Anar al contingut

Monòxit de dicloro

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El monòxit de dicloro és un compost inorgànic de fòrmula molecular Cl2O. Va ser sintetisat per primera volta en 1834 per Antoine Jérôme Balard,[1] que junt en Gai-Lussac varen determinar la seua composició. En les publicacions més antigues se li sol denominar monòxit de clor,[2] lo que pot donar lloc a confusió, ya que eixe nom es referix actualment al radical ClO.

A temperatura ambiente, és un gas groc parduzco i soluble tant en aigua com en dissolvents orgànics. Des del punt de vista de la química, pertany a la família dels òxits de clor i és l'anhídrit del àcit hipocloroso. És un fort oxidant i un agent desinfectante.

Preparació

[editar | editar còdic]

El primer método de síntesis consistia en tractar l'òxit de mercuri (II) en gas clor.[2] No obstant, resulta car i molt perillós pel risc de sofrir una intoxicació per mercuri.

2ClA2+HgOHgClA2+ClA2O

Un método de producció més segur i cómodo és la reacció del gas clor en carbonat de sodi hidratado a una temperatura de 20-30 °C.[2]

2ClA2+2NaA2COA3+HA2OClA2O+2NaHCOA3+2NaCl

En excés de clor, la reacció continua, produint més Cl2O

2ClA2+2NaHCOA3ClA2O+2COA2+2NaCl+HA2O

La reacció també pot portar-se a terme sense la presència d'aigua, pero és necessari calfar-la fins a alcançar els 150-250 °C. Com el monòxit de dicloro és inestable a estes temperatures,[3] es deu retirar contínuament per a evitar que es descomponga per termólisis.

2ClA2+NaA2COA3ClA2O+COA2+2NaCl

Estructura

[editar | editar còdic]

L'estructura del monòxit de dicloro és similar a la de l'aigua i l'àcit hipocloroso, en una molècula que té una geometria molecular angular (com a conseqüència de la presència de parells solitaris en l'àtom d'oxigen) i una simetria molecular C2V. l'àngul de l'enllaç és una miqueta major de lo normal, segurament perque existix una repulsió estérica entre els àtoms de clor més pesats.

En estat sòlit, es cristaliza en el grup espacial tetraèdric I41/amd, lo que ho fa isoestructural sobre l'aigua a alta pressió, el gèl VIII.[4]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. 57
    225–304..ISSN 0365-1444.Consultat el 2023-04-04.
  2. 2,0 2,1 2,2 Chemical Reviews.76(4)
    487–508.ISSN 0009-2665.doi:10.1021/cr60302a004.Consultat el 2023-04-04.
  3. Journal of the Chemical Society, Transactions.123(0)
    2730–2738.ISSN 0368-1645.doi:10.1039/CT9232302730.Consultat el 2023-04-04.
  4. Zeitschrift für Kristallographie - Crystalline Materials.213(4)
    237–239.ISSN 2196-7105.doi:10.1524/zkri.1998.213.4.237.Consultat el 2023-04-04.