», Introduction to Manuscript Studies (en anglés), Cornell University Pres, pp. 86. ISBN 978-0801487088.
  17. ↑ McDermott, John (1990). Punctuation for Now (en anglés), The Macmillan press, pp. 76. ISBN 978-0-333-51068-1.
  18. ↑ Partridge, Eric (1953). You have a point there. A guide to punctuation and its allies (en anglés), Hamish Hamilton Ltd, pp. 82-83. ISBN 0-415-05075-8.
  19. ↑ L'Express.Consultat el 25 de juliol de 2021.
  20. ↑ Choses à savoir.French On Demand Ltd.Consultat el 26 de juliol de 2021.
  21. ↑ (2017).Mosaic. Revista per a la promoció i respal a l'ensenyança de l'espanyol.Secretaria general tècnica, Ministeri d'educació, cultura i deport.35
    98-99.Consultat el 26 de juliol de 2021.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Signe_d%27interrogat&oldid=846074»