Monasteri de Dafni
El monasteri de Dafni o únicament Dafni (en grec Δάφνι) es troba a 11 quilómetros al noroest del centre d'Atenes, prop del bosc del mateix nom, en la via sagrada[1] que du a Eleusis. És part del Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco des de 1990.[2] Va ser molt danyat pel terremot de 1999. «Dafni» és el nom grec modern que significa «bosquecillo de llorer» derivat de Daphneion (Lauretum).[3]
Història i arquitectura
[editar | editar còdic]El monasteri ortodox va ser fundat a principis de el VI en el santuari d'Apolo en Daphni que va ser destruït pels godos en 395. Es varen reutilisar les columnes jòniques de l'antic temple. El fet és que hui en dia no queda més que una, les demés varen ser traslladades a Londres per Lord Elgin.
L'iglésia principal és un monument de el XI del art bizantí. Posseïx el conjunt millor conservat de mosaics del primer periodo (dinastia Commena, al voltant del 1100) i en ells es pot vore la transformació de l'austera i hierática image de Crist Pantocrátor en la cúpula, que va ser característica de l'época Macedònia per un estil més delicat i refinat, eixemple del com l'àngel davant de Sant Joaquín és considerat el millor eixemple.
Durant un periodo de renombrada prosperitat en els sigles XI i XII, el monasteri de Dafni va ser restaurat. Es varen construir una nova iglésia octogonal, un refectorio i una capella per al cementeri.[4] L'antiga basílica va ser completament demolida llevat per les parets que lo circundan i les celes de l'anterior iglésia que varen ser incorporats en la nova iglésia. Traces de les antigues fresca bizantines trobats en les parets mostren una persona en bandes, potser l'emperador Basilio II, sostenint un roll. L'artesania usada en la construcció de l'iglésia sugerix que Basilio II va dur treballadors des de Constantinopla.[3]
Despuix del pillage de l'iglésia en 1205 pels creuats, Othon de la Roche, duc d'Atenes, la donó a l'Abadia cisterciense de Bellevaux.[5] Els monges francesos varen reconstruir el soportal afegint un mur al voltant del monasteri i fent alguns atres canvis fins que els turcs els varen expulsar i ho varen entregar a una congregació ortodox en 1458. El claustre poc a poc va caure en la ruïna. La restauració no va començar fins a 1888.
Mosaics
[editar | editar còdic]L'interior del monasteri de Dafni té un elegant interacció d'espais i llum en les finestres en la base de la cúpula allumenant l'espai vertical per damunt; conforme l'espai es fa més alt, també es feya més lluent. Esta llum gradual subralla les teselas de radiant or mòlt usades per a crear la notable calitat dels mosaics.[4] L'artiste desconegut procedia del periodo comneno primerenc (h. l'any 1100). L'àmplia paleta de tons coloreados de teselas de vidre resalta encara més els mosaics. S'han realisat varis estudis importants sobre la composició del vidre usat en les teselas per a estos mosaics com el color inusualment lluent de les teselas d'or molidoy la profunda lluentor dels colors combinen en importants calitats estilístiques per a fer únics a estos mosaics.[6] Un dels factors que identifica els mosaics de diferents regions és la varietat de vidre usat. El vidre pot elaborar-se localment o importar-se d'atres llocs; en el cas de Dafni, es creu que el vidre estava creat en el lloc.[7] Este grup de mosaics està considerat un dels cicles de mosaics més importants i millor conservats d'este periodo. Hi ha evidència de les concepcions estilístiques i iconográficas formulades al final de la crisis iconoclástica (843) per l'iglésia de Constantinopla. La decoració mostra una rígida consistència en la distribució de característiques de l'art constantinopolitano.
En teologia bizantina, l'edifici de l'iglésia va ser un símbol de l'univers cristià, pretenia reflectir l'esplendor del cel. Un programa estandardisat en iglésies bizantines varen establir l'orde en el que les representacions es colocaven. Els personages més sagrats eren representats en la cúpula i en l'àbsit, mentres que avall, les escenes de la volta estaven colocades de nivells superiors a nivells inferiors en relació en el seu nivell d'importància religiosa.
