Mos maiorum

La família romana era una de les vies per mig de la qual el mos maiorum es transmetia de generació en generació

La locució llatina mos maiorum o el seu equivalent en plural, mores maiorum es traduïx com "la costum dels ancestros". D'allí s'entén per mos maiorum a un conjunt de regles i de preceptes que el ciutadà romà apegado a la tradició devia respectar.

Les mores eren de fet les regles de la comunitat romana arcaica, les costums i usanzas que feyen del romà un cives si les seguia en respecte, sent esta la major herència deixada pels progenitors i a transmetre als descendents. En la seua totalitat eren també símbol d'integritat moral i de l'orgull de ser ciutadà romà i per això, a sovint es contraponien a les costums helenizantes i a les corrents de pensament asiàtiques.

Família i societat

La família romana (millor entesa com "casa" que "família") era jeràrquica, de la mateixa manera que lo era la societat romana. Estes jerarquia tradicionals es perpetuaven a sí mateixes, açò és, recolzaven i es recolzaven en el mos maiorum. El pater famílies, o cap de la casa, mantenia l'autoritat absoluta sobre la seua família, que era tant una unitat autònoma dins de la societat romana com també model per a l'orde social, pero s'esperava que eixercira este poder en moderació i que actuara en responsabilitat en nom de la seua família. El risc i la pressió de la censura social si fallava en caramullar en les expectatives també era una forma del mos.^{cita requerida}

La relació social distintiva de l'Antiga Roma era aquella entre el patró (patronus) i el client (cliens). Encara que les obligacions d'esta relació eren mútues, també eren jeràrquiques. La relació no era una unitat, sino una ret (clientela), ya que un patronus podia ell mateixa estar subordinat a algú en un estatus superior o de major poder, i un cliens podia tindre més d'un patró, els interessos del qual podien derivar en conflicte. Si la família era l'unitat individual que subyacer en la societat, estes rets engranadas contrarrestaven eixa autonomia i creaven els llaços que feyen possible una societat complexa. Encara que un dels principals escenaris d'activitat dins de les relacions clientelares eren els jujats, el patronazgo no era en sí mateixa un contracte llegal; les pressions per a mantindre les obligacions individuals eren morals, cimentades en la naturalea de la fides, "llealtat" (vore avall en Valors), i el mos. El patronazgo servia com a model quan conquistadors o governadors fora de Roma establien unions personals com a patrons en comunitats sanceres, unions que llavors haurien de ser perpetuades com a obligació familiar. En este sentit, mos es convertix més en una convenció que en una tradició inamovible.

Tradició i evolució

El conservadurisme romà troba una clara expressió en un edicte dels censores de l'any 92 a. C., conservat per el historiador del sigle segon Suetonio: "Tot lo nou que és realisat de manera contrària a l'us i costums dels nostres antepassats no sembla estar be." Pero ya que el mos maiorum era una qüestió de costum, no de lleis per escrit, les complexes normes que incorporava varen evolucionar en el pas del temps. El habilitat per a preservar un fort sentiment d'identitat centralisada junt a l'adaptació a circumstàncies canviants varen possibilitar l'expansionisme que va impulsar a Roma de ciutat-estat a un poder mundial. El manteniment del mos maiorum va dependre del consens i moderació de l'èlit gobernant, la rivalitat de la qual pel poder i estatus varen posar al mos baix amenaça.

Les polítiques democràtiques impulsades per l'encant carismàtic que gojaven els components populars entre el poble romà (populus) varen menyscabar potencialment el principi conservador del mos. Ya que les altes magistratura i sacerdoci eren originalment la prerrogativa dels patricios, els esforços dels plebeus (la plebs) per accedir podria ser vist com una amenaça cap a la tradició (vore Conflicte dels ordines). La reforma es va portar a terme per mig de la llegislació, i la llei escrita va reemplaçar al consens. Quan els plebeus varen obtindre admissió a casi totes les altes magistratura llevat para uns pocs sacerdoci arcanos, els interessos de les famílies plebees que varen ascendir a l'èlit varen començar a alinear-se en aquells dels patricios, creant els nobiles de Roma, un estatus d'èlit social de definició difusa durant la República. La plebs i el seu respal als polítics populars va continuar constituint una amenaça per al mos i el consens de les elites durant la República tardana, tal com es reflectix en la retòrica de Cicerón.

La auctoritas maiorum ("autoritat ancestral") podia ser evocada per a justificar progressos socials en nom de la tradició. Despuix del colapse de la República despuix de la mort de Juliol César, Augusto va ocultar el seu programa radical per respecte al mos maiorum.

Durant la transició cap a l'Imperi cristià, Símaco va assegurar que la contínua estabilitat i prosperitat de Roma depenia de preservar el mos maiorum, mentres que el poeta paleocristiano Prudencio va desestimar l'adherencia cega a la tradició com "la superstició dels vells yayos" (superstitio veterum avorum) i inferior a la nova veritat revelada del cristianisme.

Vore també

• Et facere et pati fortia Romanum est
• O tempora, o mores
• Camí romà els deus

Bibliografia

• Adkins, L. and Adkins, R. Dictionary of Roman Religion. New York: Oxford University Press, 2000.
• Berger, Adolph. Encyclopedic Dictionary of Roman Law. Philadelphia: The American Philosophical Society, 1991.
• Brill’s New Pauly. Antiquity volumes edited by: Huber Cancik and Helmuth Schneider. Brill, 2008 Brill Online.
• Oxford Classical Dictionary. 3rd Revised Ed. New York: Oxford University Press, 2003.
• Stambaugh, John E. The Ancient Roman City. Baltimore: The Johns Hopkins University Press, 1988.
• Ward, A., Heichelheim, F., Yeo, C. A History of the Roman People. 4th Ed. New Jersey: Prentice Hall, 2003.