Montanismo

Archiu:Acts-2.jpg

Apòstols reben el regal de les llengües

El montanismo va ser un moviment que es va produir en l'interior de les comunitats cristianes primitives, com un esforç per a revalidar les realitats pneumáticas i escatológicas dels primers temps de l'Iglésia. Es tractava d'un «moviment reavivador», com seria cridat posteriorment.

És interessant, des d'un punt de vista de la protogénesis doctrinal d'este moviment, que l'escritor i apòstol de l'Iglésia cristiana primitiva I Pablo de Tarso ya va mencionar en la seua Segona Epístola als Tesalonicenses, redactada entorn a l'any 51 D.C. en el capítul 2 [1] que entre els cristians de mitan del primer sigle, ya s'estava desenrollant certa tendència doctrinal, contra la que l'apòstol va advertir en força i califica de "engany", segons la qual alguns falsos cristians estarien anunciant l'inminencia del Segon Advenimiento del Senyor : "2 Pero sobre la vinguda del nostre Senyor Jesucristo, i la nostra reunió en ell, vos preguem, germans, 2 que no vos deixeu moure fàcilment del vostre modo de pensar, ni vos conturbéis, ni per esperit, ni per paraula, ni per carta com si fora nostra, en el sentit de que el dia del Senyor està prop. 3 Ningú vos enganye en cap manera; perque no vindrà sense que abans venja l'apostasía, i es manifeste el home de pecat, el fill de perdició..."

Aixina que, segons el text d'esta epístola canònica, la doctrina fonamental del moviment s'hauria originat ya uns 100 anys ans que Montano la reprenguera.

El coneiximent que es té d'este moviment es funda en el testimoni dels autors cristians, com Eusebio de Cesarea, Epifanio, Clemente d'Aleixandria, Orígens i Hipólito. De major importància és, no obstant, una font original en els escrits de Tertuliano, que es va adherir al montanisme cap al final de la seua vida.

Els inicis del montanisme

L'orige d'este moviment es pot fixar entre els anys 160 i 170 en Ardabau, Frigia. Allí, un home cridat Montano es va sentir transportat a estats d'èxtasis durant els quals proferia advertències profètiques. Després es varen unir a ell dos dònes, Prisca i Maximila, que també varen escomençar a profetizar, i la popularitat de les quals va aplegar a superar a la del propi Montano. Montano i els seus profetisas anunciaven el final imminent del món, ordenant als seus fidels que es reuniren en un lloc determinat per a esperar allí el descens de la Jerusalem celestial.

Dien tindre revelacions directes de l'Esperit Sant. Parlaven durant estat d'èxtasis. Ensenyaven un ascetisme intens, dejuni, purea personal i desig ardent de sofrir el martiri. Tal estil de vida era essencial en vistes a l'imminent tornada de Crist.

Segons la discípula Prisca, Crist se li va aparéixer en forma de dòna. Quan ella va ser excomulgada, va exclamar: "Yo no soc un llop: Soc paraula, esperit i poder"

Esta herejía va ser acollida ràpidament en distints estrats de la societat, els quals es varen organisar en comunitats i varen realisar una propaganda molt activa entre cristians i pagàs.

La doctrina montanista

El montanisme, a diferència de la gnosis i del marcionisme, no pretenia anunciar una nova doctrina, sino més be revalorisar certs elements relativament oblidats de la doctrina tradicional:

• L'escatologia, que caracterisava a la doctrina montanista en afirmar que el fi dels temps s'acostava i que aplegaria en un determini molt breu, en lo que resorgia l'espera de la parusía tal com ho havien esperat les primeres generacions cristianes. El montanisme va insistir en les pràctiques ordinàries en l'Iglésia de llavors: preparació al martiri, dejuni, xerofagia (abstenció d'aliments humits), castitat dins del matrimoni, prohibició de segones nupcias, negativa a concedir el perdó a un cristià batejat inclús en el cas de que fera penitència.

• El profetismo, el qual és l'element verdaderament dominant en el montanisme. Els seus promotors varen intentar reviure el profetisme cristià, que a penes existia en l'época. No obstant, la seua concepció del profetisme diferia substancialment de la tradició primitiva, ya que els profetas del montanisme es consideraven receptàculs de la divinitat: no eren ells els qui parlaven, era l'Esperit qui parlava per la seua boca. Aixina, Montano era un nou Paráclito que continuava la revelació continguda en el Evangelio.

Vore també

• Mitraísmo
• Ebionismo
• Història del cristianisme
• Llínea de temps del cristianisme

Bibliografia

• Simon, Marcel; Benoit, André (1972). El judaisme i el cristianisme antic, de Antíoco Epífanes a Constantino. Colecció Nova Clío. Barcelona: Editorial Llabor.