Els visitants de l'iglésia es veuen immediatament atrets els mosaics més famosos i importants: Crist Pantocrátor (Senyor de l'Univers) mirant sobre tots des del cim de la volta. És representat en un rostre sever i una mirada amenazadora i solament es mostra el seu cap i els seus muscles. Este medallón es reconeix que representa alta calitat artística i com «una de les majors creacions en l'art».[3]
Crist lluïx robage purpúreo i un mant blau, és el rei de reis i mostra fortalea, austeritat i poder. L'artiste va crear un dibuix marcat i realiste, eixecutat en mijos molt simples. Les celles es mostren en un fort arc per a accentuar les llínees verticals i el llarc nas que es creua en les llínees horisontals del halo per a crear una creu simbòlica. Varis estudis s'han portat a terme en un intent de determinar si canvis significatius es varen fer durant restauracions a l'apariència del mosaic del Crist Pantocrátor, pero hi ha un acort general que els canvis no varen ser significatius.[8] Crist està rodejat per setze profetes en la base de la cúpula, entre les finestres que allumenen a Crist com la figura dominant en l'iglésia. Els profetes lluïxen antigues vestimentes i sosté un pergamí que conté text proclamant la glòria de Crist o la Segona Arribada.
En les pechinas hi ha quatre escenes de la vida de Crist. L'escena de la Crucifixió mostra tres figures: Crist en la creu, en María i sant Juan estan al peu de la creu, un a cada costat. Les figures estan colocades en l'ombra d'un triàngul contra el fondo dorat buit. Cada figura està separada i unificada en les atres figures. Esta colocació equilibrada és similar a la manera dels escultors grecs colocaven les seues figures en les pechinas dels temples. La figura de sant Juan està representada en una posició sinuosa, en el seu pit sobre una cama – una pose usada pels escultors grecs. El cos de Crist està representat en un estil atlètic, clàssic, pero a diferència de l'escultura grega, l'anatomia no és realista. Les cares de sant Juan i la Verge tenen la planitud i les pesades llínees de l'estil bizantí, pero ells expressen la calma de les estàtues gregues.[3]
Segons la Encyclopædia Britannica, «el conjunt representa una visualisació del cosmos cristià, el seu efecte creat per una interacció intrincadamente concebuda d'imàgens i arquitectura. L'espai de fet fon la decoració en una gran image global, en la que el governant, saludat pels profetes que ho rodejaven, presidix en la seua esfera per damunt de la hueste de sants que la gent de la part inferior de l'espai».
Atres importants mosaics inclouen: oracions de Joaquín i Ana, la anunciación a Joaquín, la Verge en santa Ana, la anunciación de la Mare de Deu, el batisme de Crist, el Lavatorio, l'entrada de Jerusalem, Crist en l'Últim Sopar, la Crucifixió, la Resurrecció, la dormición de la Mare de Deu, àngel rebent a la Mare de Deu, el profeta Sofonías, sant Baco.
L'art bizantí a sovint sobreviu com un art eclesiàstic. El monasteri de Dafni va ser construït durant un periodo de renaixença en la cultura i l'art i un regrés a les tradicions clàssiques. Les figures en els mosaics estan representats més naturalment, i es fonen més suaument en lo que els rodeja[9] La decoració del monasteri està inspirada per l'esperit de l'época.[3] Els rostres estan desmaterializados, austers i representats en expressions sense emoció. Els cossos són rígits i pesats, característiques comunes a l'hora de representar els icons dels bisbes, monges i els màrtirs. La perspectiva pictòrica, els estils de les figures i els seus gests, la modelació de les figures a lo llarc de la simplicitat de disseny, i el marejant esplendor de color reflectint de les teselas d'argent i or distinguixen els mosaics de Dafni entre els mosaics dels sigles XI i XII com a eixemples particularment grandiosos de l'art bizantí en general.[3]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ La via que du a un santuari a la acrópolis d'una ciutat antiga
- ↑ «Monasteris de Dafni, Osios Lukas i Nea Moni de Quíos». UNESCO Culture Sector. Consultat el 8 de març de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Kyriacopoulou, Helen (1956). The Daphne Monastery: History, Architecture, Mosaics, Atenes: Society for Peloponnesian Studies, 1956, pp. 10.
- ↑ 4,0 4,1 Darling, Janina (2004). Architecture of Greece, Westport, CT: Greenwood Press, pp. 69.
- ↑ Jean Defrasne Els Comtois Editions Cabédita
- ↑ “Byzantine glass mosaic tesserae: Some material considerations” (2006). Byzantine and Modern Greek Studies 30: 29–47. doi:.
- ↑ Entwistle, Christopher (2013). New Light on Old Glass: Recent Research on Byzantine Mosaics and Glass, Loneon: British Museum, pp. 242.
- ↑ Cormack, Robin (2008). “Rediscovering the Christ Pantocrator at Daphni”. Journal of the Warburg and Courtauld Institutes 71: 65.
- ↑ The Latins in Greece and the Aegean from the Fourth Crusade to the End of the Middle Ages, K. M. Setton, The Cambridge Medieval History:Vol IV, The Byzantine Empire, ed. J.M. Hussey, D.M. Nicol i G. Cowan, (Cambridge University Press, 1966), 409.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Monasteri de Dafni.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monasterio de Dafni» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.